RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘tema: medicina’

  • Decisions difícils

    Amb la crisi i les consegüents retallades no hi ha dia que no es parli del perill de perdre el sistema de salut pública de què gaudíem fins no fa pas gaire temps. En tenim experiència: l’euro per recepta, les intervencions sense hospitalització, etc.

    Quan patim una malaltia crònica o una malaltia greu i estem cansats de píndoles, cures i teràpies doloroses, provem a la desesperada els remeis que ofereix la medicina alternativa. Però no sempre és així. Cada vegada més persones acudeixen a la medicina complementària.

    Són molts el centres i professionals preparats per impartir-la, tot i que ja sabem que sempre hi ha algú que es vol passar de llest i que sense títol es posa a receptar remeis o aplicar teràpies que a vegades han portat més d’un disgust i s’ha arribat a denunciar els fets davant l’autoritat competent.

    La qüestió que se’ns planteja és: medicina convencional o medicina alternativa? És difícil per a l’usuari donar-hi resposta. Tot depèn de la malaltia i experiència que s’hagi tingut. Coneixem professionals, pocs encara,que al matí treballen a la Sanitat Pública i a la tarda es dediquen a la medicina alternativa. Hauríem de demanar a aquests professionals que ens donin la seva opinió. La seva experiència podria ser útil al sistema.

    Quan el dolor és intens, de moment, la medicina convencional és la més ràpida a l’hora dels efectes. No esperem que un intens mal de queixal, un fort mal d’orella o un atac de migranya ens passi amb herbes remeieres. La medicina alternativa treballa a més llarg termini, però treballa bé.

     

    Maria C.

     

     

    Article complet

  • Medicina convencional i medicina alternativa

    Recentment ha irromput en la societat el que s’anomena medicina alternativa, i cada vegada va guanyant terreny a la medicina convencional. S’ha posat de moda com si s’hagués descobert ara. Seria més correcte invertir els adjectius, ja que l’alternativa, en realitat, és molt més antiga (herbes remeieres, cataplasmes…) Disposem de molta informació respecte d’això, però realment quina és la millor solució als nostres problemes de salut?

    D’una banda, la medicina convencional, la que tots coneixem, la practiquen els metges, infermers, farmacèutics… que tracten els nostres símptomes i malalties mitjançant analítiques, medicaments, radiació o cirurgia. Es va imposar ràpidament a la mal anomenada “alternativa” perquè ataca directament els símptomes, produeix un alleujament immediat i la sensació que el problema ha desaparegut. Però no sempre és així, el problema persisteix i els símptomes tornen. Els medicaments tenen efectes secundaris a vegades irreparables. El gran avantatge és la seva gratuïtat.

    D’altra banda, la medicina alternativa és aquella que entra en una dimensió semidesconeguda, una mica tabú. Són tècniques difícils d’entendre per a la majoria però funcionen. És el cas de la kinesiologia, cromoteràpia, ozonoteràpia, osteopatia…

    Finalment hi ha una franja entremig, on tenim unes tècniques ja bastant conegudes i acceptades (tot i considerar-se alternatives) com l’homeopatia, l’acupuntura, la reflexologia, medicina natural…La varietat és enorme, n’hi ha per triar i remenar.

    El gran avantatge d’aquesta medicina alternativa és que no provoca mai efectes secundaris i la curació, tot i ser més lenta, és més efectiva perquè combat el problema des de l’arrel.

    La situació ideal seria aquella en què convisquessin els dos tipus de medicina en els centres de salut, de manera que ens remetessin al metge més adequat en funció de la malaltia i que el diagnòstic es fes per les dues parts. D’aquesta manera els errors mèdics serien menors i els tractaments més eficaços.

    De moment, la meva solució és el metge naturista. És metge col•legiat, per tant té els coneixements de la medicina convencional, però aplica quasi sempre mètodes innocus de la medicina alternativa, i funciona.

    Fina

    Article complet

  • Les teràpies energètiques

    La crisi global i profunda que vivim afecta tota mena de valors i d’estructures (econòmiques, polítiques, socials…) i l’àmbit de la medicina no és aliè a aquest replantejament general.

    Avui dia es busca una curació holística, és a dir, que entengui l’ésser humà com un tot que comprèn cos, ment, emocions i esperit. La visió mecanicista de l’home ha donat pas a una visió més integradora de l’individu.

    En aquest sentit, les teràpies energètiques semblen donar una resposta més satisfactòria a aquesta demanda que no pas la praxi al•lòpata. No s’han de tractar només els símptomes: convé aprofundir en l’arrel del problema, moltes vegades subtil i, fins i tot, encoberta per la malaltia. El procés sovint involucra la totalitat de l’individu que, a la recerca de restablir o millorar la seva salut, emprèn un camí de descoberta personal.

    Des de pràctiques mil•lenàries com la medicina tradicional xinesa o el reiki fins a sistemes més moderns com les flors de Bach i altres essències florals (hereves de les herbes remeieres de tota la vida!), el ventall de possibilitats per guarir les nostres malalties i trastorns no deixa de créixer.

    A disciplines conegudes des de sempre se sumen eines noves, resultat de l’avantguarda tecnològica, com el Quantum SCIO, per exemple, un sistema informatitzat de diagnosi i teràpia per bioressonància, desenvolupat originalment a la NASA.

    Les investigacions científiques i la moderna física quàntica descriuen els mons que habitem i desconeixem perquè pertanyen a l’àmbit subtil on es desenvolupen els processos que tenen lloc durant una sessió energètica. Aquest fet allunya aquestes pràctiques de l’obscurantisme i la falta de rigorositat de què han estat acusades. No estem parlant, doncs, de disciplines esotèriques (incomprensibles, producte de la superstició o de la ignorància), sinó exotèriques, és a dir, tècniques i teràpies cada cop més comunes i accessibles per al públic, amb un fonament científic i una eficàcia demostrada empíricament.

     

    Maria Cristina

     

    Article complet

  • Tothom es vol curar

    En els últims temps sentim a parlar que hi ha una medicina diferent de la tradicional que s’anomena medicina alternativa. És una medicina menys agressiva i alhora és una solució per a les persones decebudes de la medicina convencional. Opino que és una medicina poc científica, ja que s’utilitza en països menys desenvolupats, mentres que la convencional es fa servir en països occidentals, perquè és totalment científica, i són els mateixos governs que hi aposten.

    Toi i això, la medicina convencional té avantatges que no tenen les altres. Es poden fer trasplantaments d’òrgans , previsió en l’efecte de la vacuna, inseminació in vitro, etc. Però també té desavantatges, com efectes secundaris, o bé tardar molt de temps a resoldre una malaltia, i no ser a temps a tractar-la.

    La medicina alternativa també té avantatges, com pot ser cures a curt termini, perquè són més ràpides, o tenen menys efectes secundaris. Un desavantatge és que els que l’apliquen no són professionals i no tenen cap coneixement acadèmic, cosa que pot posar en risc els pacients.

    Així doncs, hi ha gustos per a tothom, uns hi creuen a cegues i d’altres diuen que són coses de bruixeria. Crec que la persona que està malalta i una medicina no la cura, busca tots els mètodes i remeis per curar-se, encara que posi en risc la seva persona. També direm que hi ha diferents medicines alternatives, que unes són millors que les altres, però totes poden compartir un espai dintre la mateixa medicina.

     

    Amadeu

     

    Article complet

  • Medicina convencional i medicina alternativa

    En l’actualitat conviuen dues maneres diferents d’entendre la medicina. De fet, han coexistit des de sempre, però ara la medicina alternativa és socialment més ben acceptada. Penso que ambdues són igualment vàlides perquè persegueixen el mateix objectiu, millorar la salut o qualitat de vida del pacient, i, per tant, una mateixa persona pot utilitzar al llarg de la seva vida ambdós tipus de tractaments. No s’han d’entendre com a dues medicines rivals o contraposades, sinó complementàries. Ara bé, cal tenir en compte una sèrie de diferències en matèria de finançament, estudis o formació dels professionals, metodologia i medicaments.

    Per analitzar aquests dos conceptes sobre medicina cal saber què tracta cadascuna. Per una banda, la medicina convencional està basada en el conegut mètode científic que permet comparar de manera objectiva els resultats dels diversos tractaments. En la recerca de millors mètodes, tècniques i medicaments combina la investigació clínica amb la ciència i la tecnologia. De l’altra, la medicina alternativa (també anomenada medicina complementària o natural), és qualsevol pràctica de guarir que no entra dins del camp de la medicina convencional, ja que acompanya les teràpies amb bases històriques i culturals. En altres paraules, es basa en l’empirisme, és a dir, medicina tradicional, remeis casolans, anècdotes, creences espirituals o concepcions noves de guariment. La medicina alternativa engloba una gran diversitat de teràpies: naturopatia, quiropràctica, medicina tradicional xinesa, homeopatia, reiki, acupuntura, etc.

    L’objectiu de qualsevol tipus de medicina, ja sigui convencional o alternativa, és millorar el benestar i la qualitat de vida del pacient, evitar o apaivagar el dolor i sofriment a causa d’una malaltia, i en general, preservar la salut dels humans.

    Tot i ser dos tipus de medicina que semblen en principi contraposats per la metodologia emprada poden conviure alhora. En el cas d’un simple refredat, nombroses persones compren als herbolaris remeis naturals que són complementaris als medicaments prescrits pels seus metges de capçalera. En patologies més greus, com en el cas del tractament contra el càncer, hi ha estudis en què  els metges aconsellen als seus pacients l’ús de medicina complementària, com per exemple, portar una dieta sana i equilibrada, practicar exercicis moderats, caminar, ocupar el temps d’oci amb activitats i/o aficions, assistir a classes de risoteràpia, prendre complements vitamínics i proteïcs, etc. En conseqüència, la medicina complementària en la millora de la salut del pacient no intervé com a substitutiu de la medicina convencional, sinó que la complementa.

    Els estudis de medicina convencional tenen una durada mínima de 6 anys en universitats reconegudes arreu del món. Aquesta titulació és reconeguda per les autoritats universitàries i sanitàries, tant en l’àmbit nacional com internacional. En canvi, la medicina alternativa poques vegades és practicada per metges; en la majoria de casos són curiosos, bruixots i xamans. Per tant, en el cas de la medicina convencional tenim una garantia amb la persona que exerceix medicina, ja que s’ha graduat en una universitat. En el cas d’utilitzar medicina alternativa no disposem d’aquesta mateixa fiabilitat i certesa immediata, primer caldrà indagar buscant referents o bé escollint aquells centres legalment autoritzats.

    En matèria de medicaments també trobem diferències com a resultat de la metodologia aplicada. En medicina convencional s’obtenen a través del mètode científic, és a dir, experiments controlats en animals de laboratori i en pacients que autorizen el seu consentiment. Per contra, la medicina alternativa fa servir els anomenats pseudomedicaments (medicaments falsos), els quals no estan provats científicament, no tenen control sanitari, no estan registrats en el Ministeri de Salut, i són pocs els que obtenen un registre com a “complements alimentaris”. Per tant, convé estar alerta i davant de qualsevol dubte que pugui comportar un risc en la salut caldrà dirigir-se a les autoritats sanitàries o consultar-ho amb els professionals, ja sigui el nostre metge de capçalera o farmacèutics.

    Per acabar, és necessari que tots els centres, indiferentment del tipus de medicina que practiquin, estiguin legalment autoritzats, els seus metges siguin col•legiats i no es portin a terme pràctiques que suposin un risc per a la salut de les persones. No s’ha d’entendre la medicina alternativa com la competència deslleial a la medicina convencional, no són rivals, poden complementar-se perfectament en certes teràpies. Ara bé, convé remarcar que només la medicina convencional és vista i valorada com a ciència pròpiament dita. La salut és un bé molt preuat, un dret inherent de tota persona, i alhora un deure i obligació dels professionals sanitaris que han de vetllar-la, ja que la sanitat pública és un dret fonamental tal com s’esmenta a la Constitució espanyola del 1978.

    Maria G.

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Lolo: Sí, i a mi també
  • Karen: m’ha encantat moltes gràcies de veritat,perqué gràcies a tu he pogut també fer un treball de...
  • josep bayarri: Anava buscant molt de temps el PERQUE crec que tinc clar el PERQUE gracies
  • Antoni: Molt ben trobat aquest títol, conec l´espai que descrius, però no aquest camí, ja m´agradaria, encara que per...
  • Núria: Crec que és una historia molt maca, en català En català també es poden escriure coses bones

Núvol d'etiquetes