RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per gener, 2013

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    Ni l’alçada era pròpia d’un japonès. Va romandre silenciós fins que ens van servir el sopar. Ens va costar agafar conversa. Quan ens van servir el segon plat, la conversa es va animar. Parlava un català molt acceptable, cosa que també em va estranyar. Em va dir, somrient, com si m’endevinés el pensament, que era fill de pare japonès i mare catalana.

    La seva mare, de jove, va anar de vacances al Japó i en un dels viatges va conèixer el que seria el seu marit i pare del meu company de taula. Van residir bastants anys al país d’origen fins a la mort del seu pare. La mare, en quedar vídua, va demanar el trasllat a Barcelona, ja que l’empresa on treballava i treballa hi té una filial.

    Ara, ell estava passant les vacances d’estiu a casa dels avis materns. M’explicava que tenia els avis preocupats perquè gairebé no el veuen. Surt de nit i dorm de dia. Només fa un àpat complet al dia, el sopar. Els avis no se’n saben avenir que en tants pocs dies estigui agafant els costums del jovent d’aquí. Va engolir les postres amb un tres i no res, es va aixecar i em va saludar afectuosament dient-me “ bona nit”, i jo li vaig contestar amb un “bon dia, “ perquè per a ell el dia o la jornada estava a punt de començar.

     

    Maria C.

     

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    Devia rondar els trenta, parlava català amb un accent estrany i em tractava de tu. Vaig pensar que era un japonès ben estrany i m’encuriosia cada vegada més saber què volia. Jo era, casualment, a Tossa per motius de feina i m’allotjava en aquell hostal regentat per uns amics de la família de tota la vida, com sempre. S’hi estava com a casa.

    El japonès, lluny de donar-me cap explicació del que feia assegut a la meva taula, va començar a fer-me preguntes d’una manera tan hàbil que gairebé sense adonar-me’n li vaig explicar la meva vida: que era fill d’una dona que m’havia tingut de molt jove i d’un home de mar que va marxar quan jo tenia un any, i del qual mai més n0 havia sabut res.

    Just al moment en què jo anava a protestar, i dir-li que no sabia qui era, què volia i per què feia tantes preguntes, em va dir que m’havia trobat amb l’ajut de l’hostaler de Tossa i que ara seria ell qui m’explicaria una història, la del seu pare, la del nostre pare!

    M. Mercè

     

     

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    Va ser un sopar molt interessant. El japonès em va explicar el seu motiu de l’estada a Tossa. Era un gran aficionat al cinema i volia conèixer el petit poble de la costa catalana on havia passat uns dies, filmant una pel·lícula, la gran artista de Hollywood Ava Gardner amb el torero Mario Cabré.

    Pel que fa al seu aspecte, no gaire oriental, també en vaig descobrir la raó. La seva mare era una alemanya que va viatjar al Japó, fascinada per la seva cultura la seva gent, i tant li va agradar que es va acabar casant amb un mestre d’arts marcials de Kyoto. D’aquí, doncs, l’aspecte desconcertant del japonès de Tossa.

    Mar

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    Pensava que els orientals eren gent que només es relacionen entre ells. Són una comunitat que destaca per ser molt treballadors i els costa adaptar-se a la vida occidental (idioma, costums…)

    És estrany veure un japonès en un hostal. I encara més que vulgui seure amb mi, a la meva taula, i mantenir una conversa.

    Li vaig demanar el nom. Es deia Joan! Vivia a Tossa. Era fill de pare japonès i mare catalana, de la Pobla de Claramunt. El seu pare havia vingut feia trenta-cinc anys a Catalunya, i es va enamorar. D’aquí venia aquella barreja tan divertida!

    Laura

     

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

    A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    M’havien dit que era japonès i realment parlava i es comportava com un japonès: contínuament feia aquella mena de reverències amb el cap com si demanés perdó per tot. La veritat és que em vaig sentir una mica incomodat, envaït per aquella inesperada intromissió. Tot d’una va començar a parlar de forma natural, en japonès és clar, mirant-me als ulls, com si jo l’entengués. En veure la meva cara desconcertada em va demanar perdó i va continuar parlant en anglès. Per sort, el meu nivell de l’idioma em permetia més o menys seguir-lo.

    Buscava desesperadament algun mestre pescador ! Volia ser pescador !

    Després de fer-li entendre que l’ajudaria, que sí que en coneixia algun, amb més calma em va explicar la seva vida. Fins llavors vivia al Japó, on també hi havia els seus pares (mare japonesa i pare tossenc). Realment la genètica catalana va guanyar amb escreix, en el seu físic com a mínim. Ell era un joveníssim advocat de molt prestigi (segons em van dir després) que no era feliç. No va oblidar mai els relats del seu pare quan li parlava del seu avi pescador a Tossa, i tot plegat va fer un cop de cap i va decidir que ell també ho volia ser.

    Ho va deixar tot, la família, la feina… i va agafar un avió.

    I vet aquí un jove advocat aspirant a pescador i un nou idioma per aprendre, però feliç com un all.

     

    Fina

     

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    D’un metre i vuitanta centímetres d’alçada i corpulent. Els seus ulls negres expressaven una mirada perspicaç. Tenia un posat altiu i es mostrava segur de si mateix. Vestia impecablement d’un to gris impol·lut, amb una camisa lila i corbata de colors alegres amb dibuixos de Dorimon.

    Segons em va explicar treballava com a executiu a la coneguda multinacional Nissan. Havia arribat a Catalunya cinc anys enrere  i practicava judo en un centre d’arts marcials a Barcelona.

    Tenia una personalitat sorprenent.  Tot i preservar lògicament els costums, la llengua i cultura dels seus ancestres, era un amant devot de la cultura occidental, sobretot la catalana. Era un apassionat de la nostra gastronomia i segons les seves paraules “perquè Catalunya és una terra plena de contrastos paisatgístics, amb muntanyes i platges”. També se sentia atret pels edificis  modernistes i especialment el llegat de l’arquitectura de Gaudí.

    Ben acabat de dinar vam decidir fer una volta per Tossa, antiga població de pescadors, convertida en destinació turística emblemàtica de la Costa Brava.

    Vam passejar pel costat de la platja i tot seguit vam endinsar-nos caminant pel barri antic. Vam pujar les escales que conduïen a la muralla que protegeix la part antiga de la ciutat i així poder gaudir de les espectaculars vistes. El mar d’un blau intens contrastava amb la verdor de la boscúria i la blancor dels edificis. Després vam enfilar-nos per un carrer empedrat i costerut. Vam poder observar a un costat del camí dos antics canons que miraven en direcció al mar, i a l’altre, les runes d’una església.

    Abans de seguir més amunt en direcció al far vam veure la figura estàtica d’una dona de singular bellesa. Es tracta d’una escultura de bronze de mida natural en memòria de l’actriu cinematogràfica Ava Gardner, més coneguda com “l’animal més bell del món”. L’any 1950 Gardner participava del rodatge del film Pandora i l’holandès errant a Tossa de Mar i compartia cartellera amb James Mason i el torero català Mario Cabré. Mario i Ava van tenir un breu idil·li que va arribar a oïda de Frank Sinatra, aleshores marit de Gardner, el qual va viatjar immediatament a Espanya per apaivagar qualsevol rumor.

    El final del nostre recorregut ens va portar fins a un far d’estil modern situat al costat d’un penya-segat amb vistes a una petita cala on nombrosos banyistes gaudien d’un dia assolellat i calorós.

    M’havia explicat que el seu pare era japonès i la seva mare nord-americana. Això explicava el seu aspecte tan peculiar.

    En observar detingudament els banyistes, vaig adonar-me que curiosament hi havia nombrosos japonesos: famílies senceres, grups d’amics, altres que havien arribat a la platja en solitari…

    De sobte, van sortir de l’interior del far dos japonesos. En un primer moment no li vaig donar importància, però al cap d’uns minuts van sortir-ne tres  més, tots de nacionalitat japonesa. “Això era massa, massa casualitats en un mateix dia”, vaig pensar. Vaig decidir entrar a dins del far per donar una ullada i no vaig veure res anormal. En sortir, el japonès amb qui havia dinat havia desaparegut misteriosament. Aquest fet em va intrigar encara més.

    Vaig emprendre el camí de retorn a l’hostal. Volia explicar a algú les meves impressions. Vaig advertir la presència de gent nouvinguda (japonesos) al meu pas pels diferents carrers de Tossa. No hi havia dubte, es tractava d’una invasió. Una vegada al Punta Marina, vaig adreçar-me al taulell per recollir la clau de la meva habitació i la meva sorpresa va ser quan la recepcionista que em va atendre era també japonesa. La noia em va entregar la clau sense tan sols mirar-me. Vaig córrer com un esperitat a l’habitació per recollir les meves pertinences. A dins l’habitació em sentia segur. Vaig seure un moment al llit per avaluar la situació. Estava confós i alhora aterrit. Havia de comunicar-ho als mossos d’esquadra. Sense perdre ni un minut més vaig fer la maleta a corre-cuita i vaig pagar la factura a recepció.

    Tot seguit, vaig anar a buscar el cotxe i vaig marxar de Tossa en direcció a Lloret de Mar. Amb les presses i el nerviosisme vaig saltar-me un semàfor en vermell quasi a la sortida de Tossa. Per la meva desgràcia un cotxe de la policia va començar a seguir-me. “Quina mala sort, però ben mirat els ho podré explicar”. Mitjançant senyals lluminosos van indicar-me que m’aturés al costat dret de la carretera. Vaig parar el cotxe mentre rumiava la manera de plantejar-los el tema. “Potser són al·lucinacions  meves. És ben sabut que als japonesos els agrada molt Catalunya, veritat?”

    Estava tan immers en els meus pensaments que no vaig sentir com picaven el vidre del vehicle. En mirar els agents vaig veure que eren japonesos. Em van demanar la documentació i com que estava trasbalsat no vaig saber trobar ni el carnet de conduir ni el carnet de circulació. Els agents em van demanar amablement d’ acompanyar-los fins a prefectura. No tenia escapatòria. Un cop allà tots els policies eren japonesos. Em van tancar en un calabós minúscul i fosc. Vaig començar a suar i no vaig poder evitar deixar escapar un xiscle de terror.

    De sobte em vaig despertar espantat. Em trobava a la meva habitació. No era ni a Tossa ni tampoc en una cel·la. Gràcies a Déu tot havia estat un malson! Vaig respirar tranquil i vaig adormir-me tot seguit.

     

    Maria

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    Va ser després d’unes tres hores parlant a la taula quan em vaig adonar que aquest japonès no s’havia assegut amb mi per casualitat. Ell sabia que el meu pare havia mort feia un parell de setmanes i lluny de fer amistat el que volia era fer negocis.

    Va aprofitar el meu estat anímic per intentar comprar l’Hostal on jo havia crescut amb la intenció de derruir-lo i construir un gran hotel.

    L’Hostal era un negoci familiar que l’havia heretat el meu pare després de moltes generacions i mai hagués volgut que es vengués.

    Després d’insistir durant moltes hores i fins i tot d’oferir-me una gran quantitat de diners vaig poder desfer-me d’aquest japonès. No podia imaginar-me l’Hostal ple de gats amb la seva mà en moviment.

     

    Àlex

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    El menjador estava ple, la gent menjava, i parlava aferrissadament, però estaven alerta del que passava al seu entorn. Jo no sabia on dirigir la mirada, perquè el tenia al meu davant.

    Pel meu cap només passava la idea de preguntar-li d’on era, perquè el veia diferent dels altres orientals. El sopar se’m feia llarguíssim, perquè no gosava preguntar-li res, fins al punt que menjava tan de pressa que no assaboria el menjar.

    A l’últim plat no vaig aguantar més i li vaig dir: “D’on és vostè?” , i em respongué d’una manera poc clara,  ja que quasi no entenia el meu idioma, “sóc japonès”.

    Un cop trencat el gel, la conversa va anar a més, fins al punt que el que havia set un sopar llarguíssim, al final es va fer més curt del que em podia imaginar.

     

    Amadeu

     

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

     A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    – El conec, Sr. Calders. El conec molt bé. Des de fa molts anys. I vostè a mi. No em recorda? Jo l’estimava, Sr. Calders, encara ara la segueixo estimant. Ella era la meva vida. La il•lusió em movia, de dia en dia, a seguir-la des de l’okiya on vivia fins a la casa de te on treballava. En tenia prou amb ensumar la flaire que deixava el seu perfum en passar. Em conformava a veure-la de lluny, com una preciosa figureta de porcellana que altres gaudien de prop i jo només podia somiar. Va ser vostè qui ens va separar. Vostè va fer que la seva okasan sabés el que estava passant i no em permetés tornar-la a veure. Vostè em va fer pobre perquè no pogués pagar la seva delicada companyia. Vostè em va fer ros i galtut perquè ella em rebutgés! Per què, Sr. Calders? Per què? Per quina raó no podia ser la nostra una història d’amor, Sr. Calders? Amor correspost! Amor compartit, Sr. Calders! Però no! Vostè havia de fer-se el graciós i havia de crear-me com si fos un nipó albí!…

    Els crits d’aquell home començaven a eixordar-me. Acompanyava les seves paraules amb moviments bruscos de braços i mans que em feien pensar que, en qualsevol moment, rebria una trompada. Em vaig penedir d’haver-lo deixat seure a taula. És clar que tampoc hagués sabut com impedir-li-ho. La tensió anava creixent i, de manera estranya, ningú no ens mirava ni s’acostava a veure què passava. Vaig començar a moure’m d’una banda a l’altra, a estirar i arronsar el que tenia a les mans. I el japonès que no parava de cridar! Ja no sentia les seves paraules, només veia les seves galtes i moltes mans que giraven i giraven com les aspes d’un molí de vent… Em sentia amarat de suor. Quina calor, Déu meu, i quins crits! Llavors algú em va començar a sacsejar, cada cop més fort. Pere, Pere! Estàs bé?! Pere!

    Quan vaig aconseguir obrir els ulls, el japonès cridaner era el meu company de feina que m’havia trobat fent una capbussada literària a l’escriptori, sobre la màquina d’escriure.

    – Què et passava? Amb qui parlaves? – em va demanar.

    – Amb ningú, Joan, amb ningú. No es pot escriure ficció impunement!

     

    Maria Cristina

     

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

     A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    La mestressa de la taverna m’havia demanat per compartir taula amb el japonès, però com més estona passava, menys semblances hi trobava segons l’estereotip que sempre m’havia imaginat d’ells. Portava una camisa texana i els botons del coll descordats. Se li veia un pit pelut on es camuflava una cadena daurada que semblava de pacotilla.

    Parlava amb la boca plena i xarrupava l’escudella, amb tota mena de sorolls, mentre feia vibrar els llavis cap endins. Fins i tot, algun esquitx que s’estavellava contra la galta se l’aturava amb el revés de mà, mentre li regalimava galta avall. Em va semblar més porc que no pas un senglar i la seva flaire també m’hi feia pensar.

    Després de l’escudella i la carn d’olla, encara va demanar unes mongetes del ganxet amb botifarra esparracada, perquè li quedava un got de vi. Em deia: el vi ja sap el camí, però acompanyat baixa millor. Per postres, mel i mató i un porró de moscatell. Això sí, em va convidar que fes un trago de vi dolç, mentre em deia: beu, noi! Que la dolçor mata la gana!

    No recordo res del dinar, perquè estava tan pendent de l’espectacle que quan vaig quedar-me sol, a la taula, la mestressa em va preguntar:

    – Vols alguna cosa?

    – Doncs, sí. Vull saber si aquest japonès, que m’ha envaït a la taula, ho és de veritat?

    – Ai, amic meu! -em va contestar-. Has d’escoltar més atentament, perquè els articles són molt subtils. T’he demanat per compartir taula amb “el japonès”, perquè tothom el coneix per aquest nom, però si ho hagués set, t’hauria demanat per compartir taula amb “un japonès”.

     

    Salvador

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Lolo: Sí, i a mi també
  • Karen: m’ha encantat moltes gràcies de veritat,perqué gràcies a tu he pogut també fer un treball de...
  • josep bayarri: Anava buscant molt de temps el PERQUE crec que tinc clar el PERQUE gracies
  • Antoni: Molt ben trobat aquest títol, conec l´espai que descrius, però no aquest camí, ja m´agradaria, encara que per...
  • Núria: Crec que és una historia molt maca, en català En català també es poden escriure coses bones

Núvol d'etiquetes