RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu de la categoria ‘Narracions de l’alumnat’

  • Reescrivint Gimferrer: A la cuina

    Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.

    La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.

    No sé que hi  feia  aquella bèstia  mirant l’aigua del  safareig  tan encisada, semblava estar pensant alguna cosa  molt interessant. Ni la fressa  ni els xiscles que feien els nens  no semblava  destorbar  aquell  pensament.

    Des del meu somni patia, veia un munt  d’animals, un darrere l’altre que anaven des de la cuina fins a l’habitació, com si em volguessin aixafar.  Sentia cada un d’aquells sons que produïen aquelles bèsties ferotges. Hi havia dinosaures, hipopòtams, lleons, girafes, serps, cavalls, xais, tigres, goril·les, orques, gallines,  etc.

    No sé què hi feia a casa, tot aquell bestiar, però m’oprimien i no podia respirar. El meu cos el trobava pesat, notava que no em podia moure ni un pèl. A més, no sabia què passava al meu voltant, intuïa moviment, però no el veia, no ho podia controlar, m’anava posant nerviosa i em volia despertar.

    De cop i volta, una veueta que em cridava. “Va, lleva’t! Mira què hem fet, hem posat tots els animals que tenim en fila; lleva’t i mira que bé que ens ha quedat. Sembla una selva, oi que sí mama?”

    Aquí es va acabar el meu patiment, despertant i tornant a la meva realitat.

    Teresa

    Article complet

  • Reescrivint Gimferrer: A la cuina

    Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.

     La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.

    Jo era al sofà i m’he aixecat de cop i volta. He pensat “què en faig d’això?” Després d’uns segons meditant, he sortit de casa per buscar un bastó, si més no per poder-me defensar en cas d’un atac imprevist de la bèstia.

    Quan he tornat a entrar he rebuscat per tota la casa i no hi havia rastre del convidat formiguer, per la qual cosa m’he tornat a estirar al sofà per poder acabar la tasca que tenia a mitges.

    Aleshores, he tornat a mirar al fons del passadís i he vist un porc senglar tocant una guitarra. Vaja, allò semblava El llibre de la selva. Ja no sabia què fer, si quedar-me dormint o sortir com un boig de dins de casa.

    Sort que en aquell moment m’ha sonat la musiqueta del despertador i he entès que tot allò era un somni, una part del qual s’assemblava a la realitat i de l’altra hi havia convidats imaginaris.

     

    Jordi

    Article complet

  • Reescrivint Gimferrer: A la Cuina

    Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.

     La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.

    No em podia creure el que els meus ulls veien. Obria i tancava la porta repetidament sense parar. No sabia si era real o somiava, però per si de cas l’aguantava perquè no la pogués obrir, ja que m’aterrava el sol fet de veure aquell animal.

    Vaig cridar la meva dona que era a l’habitació del costat. Vingué i digué què em passava, per què cridava tant. Li vaig obrir la porta i  li vaig dir:

    –         Mira què hi ha allà al fons de la cuina!

    –         Valga’m Déu quin animal més gros que hi ha!, per on ha entrat, què farem ara?  -repetia constantment.

    –         Calma’t – li vaig dir -, encara em poses més nerviós que aquesta bèstia. Que et pensaves que cridava perquè m’havia tornat boig?. Doncs no, és que em posa malalt el sol fet de veure aquesta bestiola dins de casa.

    –         Què podem fer ara?  -digué la meva dona.

    Li vaig dir que anés a buscar el veí que era caçador i ell  podria caçar-lo. Però vam tornar a obrir la porta i l’animal encara estava arraulit i tremolant com una fulla.

    Aleshores van decidir trucar a la protectora d’animals. Vingueren i se l’emportaren i ens solucionaren el nostre gran problema. Però cada cop que entrem a la cuina, el primer que fen és mirar aquell racó per si n’hi ha cap més, d’animaló.

    Amadeu

    Article complet

  • Reescrivint Gimferrer: A la cuina

    Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.

     La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.

    Vaig observar-lo amb deteniment. No havia vist mai un animal tan curiós. Es tractava d’un mascle adult. Tenia un cos estilitzat amb unes potes gruixudes i una cua llarga i ampla. El cap, per contra, era petit, amb un musell allargat i prim. Aquesta particularitat de la seva anatomia que el diferencia d’altres animals és un avantatge en el medi on normalment habita, ja que li serveix per poder alimentar-se més fàcilment de formigues i tèrmits.

    El seu aspecte era deplorable: estava desnodrit. El pelatge era d’un color grisós, tot i que se li enfosquia cap a la cua fins a convertir-se en un to negrós.

    Novament dues mans que em sacsejaven em van tornar a la realitat. Era en Pau, el meu fil petit de 7 anys. Estava cofoi i em mirava fixament.

    – Pare, ens el podem quedar? Quin animal més bonic!

    – No podem, no sabríem pas com alimentar-lo.

    – Puc endur-me’l a l’escola?

    – De cap manera. Ara trucaré als de la protectora d’animals que el vinguin a recollir.

    – No, no! –cridava en Pau-. Si us plau, pare. Deixa-me’l quedar almenys uns dies.

    – No pot ser. Mira-te’l bé. Té un aspecte llastimós. No el sabríem cuidar i se’ns moriria – intentava tranquili•litzar-lo sense èxit.

    Tot seguit vaig trucar als de la protectora d’animals, els quals em van comunicar que només s’ocupaven de la recollida d’animals domèstics, més concretament de gossos i gats. Aleshores només tenia una alternativa: trucar al Zoo de Barcelona. Em vaig posar en contacte amb ells i em van avisar que no podien fer la recollida fins d’aquí a una setmana.

    – Vaja, d’aquí a una setmana? I què faig mentrestant amb aquest mamífer? Què li dono de menjar?

    – Doncs consulteu el vostre veterinari més proper. Segur que disposa de sèrum i aquest substituirà la seva dieta habitual. No li farà cap mal, tot el contrari –em va informar una veu femenina.

    En Pau estava alegre perquè la bèstia romandria una setmana entre nosaltres. Vaig informar a la Clara, la meva esposa, que en sortir de la feina passaria pel VET XARXA a comprar sèrum per a l’ós formiguer. La Meritxell, de 13 anys, acabava de llevar-se i va emportar-se un bon ensurt en entrar a la cuina. Però, alhora, se sentia fascinada perquè, com en Pau, també era una amant dels animals.

    Vaig deixar la família per anar a treballar. Tal com havia promès, a l’hora de dinar arribava a casa. L’ós formiguer no s’havia bellugat del lloc. Continuava sota el safareig. Vaig posar sèrum amb llet en un bol i vaig esperar la seva reacció. Al cap de pocs minuts l’animal s’hi va acostar i va començar a llepar. Li devia agradar el sabor perquè no va deixar-ne cap gota.

    A mesura que passaven els dies l’animal estava més confiat, es deixava acariciar i semblava, fins i tot, que guanyava una mica de pes. El dia abans que el personal del zoo vinguessin a casa per emportar-se’l, en Pau va tenir la brillant idea de mostrar als seus amics la nova mascota de la família. Va posar-li un collar com si es tractés d’un gos i se’l va endur passejant fins a l’escola. Tothom se li acostava encuriosit per observar de prop aquell animal tan atípic i dòcil. En Pau estava orgullós de despertar l’interès dels seus amics i mestres, i així poder exhibir l’ós formiguer. “Ningú té un animal com el meu” , pensava satisfet de si mateix.

    Però l’ós formiguer no ens pertanyia. En Pau es va enfadar molt amb mi quan van venir dos veterinaris del zoo a recollir-lo. A canvi, li vaig prometre que l’aniríem a veure un dia al zoo.

    Al cap de tres mesos, tota la família vam baixar a Barcelona tal com havia promès al meu fill petit. Vam passar tot el dia al zoo. Quan vam visitar la zona dels ossos formiguers vam veure’n cinc: dos mascles i tres femelles. Els dos mascles eren tan idèntics que no vam saber distingir quin era el que havíem cuidat. Tot d’una, un dels dos mascles ens devia reconèixer per l’olor perquè es va apropar fins a nosaltres. Va ensumar l’aire en senyal d’aprovació i va encaminar-se decidit cap a en Pau. El meu fill estava tan entusiasmat que no va poder estar-se d’acariciar-lo davant l’astorament dels visitants que es trobaven a la zona.

    Al final del dia tots vam retornar a casa amb una barreja de sentiments, entre alegria i malenconia. El nostre ós formiguer estava en bones mans i ens havia reconegut.

    Maria

    Article complet

  • Reescrivint Gimferrer: A la cuina

    Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.

     La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.

    Era la Júlia que no aconseguia despertar-me. Cridava com una boja. Quan vaig mig aconseguir entendre el que em deia, em vaig aixecar de la butaca esverat. Em vaig despertar de cop. El cor semblava voler sortir del meu pit. Els ulls, que no els podia obrir més, se’m començaven a humitejar. Caminava, o més aviat m’arrossegava pel passadís, palpejant la paret a la penombra (les finestres eren encara tancades). La Júlia anava darrere meu mig ajupida i tremolant. A poc a poc ens anàvem acostant al safareig i vèiem amb més claredat una taca fosca amb uns ulls vidriosos i immensos, i una boca oberta i bavejant. Tot d’una va començar a fer uns sorolls estranys i vaig pensar:

    -Atura’t, ara se’t tirarà a sobre, l’estem amenaçant!

    Ens vam aturar, vam començar a caminar de recules i la bèstia es va començar a moure, a caminar cap a nosaltres, cada cop més ràpid, més ràpid, més ràpid…

    I em vaig despertar.

    Fina

    Article complet

  • Reescrivint Gimferrer: A la cuina

    Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.

     La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.

    En veure’m, em saltà a sobre. No podia desfer-me’n de cap manera. Amb cada estrebada, el meu cap amenaçava a separar-se del meu cos. Tot es movia al meu voltant, mentre sentia uns sons guturals que em resultaven del tot incomprensibles. Semblaven venir del fons d’una caverna, com aquell espècimen de qui no aconseguia desaferrar-me. L’animal s’esgargamellava per fer-se entendre, o això em va semblar a mi. Sentia els seus grunyits com una cantarella repetitiva, com si m’estigués dient alguna cosa.

    Vaig sentir la porta d’entrada de casa i, enmig del nostre estira-i-arronsa, vaig poder veure d’esquitllentes que la meva dona i el seu germà arribaven del carrer. L’ós també els devia veure, perquè em va empènyer a terra i va sortir corrents per la porta del darrere, la que dóna al safareig.

    Amb la batzegada, vaig quedar estabornit. La família em vingué a socórrer de seguida. “Què t’ha passat? Què t’ha passat?” En sentir la meva història, un cop refet de l’ensurt, m’explicaren el que havien llegit al diari: la policia buscava un lladre que havia assaltat una dotzena de xalets de la zona, però tenia dificultats per identificar-lo perquè, segons havien relatat els testimonis, anava disfressat de bèstia ferotge.

    La meva resposta també els va estamordir:

    – Jo pensava que era a la cuina perquè tenim formigues!

    Maria Cristina

     

    Article complet

  • Reescrivint Gimferrer: A la cuina

     Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.

     La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.

    Estava molt espantat, tremolava sense parar i em mirava de reüll. Em vaig apropar per veure’l millor i en acostar-me es va espantar i va sortir corrents; va intentar fugir, però va acabar atrapat al menjador del pis.

    Jo me’l volia quedar com a mascota, però era impossible atrapar-lo. Llavors em vaig recordar d’una filera de formigues que passava, feia un parell de dies, pel costat de la porta de casa. Vaig tancar la porta del menjador i vaig anar a cercar unes formigues. Vaig tornar a la cuina i vaig preparar un pastis de formigues. Quan vaig tornar al menjador l’ós formiguer encara continuava igual. Vaig ensenyar-li el pastís i no va poder suportar la bona olor, el vaig enganyar, vaig guanyar-me’l. Des d’aquell moment em va agafar confiança i es va quedar amb mi.

    Era la meva nova mascota.

    Àlex

    Article complet

  • Reescrivint Gimferrer: A la cuina

    Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.

     La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.

    Vaig estar dos dies sense entrar a la cuina. Tampoc ho volia explicar a ningú. Perquè sovint, després de les lectures de Kafka, em sentia fora de mi i visionava animals de tota mena.

    Feia dos dies que havia trobat la sucrera ennegrida de formigues. Però aquells petits insectes em vàrem semblar normals que poguessin entrar fins a la cuina. Però aquesta bèstia ni tan sols em podia entrar a dins del cap, encara que fos per imaginar-me-la.

    Volia demanar ajuda, però sabia que tots el veïns em miraven con un ésser fantasiós, i menys podia avisar la guàrdia municipal, perquè seria com engegar el ventilador per escampar la meva bogeria.

    El segon dia, sense adonar-me’n, estava al fons del llit arraulit igual com aquella bèstia. Les mans em sacsejaven amb tanta força que fer una trucada m’hauria set gairebé impossible.

    Aquella bogeria imaginària, per a mi, ja era un fet real. La ment m’estava acompanyant els últims pensaments borrosos per saber que la vida se m’acabava. Volia plorar, però la debilitat no em deixava caure cap llàgrima. Estava escollint la mort solitària, abans que aquells veïns xafarders de safareig i de mala llengua poguessin alimentar-se de les meves misèries.

    Quan la perpendicularitat de la paret ja se’m desplomava, va entrar la meva filla i, tot cridant des de la cuina, em va dir: pare, ahir em vaig oblidar la disfressa d’ós formiguer de la Maria. L’has vist?

     

    Salvador

    Article complet

  • Anecdotari: L’Aristarc

    El meu fill gran es diu Aristarc, un nom clàssic que vam escollir no per cap motiu intel•lectual ni per cap mena d’afició al món hel•lenístic, com podria semblar, sinó per una raó molt més prosaica. El cap del despatx on jo treballava a l’època en què vaig quedar embarassada em va demanar, un dia, si ja sabíem quin nom posaríem a la criatura.

    – No, encara no ho tenim clar -vaig contestar.

    – Jo -va dir ell- si ara tingué un nen li posaria Aristarc. Un amic del meu fill se’n diu i és un nom que m’agrada molt!

    No l’havia sentit mai aquell nom. No em va sonar malament, però vaig pensar que no posaria mai un nom tan estrany al meu fill.

    En arribar a casa, vaig comentar-ho al pare de la criatura:

    – Imagina’t, Aristarc!, quin nom tan estrany!

    Se li va il•luminar la cara, com si en aquell moment hagués resolt un problema important.

    – Ostres! Quin nom tan maco -va dir- . Si és un nen li posarem Aristarc.

    Jo no n’estava gens convençuda.

    – I si quan és gran no li agrada el seu nom?

    Al final vam fer un tracte: atès que no sabíem si seria un nen o una nena, vàrem decidir que si era nen triaria ell i, per tant, es diria Aristarc, i si era nena triaria jo.

    Així ho vam comunicar a la família i no els va fer gaire gràcia. El meu pare resava perquè fos una nena i la meva sogra duia el nom apuntat en un paperet dins el moneder: “per si algú del poble em demana com li posareu…”

    Ara l’Aristarc, l’Aris, té vint-i-set anys i li encanta el seu nom.

    M. Mercè

     

    Article complet

  • Anecdotari: En Queco

    Tenia els cabells castanys, el somriure i els ullets dibuixats a la cara. No era bonic, però a mi em semblava preciós. Duia una samarreta de ratlles i uns pantalons amb peto. Jo l’estimava tant que anava amb ell arreu, dormíem junts i tot! Tenia altres joguines, però cap era tan important per a mi com en Queco. Així es deia el meu nino, i l’únic company de jocs que vaig tenir fins que van arribar les meves germanes.

    De bon matí, en Queco i jo sortíem junts del bressol i corríem plegats per tota la casa, anàvem a passeig, jugàvem tot el dia. Arribava la nit i la mare ens bressava a tots dos perquè descanséssim després de compartir tot un dia d’aventures i descobertes. La vida és un joc, quan tens dos anys o les entranyes de roba.

    Passaven els mesos i, mentre jo creixia, en Queco començava a acusar els estralls del temps i de tanta activitat. La mare l’anava apedaçant com podia, avui l’adobava, demà li cosia un botó. Fins que va arribar un dia que va haver de dur-lo a l’hospital. Així m’ho va fer saber, quan li vaig demanar on era el meu nino. Tenia una malaltia greu i l’havia de veure un doctor. Aquella notícia em va impressionar molt. Amoïnada, preguntava pel Queco cada dia, i demanava quan tornaria a veure’l. I la resposta sempre era la mateixa: encara no estava curat, els metges el cuidaven i un dia tornaria.

    Però mai no ho va fer i jo em vaig cansar de demanar per ell. Del meu Queco em queden els records i les fotografies, i l’agraïment de la nena que encara sóc.

     

    Maria Cristina

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • montse: Gràcies. Molt ben explicat.
  • Lolo: Sí, i a mi també
  • Karen: m’ha encantat moltes gràcies de veritat,perqué gràcies a tu he pogut també fer un treball de...
  • josep bayarri: Anava buscant molt de temps el PERQUE crec que tinc clar el PERQUE gracies
  • Antoni: Molt ben trobat aquest títol, conec l´espai que descrius, però no aquest camí, ja m´agradaria, encara que per...

Núvol d'etiquetes