El meu país

de María Eugenia Marín Castanyeda (nivell de bàsic 2)

 

Colòmbia és un país format per 32 departaments en què es pot trobar una gran diversitat ètnica colombiana com els blancs, negres, mestissos i una dotzena de grups indígenes que conviuen al país compartint les seves arrels. Colòmbia és el segon país més poblat del subcontinent després del Brasil.

Colòmbia és gran i bonic, a Colòmbia podem trobar tantes coses i tants llocs, llocs on visitar i conèixer, on anar i gaudir de la seva bellesa. A Colòmbia podem gaudir de la nostra gran varietat de cultures i de la nostra gran varietat de paisatges.

Podem trobar bells llocs turístics i gaudir dels seus paisatges com són la vall de l’Odora que es troba a tan sols uns quilòmetres del municipi de Salento i és un dels atractius naturals més importants de l’Eix cafeter i de la meva ciutat natal.

També ens podem trobar amb els diferents sabors dels menjars típics que representen Colòmbia i cada ciutat i una d’elles és la safata paisa considerat el plat representatiu de Colòmbia.

Seure a parlar amb els nostres avis és riure i sobretot aprendre, ja que els nostres avis han vist tantes coses i mai deixen de creure que aquest tros de terra és la perfecció.

A Colòmbia tot és alegria. En aquest meravellós tros de terra la gent és riallera, humil i treballadora, la gent és entusiasta i apassionada pel que fa.

A Colòmbia respirem cafè i prenem cafè, els nostres pagesos conreen de la millor manera i mai falta un gran somriure en els seus rostres, és una cosa que els caracteritza.

Colòmbia és un país amb una gran diversitat d’ètnies i cultures, Colòmbia és, és simplement un gran país.

Viure a Colòmbia, viure a la zona andina és dia rere dia sentir l’olor de cafè i el riure de la gent. Pereira queren dona festera y morena (on la gent s’estima i les dones són festeres i morenes), ciutat de les portes obertes, aquí es rep a tothom amb els braços oberts i això sí, amb un bon cafè.

Colòmbia també és per a la seva gent, per a la seva gent que tira pel dret, per a la seva gent amb somnis i amb ganes de dia rere dia sortir a lluitar.

Colòmbia és gran i bonic, aquest tros de terra és un gran paradís i viure aquí és un absolut privilegi i jo, jo soc colombiana de cor.

Share

Carta a un amic

de Carolina Rodriguez Valencia (nivell de bàsic 2)

 

Hola amiga,

Soc la Carolina, visc a Torelló, Barcelona.

El poble és petit, però és molt bonic. Té moltes muntanyes i llocs on pots anar a caminar.

Els paisatges són bonics, a la primavera hi ha moltes flors de molts colors i formes. A l’estiu fa molta calor, m’agrada molt perquè pots anar a la platja.

M’agrada el tren per anar a conèixer altres pobles, és molt ràpid. M’agrada sortir a prendre cafè o una copa en un bar, l’atenció és molt agradable.

Abans vivia a Colòmbia, a la meva ciutat Pereira hi ha coses diferents, no tenim les quatre estacions de l’any. La platja no és a prop de la meva ciutat, però sí que hi ha paisatges molt bonics i les persones són molt agradables, i el menjar és deliciós.

Una abraçada,

Share

Rastre de guerra i mort

de Lorena Vignolo (participant del Voluntariat per la Llengua)

 

“El pare ha sigut atacat”… i una fredor va recórrer el meu cos. De cop ho vaig veure tot negre, tan sols era conscient d’una por tan fosca, d’aquella que lluita contra una esperança tan dèbil. Dies eterns d’angoixa, sense ganes de menjar, només pensant en tu i en la mare, desitjant que tot sigui un ensurt. La mare va haver de fugir, la van amagar en Els Ficus amb les petites i el seu fill gran.

Quatre draps en una maleta i vaig cap a tu. El viatge més trist de la vida, ni tan sols vas esperar l’abordatge, el teu cor no va poder més. Aquella fredor es va transformar en dolor i la por en el suplici més gran de l’ànima. Quin viatge més llarg, esperant i esperant asseguda, sense parar mai de plorar.

Una abraçada a la mare i tothom arrenca plorar. “No hi ha temps -em diu en Josep- anem a acomiadar el pare, a dir-li l’últim adeu”. Te’n vas en un cotxe tan maco!, tu! Que no volies canviar ni les rodes del teu trasto quan ja era un perill!

Unes flors per acompanyar el record del dia que et van operar. No sabia què fer per alleujar el teu mal. “Papa, si pogués et donaria el meu cor”, i tu em vas respondre: “Jo et donaria el meu perquè en tinguis dos”. Eres molt rar pare, impredictible, sorprenent fins i tot per marxar. T’has volgut quedar sota un arbre, a l’ombra perquè el sol et feia mal.

Tornem sobre les nostres petjades, la mare al seu refugi, en Josep amb els seus fills. El petit i jo cap a casa que la nena no podia venir, es va quedar amagada, sola, en una casa tan gran; també havia sigut atacada i estava morta de por.

És trist arribar a casa sabent que el pare no hi és. No tinc ni l’habitació preparada, perquè l’Amàlia també va marxar, plorant, tot i que no volia, però… “Arreplega’t on puguis, només són nets els llençols”. Mai havia vist així casa nostra, amb tot tirat per terra, quin desordre, quanta brutícia! Per aquí ha passat una guerra, deixant el seu rastre de mort. El temps s’ha paralitzat enmig d’una lluita titànica i una fugida veloç.

Roba, antibiòtics, palanganes, xeringues, sabons… tot barrejat; senyals de desesperació. No hi ha res per menjar, tot s’ha fet malbé, fins i tot el cafè s’ha florit. Tampoc es pot cuinar, no hi ha res net i tot representa un risc; només hi ha les empremtes de la maleïda mort. S’ha emportat l’alegria i les ganes de celebrar.

No hi ha temps per pair aquesta pèrdua, el petit ja evidencia l’atac; el valent, el que va acompanyar el pare fins al final, el que va sentir les seves últimes paraules, el que li va dir “aquí seré quan tu surtis”. Aviat el gran també seria atacat, sembla que no acaba mai el malson. Morts i morts cada dia, que trist aquesta guerra sense fi.

Share

Massa d’hora per marxar

de Lorena Vignolo (participant del Voluntariat per la Llengua)

 

 

 

 

Has marxat massa d’hora,

Encara són tendres les mongetes,

Acaba de brotar l’alfàbrega

I al raïm li queden anys.

 

No tastaràs el nou julivert,

Ni l’arròs que espera el coriandre.

S’està assecant el romaní

I les flors acomiaden l’estiu.

 

Amb sort aguantarà el gerani,

Tan fort, tan verd i tan vermell

I els cactus amb les seves espines,

Esperant la primavera per florir.

 

No sé si és massa d’hora,

Potser és el temps just;

No sé si has trigat gaire,

Només sé que ja has marxat

Share

El 23 d’abril, dia de Sant Jordi

 

Sant_Jordi_CPNL.mp4

Ja sabeu que Sant Jordi és un dia molt especial per als catalans (d’origen i d’adopció). És el dia en què tradicionalment regalem roses i llibres a les persones que estimem.

És el nostre dia dels enamorats, de les parelles. Però no estimem només les nostres parelles: pares, fills, germans, amics, veïns… comparteixen i omplen la nostra vida de sentit.

Per això des del Centre de Normalització Lingüística d’Osona us volem convidar a tots perquè aprofiteu l’excusa que Sant Jordi ens ofereix per fer-los saber que els estimeu. No tenim res més nostre que l’amor que els oferim, un amor que cap coronavirus, cap confinament, ni cap crisi econòmica ens podrà prendre. No cal sortir de casa ni gastar diners per fer-li saber a algú que l’estimes, només cal un poema escrit a mà, una flor del balcó o dibuixada, un plat especial, un petó i una abraçada fets des de dins del cor, una trucada… poseu-hi imaginació! La felicitat és feta de petits detalls.

I, per si trieu l’opció del poema…  aquests dies us en penjarem alguns, a veure si us inspiren. Cliqueu a l’apartat comentari/respondre i digueu-nos si us agrada.

Comencem amb un poema que, de fet, és una cançó del cantautor Lluís Llach:

 

Que tinguem sort

Si em dius adeu,

vull que el dia sigui net i clar,

que cap ocell

trenqui l’harmonia del seu cant.

 

Que tinguis sort

i que trobis el que t’ha mancat

amb mi.

 

Si em dius: “et vull”,

que el sol faci el dia molt més llarg,

i així, robar

temps al temps d’un rellotge aturat.

 

Que tinguem sort,

que trobem tot el que ens va mancar

ahir.

 

I així pren, i així pren

tot el fruit que et pugui donar

el camí que, a poc a poc,

escrius per demà.

Que demà, que demà 

mancarà el fruit de cada pas;

per això malgrat la boira, 

cal caminar.

 

Si vens amb mi,

no demanis un camí planer,

ni estels d’argent,

ni un demà ple de promeses, sols

un poc de sort,

i que la vida ens doni un camí 

ben llarg.

 

Lluís Llach

 

Discografia

  • I si canto trist (1974)
  • Camp del Barça, 6 de Juliol de 1985 (1985) 
  • Verges 2007 (2007)

 

Sentiu-la al Youtube en versions diferents:

https://www.youtube.com/watch?v=JzW4trGkVds (Lluís Llach) amb la lletra 

http://www.youtube.com/watch?v=Rl5IvJEJ3fs (Manu Guix)

http://www.youtube.com/watch?v=c98dGRfOoXw (Dani el Flaco)

 

També us volem convidar perquè hi afegiu els poemes d’amor que us agradin especialment, seran molt benvinguts. Només heu d’obrir un comentari nou i escriure-hi el poema. Vinga, us animeu?

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

Després d’haver-se acomiadat d’aquell filòsof amb qui ja s’havia topat altres vegades, en Fèlix  va continuar caminant per aquella vall tan bonica, tota plena d’arbres i fonts. Poc després es va trobar un parell d’homes mal vestits, amb unes barbes enormes i uns cabells llarguíssims…

En Fèlix s’hi acostà per parlar-hi. Els homes eren dos pintors que sortien sovint a pintar aquests magnífics paisatges plens de natura, animals, fonts i vegetació. Aquests homes portaven cada u un animal. L’home més alt portava un tigre i el més baix, un lleó. Els homes estaven asseguts pintant i observant els seus animals que es banyaven a la font. En Fèlix els va dir que ell estava al servei del rei i la seva missió era viatjar pel món i aprendre la saviesa a partir de les persones i la naturalesa. A en Fèlix també l’acompanyava un animal, un conill, que es deia Dolcesa. Estava corrent pel bosc i va decidir acompanyar en Fèlix perquè igual que ell volia que les persones aprenguessin a ser respectuoses entre elles.

– Què hi feu en aquest lloc tan sols i on està la vostra família? –li van demanar els homes barbuts al Fèlix.

– Volem que la gent sàpiga dels nostre ensenyament i que aprenguin a tractar-se bé entre ells –van respondre en Fèlix i el Conill.

En Fèlix va voler plantejar-los una prova i va voler saber si aquests homes eren savis i si tots junts podrien arribar a resoldre els misteris de la humanitat. En Fèlix els plantejà una pregunta…

– Senyors –digué en Fèlix-, per què porten aquests animals tan majestuosos?

Els savis es van mirar entre ells amb sorpresa… i van dir.

– Perquè són els animals que ens poden protegir millor de qualsevol perill.

El conill va interrompre.

– Com n’estan tan segurs, d’això? Si aquestes bèsties són traïdores i trien sempre el que més els convé.

Els savis, quan van sentir aquesta afirmació, es van indignar perquè hi confiaven plenament.

Les bèsties van fer un pas endavant i, amb arrogància van contestar.

-Som la millor opció per continuar aquest camí, sense nosaltres no hi ha res, només caos.

-Les aparences enganyen –digué en Fèlix-, i només amb el cor es poden veure realment com són les coses. L’essencial és invisible als ulls.

Els savis es van mirar entre ells i van continuar pintant.

El tigre i el lleó van continuar banyant-se a la font.

En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.

Més tard, es van trobar una dona i una nena. Eren una mare i una filla de família noble. La dona portava un gos petit i blanc al braç. I la nena, de 3 anys, anava perseguint unes quantes papallones.

En Fèlix va preguntar a la dona:

-Per què portes aquest gos?

La dona li va respondre: perquè és molt afectuós i de gran ens protegirà.

En Fèlix va rebatre:

-Però ara mateix no us serveix per a res. Menja i no és útil. Sou vosaltres que l’heu de protegir i no al revés.

La dona li va dir:

-A mi m’agraden molt els animals i aquest gos dóna molta alegria. El gos és un animal fidel. No enganya mai; en canvi, una persona et pot enganyar. Una persona pot tenir dues cares. El gos sempre va amb la mateixa.

Mentre en Fèlix i la dona discutien aquesta qüestió, la seva filla havia desaparegut. Després la mare se’n va adonar i es va espantar molt. Va deixar el gos a terra i li va ordenar: -Busca la nena!

I el gos, com que coneixia l’olor de la nena, va començar a córrer cap al bosc. I tots van seguir-lo. Al cap d’una estona, van trobar la nena en un prat meravellós tot ple de flors silvestres.

La nena els va explicar que estava perseguint les papallones i va ser d’aquesta manera que va arribar en aquell indret, sense adonar-se que s’allunyava de la mare. A partir d’aquesta aventura, la dona va poder demostrar a en Fèlix que el gos és útil des de petit.

En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.

En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.

Després de caminar unes quantes hores van arribar a una plana per on passava un riu i van decidir parar-se a descansar una estona. El soroll de l’aigua i el cant dels ocells van fer que  en Felix i el conill s’endormisquessin una mica.

De sobte van obrir els ulls i van veure un nen i un cavall que se’ls miraven.

-On vas tot sol amb aquest cavall? –preguntà en Fèlix.

-M’he escapat de casa amb el meu cavall perquè és l’únic que m’entén –digué el nen.

-Espero que no ens descobreixin! –digué el cavall.

En Fèlix es va adonar que era el fill del rei i li preguntà.

-I per què t’has escapat?

-Perquè els meus pares no em deixen anar a caçar –contestà el nen.

-I per què vols matar animals? El teu cavall és un animal, que no l’estimes? –replicà en Fèlix.

El nen, perplex, va contestar.

-Oi tant, que l’estimo! És el meu millor amic. Però a palau els homes surten un cop per setmana a caçar, i així demostren la seva valentia. I jo, que sóc el fill del rei, també vull demostrar que sóc valent.

-No tot el que fan els homes és correcte. La valentia es demostra respectant  tots els éssers vius d’aquest planeta –digué el conill.

-Tenen raó! Tornem a palau –exclamà el cavall.

El nen va somriure. Ho  havia entès.

En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.

Després de caminar tota la tarda en Fèlix i el seu conill arribaren a un bosc. De cop van veure una nena plorant. En Fèlix de seguida s’hi va acostar i li va demanar:

– Què fas aquí sola a aquestes hores? On són els teus pares?

La nena va aixecar el cap i li va contestar:

-He sortit de casa per buscar companyia per jugar i m’he perdut, i ara no trobo el camí de tornada cap a casa.

En Fèlix sense pensar gaire va abraçar la nena i li va dir:

-No pateixis més, t’acompanyarem a casa teva.

Mentre caminaven el conill i la nena es van fer amics i van començar a  jugar junts. En Fèlix mai havia vist el seu amic tan feliç. Quan van arribar al final del bosc van sentir la veu dels pares que demanaven per la nena, que es deia Blanca. Quan es van trobar, els pares van estar molt agraïts a en Fèlix i al conill i els van convidar a sopar i a dormir.

Al matí quan en Fèlix es va aixecar va adonar-se que el conill no era al seu costat, va mirar per la finestra i va veure el conill jugant amb la Blanca. Va tenir clar que entre el conill i la nena hi havia un sentiment molt fort.

Quan va arribar l’hora de marxar en Fèlix va agafar el conill i es va acostar a la família per acomiadar-se’n i mentre mirava el conill va dir:

-Fins ara era la meva millor companyia, però ara veig que hi ha algú més que et necessita i tu a ella. De vida només n’hi ha una i a vegades hem de prendre decisions.

Es van mirar, es van abraçar i es van acomiadar. En Fèlix no va marxar trist, perquè sabia que el conill estava molt bé amb la Blanca, era la seva vida i tenia dret a ser feliç.

 

Curs de nivell elemental 3 de Torelló (Judith)

Curs de nivell elemental 1 de Vic (Fina)

Curs de nivell elemental 1 de Vic (Montse Bové)

Curs de nivell elemental 3 de Vic (Fina)

Curs de nivell elemental 3 de Manlleu (Alícia)

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

Biografia de Ramon Llull

Naixement, infantesa i joventut

Ramon Llull va néixer a Palma  (Mallorca) aproximadament l’any 1232. La seva família era de Barcelona. El seu pare es deia Ramon Amat i la seva mare es deia Isabel d’Erill.

La seva família era noble i estava ben relacionada amb el poder. Llull va viure la seva joventut amb comoditats, com un cortesà. Va tenir accés a llocs de privilegi en la cort reial de Mallorca. El 1257 es va casar amb Blanca Picany. Van te­nir dos fills, Domènec i Magdalena.

Ja casat, abans dels trenta anys, Ramon Llull va tenir una visió. Va veure repetidament Crist crucificat, i va decidir dedicar la seva vida a explicar la religió cristiana. Va deixar família, estatus social i riqueses. La seva vida va canviar molt.

Obra

Ramon Llull va escriure dos-cents seixanta-cinc llibres que inclouen matèries tan diverses com la filosofia, la ciència, l’educació, la mística, la gramàtica, la cavalleria, les novel·les o la poesia que ell mateix o els seus seguidors més immediats traduïen a l’àrab, al llatí, a l’occità, a l’italià, al francès i al castellà.

Mort

Ramon Llull va morir el 1316 quan tornava d’un viatge a Tunis. Tenia 84 anys. El van enterrar a l’església del convent de Sant Francesc, a Palma de Mallorca.

 

 

Cursos de bàsic 2 de Vic (Ariadna)

Cursos de bàsic 2 de Manlleu (Alícia)

Curs de bàsic 2 de Vic (Fina)

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

Descripció de Ramon Llull

És un home gran. És més aviat alt. No és ni prim ni gras. Té els cabells de color blanc. Porta bigoti i també una barba molt llarga. Duu un hàbit llarg i fosc. També porta una capa i una gorra negra.

És mallorquí. És religiós. És un home intel·ligent, culte, aplicat, estudiós i molt savi. També és un home generós i amable amb les persones.

A ell li agrada llegir, meditar, escriure, estudiar, predicar i viatjar per tot el món.

 

Curs de bàsic 1 de Vic (Montse Bové)

Curs de bàsic 1 matí de Vic (Fina)

Curs de bàsic 1 tarda de Vic (Fina)

Share