RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘Textos de nivell superior’

  • Un poema inicial

     

    Feina de vell

     

    En fer-se fosc, foraviler, passejo,

    cercant allò que mai no trobaré.

    Travo paraules amb dolor i records

    de goigs viscuts. Famèlics gats acuden

    a devorar-me. Somnis, heu fugit.

    Palpo la roca i l’arbre i m’hi recolzo.

    És hora ja de tornar a casa. Vell,

    duc a la mà la pedra del poema.

     

    JOAN VINYOLI

    Del recull A hores petites, 1981

     

    (http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-vinyoli)

     

    Article complet

  • Seguim el fil: paraules d’aprenents

    El miratge més dolç

    En fer-se fosc, foraviler, passejo, cercant allò que mai no trobaré. M’aturo a cada contrada buscant-me a mi mateix. En una sola direcció camino inquiet, sense resposta. No afluixo el pas fins que trobo un petit racó on hi ha un desconegut assegut sota els arbres que em mira somrient. Em sorprèn la seva mirada càlida i propera.

     M’hi acosto, el saludo i li pregunto d’on prové. Passen uns segons fins que m’assenyala la muntanya més llunyana. Sense obrir boca, es treu un paper arrugat de la butxaca i me’l dóna. L’agafo.

    Una bella cal·ligrafia emplena aquell tros de paper que traspua sentiments. Dolces paraules, de musicalitat amarades, toquen el meu fibló, i llisca una llàgrima per la meva galta. Rellegeixo el text altra vegada, s’entrecreuen les nostres mirades i se’ns agermanen les ànimes.

    Aquell home de terres llunyanes, tot ell era poesia. Trec un vell llibre del meu sarró i el llegeixo en veu alta:

     Et penso i sé que em penses.
     T’hi sé i sé que m’hi saps.
     Et cerco i sé que et trobaré.
     

    El silenci rebleix el moment i sense paraules ens fusionem en una sentida abraçada.

    Et cerco i sé que et trobaré. Torno a mirar aquell home mentre el cor em batega ràpidament i tot de records em vénen al cap. No sé si aquesta persona que estic veient és real o un miratge, no puc assimilar tantes sensacions, no sé si el que veig i el que sento és real, però em deixo endur per aquestes emocions i permeto que els records flueixin.

    Recordo perfectament les tardes d’estiu jugant al bosc. Allà el temps s’aturava i només existíem ell i jo: fèiem cabanyes, ens convertíem en exploradors, anàvem a buscar animalons, fèiem camins secrets…, i totes aquelles coses tan fantàstiques que caben a la imaginació dels infants. Ens havíem criat junts, havíem crescut junts, ens consideràvem com germans…, però aquell núvol de felicitat es va desfer.

    Recordo amb molta exactitud tots els detalls del dia que ell i la seva família van marxar; va ser una tarda grisa i plujosa. Ell i jo ja érem adolescents i tornàvem de l’institut. Com cada tarda teníem previst quedar-nos a casa seva per fer els deures i després poder escriure poesia: ens fascinaven els poemes. Però aquell dia quan vam arribar vam trobar la casa oberta de bat a bat i la seva família l’esperava per marxar. No van donar cap explicació.

    Mai he pogut saber-ne els motius, només sé que aquell dia van marxar i no van tornar. Les primeres nits, els plors s’apoderaven de l’habitació i pel meu cap només hi passaven aquelles tres últimes frases que el dia abans que marxessin havíem escrit junts:

    Et penso i sé que em penses.
    T’hi sé i sé que m’hi saps.

     

    Mentre els versos s’esvaïen i, de mica en mica, desapareixien de la meva ment per portar-me de nou a la realitat, vaig alçar la mirada i vaig veure que aquell desconegut era allò que mai no trobaria, mentre, en fer-se fosc, passejava. Així va ser com els meus ulls van deixar de veure’l malgrat que la meva pell no podia deixar de sentir-lo.

    És hora ja de tornar a casa, de deixar de passejar com un foraviler i d’anar a perseguir els somnis que han fugit. Avui, prenc amb determinació un nou camí per passejar-hi a l’alba, prop del poble i per cercar allò que vull trobar: aquell nen fet home que em dedicava versos que em fonien l’ànima.

    Certament, tot i pensar que res no trobaria en el meu caminar, el destí m’ha capgirat els plans i m’ha recordat el que més anhelo. Així doncs, me’n vaig a buscar els sentiments que vaig deixar en aquell nen:

     

    Et penso i sé que em penses.
    T’hi sé i sé que m’hi saps.
    Et cerco i sé que et trobaré.
    Sí, et cerco i sé que et trobaré!

     

     

     

    _______________________

    Grup de nivell superior – Manlleu (Assumpta)

    Grup de nivell superior – Manlleu (Assumpta)

    Grup de nivell superior – Vic  (Núria)

    Grup de nivell superior – Vic (Núria)

     

     

    Si voleu fer el xafarder aquí teniu altres introduccions que han elaborat l’alumnat de nivell superior de Manlleu

    Seguint el fil_textos_alumnat

    I si voleu comprovar com han desenvolupat aquesta introducció aquí teniu altres opcions de l’alumnat de nivell superior de Manlleu

    Seguint el fil_textos 2_alumnat

    I encara més textos que ha elaborat l’alumnat de nivell superior de Vic

    Seguint el fil_textos 3_alumnat

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Lolo: Sí, i a mi també
  • Karen: m’ha encantat moltes gràcies de veritat,perqué gràcies a tu he pogut també fer un treball de...
  • josep bayarri: Anava buscant molt de temps el PERQUE crec que tinc clar el PERQUE gracies
  • Antoni: Molt ben trobat aquest títol, conec l´espai que descrius, però no aquest camí, ja m´agradaria, encara que per...
  • Núria: Crec que és una historia molt maca, en català En català també es poden escriure coses bones

Núvol d'etiquetes