RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘Narracions de l’alumnat (II)’

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

    A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    Però el més sorprenent de tot no era el seu aspecte sinó el seu comportament: va demanar aigua cridant el cambrer en un to molt poc educat, menjava compulsivament i bevia l’aigua directe de l’ampolla amb glops llargs, xerrava pels descosits i es movia continuament.

    Quan li vaig dir que no s’assemblava gens al darrer japonès amb qui havia compartit taula, em va explicar que ell era de Tòquio i que mai havia viatjat a l’estranger i només coneixia la seva estricta cultura,  però el darrer mes d’agost havia visitat el nostre país i havia pogut contemplar i “apreciar” la nostra manera de ser. Estava tip de tants rituals i tanta educació…

    És estrany, sempre envegem el que no tenim.

    Elisabet Rodellas

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina , de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

    A l’hora de sopar , va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia ulls oblics ni pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    El cabell el tenia llarg,  unes patilles més espesses del normal, d’esquena fins i tot m’havia semblat una noia, d’aquelles forçudes. Les mans, però, les tenia molt petites, els dits curts i se li marcaven totes les venes, un individu del tot estrany físicament.

    Vestia roba molt desfasada pel temps actual, totalment descoordinada vers els colors que portava, els baixos ben foscos i el dalt ben clar. Portava uns pantalons d’aquells que fa temps que no veia, acampanats, i ben ajustats per la part de dalt; el botó semblava que li hagués de rebentar. Una camisa de color groc d’aquelles que el coll acaba en un pic més pronunciat, ben descordada, de manera que se li veia mig pit, que deixava veure un collaret en forma de cordó molt gruixut que tenia un penjoll en forma de buda.

    En asseure’s just a davant meu em va fer una rialla, sense cap motiu, cosa que em va fer pensar que aquest a senyor li faltava una bullida…

    Jo vaig ajupir la mirada i ell va començar a parlar-me com si em conegués de tota la vida, suposo que per fer una mica de conversa, cosa que em va fer rumiar si el coneixia d’alguna cosa.

     

    Eva Ponce

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la  idea que jo tenia d’aquesta mena d’orientals.

    A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tingués els ulls oblics ni la pell groguenca: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabells rossenc.

    En un principi, vaig notar com em mirava de cua d’ull, feia una mirada sense cap discreció, però evitant el contacte directe amb la meva mirada. Les dues primeres vegades vaig estar a punt d’enxampar-lo quan em mirava però no vaig ser-hi a temps. A la tercera va la vençuda diuen; vaig ser a temps de girar la meva mirada fins que es va topar amb la seva.

    Va desviar la vista de sobre meu de seguida, però això sí que ho vaig percebre a la primera. Jugava amb mi de forma descarada perquè vaig veure con li  havia quedat marcat un mig somriure en el moment que va retirar la mirada.

    No ho sé, però això em va semblar un gest molt simpàtic per la seva part i vaig prendre la decisió de retornar-li aquest gest. Vaig esperar amb la mirada fixa en ell fins que va aixecar la mirada i la dirigir a mi. Ràpidament vaig retirar la mirada a un altre lloc sense poder aconseguir tornar-li un somriure.

    – Però, què faig!  -vaig  xiuxiuejar mentre em vaig adonar que em mirava i mentre  d’una forma absolutament aliena a mi, vaig tractar d’amagar-me darrere dels meus cabells.

    Vaig notar una estrepitosa calor  que començava a pujar-me per tot el cos i llavors em vaig adonar del que estava passant. Estava ruboritzada pel joc d’encreuaments de mirades que protagonitzàvem.

    És ben estrany que a mi em passin aquestes coses. Estava sorpresa amb mi mateixa perquè mai un home m’havia fet passar un moment tan  compromès.

    Quan em va passar aquets estat de vergonya, ho vaig pensar bé i vaig decidir trencar amb les formalitats. Hauria de demanar-li el seu nom. Així trencaríem aquesta tensió que havíem creats en un espai de temps tan curt.

    Em vaig armar de valor, em vaig posar dreta mentre començava a caminar pel tot el voltant de la taula per arribar fins a on estava assegut. En aquells instants pensava que es podria dir Ly o Xen o fins i tot Xin Liu, no ho sé, potser els nervis començaven a aflorar en el meu pensament.

    Ja quasi havia arribat on estava assegut quan va travessar, pel meu davant, una noia amb camisa de dormir, segurament estava allotjada a l’Hostal. Això em va fer canviar la trajectòria  que portava i vaig passar de llarg. I gràcies a Deu que ho vaig fer, perquè en aquell precís instant vaig escoltar com li deia si havia estat molta estona esperant-la mentre li feia una abraçada i un petó als llavis.

    Quina cara que em va quedar. Vaig continuar caminant dissimuladament fins que vaig abandonar la sala. Curiós  tot el que va passar,  ja que ni tan sols vaig saber el seu nom ni la veu que havia pogut tenir. Això queda tot a  la meva imaginació.

    Rafa Gómez

     

     

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    Mentre esperàvem que el cambrer ens servís el primer plat, ell em va preguntar si venia molt sovint a aquest Hostal, amb un català perfecte; pel seu accent mai hauria imaginat que era japonès, tot el contrari, per la manera d’expressar-se semblava com si el català fos la seva llengua materna.

    Després de mantenir una conversa molt agradable amb ell durant tot el sopar jo estava molt encuriosit pel seu aspecte físic i pel seu accent català i la seva parla tan correcta, i vaig començar a fer-li tot tipus de preguntes, fins que vaig aconseguir treure’n l’entrellat: la seva mare era catalana!

    Ell, quan es va acabar les postres, sense compliments em digué “Bona Nit” i marxà a la seva habitació.

    Montse Font

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    No semblava que tingués gaires ganes de conversa. La seva mirada transmetia certa llunyania i donava la sensació d’estar immers dins els seus pensaments més profunds. De totes maneres, tenia curiositat per saber si tan sols havia vingut a Catalunya a passar uns quants dies de vacances o si tenia alguna altra intenció.

    No me’n vaig poder estar i vaig fer-li la pregunta sense embuts. De sobte aquelles galtes rosades se li varen tornar rogenques i vaig sentir la seva veu tremolosa i el quequeig en pronunciar les paraules. Però això només va ser el començament ja que, inesperadament, pel que fa a la resta de la conversa, la seva dicció va ser gairebé com la de qualsevol autòcton: el seu català era perfecte.

    La discreció que el caracteritzava no em va permetre entrar més a fons en la conversa, però em va dir que era fill de pare català i mare japonesa, que era gerent d’una multinacional i que havia vingut uns quants dies a Catalunya per negocis.

    Quan vàrem haver acabat de sopar ens vàrem acomiadar d’una forma molt cordial i sense gaires embulls. Les seves galtes tornaven a ser rosades, però el seu rostre era pàl·lid: necessitava descansar.

      Anna Vilargonter

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    Invasió subtil o el viatjant de vetes i fils

     A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

    A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    Em va dir que era viatjant de vetes i fils, i que es deia Hiroshi Coma Tanoka. El senyor Hiroshi em va explicar, en un català amb accent força correcte, que era descendent, pel cantó de l’avi patern, d’un mariner mercant fill de l’Estartit. Aleshores, vaig entendre que no tingués els ulls oblics, ni el cabell negre atzabeja, ni la pell groguenca. Tothom coneix la dita popular que diu: “els gens catalans pesen més que cent marrans”.

    Quan vàrem acabar de sopar, el senyor Hiroshi va insistir molt a ensenyar-me el mostrari amb què viatjava. Francament, jo no hi tenia ni el més mínim interès, però per cortesia vaig accedir a entrar a la seva habitació, que tocava paret per paret amb la meva.

    Una vegada a dins, va treure una gran maleta de sota el llit, i amb molt de compte, com si es tractés d’una mercaderia d’altíssim valor, la va anar obrint fins a tenir-la oberta de bat a bat. Van quedar al descobert una munió de vetes, rodets de fils i botons de totes mides i colors. Era un gran espectacle visual, la forma tan delicada com tot estava col·locat.

    Em va començar a ensenyar, un per un, els botons. Renoi quins botons! Vellutats, lluents i rodons, com jo no n’havia vist mai. Em va explicar que eren l’última moda al Japó i que estaven fets amb una tecnologia puntera. La veritat és que els nipons se les empesquen totes a l’hora d’innovar.

    Va continuar ensenyant-me les vetes, i finalment els fils. L’home, realment, estava molt orgullós del seu mostrari i el va voler compartir amb mi. Després d’escoltar pacientment un munt d’explicacions sobre les teles, els tints i l’aprest, ens vàrem acomiadar i me’n vaig anar cap a dormir.

    La jornada havia estat molt dura, i no devien haver passat ni cinc minuts que jo ja dormia com un soc. A mitja nit, enmig d’un somni de botons que ballaven i vetes de tots colors que sortien llançades com serpentines, em vaig despertar sobresaltat per un gran terrabastall que venia de l’habitació del japonès. D’un salt em vaig posar les sabatilles i l’americana per damunt del pijama, i vaig sortir al passadís. La porta de l’habitació del senyor Hiroshi estava entreoberta, i vaig poder veure dins de l’habitació on, pel cap baix,hi havia trenta japonesos més, tots amb vestit negre i ulleres fosques. Parlaven tots alhora, i jo no entenia res del que deien. A l’acte no vaig saber què fer, només se’m va acudir baixar a recepció i explicar a la mestressa el que estava passant.

    En arribar a baix, vaig veure la senyora Rosa darrere el taulell. Li vaig demanar què hi feia tanta gent a l’habitació del senyor Hiroshi. La senyora Rosa em va contestar en japonès!

    No vaig tenir cap mena de dubte que allò es tractava d’una invasió. Subtil, però una invasió en tota regla. De cop tot es va fer fosc i no recordo res més. Llevat que aquest matí, quan m’he despertat, començava a sortir el sol, i jo estava estirat a terra la meva habitació, damunt de la catifa. Em feien mal tots els ossos, especialment la part posterior del cap.

    El primer que he fet ha estat trucar a l’habitació de senyor Hiroshi, i no ha contestat ningú. Després he tornat a la meva habitació per rentar-me i vestir-me. He baixat a esmorzar i li he demanat a la senyora Rosa què se n’havia fet dels japonesos. No sabia de què li parlava i m’ha explicat que feia més d’un any que no en veia cap per l’Hostal.

    Sense ganes de voler-hi donar més voltes, m’he disposat a pagar el compte i quan em tornava el canvi, ha entrat un home amb les galtes més aviat rosades i el cabell rossenc, carregat amb una gran maleta, i ha dit que es deia Hiroshi. No m’ho he pensat dues vegades, i he marxat, per si de cas, que els peus em tocaven al cul.

    Ricard Jordà

     

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Ivasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    -Es vostè, senyor Riudar? -Em va demanar, i gairebé assegurar.

    -S’equivoca, no sóc jo. – Li vaig dir tot i que no semblava escoltar-me.

    -Ho tenim tot preparat- va dir baixant la veu.

    Es va apropar a mi i,  a cau d’orella i em va confessar un pla desbaratat i absurd ple de les més inversemblants aventures i afers més propis de pel·lícules d’espies ideada per ments d’una dubtosa intel·ligència. Em va confessar que era membre de la intel·ligència americana infiltrat a aquests poble de la Costa Brava en busca de proves que l’Ava Gardner encara vivia amagada en una de les cases del nucli antic d’aquest bonic poble de la nostra costa, i casada, per fi, amb el torero que li va robar l’ànima i el cor.

    Sort en vaig tenir que el Manel, el propietari de l’Hostal, va veure la cara de circumstàncies que tenia i va venir al meu rescat i, molt amablement, el va allunyar de mi.

    Quan va tornar em va explicar que era un boig que malvivia inventant cada cop personatges i circumstàncies estranyes al voltant de la Diva que va passar un estiu a aquesta vila i va transformar la vida de tanta gent.

    Pep Alvarez Pujol

     

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar,  el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d¡ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. “Vull ser normal”, els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    Va  baixar per les escales i va anar a la planta baixa de la casa. Allà  va anar cap al bany, es va ficar a dins i  va tancar la porta enèrgicament amb un fort cop. El pare, que es trobava assegut al sofà,  esvorellava la cigarreta, però es va aixecar i es va a posar dret. Amb la mà dreta aguantava la cigarreta que amb ràbia va apagar i va acabar xafada al cendrer de vidre de sobre la tauleta central del saló. Va donar mitja volta i va cridar la Sara, la  filla, amb un to de veu sec i greu.

    La porta del bany, on es trobava la Sara, es va començar a obrir de mica en mica i tot seguit la Sara va sortir, va anar cap a les escales i va a tornar a pujar-les per anar fina a on es trobava el pare, al saló.

    El pare la va agafar de les mans i la va  mirar directament als ulls,  a la vegada que li explicava que durant tota la seva vida havia estat  lluitant per la família que finalment i després de molts esforços havia aconseguit formar.  Li va demanar si ella era feliç amb el pare i la mare, si es sentia valorada i estimada  per la família, si realment, pel que poguessin dir els seus amics, desitjaria que els pares estiguessin separats, coneixedora de quant  s’estimen entre ells i que,  per egoisme seu, arribessin a separar-se per poder dir que els seus pares són separats, confinant-los a la desgràcia de per vida.

    A la Sara, la filla,  se li van  començar a negar els ull de llàgrimes i es va desfer en  una forta abraçada amb el pare alhora que plorava. Li demanava perdó per tot el que els havia dit anteriorment i que havia sigut molt egoista per la seva part. Li va dir al pare que tenia tota la raó i que s’havia adonat que en realitat se sentia afortunada per tenir els pares al seu costat i també de veure com de la mateixa forma que l’estimaven a ella, ells també s’estimen.

    El pare li va dir a la Sara que a la vida mai estaríem sols i que si volem rebre l’amistat i que ens estimin, hem de ser nosaltres els primers a donar-ho. Li va dir que anés a buscar la mare i li donés una forta abraçada perquè s’ho mereixia.

    La filla va marxar i el pare va tornar a seure  al sofà, va  encendre una altra cigarreta alhora que feia pipades compulsives i llençava el fum cap al sostre, deixant-se caure d’esquena al sofà, intentant relaxar-se després d’aquesta lliçó de valors fraternals i familiars amb la Sara.

    Rafa Gómez

     

     

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar,  el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d¡ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. “Vull ser normal”, els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    El pare va quedar bocabadat en sentir les paraules de la seva filla, les quals no varen deixar ni un petit dubte de la voluntat de la noia. La contundència i l’èmfasi en l’expressió eren evidents, cosa que va respondre a la pregunta que s’havia fet temps enrere. Ara ja sabia el perquè del seu comportament però no entenia el motiu.

    Mentre ells dos parlaven algú va trucar a la porta. Era la seva amiga de tota la vida, la Xènia, que la venia a buscar per anar a l’escola. Li va dir: “estàs a punt? són més de les quatre i farem tard a classe!”. Tot seguit i sense perdre ni un segon va agafar els llibres, va fer un petó al seu pare i li va dir: “continuarem la conversa al vespre”, i va marxar.

    Per més voltes que hi donava a l’assumpte no entenia les raons per les quals la seva filla volia la separació dels pares. El pensament no li deixava de treballar: “què vol dir ser normal? comportar-te com la majoria de la gent? i fer el que fa la majoria? i què passa si un és diferent?” el caràcter defineix a una persona…

    En arribar de classe varen continuar la conversa tal com li havia dit abans de marxar. La seva filla, amb les llàgrimes altra vegada als ulls, va alçar la veu i va dir: “separeu-vos ja! jo vull ser igual que la resta de companys! ja no puc viure més així!”. El pare va encendre una altra cigarreta. Sí, a la seva filla li estaven fent mobbing, un assetjament escolar freqüent a la societat d’avui.

    Anna Vilargonter

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar,  el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d¡ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. “Vull ser normal”, els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    “És clar la vida de les noies que tenen els pares separats és més divertida, ara amb el pare, ara amb la mare, tenen vacances dobles, que trien sempre elles, i tenen regals dobles tant pel sant i aniversari com per Nadal i Reis. Semblen molt felices, però això és al començament, després d’un quant temps tot es torna complicat i problemàtic, i difícil de solucionar, perquè per fer feliç algun dels dos sempre queda malament amb l’altre”.

    El pare li explica la realitat i li fa veure que encara que a ella li sembli que ser “normal” és molt excitant, a la llarga viure la vida que porta actualment resulta més fàcil i amb menys problemes.

    Montse Vendrell

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Lolo: Sí, i a mi també
  • Karen: m’ha encantat moltes gràcies de veritat,perqué gràcies a tu he pogut també fer un treball de...
  • josep bayarri: Anava buscant molt de temps el PERQUE crec que tinc clar el PERQUE gracies
  • Antoni: Molt ben trobat aquest títol, conec l´espai que descrius, però no aquest camí, ja m´agradaria, encara que per...
  • Núria: Crec que és una historia molt maca, en català En català també es poden escriure coses bones

Núvol d'etiquetes