RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘textos argumentatius de l’alumnat’

  • Les dietes, millor personalitzades

    El model actual de l’estètica femenina que trobem a les revistes és això, un model: bàsicament una noia jove, alta i prima. A partir d’aquí una multitud de dones en volen prendre model i fan mans i mànigues per assemblar-s’hi.

    Ets jove i alta, o no ho ets, i canviar això és impossible. Ser prima o no ser-ho, o millor dit, estar prima o no estar-ho és una altra cosa i, instintivament, tenim per cert que això depèn de nosaltres. Aquesta falsa creença propicia l’aparició de quantitats ingents d’ànimes caritatives que ens aporten solucions en forma de dietes màgiques.

    Evidentment que hi ha dietes serioses basades en una alimentació sana i equilibrada, dirigides per bons professionals; però aquestes no fan miracles. Normalment ens sentim atrets per allò que sembla més fàcil, les promeses d’obtenir una figura esvelta sense esforç, sense passar gana i amb poc temps, són molt temptadores; i encara que en el fons sospitem que no pot ser gaire bo, ens deixem portar i ho provem, no fos cas… Potser la dieta de la carxofa, potser la de l’entrepà, potser les dissociades, potser les proteiques. Quina puc provar, ara que ve el bon temps?

    El millor, en cas que realment ens convingui fer dieta, és posar-nos en mans de professionals que ens n’aconsellin una de personalitzada que no pugui perjudicar el nostre organisme. Hem de descartar totes aquelles dietes que ens han dit, sabem o coneixem perquè algú les ha fet i li han funcionat. No tothom té el mateix metabolisme ni les mateixes necessitats i el que funciona bé en una persona pot ser perjudicial per l’altra. A més, hem de tenir en compte que una dieta pot semblar que va bé, en principi, però, si després fa l’efecte rebot guanyarem més quilos dels que haguem perdut i la propera vegada en voldrem perdre encara més… En definitiva: un peix que es mossega la cua.

     

    Mercè

     

     

    Article complet

  • L’esclavitud de la bellesa

    La bellesa la trobem per tot arreu: en un quadre, en una persona, en un paisatge… La bellesa ens provoca atracció, és totalment subjectiva i alhora és font d’inspiració. Els primers cànons de bellesa van sorgir a l’antiguitat clàssica amb els grecs, tot i que la percepció de la bellesa existeix des de l‘homo sapiens, el qual ja li retia culte. Ara bé, aquest model de bellesa ha anat canviant amb el pas del temps i amb l’evolució de la societat. Només cal fixar-nos amb deteniment en la diversitat de productes de bellesa al nostre abast en perfumeries, farmàcies, supermercats… I si encara no ens sentim satisfets amb el nostre físic, podem optar per dietes miraculoses i cirurgia plàstica. Som esclaus de la tirania de la bellesa.

    Els cànons de bellesa són diferents segons la cultura i el pas dels segles, com així ho demostren les representacions en l’art (escultura i pintura). En l’actualitat la bellesa està determinada per uns cànons imposats per la cultura occidental: dona guapa, rossa, alta, de mesures perfectes i proporcionades (90-60-90), pell clara i amb cara juvenil. Es valora la imatge personal (estètica), més superficial, per sobre de valors com ara la bondat, la sinceritat, l’altruisme, la intel•ligència…

    En un món cada vegada més materialista, la bellesa ajuda a l’èxit social. Si observem acuradament els infants veurem que entre ells fan distincions i tenen més èxit aquells nens i nenes l’aspecte físic dels quals la naturalesa ha afavorit més. En conseqüència, i relacionat amb aquest fet podríem dir que anecdòtic, la trista realitat és que l’aparença física pot condicionar en l’obtenció de feina en una entrevista, pot fixar el sou d’una persona i la popularitat en el cas dels artistes. Primer es premia la imatge de la persona i en segon terme es valoren les seves competències i qualitats com a professional. En definitiva, vivim massa pendents de la nostra aparença.

    Tenim gravat en el nostre subconscient aquell concepte que diu “s’és bell mentre s’és jove”. Així doncs, relacionem el concepte de joventut amb la bellesa, la qual és efímera. Com en el cas dels aliments té data de caducitat, i per això hom recorre a la cosmètica, i fins i tot a la cirurgia estètica per preservar-la més temps. Llavors què passa amb la maduresa? Hem d’aprendre a envellir sense complexos i a acceptar la vellesa, ja que forma part de la vida de tota persona.

    Aquesta obsessió per la joventut i bellesa és fruit de la influència de la publicitat, la moda, el cinema i els mitjans de comunicació (sobretot la televisió). Ens trobem davant un bombardeig constant de quin és el prototip de dona bella (un model imposat pels homes) i aquest fet pot resultar perillós en les adolescents, ja que provoca en moltes joves una baixa autoestima, danys físics i psíquics. Moltes noies en el seu afany de seguir aquests cànons de bellesa, i d’aquesta manera ser socialment més acceptades, adopten mesures dràstiques en la seva alimentació, i, en conseqüència, acaben essent víctimes d’anorèxia i bulímia.

    Els ideals de bellesa masculina no tenen menys rellevància que els cànons de bellesa femenina, però la realitat és que els factors culturals i socials del llarg de la història de la humanitat han exigit a la dona cuidar més el seu aspecte físic per agradar l’home. El resultat és, sense cap mena de dubte, la visió de la dona com un objecte: bonica, ben vestida (en la majoria de casos, fins i tot, provocadora, mostrant la seva anatomia perfecta), presentadora de programes de tafaneries o bé anunciant tot tipus de perfums o productes de la llar.

    El secret per aconseguir aquesta bellesa tan desitjada rau en el fenomen de les dietes i la pràctica de l’esport, dels quals hi ha gran diversitat segons els gustos del consumidor.

    L’ objectiu comú no és tan sols millorar la nostra salut i qualitat de vida, sinó aconseguir obtenir el pes ideal i desitjat, i en definitiva aquell cos somiat. Per aquest motiu anar al gimnàs s’ha convertit en una nova moda social, així com també fer exercici físic a l’aire lliure.

    En conclusió, la moda, el cinema, la publicitat i els mitjans de comunicació provoquen i generen una tirania de la bellesa, la qual s’ha convertit en una dictadura. Fruit d’això s’ha produït un elevat índex de persones insatisfetes amb el seu físic. De fet, aquesta obsessió i dependència per la imatge impedeix, en molts casos, que la dona pugui desenvolupar-se socialment i culturalment. Així doncs, els cànons de bellesa actuals són un negoci assegurat, ja que fa que gastem diners sense mesura en gimnasos, dietes, tractaments en centres d’estètica o balnearis, i cirurgia, per assolir l’eterna joventut. En definitiva, opino igual que el psiquiatre Luis Rojas Marcos, quan assenyala que “el prototip de bellesa de dona prima és la causant dels trastorns de l’anorèxia i la bulímia i està promogut per la indústria de la bellesa, que genera milions d’euros i està controlada per homes”.

    Maria G.

     

     

    Article complet

  • El mite de la bellesa

    A principis de la dècada dels anys noranta, va aparèixer El mite de la bellesa, de l’escriptora i consultora política Naomi Wolf. Aquest assaig afaiçonà tota una realitat en forma de mite, aquell que ens explica a les dones que la bellesa existeix objectivament i és imperatiu assolir-la per tal de sentir-nos valuoses i ser socialment valorades. La conseqüència de ser bella és ser desitjable i sexualment atractiva, i d’això se’n deriva l’èxit social, econòmic i laboral.

    La realitat és, però, que els models d’estètica femenina, lluny de ser universals i immutables, com si descendissin del món platònic de les idees, han canviat al llarg del temps i en funció dels cànons socials. Això sí, sovint han estat una expressió de les relacions de poder entre homes i dones, i una estratègia del sistema patriarcal per garantir el sotmetiment femení.

    Quan havíem començat a alliberar-nos de la mística de la feminitat, amb els seus mites sobre la maternitat, la domesticitat i la passivitat, i la revolució sexual i contraceptiva ens havia donat control sobre els nostres cossos i els seus usos, arriba una nova tirania abassegadora que, impulsada des dels mitjans massius de comunicació, ens dicta com hem de ser i de comportar-nos.

    Tot aquest aparell ideològic, a més de ser un sistema de control de masses, amaga interessos econòmics. Segons l’economista John Kenneth Galbraith, la dona, com a consumidora, ha tingut una importància cabdal per al desenvolupament de la nostra societat industrial.

    La sociologia popular, les revistes i la ficció han enaltit la bellesa i l’han convertit en un desideràtum que té rellevants conseqüències econòmiques. De fet, la dona és subjecte i objecte de consum. Per això, indústries com la cosmètica, la moda, la indústria de les dietes, el negoci de la cirurgia estètica i, fins i tot, la indústria de la pornografia, han obtingut rèdits importantíssims de la manca d’autoestima femenina.

    Potser comença a ser hora de prendre consciència de la situació i de responsabilitzar-nos-en. Ens convé mirar-nos, sí, però d’una altra manera, més objectiva i intel·ligent. Necessitem definir els nostres objectius a partir de valors genuïnament femenins i en funció dels nostres interessos, i ens cal educació i la complicitat d’altres dones per comprometre’ns amb nosaltres mateixes i amb el nostre futur.

    Maria Cristina

    Article complet

  • Decisions difícils

    Amb la crisi i les consegüents retallades no hi ha dia que no es parli del perill de perdre el sistema de salut pública de què gaudíem fins no fa pas gaire temps. En tenim experiència: l’euro per recepta, les intervencions sense hospitalització, etc.

    Quan patim una malaltia crònica o una malaltia greu i estem cansats de píndoles, cures i teràpies doloroses, provem a la desesperada els remeis que ofereix la medicina alternativa. Però no sempre és així. Cada vegada més persones acudeixen a la medicina complementària.

    Són molts el centres i professionals preparats per impartir-la, tot i que ja sabem que sempre hi ha algú que es vol passar de llest i que sense títol es posa a receptar remeis o aplicar teràpies que a vegades han portat més d’un disgust i s’ha arribat a denunciar els fets davant l’autoritat competent.

    La qüestió que se’ns planteja és: medicina convencional o medicina alternativa? És difícil per a l’usuari donar-hi resposta. Tot depèn de la malaltia i experiència que s’hagi tingut. Coneixem professionals, pocs encara,que al matí treballen a la Sanitat Pública i a la tarda es dediquen a la medicina alternativa. Hauríem de demanar a aquests professionals que ens donin la seva opinió. La seva experiència podria ser útil al sistema.

    Quan el dolor és intens, de moment, la medicina convencional és la més ràpida a l’hora dels efectes. No esperem que un intens mal de queixal, un fort mal d’orella o un atac de migranya ens passi amb herbes remeieres. La medicina alternativa treballa a més llarg termini, però treballa bé.

     

    Maria C.

     

     

    Article complet

  • La veritat dels mitjans de comunicació

    En la societat d’avui dia els mitjans de comunicació estan ben assentats en les nostres vides i s’utilitzen per transmetre qualsevol notícia a qualsevol moment. És tot cert el que diuen aquests mitjans? O utilitzen mentides per jugar amb la societat?

    Des que els mitjans de comunicació van entrar en les nostres vides les utilitzem per assabentar-nos del que passa al món en general. Al començament ja es deia que aquests mitjans s’utilitzaven per poder fer creure a la gent allò que als emissors els interessava. Amb el temps s’ha demostrat que en moltes ocasions ha estat així.

    La publicitat, per exemple, és una de les maneres de fer creure a la gent que el producte que volen vendre té uns resultats que al final no són els que anunciaven. El mateix passa amb les notícies, pots llegir, escoltar, veure, la mateixa notícia i no entendre-la de la mateixa manera.

    No obstant això, no sempre és així i hi ha controls per tal que tot el que es digui sigui veritat o almenys que s’apropi de la forma més coherent a la realitat.

    Els mitjans de comunicació tenen el poder de la informació i moltes vegades haurem de creure el que aquests ens diguin. Fins i tot, en ocasions, haurem de buscar-nos la vida per tal de saber què és el que realment va passar en aquella notícia. Amb la publicitat pot passar el mateix, haurem de provar el producte per conèixer els seus resultats.

    Àlex

    Article complet

  • Les notícies: veritats o mentides

    Ara, quan obrim un diari, mirem els telenotícies o escoltem la ràdio, dubtem si allò que llegim o escoltem és cert, mig cert o és tot mentida. Ens hem tornat escèptics ? Hem perdut la confiança en els mitjans de comunicació ?

    De fet, sempre ha estat així, hem viscut enganyats sense saber mai quina part de veritat i quina de mentida hi ha a qualsevol notícia. Ha depès de la conveniència del mitjà de comunicació en qüestió, sobretot, segons el seu color polític. I això és enganyós. I ara que la situació laboral, econòmica i social està per terra, comencen a burxar-se uns als altres, traient els draps bruts a la llum, per fastiguejar-se. Apareixen corruptes com bolets: empresaris, polítics, jutges… I tant és si hi ha proves que ho demostren, pocs confessen, amb l’esperança que un bon cop d’efecte els lliuri de la justícia, de la veritable justícia. Perquè com diem sempre: “Feta la llei, feta la trampa”. Existeix una realitat real, que poques vegades coneixem, i una realitat virtual, que els mitjans de comunicació ens mostren com a única realitat possible.

    Hem viscut contents i enganyats tota la vida, però ja ha arribat el moment de fer un cop de puny a la taula i dir: prou mentides. Volem mitjans de comunicació que diguin la veritat, sempre la veritat, sense dependre de cap inclinació política.

    Fina

     

    Article complet

  • Esport sí, agressivitat no

    Actualment hi ha una preocupació creixent per fer competicions esportives. Està demostrat que les persones que practiquen esport ho fan cada cop més per competir i per ser millor que els altres, encara que comporti agressivitat. Penso que s’ha de fer esport per estar en forma, i si es vol competir que sigui d’una manera esportiva i exemplar

    D’una banda, cal dir que cada vegada hi ha més esport competitiu, cosa que és bo si es compleixen les normes, però cal evitar la falta de cortesia, fer mal ús de les instal•lacions, fomentar situacions tècniques o bel•ligerants, fomentar la violència etc.

    D’altra banda, s’han de respectar les normes reguladores de l’esport com comportar-se de manera exemplar, abstenir-se de recompensar o passar per alt tot comportament deslleial, imposar sancions als que no compleixen el reglament vigent i vetllar perquè el nivell de formació i qualificació s’ajustin a la disciplina i a la categoria esportiva.

    En definitiva, l’esport és fonamental per estar en bona forma física i garantir una millor salut mental. Però l’esport amb competicions comporta a vegades agressivitat, pel fet de voler guanyar a qualsevol preu, encara que es fomenti la violència i que es talli d’arrel les faltes disciplinàries. En conclusió direm que competicions esportives sí, però agressivitat no.

    Amadeu

     

     

    Article complet

  • Eina bona però amagatall dolent

    Els països que anem a remolc de qualsevol avenç informàtic, també ens hem d’anar acostumant a acceptar i catalanitzar paraules estrangeres. La paraula xat ja és oficial a Catalunya (de l’anglès chat), i significa xerrar, tertúlia… S’ha definit com: “Comunicació simultània entre diverses persones a través d’Internet”. El xat ens permet fer preguntes, expressar sentiments, rebre respostes o conèixer opinions, a temps real arreu del món. Aquest mitjà, molt estès en el món juvenil, també s’utilitza des de Facebook per obtenir imatges simultànies: com la videoxat, videoconferència i altres modalitats. Malgrat el perill que pugui tenir, el xat és un avenç incontestable per al progrés.

    El llenguatge del xats es caracteritza i es diferencia dels altres models de comunicació electrònica perquè requereix que els participants s’estiguin comunicant de manera simultània. Es pot mantenir una conversa amb diverses persones a qualsevol part del món. En un temps no gaire llunyà, hauríem trigat dies i molts viatges. Però aquest avenç tan important, encara no és suficient per poder-hi dedicar uns segons més i escriure les paraules correctament. El llenguatge emprat en aquestes tertúlies és més propi de la llengua parlada que no pas de la llengua escrita. Cada vegada acceptem més les figures amb lletres, l’ortografia prosòdica o els errors ortogràfics.

    No és cap secret que el xat, igualment com altres eines electròniques usades incorrectament, pugui ser un perill. Entre els usuaris de xat, especialment els caçadors de la parella, és comú que la gent escrigui sota pseudònims. Aquesta xacra de la societat embruta la utilitat d’aquesta eina tan important per al progrés. No sé imaginar-me la cara d’aquell jove, o no tan jove, el dia que coneix el príncep o princesa de la seva vida. Especialment si descobreix que té un nom diferent, set criatures, borratxo, drogat i que no ha vist l’aigua des de l’última vegada que va ploure!

    Crec que el xat deixaria de ser perillós si les lleis recollissin l’ús dels pseudònims com a delicte. I pel que fa al llenguatge que s’utilitza, encara que formi part de la llibertat d’expressió, seria bo que tothom tingués un punt de referència, per no crear un inventor de paraules a cada xat.

     

    Salvador

     

     

    Article complet

  • Grafits: art o incivisme

    Els grafits al carrer és un tema poc mediàtic, tot i que pot ser una problemàtica en l’actualitat. Aquesta forma de pintar amb esprais, normalment al carrer, que els autors consideren art o decoració i altres persones consideren incivisme, crea moltes vegades conflictes. Per això, em pregunto: és art o incivisme? Hi ha alguna forma de regular on es pot pintar?

    En principi, els grafits podem considerar-los pintures, una forma de crear art, ja que n’hi ha de realment artístics i tenen una dificultat immensa a l’hora de crear-los. A més d’això, hi ha grafits reivindicatius que poden fer una funció social. Per exemple, quan es pinta contra la sida, la fam al món… Tanmateix, no es poden considerar grafits les pintures que surten d’agafar un esprai i pintar quelcom sense sentit, ni tampoc pintar en llocs, clarament prohibits, ja que això seria un dany a un bé aliè.

    Dit tot això, el problema sorgeix ja que no hi ha espais per fer grafits i que els autors competeixen per veure qui pot pintar el grafit més gran o el més visible. Per la qual cosa seria convenient que els ajuntaments facilitessin murs en parcs per fer-los. Per contrapartida, s’haurien d’endurir les responsabilitats dels que pinten en llocs que no estan habilitats per fer-ho, ja que en les últimes reformes del codi penal no és un delicte fer una pintada en un lloc prohibit.

    En definitiva, no podem desaprofitar els autors de grans grafits artístics, ja que són obres realment per admirar. No obstant això, hem de lluitar contra els personatges que ens embruten les parets, trens i béns públics o privats. Així, doncs, hem de diferenciar els artistes dels gamberros i aplicar el sentit comú per tal de trobar solucions per tothom.

    Jordi

    Article complet

  • Els mitjans de comunicació actuals: veritats o mentides

    Els mitjans periodístics que hi ha hagut al llarg de la història, premsa escrita, ràdio, TV no tenen res a veure amb els actuals mitjans de comunicació, quan a la darreria del segle XX apareix Internet, i amb la immediatesa que això suposa en la transmissió de notícies.

    Abans era molt més fàcil manipular la informació, però des que Internet és accessible a les llars, telèfon mòbils, Ipad, Ipfhones… i aquesta es pot contrastar d’una manera fàcil i còmoda , es fa més difícil que ens puguin manipular les notícies.

    Per mitjà dels xats, fòrums o per mitjà de les xarxes socials, podem veure les opinions de la notícia i els diferents punts de vista. La incorporació de quasi tota la premsa escrita al món digital també ens facilita aquesta tasca.

    L’altra qüestió és saber si aquests mitjans tècnics que tenim ens diuen veritats o mentides. La investigació d’aquest tema ja dependrà de la credibilitat dels diferents canals als quals accedim. O bé que aquests mitjans siguin sensacionalistes i vulguin captar l’atenció del lector exagerant la notícia.

    No cal oblidar, però, que això també passa amb els mitjans de comunicació tradicionals, i que la notícia reflecteix la ideologia política del mitjà o del periodista que la trasmet. Això, però, és lícit i lògic, ja que amb l’opinió es reflecteix la tendència política del diari, per exemple.

    En conclusió, la tècnica ens ha facilitat l’accés a la informació. No podem culpar qui ens diu veritats o mentides. Cal que siguem capaços nosaltres mateixos de fer aquesta anàlisi sense culpar els mitjans de comunicació. Tenim els elements suficients per esbrinar-ho sense cap problema. Penso que només és qüestió de criteri.

    Carme

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Joaquim: Gràcies m’ha servit de molta ajuda
  • montse: Gràcies. Molt ben explicat.
  • Lolo: Sí, i a mi també
  • Karen: m’ha encantat moltes gràcies de veritat,perqué gràcies a tu he pogut també fer un treball de...
  • josep bayarri: Anava buscant molt de temps el PERQUE crec que tinc clar el PERQUE gracies

Núvol d'etiquetes