Sobre aquest bloc

Bloc Aigua neix de la mà del Servei Local de Català de Rubí i amb la voluntat d'unir-nos als actes de commemoració del 50è aniversari de la rierada a Rubí escrivint i llegint sobre l'aigua.

Aquest bloc té com a objectiu fomentar la lectura i l'escriptura en català.

Com podeu participar-hi? Aportant textos que tinguin com a "leitmotiv" l'aigua.

En quin format? Els podeu enviar escrits o en format multimèdia -podeu enregistrar la lectura en un fitxer de veu o d'imatge.

Subscriu-te via RSS

  • DEL FILL A LA MARE

    Escrit per el 4/12/2012 a les 14.38 h, a: General

    Berga, 10 de Novembre de 1972

     

    Estimada mare,

     

    Avui, que ja fa deu anys que ens vas deixar, amb aquestes paraules vull mantenir-te viva en el meu record perquè penso que vas ser tu qui va provocar que tot en la meva vida anés bé.

     

    Tu vas ser qui em vas portar al mon i et vas encarregar de que tingués tot el necessari per créixer amb normalitat, tot i què ho vas haver de fer tota sola, sense l’ajut de la figura d’un pare que ens va deixar abans del meu naixement.

     

    Tu vas ser qui em va solucionar els meus problemes amb els meus companys de col·legi i a més, ho vas fer de manera que no sols em van solucionar aquells problemes, sinó què la experiència em va fer un bon servei per la resta de la meva vida.

     

    Jo, que el meu nom és: FELIPÓ SIRENA USTRELL, vaig pensar que per la meva carrera, m’aniria bé de posar-me el pseudònim: SANCHEZ, doncs ara penso que vaig cometre un error imperdonable, perquè el que havia d’haver fet era utilitzar el meu segon cognom: <<USTRELL>> i així rendir-te l’homenatge que només tu, et mereixes.

     

    Ara que fa deu anys de la teva mort, i que als meus trenta-cinc anys, he de retirar-me de la vida de l’esport, de la que tu ets la màxima responsable. Vull que aquesta carta que t’escric, sigui llegida en la meva última roda de premsa, perquè tothom ha de saber quant vas ser de important tu, en la meva carrera i per descomptat en la meva vida.

     

    No vull que aquesta carta acabi en un comiat, perquè tu i jo ja no ens em de acomiadar mai més, tu sempre estaràs en el meu record per així mantenir-te viva.

     

    Un petó, i una abraçada molt forta,

     

    Felipó Sirena Ustrell

     

     

     

     

     

     

     

     

    Aquesta carta és el que Felipó Ustrell, personatge del conte “FILOMENA USTRELL” escrit per Pere Calders, hauria de llegir a la premsa, i a ell mateix, el dia de la seva retirada de l’esport professional.

     

    Aquest personatge que es converteix en un esportista de fama, se’n recorda de la seva mare el dia que decideix retirar-se de l’esport professional.

     

    Aquest potser és el reconeixement que la Filomena es mereix.

     

    Aquesta és la millor manera d’agrair el que una mare fa per un fill i al mateix temps mantenir viu el record de qui t’estimes i ja no hi és.

     

    Això només és un treball per classe de català i per tant no vol ser cap plagi de l’obra de Pere Calders.

     

    Manel Bonillo Hernández.

     

     

     

     

     

    Article complet

  • LA FILOMENA USTRELL DE PERE CALDERS

    Escrit per el 4/12/2012 a les 14.28 h, a: General

    FILOMENA USTRELL   (1916 – 1962)  de Pere Calders

     

    La  FilomenaUstrellva néixer a Berga, cap a les darreries del any més baix apuntat entre parèntesis. Filla de Joan i de Munda, tingué una infantesa que no va cridar l’atenció de ningú, i fou educada a batzegades, més en habilitats domèstiques i d’adornar que no pas en cultura humanística.

     

    El pare dela Filomenafou un baster que adquirí renom amb l’invent d’un ronsal de tracció múltiple de gran eficàcia. Va viure’n amb decòrum fins que els motors de gasolina substituïren la força animal per un altre de més bèstia, moment que marcà la decadència de la família Ustrell. El pare, ressentit, féu cap a la taverna i es va barrotar la vida en cosa de setmanes. La vídua va resistir, amb penes i treballs, fins al casament de la noia, però aquesta efemèride cal historiar-la a part.

     

    La Filomenano estava per pensar en bodes de conveniència. Deixant de banda la feblesa econòmica, mai no havia tingut cop de vista i, si es va col·locar, fou ben bé perquè en aquest món tot es despatxa. El dia dotze de maig de l’any 1936, en una església modestament apariada, va prometre fidelitat eterna a en Felip Sirena, un jove gris, de poques taules verbals i sense complicacions de caràcter. Era un home reservat, que posava injeccions a domicili i no se li coneixien altres vicis. No se sap si la seva vocació hauria donat per a sostenir el matrimoni, perquè no va haver-hi temps de res: quatre mesos després de la cerimònia religiosa, en Felip Sirena se’n va anar al front i allí va acabar-se-li la poca biografia, ja que mai més se’n van tenir notícies. Cal dir que tres setmanes abans que el noi s’incorporés a les forces populars, la mare dela Filomenatingué una punxada més forta que las de costum i es va morir entre l’eixida i la cuina, abocant el menjar de l’aviram i sense temps d’arribar al seu llit o, almenys, al balancí del menjador.

     

    Considerem, doncs, quela Filomenava quedar-se sola al mont a la ratlla dels vint anys. Sort que havia resultat honestament fecundada, de manera que pel febrer de l’any 1937 donà a llum un producte de sexe masculí, normal si no es fa esment del poc pes i d’una taca morada que la criatura tenia al front. Aquesta taca esdevindria mítica, estava destinada a aparèixer a tots els periòdics esportius dela Penínsulai a molts de l’estranger.

     

    Aleshores començà l’etapa heroica dela Filomena, que va maldar per tenir la casa neta i el fill aconduït, sense deixar de petja el problema de la subsistència. Fabricava pastissos de formatge i els repartia a domicili, d’un cap de setmana a l’altre. Es revelà formal de mena i bona administradora, una vídua ensopida molt elogiada per tothom.

     

    La Filomenafou una marassa i d’aquí arrenca el seu pes específic dins la història del país. El seu fill Felipó, va pujar de constitució prima; era d’aquells infants que conviden a la bufetada, no pas pel seu temperament – ja que era introvertit i quiet -, sinó pel seu aspecte, inhumana circumstància que confirma la crueltat de l’ambient. Els seus companys d’escola el pegaven cada vegada que els venia de gust i en Felipó, que tenia els braços curts i de poca consistència, era allisat sovint.

     

    Un dia que en Felipó va arribar a casa escabellat i amb sang al nas,la Filomenava dir-li: <<Nen, això s’ha acabat. La vida és dura i, si no saps defensar-te, et faran mal. Ja sé que els punys no et responen, però hi ha altres anatomies. A partir d’avui, emprendrem un entrenament intens>>.

     

    Per raó de la feina,la Filomenatenia uns quants sacs de la farina buits. Va agafar-ne un braçat i els lligà, fent coixí, a la soca del cirerer que hi havia al pati de la casa. Va estrènyer la corda amb tot de voltes sàviament disposades, fins a aconseguir una massa compacta i ben travada. Amb amor maternal – però amb energia -, va manar que en Felipó es calcés les sabates de pell de vaca disposades per als dies de pluja i de fangueig, i situà el noi en front de l’arbre. I digué:<< Ara, Felipó, asserena’t i estigues pel que fas. Apunta els sacs i etziba’ls unes quantes puntades de peu, sense atabalar-te,, amb freda indiferència, però sense afluixar>>.

     

    Cada tarda, quan el noi tornava del col·legi, la seva mare el sotmetia a la disciplina de les guitzes al cirerer. No hi valien excuses. Per molt cansada que es trobés pel tràfec diari,la Filomenadedicava una hora sencera a perfeccionar l’estil d’en Felipó. Ben aviat, la cama dreta del nen va adquirir un presència i un perfil propis, que potser la feia aparèixer esguerrada en relació amb el total de la figura, o potser perfecta, segons com es mirés.

     

    <<Ja ho saps>>, recomanava tossudamentla Filomena.<<Quan algú t’empipi, i sobretot si prova de posar-te les mans al damunt, apunta-li a la canyella i dispara fort>>. En Felipó va preguntar si ja valia, allò. Ila Filomena, lapidària, respongué: <<Quan es tracta de fes-se respectar, val tot>>.

     

    És admirable l’instint d’una mare. Només un d’aquests éssers mal apreciats podia descobrir el tresor que ocultava la cama dreta d’en Felipó. A l’escola el panorama va canviar radicalment en qüestió d’un parell de mesos, el temps just que necessità el fill dela Filomenaper sembrar el terror amb uns cops de peu col·locats i poderosos. Va consagrar-se el dia que deixà fora de combat el fill del farmacèutic, el condeixeble que gallejava més. Aquest rival, fort i escometedor, va estar-se prop de deu minuts gemegant i saltant a peu coix, aguantant-se amb les mans la cama dolorida. Li queien unes llàgrimes grosses, amb les quals esquitxava els companys que feien l’intent d’assistir-lo.

     

    El fill del farmacèutic, que era un xicot realista, i, després de tot, noble, així que va haver-li passat la sentida, agafà en Felipó pel braç i li digué una sola paraula: << Associem-nos>>. Fou l’entrada d’en Felipó al món màgic de la fama. Des d’aleshores, cada vegada que organitzaven matx durant l’esbarjo, en Felipó era sol·licitat com a defensa central i no va trigar a veure’s que tenia el do de tallar totes les combinacions de la davantera enemiga.

     

    La carrera del noi dela Filomenafou fulgurant. És clar que no es pot dir que entre nosaltres passin desapercebudes habilitats com les seves. Potser sí que se’ns fuga algun cervell, però els peus de primera categoria sempre troben aquí la seva galleda d’or. De l’equip de l’escola, en Felipó va passar ala <<Selecció Salesiana>>, i d’allí a l’onze comarcal, on després d’una temporada brillant fou contractat per un equip de tercera divisió.

     

    Quan va veure que el seu nom començava a sortir als diaris, en Felipó – que al camp i a la vida havia aprés a calcular les jugades – va posar-se Sànchez com a pseudònim, amb la mira de cridar l’atenció de la societat més il·lustre de la capital. Però això fou per poc temps, perquè el destí l’havia de menar cap a colors i ensenyes molt variats. El públic el batejà en última instància immortalitzant-lo com a Felipó-la-Barrera. Per als íntims, simplement,la Barrera.

     

    Són incomptables les penes i les frustracions col·lectives quela Barreraha amorosit amb la seva fabulosa cama dreta, la seva llegenda és un patrimoni popular dels més autèntics. Tanmateix, al fons del personatge visible, resta la figura abnegada i lúcida de la mare, la vídua humil que tingué la intuïció d’on podia arribar un noi aparentment neulit. Sense Filomena no hi hauria hagut Felipó, i això no queda pas circumscrit al simple camp de la genètica.

     

    La FilomenaUstrellva viure prou per a recollir els fruits de la seva obra. Prou, però no gaire més, perquè va morir relativament jove, encara ben conservada dins el que podia donar de si. A la tardor de l’any 1962 agafà una grip que semblava cosa de no res i ja no va parar fins a redir tribut. <<No puc més>>, digué al final. I el metge de capçalera comentà: <<Tota la vida ha estat un escarràs>>.

     

    Si hi ha possibilitats de percepcions postmortem,la Filomenaha d’estar francament contenta. Cada vegada que l’entrevisten – que no són poques -, en Felipó-la-Barrera declara que tot ho deu a la seva mare. Bell homenatge i bona font d’inspiració per gravar les lletres del monument funerari que, algun dia, caldrà dedicar al descans etern de l’exemplar ciutadana.

    Article complet

  • Per començar…

    Escrit per el 13/11/2012 a les 12.31 h, a: General

    Riu

    Aquell riu que sabíem
    enllà del gran silenci
    del camí ens encalma
    de sobre la mirada.

    Escollit entre prínceps
    captaires, ja en la riba
    feliç, pel vespre passo
    portant llum de paraules.

    Salvador Espriu

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Aigua és Vida: Hem fet aquest twit. Moltes gràcies aiguaesvida ‏@aiguaesvida Aquell riu que sabíem…....
  • rtutusaus01402: Aquest poema de Salvador Espriu que ens envia la Susanna m’agrada especialment perquè sembla...

Núvol d'etiquetes

de Salvador Espriu Riu