Activitat d’escriptura amb l’alumnat d’Intermedi 1 de Vic: a partir d’un quadre, un curtmetratge i una cançó.

 

Va ser una activitat que van elaborar lliurement a partir d’un quadre del pintor Vettriano (The singing Butler),  un curtmetratge (Ode to the Singing Butler) i una cançó de Blaumut (Vint-i-un botons) que hi estan inspirats. Van treballar amb tot aquest material a l’aula i van escriure els textos a casa. Després els van llegir a classe.

 

 Leidy Mayra Vázquez

Quan vaig mirar aquesta pintura i després el vídeo no vaig poder evitar pensar en la meva iaia. La meva iaia va migrar del nostre petit poble a la gran Ciutat de Mèxic per poder trobar feina com a serventa en cases de gent amb molts diners. En aquesta època, s’havia de treballar molt més de vuit hores, i tenir disponibilitat les vint-i-quatre hores del dia.

Les serventes tenien una habitació a les cases dels seus caps, i només podien sortir els diumenges. Per mi era una vida injusta i m’entristeix el que va haver de viure la meva iaia, però sembla que ella s’ho agafa d’una altra manera i recorda amb il·lusió l’època que era jove i vivia a la ciutat. Guanyava diners, havia sortit algun dia a dinar a restaurants i a comprar-se pantalons de moda. Coses que al poble li haurien estat impossibles.

En aquest quadre veig la serventa i penso en la meva iaia, ja que la seva feina era atendre gent rica perquè gaudissin de les seves vides, com ella mai s’hauria pogut permetre. Potser hauria pensat en com de divertit hauria estat anar a la platja amb el seu company de feina.

**

 Jainy Javier Ramírez

La història comença amb la vista del mar mentre dues dones observen l’horitzó. Aquestes dones són la serventa i la seva cap, que esperen que arribi algú. De lluny es poden veure dues figures que es van aproximant, que són un majordom i el seu cap. La dona, molt emocionada, va a la cita. En el moment de trobar-se, el majordom li dona una rosa a l’home perquè li lliuri, com un detall. La dona, una mica tímida, accepta, emocionada.

Han de caminar sols, mentre la serventa i el majordom van a preparar un lloc on ells puguin arribar per menjar i descansar de la caminada. Entre els empleats hi ha una química romàntica igual que entre els seus caps.

Després de la caminada arriba la parella, molt feliç, i es pren un xampany. Estan gaudint del moment quan comença a bufar el vent. Cauen unes gotes i en aquell moment els servents treuen els paraigües per protegir la parella. Quan sembla que la pluja ha d’arruïnar el moment, el majordom anima l’home que lliuri l’anell de compromís a la seva estimada.

Ell es posa de genolls i li fa la declaració. Ella observa aquest gest amb emoció i dubtes, torna a mirar-se la serventa per preguntar-li què ha de fer. La serventa li somriu i l’anima a rebre l’anell. Llavors somriu, es gira i amb una gran alegria accepta l’anell, amb la qual cosa la parella, molt contenta, es posa a ballar. Igual que els servents, que es miren amb felicitat la parella, com si fossin els seus pares.

***

María Fàtima Pestana

Aquesta història i cançó comença així: “Soc fill d’un home senzill que adormia coloms amb la mà, titular d’un càrrec de pes a casa de gent benestant”.

A la platja hi ha dos joves. Ella, una noia vestida de vermell i ell, de frac. Tot està arreglat per passar una vetllada molt agradable. Els acompanyen el pintor, el majordom (“soc un senyor que aguanta el paraigua”), la Cèlia (“que espera pacient com ho fa de costum”) i els amics músics. Tots estan reunits, alegres i disposats a passar davant la riba del mar i els núvols clars una estona extraordinària davant aquest escenari, enfront del mar.

La noia vestida de vermell i el jove de frac, tots dos elegants, prenen te i galetes escoltant suaument la bella música. Tant el majordom com la Cèlia, la criada, estan atents a les sol·licituds dels senyors. El pintor, tranquil i silenciós, continua pintant motors d’instruments musicals i prepara les fotos finals. Els joves ballen al so de la música, a la sorra, davant de l’immens mar, “a la riba d’ultramar, on no paren les sirenes”. Ballen com si volessin, feliços. Ella riu i ell fa “aquell posat de tio seriós i elegant”. El noi ho té tot arreglat per donar-li l’anell de compromís a la noia. Ella accepta l’anell molt feliç i ballen, ballen, fins que s’acabi la música.

***

Matí a la platja . Marisol Lucena

Són les cinc de la matinada . La Cèlia està estirada al seu llit, es mira la finestra. Una finestra molt maca que dona a la plaça Major del poble. Somriu, contenta del dia que l’espera. Fa un mes que la van contractar  per anar a ajudar a una casa, on no s’esperava trobar-se tan a gust. Ella, que va arribar d’un poble petit de la Cerdanya, que no havia vist mai la platja, va quedar-se amb la boca oberta una bona estona. Precisament avui, que ha d’anar a passar tot el matí a la platja, que hi ha d’acompanyar la seva senyora, la Carmina.

La Carmina, una jove enamorada d’un noi elegant, alt i molt guapo. La Cèlia viu el mateix entusiasme que la Carmina. L’ajudarà en tot el que necessiti perquè estigui més guapa que mai. Tot just ahir va acabar de cosir-li el vestit, un  vestit llarg fins als peus, de color vermell.

—Espero que no torni a ploure! —pensa la Cèlia.

Tot plegat s’aixeca per mirar per la finestra, però encara és fosc per veure el cel.

—No ens deixem els paraigües, no fos que es mullés el vestit tan maco —torna a pensar. I finalment comença a preparar-ho tot.       

Esperem que tot surti perfecte.

**

 

 

 

Un amor inoblidable Elsa Scarlet Iturrraran

Explica la història que, un dissabte a la tarda, amb un sol radiant i uns núvols que semblaven trossos de cotó, una noia que es deia Carme i un noi que es deia Pere es van trobar a la platja i sota el cel, de color blau, es van enamorar. Des d’aquell dia, no s’han separat mai.

Cada dissabte, tornaven a aquesta platja amb un cistell carregat d’exquisits menjars acompanyats d’un grup d’amics músics que gaudien de tocar els instruments perquè els enamorats ballessin sense descans.

El vent i la pluja formaven part d’aquell moment, perquè si plovia en Pere portava sempre un paraigua i cobria el cos de la seva estimada. Ella portava a cada cita un vestit de color vermell, com les roses, que semblava de vellut.

Un dia d’aquells, la Carme va decidir regalar-li a en Pere un anell d’or i va portar cava i menjars molt especials. Però aquell dia en Pere va perdre la vida, i no va ser possible la seva trobada.

La Carme va quedar desconsolada, però no s’ha oblidat mai del seu amor i després de quaranta anys, torna sempre, cada dissabte, amb els seus amics a la mateixa platja per recordar els moments més feliços de la seva vida, i ballar les cançons preferides del Pere, sense descans. Per tot això la coneixen com la dona d’un amor inoblidable.   

 

**

 

Marta Ruth Pérez

I si plou sona el vent, com si fos una cançó, les onades es belluguen i s’acosten a la platja xiuxiuejant-li a l’amor. Ja són quatre enamorats i només dos para-sols, per si plou estar juntets i si surt el sol també, els majordoms i els amos. Bona sort, és l’amor.

**

The singing Butler .Jorge Blanco

Vuit del matí d’un diumenge de novembre. Prenc un cafè amb llet en un poble que no és el meu. Estudio (llegeixo) “Els drets i els deures dels treballadors públics”, per a la plaça de peó de la brigada.

Surto al jardí i fumo entre els bancals de l’hort. El tomàquet cherry groc del Banc de llavors de Roda encara produeix. Quantes vegades he deixat i he tornat a fumar? No ho sé, tantes com m’he allunyat i m’he reconciliat amb la meva dona. En aquesta ocasió vaig tornar al tabac al febrer, quan va morir el meu pare.

La cançó que va posar la professora dilluns començava “Soc el fill d’un home senzill que adormia coloms amb la mà”. Jo soc el fill d’un mestre d’escola que conreava un hort i jugava al frontó amb una pilota dura com una pedra.

Pujo, amago el dossier que diu Calldetenes, engego l’ordinador, teclejo Sofcatalà i trio el corrector ortogràfic i gramatical. Obro una altra pestanya, escric Ode to the singing Butler. Hi afegeixo Vanity Fair.com. Apareix el pintor Vettriano assegut en un sofà verd mirant el seu quadre. La paret blava, a la mà un cigarret apagat.

Aquí i ara, al meu petit despatx The singing Butler em recorda la portada d’Els detectius salvatges, de Roberto Bolaño. Em giro a la cadira que vaig agafar de la deixalleria quan treballava a la brigada de Sant Julià i trobo el llibre entre El dia del Watusi i La conjura dels necis. Il·lustració: The Billy Boys (detall) , Jack Vettriano, 1997. Escric aquest títol a Google.

Al quadre hi ha quatre homes a la platja, al llibre són tres. Han tret el que sembla el cap de la banda. El cel és clar, no hi ha ni vent ni núvols. El vermell del vestit de la dona és el vermell de l’enquadernació del llibre en l’edició Compactes d’Anagrama. Al vídeo de Blaumut, al minut 1:44 apareixen els del grup, vestits de blanc i negre, caminant per la platja. No sé si és un homenatge a la novel·la o pura casualitat. En l’article de Vanity Fair puc llegir: “Vettriano va fer The singing Butler perquè al principi de la seva carrera una dona va dir que ell era bo pintant platges i perquè la gent enamorada va a la platja sovint”.

La platja, les platges… Quan vaig tenir Facebook, en una ocasió, després de les terceres vacances a la Bretanya, vaig escriure: “La felicitat és llegir una novel·la d’Ian Rankin en una platja bretona”, L’última vegada que vaig anar a la platja va ser a Begur. No em vaig banyar. Vaig llegir, vaig mirar els meus fills, vaig berenar un entrepà de mig metre de chistorra i truita i vaig recollir quan la Sònia va dir que era hora de tornar cap a l’Esquirol.

Tinc a l’escriptori, entre el teclat i la pantalla, una pedra d’aquella cala i la pilota del meu pare.

**

 

Neus Fernández

Hi havia una vegada un majordom anomenat Pere que vivia en un castell. Sempre s’assegurava que tot estigués en ordre i que la llar de la seva família fos impecable.

Un estiu, la família va decidir passar les vacances en una bonica platja. Pere va fer totes les maletes amb cura, incloent-hi els vestits de bany, els para-sols i les tovalloles. Mentre eren a la platja, va quedar encantat per la bellesa d’una dona que passejava descalça per la vora.

Ella portava un vestit llarg blanc, que amb el contrast de la seva pell bronzejada pel sol… Es va apropar a Pere i van tenir una conversació. Van descobrir que compartien una passió per l’art i la música, i van passar hores caminant per la platja sota el càlid sol de l’estiu parlant dels seus somnis.

De sobte el cel es va enfosquir, i la pluja va començar a caure. Pere es va recordar que a la seva maleta portava un parell de guants de seda per protegir les mans delicades de la reina. Sense pensar-ho dues vegades, els va oferir a la dona perquè se’ls posés i es protegís les mans de la pluja.

 

La pluja només va fer que la seva trobada fos encara més romàntica. Van caminar de la mà a la platja, sota la pluja, rient i gaudint de l’amor que començava a florir entre ells. Després d’un temps el sol va a tornar a brillar i el cel es va aclarir. Es van acomiadar amb un petó dolç i van prometre mantenir-se en contacte. L’estiu va arribar al final, però el record d’aquella trobada va romandre al cor de Pere. Recordava amb afecte aquell amor d’estiu i com els guants i el para-sols es van convertir en símbols d’una trobada màgica.

 

**

 

 

 

 

 

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

En una plana bellíssima, per on saltironejava l’aigua hi havia un grup de cavallers, entre ells Ramon Llull, que era un dels escriptors i pensadors més destacats de l’edat mitjana, no només dels territoris de parla catalana, sinó de tota la tradició europea. Estaven preocupats per totes les persones que fugien del seu país d’origen a causa de la guerra.

Molt sovint es reunien per trobar una manera d’ajudar  aquelles persones que necessitaven suport per trobar allotjament, menjar, feina i orientació per als nens que no entenien la dura realitat que estaven vivint, ells i els seus pares.

Mentre aquest grup de savis parlaven es va acostar un jove d’uns vint anys, ningú no va saber d’on havia sortit, i va començar a explicar la seva història. Era un jove que havia fugit de la guerra …

Era un jove molt especial i tenia un do, el do de la paraula. Els savis van començar a escoltar-lo.

Els explicà que un dia, una explosió el va despertar i va descobrir que estava sol. Tota la seva família havia desaparegut. Per un instant va pensar que era un malson, però els crits de la gent el van fer tornar a la realitat. 

Sortí al carrer i el que els seus ulls van veure li va quedar gravat a la memòria. La gent corria esporuguida, les cases ja no existien…, tot era caos.

–I, a tu, què et passava pel cap, en aquells moments? –preguntaren el savis.

–Res i tot –respongué el noi–, només tenia ganes de córrer, córrer i córrer… I això és el que he fet fins avui, córrer!

Els savis es van mirar i, tots a una, van dir:

–Si els humans fóssim més solidaris evitaríem les guerres i les seves conseqüències. Només amb la fraternitat, el respecte i l’estimació al proïsme… podríem fer un món millor. Un dels resultats negatius de les guerres són els refugiats, que veuen trencades les seves vides i que s’imaginen un futur incert.

El que el noi no havia explicat als savis ni a ningú és un fet fantàstic, un fet meravellós. Un dia mentre corria, espantat, fugint del caos que l’envoltava, va trobar-se sense saber com dins d’un zoo. Quan ja feia estona que caminava, va sentir que algú parlava, no sabia d’on sortien aquelles veus. Tan sols alguns animals habitaven en aquell lloc. D’on provenien aquelles veus, aquelles paraules tan sàvies? Déu meu, no pot ser! Els animals parlen. Ells parlen dels problemes que tenim els humans. El que diuen i com ho diuen… és increïble.

El lleó digué:

– Aquests humans haurien de prendre una mica de consciència i deixar de banda els interessos materials, acompanyats de la supèrbia i les ànsies de poder perquè tot això suposa un patiment horrorós cap a persones que en són totalment innocents.

L’elefant reflexionà:

– La bellesa resideix en la bondat de les coses que es diuen, redescobrint el valor de la paraula per comprendre allò que és material i espiritual.

La serp comentà:

– Jo vinc d’un lloc on la gent sempre riu, on l’esperança i la resignació són presents en el dia a dia, on no hi ha rellotges que marquin les il·lusions.

Les aus van afegir:

– somieu, somieu i pot ser que algun dia no gaire llunyà tot això sigui veritat, deixi de ser un somni i es faci realitat. Tant de bo.

 

Curs de nivell intermedi 2 de Manlleu ( Gemma)

Curs de nivell intermedi 1 de Vic (Fina)

Curs de nivell intermedi de Vic (Ariadna)

Curs d’intermedi 2 de Torelló (Judit)

 

 

 

Share

Un poema inicial

Sunt lacrimae rerum

 

A Tamariu, a casa en Pere Patxei,

encomana un cremat, beurem a poc a poc

a l’hora que la mar s’agrisa.

Ploren les coses, plora el temps,

plora la vida no viscuda,

plora també la vida que hem viscut.

Sunt lacrimae rerum.

 

Ai, aquest “ai” és un bressol

de moltes hores en què sempre anàvem

pel vell sorral i vèiem l’ample mar

guspirejant parlant-nos en metàfores.

“La dolència de amor que no se cura

sino con la presencia y la figura.”

 

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca

i corre a amagar-se en qualsevol forat.

Però quan em recordo dels amics que han mort

irremissiblement, els insubstituïbles,

em torno un gira-sol que puja d’un femer

i fa com un que parla amb entelada veu,

en una tarda càlida d’estiu,

davant el somriure dels morts que se li fan propers.

 

Ara tot d’una la tenora

ressona a Pals i contemplem les illes

i sempre dic, mirant la Torre de les Hores:

davant aquestes coses cal plorar.

Passa la tarda sobre els camps d’arròs

de l’Empordà xops d’aigua.

 

És tard, és hora de tornar a Begur

en l’autocar que ens deixarà a la plaça.

Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses

ben amanides amb llimona i pebre.

Cau la nit, la nit fantasmagòrica

del rei Begur que senyoreja el castell,

la nit dels fars i de les barques a l’encesa,

del cel altíssim estelat.

Tot giravolta com en un parc d’atraccions,

però tu i jo vivim al botó de la roda,

on és imperceptible el moviment.

 

Són les cinc del matí. Tot dorm excepte els gavians

i les orenetes que xisclen, llançades.

Que l’estiu matusser no faci gaire mal.

Ajudem-nos els uns als altres

amb paciència, bon vi, moderació,

per no caure en el daltabaix.

Els arbres es clivellen,

els fruiters regalimen goma.

 

JOAN VINYOLI

Del recull Tot és ara i res, 1970

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

Les idees perduren

A Tamariu, a casa en Pere Patxei, encomana un cremat, beurem a poc a poc a l’hora que la mar s’agrisa. Recordarem històries de la nostra joventut. I recordarem, sobretot, aquell temps de somnis i d’aquell incipient moviment literari de lluita, que havíem creat amb l’objectiu de canviar el món. Quina aventura! Quina força de joventut que, completament convençuda, creia que unes quantes idees serien el germen que configuraria una nova forma d’entendre l’ésser i la humanitat! Volíem dotar aquelles paraules de contingut, que poguessin ser enteses per tothom, des d’una perspectiva més a prop del cor i de la realitat.

A casa d’en Pere Patxei el temps ja no té mesura, ja no s’encomana un cremat ni es beu a poc a poc a l’hora que la mar s’agrisa. Neix un nou dia a la platja de Tamariu; comencen a arribar les barquetes dels pescadors per descarregar la pesca de la nit. Ara recordem anys de lluita, de nits actives, corrents com la marinada en els carrerons de les viles de pescadors. El tocadiscs fa silenci mentre el bastó de mànec de plata d’en Pere fa un toc al terra de fusta tot ajudant-lo a aixecar-se per canviar de vinil. En Pere es gira amb els ulls enllagrimats i amb el somriure de murri i entre les mans un pot d’esprai verd àcid. En Geroni és el primer de posar-se dempeus, llavors els altres.

Tothom s’atura davant de la finestra, contemplant el dia que comença. Estan preparats per lluitar d’una nova manera. Ja no tenen la mateixa força física d’antany, però encara tenen les seves idees ben clares i una fortalesa mental inigualable. La passió per canviar el món és el que els dóna força a cadascú; les històries antigues i les futures finalment s’ajunten en el present i marquen l’inici d’una nova història. És el moment de començar l’acció. A la llunyania s’escolten les campanes de la plaça…

En la llunyania s’escolten les campanes de la plaça i comencen a córrer veus que el Pere Patxei s’ha mort. Llavors, tot el poble s’ajunta per recordar-lo i decideix passar a l’acció per fer realitat el somni de canviar el món i dur a terme la seva manera de pensar.

Potser hauríem de tornar als costums d’abans. Ara vivim massa intensament i no tenim temps ni de seure una estona per fer tertúlia, encomanar un cremat, beure’ns-el a poc a poc a l’hora que la mar s’agrisa.

 

Grup de nivell intermedi –  Manlleu (Alícia)

Grup de nivell intermedi  – Torelló (Judit)

Grup de nivell intermedi 2 – Vic (Montse Baqué)

Grup de nivell intermedi 3 – Vic (Ariadna)

 

 

Share