Bloc del CNL d'Osona sobre la cultura popular.

Subscriu-te via RSS

  • Recomanacions de llibres per Sant Jordi

    Escrit per el 18/4/2013 a les 17.02 h, a Recomanacions St. Jordi 2013

    Alguns alumnes dels cursos i tallers de l’OC de Torelló i alguns participants del programa de Voluntariat ens han volgut fer algunes recomanacions de llibres per Sant Jordi.

    PALMERES EN LA NEU

    Palmeres

    Luz Gabàs

    Editorial Columna

     

    Un excel·lent relat que recupera les nostres arrels colonials i una commovedora història d’amor prohibit amb ressonàncies de Memòries d’Àfrica.

    Llibre recomanat per la Maria Carme Subirana, alumna del taller d’ortografia de l’Oficina de Català de Torelló i actualment voluntària lingüística. “Em va agradar molt perquè és una història real que ens ajuda a entendre millor les nostres arrels colonials. La història esdevé entre Osca i Fernando Poo. És una història romàntica, commovedora i també cruel”.

     

    HERMOSA, EL CAPITÀ I LES NINES RUSSES

    Hermosa

    Mariona Fernandez

    Edicions Saldonar / Íntims

     

    El primer llibre de Mariona Fernández és una història que parla d’amor, dol, coneixement i superació.

     

    Llibre recomanat per la Lídia Dot, alumna del curs Intermedi 1 de l’Oficina de Català de Torelló. “El vaig comprar perquè conec l’autora ja que és de Torelló. Em va fer gràcia perquè és el seu primer llibre. El recomano perquè vaig quedar impressionada de la capacitat expressiva poètica quan parla de la mort de la seva parella”.

     

    LLIURES O MORTS

    Lliures

    Jaume Clotet i David de Montserrat.

    Editorial Columna

    La novel·la que et descobrirà el veritable heroi del 1714 .Ermengol Amill, un pagès del Pallars, viu una desgràcia personal que l’empeny a allistar-se per lluitar contra l’exèrcit borbònic, que vol ocupar Catalunya i acabar amb la identitat dels catalans. Amill ascendeix i esdevé una peça clau de l’exèrcit català, el qual, tot i perdre el suport internacional, segueix lluitant amb convicció fins la derrota.

    Llibre recomanat per Jose Antonio Alcalà, alumne del curs Intermedi 1 de l’Oficina de Català de Torelló. “L’he triat perquè m’agrada molt la història i perquè és una novel·la que explica l’autèntica història del “miquelets”, els homes que van lluitar contra Felip V i les seves tropes borbòniques. Aquests homes no eren soldats sinó que s’hi van convertir amb el pas del temps. Els noms, els cognoms i els llocs són autèntics”.

    MEMÒRIA D’UNS ULLS PINTATS

    Memòria

    Lluís Llach

    Empúries Narrativa

     

    Quatre amics creien junts al barri de la Barceloneta als anys 20. Un d’ells ja vell, Germinal, narra a un jove director de cinema les vicissituds d’aquets amics que vivien en un entorn humil, llibertari i ple d’esperances que quedarien en res amb l’esclat de la guerra.

     

    Llibre recomanat per Gemma Surribas, voluntària lingüística de l’Oficina de Català de Torelló. “Més enllà de ser un retrat d’una època, la novel·la s’alça com una extraordinària història d’amor entre dos homes lliures, però també amor cap a tota la gent que lluità per uns ideals, amor al moviment llibertari, amor a la cultura, amor a l’escola republicana amb el vaixell Nausica com a símbol de l’avantguarda pedagògica. I com s’explica tant d’amor en una època tan brutal? Doncs només amb la poesia que destil·len les paraules del llibre”.

    EL QUADERN GRIS

    Quadern gris

    Josep Pla

    Edicions La butxaca

     

    Aquest llibre està escrit en forma de dietari, amb un alt caràcter autobiogràfic. Està considerat l’obra mestra del seu autor i una de les obres autobiogràfiques més importants de la literatura catalana. Josep Pla va escriure un diari personal entre el 13 d’octubre de 1918 i el 25 de maig de 1919 en un quadern de tapes grises.

     

    Llibre recomanat per Joaquim Camprubí, voluntari lingüístic de l’Oficina de Català de Torelló. “De Josep Pla només dir-ne que sempre sap posar la paraula més escaient per descriure una cosa, una situació o un sentiment. Un dia d’aquests vaig sentir que al quadern gris anomena un barret de més de vint formes diferents (no ho he comprovat). Aquesta obra ens trasllada a l’Empordà de principis del segle XX i et passeja per llocs que tots hem visitat però ho descriu tal i com ho veia ell”.

    L’AVI DE 100 ANYS QUE ES VA ESCAPAR PER LA FINESTRA

    L'avi

    Jonas Jonasson

    Traducció de Lluís Solanes

    La campana

     

    Segons l’Allan tots els conflictes de la humanitat tenen el següent principi: «Ets un tonto. No, tu ets més tonto. No, tu ho ets més», però tot es pot arreglar amb una ampolla d’aiguardent i ganes de deixar-ho tot enrere i mirar el futur. L’Allan fa cent anys. A la residència on viu tots estan a punt de celebrar el seu aniversari però ell decideix escapar-se per la finestra.

    Un viatge delirant per la història del segle XX que fa petar de riure.

     

    Llibre recomanat per Margarita Guirao, alumna del taller d’ortografia catalana de l’Oficina de Català de Torelló. “L’avi, a punt de celebrar els seus 100 anys de vida, s’escapa de la residència d’ancians per la finestra i decideix llançar-se a la vida perquè no vol renunciar a allò més bonic que tenim: el plaer de viure la vida intensament!!!

    Aquest llibre l’he devorat en molt poc temps i he rigut moltíssim. Si busqueu un bon llibre ben escrit, original i que ens faci passar estones increïbles de diversió i entreteniment aquest és “L’avi que va saltar per la finestra i va marxar”. Sense cap dubte!!!

     

    EL BHAGAVAD-GITA

    Baghavad

    Traducció de Srila Prabhupada o Srila B.R. Sridharadev

     

    Aquest llibre tracta sobre la conversa entre Arjuna, un príncep que al vell mig d’una batalla fratricida vol conèixer el camí correcte, i Krishna, la Divinitat a la terra, encarnada en la figura de l’auriga que porta el carro de combat d’Arjuna. D’aquest text, se’n desprèn el triple camí del ioga. Karma ioga (el camí de l’acció – el fer), Bhakti ioga (el camí de la devoció – el sentir) i Jnana ioga (el camí del coneixement – el pensar). Es la inspiració d’infinitud de practicants devots a tot el mon i un veritable “nou testament” de l’hinduisme.

     

    Llibre recomanat per Francisca Juanola, alumna del curs de català de nivell intermedi I de l’oficina de català de Torelló i voluntària lingüística. “En aquest llibre, s´hi estableixen conceptes tan importants com que no som aquest cos, què és esperit i què és matèria, quina és la funció constitucional eterna de l´ànima, com podem ocupar els nostres sentits en benefici d’avançar en el concepte espiritual.

     

    L’ENCANTADOR DE GOSSOS

    L'encantador

    César Millán

    Aguilar

    En aquest llibre César Millán us ofereix tècniques i pràctiques necessàries per entendre com veu el món el vostre gos i quines són les seves necessitats per a una vida pacífica, feliç i equilibrada.
    L’encantador de gossos us ajudarà a entendre què succeeix a la ment del millor amic de l’home i a desenvolupar-hi una relació plena i positiva.

    Llibre recomanat per Rubén Gramaje, alumne del curs de català de nivell intermedi I de l’oficina de català de Torelló. “D’aquest llibre crida l’atenció que moltes persones que tenen gossos conflictius creuen que els seus gossos són els que tenen problemes d’agressivitat o de comportament inadequats. L’autor, en canvi, sempre emfatitza que el problema està en l’ésser humà, és a dir, en la forma de relacionar-se amb l’animal. Parla de la falta de personalitat, de caràcter i de maduresa de les persones. És un llibre amè i divertit que ha estat molt venut i que agrada especialment als quals tenim animals i cada dia aprenem d’ells. Simplement el llibre de forma senzilla et fa pensar en com les persones ens compliquem la vida tantes vegades”.

    PRIMAVERA, ESTIU, ETCÈTERA

    Primavera

    Marta Rojals

    La Magrana

     

    Com cada any per Tots Sants, l’Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l’acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d’arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre,

    si més no, als pensaments. Després de l’exili universitari i laboral l’Èlia s’adona que amb l’edat s’hi sent cada cop més còmoda, entre qui va ser la seva gent. I quan una està tan ben disposada i atenta, pot ser que comenci a veure i a entendre coses que fins ara li havien passat desapercebudes.

     

    Llibre recomanat per Antonio Rodríguez, exalumne del curs de català de nivell de suficiència de l’oficina de català de Torelló i actualment voluntari lingüístic. “Aquest llibre em va encantar; per la naturalitat de la seva escriptura, la frescor del llenguatge i per la proximitat de la història. És un llibre que t’enganxa des del principi ja que és una història molt propera i molt real. Un llibre molt recomanable!”.

    Article complet

  • Cadell

    Escrit per el 17/4/2013 a les 7.02 h, a Cadell

    Els alumnes del nivell elemental 1 del SC de Vic han elaborat textos amb la paraula cadell a partir d’aquest fragment de l’Atlàntida de Verdaguer:

    Vora la mar de Lusitània, un dia

    los gegantins turons d’Andalusia

    veren lluitar dos enemics vaixells;

    flameja en l’un bandera genovesa,

    i en l’altre ronca, assedegat de presa,

    lo lleó de Venècia amb sos cadells.

     

    Quan nosaltres vivíem a Manizales, Colòmbia, teníem un gos que es deia Pistacho. Tenia sis anys, però ara mateix deu tenir uns deu anys. Un dia vam trucar a la senyora que va acollir-lo abans que nosaltres vinguéssim a Vic, i ens va dir que el Pistacho va ser pare fa dos mesos. Té cinc cadells, dos mascles i tres femelles. Som feliços perquè som avis… (ha, ha, ha!).

    Amalia Maldonado

    Quan vaig arribar de Colòmbia vam decidir canviar de casa, perquè volíem un lloc més gran i tenir un gos. Primer vam triar la raça, i vam coincidir que un labrador seria el millor gos per als nostres plans futurs.

    Vam buscar per internet, en clíniques veterinàries… en fi, l’únic que teníem clar és que volíem un animalet que no estigués traumatitzat i que vingués d’una família bona.

    Vam contactar amb una noia d’un poble de prop de Vic i la vam visitar. En arribar al pis, vam veure una gossa i els seus dos cadells labradors. Maquíssims!

    Jo em vaig enamorar d’un dels dos, perquè era gossa i, a més, un bitxo! Li hem posat Pandora. Ara té un any i forma part de la nostra petita família.

    Jackelin Feria Martínez

    Els cadells de lleó

    Érem herois, i ara som herois

    i seran en el nostre país

    perquè som forts, som una roca

    els romanesos en qualsevol lloc creixen.

    Érem herois i serem herois

    que derrotem els enemics

    de la costa de Dàcia i Roma.

    Per sempre neixen cadells de lleó.

    Traducció d’un poema romanès

    Letitia-Narcisa Ghenciof

    Article complet

  • Campana

    Escrit per el 10/4/2013 a les 16.29 h, a Campana

    Els alumnes del nivell intermedi 2 del SLC de Vic han elaborat textos amb la paraula campana a partir d’aquests versos de Canigó:

    Sospira amb homes i arbres la campana,
    com plora el germà mort una germana
    per qui cantava dolçament ahir,
    al cenyir-se l’espasa ceretana
    aqueix que com un tronc jau ara aquí.

    Les campanes

    Avui en dia no hi ha gaires campaners. La majoria de campanes sonen gràcies a uns electroimants controlats per un rellotge que els fa colpejar a un ritme i a unes hores determinades.
    Antigament els campaners tocaven les campanes a mà, anunciaven naixements, casaments, defunció i també sonaven per mobilitzar el poble davant d’algun perill.
    Cada anunci tenia una repicada característica.
    Ah! Les campanes anunciaven el més important i interessant que passava a la població.

    Boutieb Mimi

    Les campanes sonaven i era la primera vegada que les sentia tocar així.
    Sembla que aquell dia, s’havien posat d’acord diferents campaners per fer una cosa original. Tots tenien una missió: que el repicar de les campanes conjuntes i organitzadament fessin sentir als que les escoltaven, no un senzill repic, sinó una melodia  que va ser acuradament preparada per gent experta per a aquella diada.
    No cal dir que la idea va ser un èxit.
    Assumpta Arumí Pallarès

    Bé, des del meu punt de vista de la paraula campana, té dues utilitats en els meus orígens culturals.
    D’una banda la campana o campanes s’utilitzaven en l’àmbit religiós, per comunicar a la gent d’una missa o també la mort d’una persona. Quan es tractava d’una missa tenia un to de repic, i quan les campanes eren tocades per la mort d’una persona, tenia un repic diferent al de les misses.
    L’altra part que conec de les campanes, es troba dins del tema hospitalari, que normalment es feia servir en els hotels, restaurats del poble, on el so de la campana, era la crida oficial per als cambrers dels hotels, restaurants, etc.

    Jefferson Moreno

    Petita història

    Les campanes del meu poble entre altres funcions van ser utilitzades com a rellotge de la parròquia, que marca el seu so a certes hores del dia.

    Al  matí executaven un sol toc per indicar que començava el dia. Al migdia tocaven l’Àngelus, i a la tarda arribava el moment de tocar les ánimes per marcar el final del dia.

    Quan era petita anava a casa dels avis per vacances. Ells treballaven al camp. Recordo que encara no sabia com funcionava un rellotge, però quan sentia un sol toc de la campana de l’església que tenia a prop de casa sabia que havien d’arribar els avis perquè era l’hora de dinar.

    També recordo que quan sentia tres tocs seguits i molt lentament era perquè algun veí s’havia mort.

    Però el so més agradable de les campanes era el dels dies de festa, sonaven molt ràpid i la gent reia i semblava feliç.

    Minerva Prado

    “Corre, Xevi que arribem tard , li deia en Ramon al seu germà petit. En Ramon de vuit anys i el seu germà petit en Xevi de cinc anys, sempre anaven amb presses.
    La campana Margarida ja havia tocat el primer avís, només faltaven cinc minuts perquè toques l´avís per començar la classe.
    Corre! – insistia en Ramon.
    Tot d’una al Xevi li van caure els llibres per terra, en Ramon es desesperava.
    Però la campana Margarida es va encallar i aquell dia no van fer  tard per primer cop, aquest any.”

    Pere Capdevila

    La campana a la “Vall de Núria “El monjo sant Gil utilitzava la campana  per cridar els camperols de la zona perquè vinguessin a compartir amb ell les seves viandes, cuites en una olla de coure. Quan vaig a la “Vall de Núria” sempre fico el cap a l’olla de coure, toco  la campana i demano un desig, la campana forma part de la tradició de la “Vall de Núria”.

    Ricardo

    La campana de l’escola
    Quan tenia sis anys, la meva àvia em portava a l’escola. Era un camí llarg. Quan arribàvem sonava la campana de l’escola. Jo pensava que sonava automàticament i li deia a la meva àvia:

    –    Guaita! Està sonant perquè arribem.
    I em contestava:
    –    Sí, sí, fill, ja és l’hora d’entrar a classe.
    Al final vaig saber que cada dia, un alumne estirava la corda del campanar de l’escola perquè un dia em va tocar fer-ho. Era molt divertit!

    El Hadi Bouachaoun

    Evocar les campanes i les musicals campanades en la meva història és tan difícil com precisar la seva història. Vague és el record de les primeres campanades que escoltava… pot ser el meu bateig  i després quan anava a missa en la companyia del meus pares. Feien que sortís al carrer per veure el ràpid passar del cotxe de bombers que anava a llocs assenyalats pel fum (70 paraules);  però  també em convocaven per ser testimoni de les processons en els dies sants o dels cotxes fúnebres quan portaven un veí al seu darrer estatge. Després, al col·legi,  van ser la musica més contradictòria, cridaven al deure, a l’hora de començar les classes, però  també cridaven a l‘oci, al moment del pati. Ara em sembla que són les veus d‘homes boigs que tothom escolta, però que ningú entén. D’elles només va quedant el testimoni de les campanes llegendàries como el gran Big Ben de Londres .

    Daniel Jiménez

    Campanetes del meu poble
    Campanetes del meu poble,
    com enyoro el vostre so!,
    dolç com el meu passat,
    ple de llum  i de color.

    Campanetes nadalenques
    que em conviden a somiar.
    Campanetes nadalenques,
    plenes de felicitat.

    Quan la primavera arriba
    què bé sentir-vos sonar!,
    passejant pel meu poblet
    amb les flors ja florejant.

    Campanetes estivals
    I tempestes molt furioses.
    Olor de terra mullada
    i aroma de pega dolça.

    Campanetes del meu poble,
    Del meu poblet estimat.
    Com enyoro el vostre so!,
    el vostre so adorat!

    Vanessa

    Al poble on vaig néixer quan era petita, el campanar de l’església ens informava de les coses importants que passaven. Recordo,  que  cada dia a les dotze tocaven el migdia (deien els meus avis)… Quan hi havia un enterrament, el so de les campanes era lent i trist. El que més m’agradava era el so de bateig, el batec era seguit i accelerat, tots els nens corríem a la plaça de l’església a collir els confits que els padrins tiraven des de dalt el porxo… Era una crida d‘alegria de la qual tothom podia participar.
    Recordo amb nostàlgia, la felicitat que tota la quitxalla del poble teníem en sentir les campanades de bateig.  

    Assumpta Farrerons

    Les campanes

    Vostè ha de saber que al nostre poble se li dóna una gran importància a les campanes. La gent sap quan  toquen pell treball, per un funeral, per  la guerra o el foc; l’autobús va arribar a la estació, etc. Per tant es va produir una gran agitació en el cor del poble en sentir els batecs caòtics de la campana enmig d’un dia calorós d’ estiu. Així tothom va sortir a fora per veure a on era el foc o qui havia entrat en el poble. Però no varen notar res estrany al carrer. Després, veient que estaven fora del perill, es varen atrevir a entrar dins de l‘església. La sorpresa va ser trobar uns fills  d’unes  “famílies responsables” amagats allà. El seu gest el varen considerar vergonyós, dolent, sota qualsevol crítica.

    Ioana Olimpia Tritean

    Un dia al matí anant cap al poble hi havia molt de trànsit: molts cotxes i taxis. La gent sortia de les seves cases per anar a missa com de costum, com si fos una rutina, als caps de setmana que toquen les campanes molts cops perquè la gent sàpiga l’hora que comença la missa.
    Aquell dia les campanes van tocar tot el matí, de les nou fins a la una de la tarda perquè hi havia un casament. Hi havia molts convidats a missa però com de costum estava plena de gom a gom, no hi cabia ningú més. Els fotògrafs van tirar moltes fotos, fins i tot es van fer vídeos com a record d’aquell dia tan important pels nuvis que es casaven en aquella església.
    Després del dinar hi havia ball per a tothom com a comiat, al final del dia, que per cert fou molt llarg i meravellós en un dia tan assenyalat tant per als nuvis com per a la família.

    Lluís Cumpián

    Quan era petita recordo el campanar a la torre d’una església a l’extrem superior de l’edifici, on hi havia suspeses les campanes.
    Ho recordo amb nostàlgia, perquè forma part de la meva infantesa, el so que feia m’agradava molt i sempre quan sonaven tothom sabia quin missatge portaven. El missatge que més m’agradava era quan sonaven per cap d’any, amb un soroll molt fort, però amb una gran alegria i esperança perquè anunciaven un nou començament d’any.

    Beatriz Ferreira

    Als segles de l’època medieval als països europeus les campanes s’utilitzaven com a alarma d’incendi.  Quan encara no hi havia servei de bombers, en cada poble hi havia una campana d’incendi. Si una casa començava a cremar-se, qualsevol persona que ho veia tocava la campana. Tot el poble ja sabia que hi havia un incendi. Tota la gent sortia de casa amb una galleda plena d’aigua per ajudar a apagar el foc.
    El so de la campana d’incendi era agut i desagradable. Per això la gent no confonia aquest so amb la campana d’una església.

    Elena Shcherbacova

    Les campanes em porten molts records de la meva infància, ja que el meu germà i jo érem acòlits del capellà de la meva parròquia, i com que érem els més petits del grup ens van encarregar el repic de campanes.
    Encara recordo que teníem un toc diferent per a cada celebració religiosa: n’hi havia un per a l’Àngelus, al migdia; n’hi havia un altre per a la missa dominical, que era més alegre;  n’hi havia un altre per a la missa de difunts, que era molt trist; hi havia un toc únic cada cinc segons per cridar al rosari a les vuit. Era molt divertit tocar el repic de campanes.
     I quan ajudàvem a la missa fèiem tocs amb unes campanes molt petites a l’hora de la consagració de l’hòstia i la presa de vi pel sacerdot, era un moment de molta pau i religiositat; va ser una època molt bonica de la meva infància i la recordo amb molt afecte.

    Pedro Chambi

    Quan era petita, tot sovint es sentia el repic de les campanes ding, dong,
    ding, dong……. Cada so era diferent. Per un bateig molt alegre, quan es moria
    algun veí pausat i trist, per anunciar l’hora d’anar a missa amb un repic constant,
    per …..
    Cada música era diferent. Tots sabíem què anunciaven. “Canalla! Afanyeu-vos
    que ja toquen a missa de dotze”, ens deia l’àvia. “A qui han batejat?”, ens
    preguntàvem els uns als altres. “Qui s’ha mort?” ……
    Ara ho recordo amb nostàlgia. Tinc dos fills que no saben què és el repic
    de les campanes i el missatge que cada so ens feia arribar. Hem perdut els
    valors de les coses més bàsiques.

    Pilar Jutglar

    Fa segles que la música de les campanes a la Rússia antiga significava alguna celebració. La música més típica era la de boda o la de les festes de Nadal.
    A sobre dels arreus dels cavalls s’hi posaven unes campanetes, anomenades “Russkaia troika”. Que bé que aquesta tradició no desaparegués i encara, al segle XXI puguem sentir pel carrer el dring de les campanetes: un signe d’alegria.

    Svetlana Ziurina

    Quan era petit vivia en un poble del Marroc, al costat d’una església que van fer els espanyols que hi eren.
    Com ja deveu saber la campana toca cada quart d’hora i jo sempre preguntava al meu avi: “per què aquest timbre toca a cada moment? I per què només toca en aquest edifici? I què significa aquesta creu?  Sempre feia aquestes preguntes, però el meu avi, que sabia molt de la cultura dels espanyols, m’ho va explicar tot.

    Samir

    El campanar de Seva

    De petits, anàvem a passar l’estiu a Seva, el poble on va néixer la meva mare.
    El més maco de Seva és el seu campanar, d’estil romànic, situat a la plaça del poble.
    El tiet de la mare, en Quico, era el campaner del poble, una feina que passava de pares a fills. A més d’informar de les celebracions religioses, segons el toc de les campanes, la gent del poble podia saber si hi havia hagut una defunció, si les campanades anunciaven una festa, o, fins i tot, si avisaven d’una situació d’emergència al poble.
    Actualment, les campanes toquen mecànicament.

    Fina Canals

    La Torre del campanar

    Feia prop de cinc anys que havia arribat a Catalunya quan vaig anar a viure a un petit poble del Pirineu. La casa estava situada en un carreró estret prop d’una una torre amb un campanar.
    Durant les primeres setmanes aquest soroll de campana, que em passava inadvertit al llarg del dia, va esdevenir el meu calvari a les nits. Jo que era capaç de dormir com una marmota, passava la nit en blanc al compàs del toc dels quarts i les hores de la campana de la torre. Una cantarella torturadora i desesperada que no em deixava aclucar ull.

    Jean Anny Herrera

    Les campanes, generalment van posades al capdamunt d‘una torre que anomenem campanar. N´hi ha de moltes mides: petites i grosses, fixades sobre un eix i una estructura mòbil de fusta on per mitjà d‘unes cordes es fan tocar per balanceig. La seva funció és fer soroll, per anunciar esdeveniments i així la gent del poble ho saben. Algunes marquen l’hora i els quarts.
    El seu llenguatge és variat: així com un casament és de sons estridents de campanes petites i grosses, tocant totes simultàniament i sense parar. Per anunciar un bateig es fan tocar les petites, amb sons aguts i seguits. I per anunciar un enterrament toquen les grosses amb sons greus i separats. Si el difunt és home és un so i si és una dona es toquen dos sons seguits i greus que solen ser les campanes grosses.
    Actualment en alguns campanars s’han substituït les campanes per equips de megafonia que s’activen per mitjans elèctrics amb cintes de gravació i, per tant, s´ha anul·lat la
    feina del campaner que era l’encarregat de fer tocar les campanes.

    Joan Gamissans

    Article complet

  • Bressar

    Escrit per el 20/3/2013 a les 17.14 h, a Bressar

    Els alumnes del Taller de Reciclatge de l’OC de Manlleu han elaborat textos amb el verb bressar a partir d’aquest fragment del poema “Somnis d’infant”, de Verdaguer:

    Quin somni tinguí tan dolç
    un dematí a punta d’alba!
    Ja fa mig segle, i ho tinc
    tan present com si fos ara.
    Somií que en bressol d’or
    un angelet me bressava:
    eren blavencs los seus ulls,
    sa cabellera era llarga,
    sa cara era un pom de flors
    que amb sos llavis jo rosava.

    BRESSAR

    Com un miratge d’estiu
    sentint la teva veu
    em deixava BRESSAR
    pels teus braços d’home.
    Amarada de tu, de la teva olor,
    fosa en carícies llunyanes.
    Dolor d’absència.
    Tardor sobtada.

    Maria Cristina Perarnau

    BRESSAR

    Estava molt nerviós, era la primera vegada i ja estàvem asseguts al cotxe. Només feia que bufar la meva dona, que amb prou feines s’aguantava asseguda en una posició normal. Feia una estona que ella havia trencat aigües, la Martina s’havia posat de part.

    En arribar a l’hospital vam entrar directament a la zona de part. Tot anava molt ràpid. Estava marejat i tremolava, no deixava de pensar en el moment en què tindria el meu fill als braços per poder-lo bressar.

    Àlex Bonachera

    EL BRESSAR PERSISTENT

    A mitjan segle xx, en un hivern gèlid i humit, va nàixer ma mare en una casa de pagès humil i acollidora. Dins de la masia, la fredor es manifestava gairebé com a fora, ja que hi havia unes obertures grans, els tancaments de fusta de les quals semblaven reixats de galliner. L’única manera d’escalfar-se que tenien era una llar de foc al mig de la sala.

    Tot i això, la calor que transmetia la meva àvia, mentre bressava ma mare, era la millor que podia donar. Aquesta calor ha sigut infinita i persistent en el temps, perquè, vint-i-vuit anys després, ma mare me la va transmetre a mi bressant-me igual que feia la seva mare.

    Suposo que totes les mares bressen els seus fills, tot i que actualment podem gaudir de bons tancaments i sistemes per escalfar-nos. Seria bo que la calor de bressar durés per sempre més com a forma d’escalfar els infants.  

    Jordi Fàbrega

    Passejar, parar, admirar,
    conèixer, enamorar,
    comprometre, conviure,
    il·lusionar, esperar,
    néixer, plorar,
    BRESSAR,

    La història inicial fins a arribar al verb BRESSAR,
    el qual significa ‘gronxar’ (un infant al bressol).

    Aquest verb, que forma part de la vida
    inicial de qualsevol nadó, suposa una superprotecció
    vers els infants i joves ja des dels inicis de la vida.

    Potser els nostres avantpassats
    no contemplaven tant els infants.

    Actualment hi ha un BRESSAMENT
    per part dels pares vers els nens i joves,
    que es converteix en una exagerada superprotecció eterna.

    M. Carme Baqué

    EL BRESSOLET

    Una bella nit d’estiu era
    que jo no poguí dormir
    ple d’estels el cel era
    quan el bressolet jo trobí

    prop d’un arbre romangué
    quan el vaig descobrir
    un nin de boca oberta
    i d’ulls color marí

    no plorava ni somiquejava
    més aviat es volia adormir
    tímidament comencí a bressar
    aquell cistellet petit i bonic

    m’asseguí a son costat
    feliç com un ratolí
    quan tot d’una vingué sa mare
    i s’endugué el petit.

    Fina Leiva

    A VISTA D’OCELL

    L’esportista es preparà per alçar el vol. Desplegà el parapent i esperà que el vent bufés amb força. Quan arribà el moment arrencà a córrer i es precipità al buit.

    Aquella experiència era indescriptible i enormement gratificant. Li despertava els sentits. Era una explosió de sensacions apassionants: la descàrrega d’adrenalina, la llibertat, la impressió de volar com un ocell…

    El vent bressava suaument el planador. Cada vol era una aventura nova que li permetia gaudir de la natura des d’una òptica diferent. Sobrevolà al costat de les cingleres per racons inhòspits, amagats i inaccessibles. Podia distingir en la llunyania dues persones caminant en un trencall i una figura damunt d’un cavall a galop. La verdor dels camps sembrats, les masies, el monestir de Sant Miquel del Fai amb la seva cascada, el recorregut serpentejant del riu Tenes i les roques codines de color rogenc formaven un paisatge de gran bellesa que qualsevol amant de la naturalesa no podia perdre’s.

    Es deixava endur per la intensitat del vent, només es preocupava del control de les cordes. Després de quinze minuts planant el cel d’un blau intens decidí preparar-se per a l’aterratge. Observà un descampat proper, de fàcil accés i conduí l’aeronau en aquella direcció. El viatge havia acabat, però tornaria a emprendre’l de nou.

    Maria Garolera

    L’INFANT JOAN

    L’Infant Joan, de tan sols deu dies de vida, és  un nen espavilat, amb uns ulls negres i molt grossos per la seva edat.
    En Joan ara que és petit es passa moltes hores al bressol,  la seva feina és menjar i dormir, plorar també ho fa, però com que és un bon nen, plora més aviat poquet.
    Li agrada molt que el bressin quan està despert al bressol. I com que la seva mare ho sap, passa moltes estones bressolant-lo. Ella sap que en Joan és feliç, perquè se li nota a la cara. Aquell balanceig del bressol el tranquil·litza i per això la seva mare el bressa i li canta.

    Teresa Benet

    La mare transparent

    La pomera batuda per la tempesta cedia les fulles com si les mans del vent volguessin collir les pomes més madures.
    La negror del cel va avançar el llustre de la tarda i els grumolls d’aigua congelada entristien el color daurat de la fruita que m’esperava.
    Encara avui l’enyor em dura, quan recordo la branca dèbil que em bressava el cos empès per una mare transparent.
    Xop, i amarat per l’aroma, que encara sento, vaig abastar una poma per guardar un record del meu tresor.

    Salvador Vergés

    Article complet

  • Piuladissa

    Escrit per el 20/3/2013 a les 16.48 h, a Piuladissa

    Els alumnes del nivell elemental 3 de l’OC de Manlleu han elaborat textos amb la paraula piuladissa a partir d’aquest fragment del poema “La cadernera” de Verdaguer:
    Un vol d’infantons
    al peu de la riba
    abasta un niuet
    del cim d’una alzina.
    La mare i els fills
    quina piuladissa,
    al veure’s ells baix,
    sa mare a la cima.

    La vida
    Aquesta terra rica en contrastos,
    de molts colors i de vida,
    amb el bell cel blau, d’alegria,    
    el mar, les muntanyes i la suau brisa.
    Mar tranquil, revoltós i inquiet,
    que t’anima a entrar dins seu
    i t’arrosseguen les aigües fins a l’infinit.
    I aquelles muntanyes altives,
    que sorgeixen de la terra cap al cel
    i en el seu voltant creixen i s’alimenten
    plantes, animals i preciosos ocells,
    que fan piuladissa amb harmonia,
    perquè arriba el bon temps.
    Pedro Jurado

    Una nova societat
    Cap al 2004, va néixer el principi del que avui és un gran fenomen social. Creat per un universitari amb la finalitat de comunicar-se amb els seus companys d’universitat, va aparèixer el Facebook. Va ser tanta la repercussió que va tenir, que després de tres anys ja estava disponible en diversos idiomes i per a tothom. Aquest web va ser el trampolí per altres noves xarxes socials, com pot ser el Twitter.
    El Twitter va néixer el 2006. Els seus missatges són limitats, amb 140 caràcters per missatge. Aquests textos es diuen piulades. També et permeten veure els temes de què més es parla al món. Això i la situació social, ha convertit el Twitter en una eina per la reivindicació.
    L’any 2011 va néixer el moviment 15 M amb la finalitat de convocar una gran manifestació a moltes ciutats, per la situació de crisi al país.
    La manifestació de l’11 de setembre de 2012 per a la independència de Catalunya va ser un altre moment en què Twitter va tenir molta importància.
    Aquests dos moviments van generar milions de piuladisses.
    Ana González Miniño

    L’amor esperat
    Deixa d’odiar-me,
    amb aquesta fermesa,
    i mira’m amb ulls de dolcesa.
    Deixa aquesta piuladissa a les orenetes,
    estima’m com el príncep fa amb la seva princesa.
    Tots els dies et penso oh deessa meva,
    somiant els teus cabells d’or que expressen riquesa,
    i la teva pell suau candida puresa.
    Ara ho veig tot molt clar, era solament una disfressa.
    Els anys passen de pressa, i jo t’espero, encara,  per aquella promesa,
    i moriré amb molta tristesa.
    Laura Recupero

    La piuladissa dels ocells
    S’acosta la primavera, l’estació en la qual el paisatge sonor es converteix en un embull de trons, xiulets i gralls. En el camp podem gaudir d’uns moments autènticament relaxants només  apropant-nos a la vora del riu i podent escoltar uns minuts el so de l’aigua i la piuladissa dels ocells.
    M’agrada molt la primavera, sobretot perquè és quan tots els arbres floreixen i els ocells construeixen els seus nius per criar. En aquesta estació, amb el bon temps, es quan més s’escolta la piuladissa dels ocells amb diversos sons diferents que componen el seu cant primaveral.   
    Charo Sáez

    La família Dachs
    La família Dachs és una família molt viatgera i els caps de setmana els agrada molt anar al bosc a passejar amb el seu gos. Els agrada mirar els diferents tipus d’arbres i sobretot els agrada escoltar la piuladissa dels ocells. Els agrada escoltar els diferents tipus de piuladissa.
    Això a tota la família els ajuda a relaxar i conèixer els diferents tipus d’ocells que hi ha al bosc.
    Teresa Fernández Camacho

    A volar!
    Llegint el poema de Verdaguer, La Cadernera he recordat la situació en què em trobo cada any quan arriba la primavera, i que explicaré tot seguit:
    El pis on visc té un pati interior molt ample (sembla un terrat), aquest pati té una paret per separar-lo dels veïns, d’una alçada d’almenys dos metres. A la casa que hi ha davant, cada any fan niu els pardals. Quan els petits surten del niu comencen a fer petites volades per la teulada, fins que n’hi ha algun que es decideix a fer la primera volada llarga i va a parar al pati perquè no pot arribar més lluny. Després com que no pot aixecar el vol per culpa de la paret es posa a piular, i tot seguit arriben els pares i comencen una piuladissa que no acaben fins que surto, agafo l’ocell, el llenço cap amunt i dic: apa, a volar!
    Manuel Quiles

    Twitter activa el procés per a la traduir-se al català
    El 17 de setembre de 2011 es va produir la piuladissa massiva, amb l’etiqueta #Twitter en català, per demanar la traducció de la xarxa social Twitter al català. També es van incorporar sis idiomes europeus: suec, noruec, danès, finès, polonès i hongarès.
    El conseller delegat de Twitter, Dick Costolo, va dir, durant el Mòbil World Congress de Barcelona, que es produiria l’entrada del català i inclús va fer una piulada donant a entendre que el català s’incorporaria a la xarxa. Finalment cap el març de 2012 es va posar en marxa el procés per traduir la xarxa social al català.
    La mobilització per a la traducció de Twitter al català va començar cap el desembre de 2004 al blog del periodista Albert Cuesta. Twitter va fer pública la notícia mitjançant un escrit al seu centre de traducció.
    Després d’acceptar unes condicions per accedir a un glossari on l’usuari podrà triar, per exemple, com traduir retwited, si reenviat, repiulat, retwittejat, i també es pot posar una nova paraula.
    Elva Torres

    A l’hivern, quan els boscos
    es queden tristos,
    sempre busco la
    companyia d’altres ocells.

    El meu cant són notes
    fines, agudes i prolongades.

    Ni el fred, ni la pluja,
    ni la neu em fan callar;
    a l’extrem d’una branca
     procuro fer el niu.

    A les branques d’un roure
    quina piuladissa!
    Demanaré silenci,
    és el moment.

    Afineu tots els sentits,
    respireu les olors
    i descobrireu la vida
    que hi ha, i tota la
     màgia de la primavera.
    Azucena Aurora Camaronesi

    Ja feia uns dies que pensava únicament que tot plegat, al món, és fals. I com cada dia a la posta de sol davant de casa meva hi havia molt arbres que no podien passar una nit tranquil·la.
    Vet aquí que els arbres començaven a xerrar i cridaven per tot el barri, i només vaig sortir a la terrassa per veure què carai estava passant.
    Era la tornada dels ocells al vespre. La forta piuladissa mentre s’explicaven la feina que havien fet tot el dia i com l’havien acabat.
    Redouane Mouslik

    L’eco de la vida
    Des del jardí dels meus somnis, he vist com passa la vida. És el trajecte d’un riu que fa camí cap al mar. Encara persisteixen a la meva ment els records endormiscats de la infància, en les meves llums parpellejants eren seduïdes per aquella successió màgica del bosc enredat, conquistant els meus sentits com una parella d’enamorats.
    En secret escoltava els seus himnes sonors aquelles piuladisses que el vent convertia en cors.
    El coquetejar fugitiu del crepuscle atreia l’ocàs amb la seva gran majestuositat que amb els seus resplendors reflectants  acaricia a tota criatura caminant i novament repassa a les meves oïdes piuladisses, piuladisses.
    Tardor imprescindible que ha canviat la visió dels camps florits, tatuant al meu cor una lleu foscor d’ingratituds i desamors. Quan marxa la joventut es perd tota força.
    Serà l’aparença ufanosa allò més vigorós? O potser és l’efímera essència de la vida allò més bonic.
    M. Luz Polanco

    Amor per a tu
    Un poema escric al meu estimat
    Perquè el meu cor m’ha robat.
    Ell és l’únic que em fa somriure,
    I amb ell és amb qui jo vull viure.
    Encara sento la piuladissa i el cant,
    Que sentíem mentre anàvem pel parc passejant.

    Vull en tu poder somniar
    I mai d’aquest somni em voldré despertar.
    Moltes ganes tinc de poder-te abraçar,
    I un petó dels teus llavis poder-te robar.
    El meu cor està tot destrossat,
    Des que el teu amor per a mi ha canviat.
    Però vull que sàpigues que no em cansaré
    I que per al nostre amor lluitaré.
    Algun dia al meu costat estaràs
    i agafat de la meva mà caminaràs.
    Samira Talbi

    Article complet

  • Llesca / llescar

    Escrit per el 20/3/2013 a les 13.30 h, a Llesca / llescar

    Els alumnes del nivell intermedi 2 de l’OC de Manlleu han elaborat textos amb la paraula llesca o llescar a partir d’aquests versos de “L’hostal millor”, d’Aires del Montseny, de Verdaguer:
    M’estic a l’hostal
    de la Providència,
    servit com un rei
    per mà d’una reina.
    Ell em dóna el vi
    de la vinya seva:
    ella, em dóna el pa
    me’l dóna i me’l llesca.

    Quin plaer, al matí, gaudir d’un esmorzar de pa llescat i torrat al foc, amb all i untat amb oli d’oliva! Per sobre, un tall de pernil ibèric i, per acompanyar, un bon got de vi negre.
    Josep Graner
    Les llesques que fugien
    Fa temps, en una casa de pagès passava una cosa molt estranya: les llesques de pa parlaven i caminaven. Quan el pagès se n’anava a dormir les llesques que eren a la cuina parlaven, ballaven i feien festes.
    Un dia  el pagès es va despertar perquè va sentir alguna cosa que no era normal. Va anar cap a on hi havia el soroll i quan les llesques van veure el pagès van fugir cap a fora i no van tornar més. Elles pensaven que la llibertat és la cosa més cara del món.
    Karima Amriji

    La llesca
    Una llesca de pa amb tomàquet, de pa amb oli o de pa amb xocolata poden aconseguir el somriure d’un infant i fer-lo molt feliç!
    Mercè Torres

    Restaurant La Llesca
    Ens ofereix un menú especial de Setmana Santa.
    El menú consistirà en tota mena de llesques: llesques torrades amb escalivada, llesques torrades amb anxoves, llesques amb patés…
    No t’ho perdis i vine!
    Susana Sánchez

    Hi havia una vegada una nena petita que vivia en una terra llunyana amb la seva família pobra. Un dia que estava dormint va veure al seu somni una llesca de pa amb xocolata. Ella desitjava agafar-la amb la seva maneta perquè tenia molta gana, però en aquell moment la mare la va despertar. Quan va veure que havia estat un somni i que, en realitat, no hi havia cap llesca de pa amb xocolata es va posar molt trista. L’endemà va portar a pasturar els xais a la muntanya i, quina sorpresa!, van passar uns turistes que es van parar per demanar-li el camí perquè s’havien perdut. Per recompensar-la, li van donar una llesca de pa amb xocolata. Així doncs, va tenir l’alegria que el seu somni s’havia fet realitat.
    Naoual Amzieb

    Encara que sigui una llesca
    Hi havia una vegada un matrimoni que tenia un forn. Es llevaven molt d’hora per fer el pa i a primera hora del matí ja es començava a sentir l’olor de pa del forn. La gent del poble omplia la botiga per comprar pa calent i en Ramon, que era el forner i era molt garrepa i molt tossut, no feia gens de cas a la seva dona, la Carlota. No la deixava ni parlar, sempre s’havia de fer el que ell deia encara que no fos just. Mireu si n’era de garrepa, que cobrava el pa més car a la gent que comprava el pa d’hora, perquè era calent, que a la gent que el comprava més tard. Tot això no agradava gens a la Carlota i tenia molta vergonya quan la gent es queixava.
    Sempre plegaven molt tard i en Ramon agafava un pa, el llescava i se l’emportava a casa per dinar.
    Un dia, mentre tancaven el forn per anar a casa, un home es va parar davant la botiga i va demanar-los una mica de pa. Els va dir que era molt pobre, que tenia molta gana i que, si us plau, li donessin una mica de pa, encara que fos una llesca. La Carlota va ficar la mà a la bossa per donar-li pa, però en Ramon li va prendre de les mans i li va dir que no, que no li donaven res, que se n’anés, que no donava pa de franc a ningú! L’home, abans de marxar, va mirar la Carlota amb molta llàstima i ella no sabia on ficar-se de tanta vergonya…
    Passaven els dies i aquell home sempre era allà, a la mateixa hora i al mateix lloc. Sempre amb la mateixa frase: “Si us plau, encara que sigui una llesca…” En Ramon ni el mirava, estava més antipàtic que mai, perquè el forn cada dia estava més ple de pa i la gent ja no hi entrava per culpa de la seva actitud.
    En Ramon i la Carlota ja no parlaven, el matrimoni naufragava. Un dia, quan marxaven a casa, la Carlota va mirar a la seva dreta i va veure que aquell home encara era allà, però aquesta vegada no deia res, només els mirava.
    La Carlota va aprofitar que el seu marit estava tancant la porta del forn, es va acostar a aquell home i li va donar una llesca d’amagat del seu marit. Ell va agafar-la, se la va ficar a la butxaca, li va donar les gràcies amb la mirada i va marxar.
    L’home vivia en una cabana molt petita a la vora d’un riu. Quan va arribar a la seva cabaneta va seure a fora a mirar els peixos que nedaven al riu. Sempre passava hores i hores mirant-los, però aquells dies hi havia un peixet molt estrany que li va cridar l’atenció. Es va acostar al riu per mirar-lo de més a prop i va descobrir que el peixet no tenia cua, va sentir molta llàstima. Va ficar la mà a la butxaca, en va treure aquella llesca de pa que li havia donat la Carlota, la va tallar a trossets i va començar a llençar-los un a un, mentre el peixet saltava i se’ls menjava.
    Quan va acabar, es va aixecar per entrar a la cabana, però abans de posar el peu a dins, va sentir una veu que li deia:
    –    Espera’t bon home, no te’n vagis!-.
    Es va girar per mirar qui era i no va veure a ningú. Va pensar que era molt estrany però que potser no el cridaven a ell. Va mirar cap al riu i va veure que el peixet sense cua estava fora de l’aigua com si estigués flotant a l’aire. L’home va començar a tremolar de por, no sabia si allò era real o només eren imaginacions seves. Va mirar al seu voltant per comprovar si algú veia el mateix que ell, però no, estava sol.
    El peixet li va dir que no tingués por, que només li volia donar les gràcies pel pa que li havia donat. Li va dir que no sabia com es deia i que només volia recompensar la seva actitud. Li va demanar què volia que fes per a ell, que li demanés el que volgués. L’home, amb veu tremolosa, li va dir que es deia Josep i que no va donar-li el pa per tenir cap recompensa, que ell, l’únic que volia era tenir un negoci propi i una bona dona que li fes companyia. De sobte el peixet va desaparèixer i l’home, per fi, va entrar a la cabana.
    Van passar uns mesos i un dia, de bon matí, quan es començava a sentir l’olor de pa del forn, es va sentir la veu d’un home que deia:
    –    Si us plau, una mica de pa… Encara que sigui una llesca!-.
    La Carlota va sortir de seguida per mirar qui era i es va quedar parada, no s’ho podia creure. Com que tardava a entrar, el seu marit va sortir a veure què passava i li va dir:
    –    Què fas, dona? Fes entrar el senyor-. Li va donar la mà i li va dir:
    –    Sóc el marit de la Carlota, em dic Josep-.
    També li va dir que la seva dona i ell eren els propietaris del forn. L’home no podia aixecar el cap i mirar-los a la cara perquè ara els papers s’havien intercanviat i l’amo ara era el captaire i, segurament havia après bé la lliçó… En Josep, però, sí que sabia què és passar gana i per això li va dir que podia passar cada dia pel forn a buscar  una mica de pa.
    La Carlota estava molt contenta i orgullosa del seu marit i es va convèncer, un cop més, que no s’havia equivocat de casar-se amb en Josep i que era la millor persona que mai havia conegut.
    Doncs sí, la vida dóna moltes voltes i una llesca de pa no se li pot negar a ningú.
    Naïma Aberkane

    Llesca de pa
    Tinc un record de quan jo era petita: era al llit i em venia una olor de pa torrat… Era el meu pare que es feia la llesca de pa torrat i la barreja. Trobo a faltar aquesta olor i el meu pare.
    Tinc un altre record del diumenge a la tarda, quan anàvem a casa del meu avi, al Soler. Hi havia un pa de pagès i el meu pare el tallava a llesques, molt ben llescades i les torraven al foc, a terra. Eren boníssimes! I les acompanyàvem amb llonganissa o xocolata. M’agradaria tornar a ser petita per tenir el meu pare i la mare.
    Maite Fochs

    Sabors d’infància
    M’agrada caminar als matins, quan els carrers encara no estan oberts, buits de gent i de cotxes, les botigues tancades. Es respira tanta tranquil·litat i pau…
    Caminant, passo pel costat del forn. La porta oberta deixa anar una olor de pa acabat de fer. Aixeco el nas, m’encanta! Mmm… Quina olor! Em porta tant records… Records de petita, de pa. Quan, per les vacances al poble, la iaia feia pa. Veure-la amassar la pasta i ficar-la al forn. No podia esperar que es refredés. Recordo que deia:
    –    No el mengis calent, que fa mal a la panxa.-
    I mentrestant, feia temps voltant per la taula fins que es refredava. Agafava el pa i el llescava, després hi posava oli i sucre, que bo! Torna el record dels sabors i les olors de la llesca acabada de fer.
    Comença a fer fred, són dies d’hivern, torno a casa després de caminar i encenc la llar, poso unes llesques de pa a torrar i… torno als records de la meva infantesa.
    Maria Morcillo

    Sobre la llesca de pa
    L’amor és per a l’home
    com el sol per a les flors.
    No hi ha prou llesques de pa
    quan manquen carícies per créixer
    sa i fort.
    Sense amor, la llesca de pa,
    la vida i la gana
    no tenen sentit.
    M’agradaria tenir una llesca de pa
    per a totes les persones
    que pateixen fam.
    I també gana
    per a totes les persones
    que tinguin la llesca de pa.

    Marisa Sanguino

    Article complet

  • Enyorança

    Escrit per el 15/3/2013 a les 10.13 h, a Enyorança

    Els alumnes del nivell suficiència 3 del SLC de Vic han elaborat textos amb la paraula enyorança a partir d’aquest fragment del poema “L’emigrant”:

    Dolça Catalunya
    pàtria del meu cor,
    qui de tu s’allunya
    d’enyorança es mor.

    De tant en tant em pregunten si m’he adaptat a aquest país i sempre responc el mateix: “Ara visc aquí i la meva ment i el meu cos són aquí. Parlo, menjo i m’adapto als costums d’aquesta terra”. Però la veritat és que el meu cor encara està ancorat al Mar Carib. En aquestes aigües tèbies que tant enyoro i en les quals he passat moments feliços. També enyoro les postes de sol sobre el meu estimat mar…

    Johana Lascarro

    De vegades em pregunto si és necessari enyorar per l’absència d’algunes persones, perquè crec que tothom té el seu camí i si algú ha estat present en la nostra vida només una temporada i ara no hi és és perquè ja hem après la lliçó que havíem d’aprendre i podem estar agraïts per aquest regal. Quan algú surt del nostre camí, deixa espai per experimentar coses noves i noves amistats. Aquesta pèrdua no ens hauria de deixar una sensació de tristesa, ja que penso que l’enyorança ens allunya del nostre propi camí de pau i felicitat.

    Tijana Smudja

    El diumenge a la tarda estava a casa llegint tranquil·lament el diari i, de cop, vaig sentir una esgarrifança al cos en intuir que alguna cosa estava arribant.  Aleshores, vaig sentir  com si algú hagués entrat a casa.
    —Qui  és?  Oh! No, no et vull.
    —Sóc l’enyorança, he vingut a veure’t.
    —No et vull sentir. Vés-te’n. Em fas sentir massa feble.
    —És inevitable, no em pots evitar, estimes massa.
    —Però per què et presentes de cop i sense avisar?
    —Jo no tinc hores, ni dies, ni regles. Vinc quan hi ha  febleses a l’ànima.
    —És veritat, et fas present quan em manca la persona que més estimo d’aquest món, cosa que em provoca un gran enyor. Per això,  voldria  proposar-te un pacte. Quan vinguis, truca a la porta perquè pugui veure’t, i aleshores pugui decidir si et deixo entrar o no. Si estic preparada em véns a veure i si no t’agrairia que marxessis fins, potser, un altre diumenge.
    —D’acord.
    Dolors Casanovas Prada

    Que bé em sento quan em ve el teu record! Veig els teus ulls, els teus cabells llargs i foscos, les mans fortes i grosses. També la força amb què ho feies tot. Recordo tants viatges… Que bé que ens ho vàrem passar. Però el que encara em colpeix i em deixa astorada és l’enyorança, per no estar al teu costat.
    Imma Font

    Ja fa uns mesos, molts coneguts s’han adonat que a Catalunya ja no hi tenen res a fer. No hi ha feina. No tenen ingressos. I, per tant, no poden sobreviure. És per això que molts d’ells han decidit emigrar a un altre indret, on les condicions econòmiques i socials siguin molt millors. El primer sentiment que això em va provocar va ser l’enyorança, que amb el temps s’ha transformat en admiració.
    Gil Mauri Fàbregas

    L’enyorança de l’olor de la flor és, per a mi, sinònim de diagonals, amics, infància… La plaça Moreno, centre geogràfic de la ciutat, a vessar de coloms menjant pa, representa un passat llunyà i proper al mateix temps. Els carrers, des del número 1 fins al 31, plens de til·lers amb una fragància inoblidable.
    Fernando Giménez Finocchiaro

    Són les hores d’un amor que no pot amar, la història d’un ésser dividit entre on és i on vol estar. És el viatge que no acaba mai, el temps que no arriba, el desig no complert, la paraula mai dita i mai sentida. Enyorança? No enyoro. És la mateixa enyorança que viu dins meu. Sóc els braços cansats d’esperar l’abraçada sense fi. T’estimo, t’espero, t’enyoro.
    Lorena Vignolo

    Fa sis anys que visc a Catalunya i això em fa pensar si en aquest moment enyoro o no el meu país: Veneçuela. Veneçuela, terra d’amor i joventut. M’has fet marxar amb dolor i joveneta. Ara t’enyoro més, sobretot la teva naturalesa senzilla. Ploro, canto, somio amb prats de passió. Enyoro la terra, les garses, les roses i el sol. Si pogués m’agradaria viure-hi, i així m’estalviaria tanta enyorança.
    Yulimar Hernández

    En aquest temps en què vivim, en què no podem trobar feina i, el que és pitjor, en què no sembla que hi hagi futur, sento enyorança. Enyorança d’un futur que ens han robat i d’una il·lusió que ha desaparegut. Per això, visc el present amb l’única esperança que aquest temps s’acabi i torni a sortir el sol.
    Daniel Gómez

    Un sentiment tan íntim com l’enyorança ens pot portar a estats d’angoixa i a records per als quals l’oblit impossible no sigui en cap cas la solució. Temps perduts, persones que hem estimat, olors, colors…, omplen el nostre record i ens ajuden a construir el nostre futur. Per això l’enyorança mai no s’ha de perdre, sempre hem de tenir alguna cosa per enyorar.
    Felip Tarrés

    Sento un buit, una pena, una pèrdua, un quelcom que no sé com emplenar! La teva llunyania em pesa i, a vegades, no em deixa respirar. És l’enyorança, d’alguna cosa que no saps quan s’acabarà. Vull pensar que aquesta dolça i a vegades amarga enyorança el temps la podrà fer minvar i transformar en una força positiva que em serveixi per créixer i evolucionar.
    Marta Casellas i Castells

    Si alguna cosa m’agrada molt de fer és conèixer món. He viatjat tant com he pogut, ara malauradament els temps són difícils per fer-ho. Durant els viatges que he tingut l’oportunitat de fer, he gaudit de tot el que m’han ofert els diferents països i les diferents cultures. En alguns indrets fins i tot no em faria res quedar-m’hi una temporada, però mai restar-hi per sempre. Sentiria una gran enyorança per la meva gent, el meu país i les meves arrels.
    Roser Santanach Noguera

    Que llarg és l’hivern i quina enyorança tinc de l’estiu i del mar. El mar Mediterrani tan bonic com és i tot el que l’enyoro. Em porta bons records, tertúlies, amics, llargues nits d’estiu… Aquí a Osona el fred, la boira i la temperatura fan que esperi l’estiu amb moltes ganes. Quan m’han suggerit d’escriure un text amb la paraula “enyorança”, el primer que m’ha passat pel cap ha estat el mar.
    Laura Roma

    Al llarg de la vida anem deixant enrere petites parts de nosaltres: el primer somriure, la il·lusió del decobriment del món, el primer petó… Enyorança de la vida passada que ja no tornarà malgrat que ens aferrem al record. El tren de la vida només té un sentit i ens costa assimilar que el que hem viscut ja no tornarà encara que ens neguem a acceptar-ho. Malgrat tot això, cada dia surt el dol i hem de reprendre el trajecte que, potser, ens portarà a una vida millor!
    Núria Quesada Pino

    La primera enyorança que jo recordo em retorna a la meva infància. Tenia quatre anys i era a l’escola de les Beates. Encara que casa meva no n’era gaire lluny, en aquella gran casa m’hi trobava perdut, i només esperava que la mare aparegués a la porta de la classe per endur-se-me’n amb els meus germans. Recordo que una monja velleta no es cansava de dir-me: “Vés a jugar amb els companys, la mare vindrà aviat”. Però jo només mirava la porta per si apareixia la meva salvació.
    Ramon Rosés

    Ara tot és confús. Abans era més fàcil. Les coses eren blanques o negres. L’aigua no feia mala olor. El cel era blau. Els rius corrien nets i avall. Quan plovia et mullaves. Si treballaves et donaven diners. Si la feies, la pagaves. Si corries, et cansaves. Digues-me sentimental, però el que ara sento és una mica d’enyorança.
    Jordi Pinós Serra

    Una de les coses que et fa sentir de vegades el cor en un puny és l’enyorança. Sol ser una companya cruel i acompanya els qui estimem, ja sigui els familiars, una terra, una sensació, una època de la vida. L’enyorança, te l’esperes, però no la superes, no la superes mai del tot.
    Arnau Mas

    Igual que Verdaguer en el seu poema Canigó (L’emigrant), penso que avui dia hi ha molta gent que es veu obligada a deixar la seva terra nadiua. Viatges molt llargs, de vegades jugant-se la vida amb pasteres o apilotats dins de contenidors de grans vaixells de càrrega, suportant fins a l’èxtasi humà. Tot per millorar la vida i poder ajudar a mantenir la família. Per això, molts cops senten enyorança dels seus països d’origen.
    Andreu Coll Antich

    Article complet

  • Consell

    Escrit per el 15/3/2013 a les 9.51 h, a Consell

    Els alumnes del nivell suficiència 2 del SLC de Vic han elaborat textos amb la paraula consell a partir d’aquest fragment d’una carta que va enviar al seu cosí, Narcís Verdaguer:

    No et demano pas consells; tinc cinquanta anys i ja puc caminar tot sol. Allunyar-me de Barcelona és tot el que pots fer per mi? Ah! Traïdor, sabia que eres dolent, però no em creia que arribessis a tant. No et donaré pas aquest gust.

    Molta gent està acostumada a viure fent despeses exagerades, perquè porta un ritme de vida. No obstant això, des que ha sorgit la crisi, molts han començat a estalviar. Alguns consells que podem donar-los per estalviar són, per exemple, que desconnectin els aparells elèctrics que no utilitzin, que vigilin que les aixetes de casa quedin ben tancades. També, que tinguin cura de no deixar el llum de les habitacions encès i, sobretot, que utilitzin tan poc com puguin la rentadora, ja que és l’electrodomèstic que més energia consumeix. Tenint en compte aquests consells, pot ser que estalviïn més.
    Gerson Loyola

    Quan has d’escriure una redacció i et quedes en blanc, un bon consell que vaig llegir una vegada és que facis deu respiracions ben a poc a poc i deixis la ment en blanc. A continuació, fes una llista d’idees sobre el text i ordena-les amb els connectors corresponents. Per acabar, diré que aquest consell a mi m’ha anat molt bé, i espero que a vosaltres també us ajudi.
    Jordi Ribé

    Una bona manera de conèixer món és anar viatjant i descobrint cultures i maneres de viure d’altres llocs, i sempre és important demanar consell a gent que saps que hi ha estat. Consells a l’hora d’organitzar el viatge, consells o recomanacions pel que fa a l’estada, etc. Tot ens pot servir molt per tenir informació i evitar-nos problemes un cop al país, lluny de casa. En definitiva, no deixeu mai d’escoltar aquests consells.
    Anna Solano

    Avui dia no tenim gaire temps per llegir i, de fet, és molt important a l’hora de comunicar-se. A continuació donaré un consell a les persones que estan com jo, que els costa escriure. Llegiu, encara que sigui mitja horeta diària. Enriquireu el vostre vocabulari i, d’altra banda, tindreu molta més fluïdesa a l’hora d’expressar-vos verbalment i per escrit. Proposeu-vos-ho i veureu com hi guanyeu.
    Isabel Martínez Ruiz

    Si véns de fora com jo, deixa’m donar-te un consell. Deixa estar la nostàlgia. Encara que és difícil, no pensis en tot el que vas deixar enrere, sinó en el que guanyaràs. No es tracta d’oblidar, més aviat d’anar fent. Tu i jo sabem que fa falta molt de cor i molta empenta per fer aquest pas. Sabem per què som aquí. Doncs no desesperis, que, tant aquí com allà, a la vida tot és a poc a poc.
    Roxana Jandres

    Respecte a la carta que em vas enviar, després de llegir-la, permet-me donar-te algun consell. No treballis en més d’un ofici; ja ho saps, que diuen: “Home de molts oficis, pocs beneficis”. La feina d’advocat no és gaire recomanable per a un mossèn que encara “fa” missa. Recorda: “Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”. En altres paraules, dedica’t només a fer poesia, que és el que fas millor.
    Montse Macià i Oferil

    La lectura és un hàbit que ens costa molt, ja sigui perquè no tenim gaire temps o bé perquè no ens motiva prou un llibre, però us donaré un consell per estimular aquest hàbit. És recomanable, des de molt petits, haver sentit a explicar contes, rondalles, històries a la vora del foc… Així, l’interès per aprendre que despertin aquestes històries farà que la lectura es converteixi en un divertiment.
    Susagna Serra

    El meu marit és un home molt positiu. S’agafa la vida amb filosofia, i sempre em diu que el seu millor consell és “viu i deixa viure”. La vida en parella és fàcil si cap de les dues persones no envaeix espai de l’altra. Respectar els gustos, opinions i, sobretot, ser afectuós, ens portarà a tenir una llarga comunicació i complicitat. Tots aquests senzills consells són realment importants per aconseguir fer un llarg camí junts.
    Rosa Pérez Benet

    Tots sabem que ser optimistes i valorar el que tenim ens ajuda a ser més feliços. Quin gran consell, i de vegades que difícil portar-lo a terme! L’altre dia vaig veure un correu electrònic d’uns nens, d’un petit poble de Sud-àfrica, que jugaven, reien i deien que ens volien apadrinar perquè els havien dit que nosaltres no riem gaire, i que ens capfiquem i ens atabalem en moltes ocasions, i que llavors ens passa una cosa que es diu “estrès”. Ells no entenen per què ens passa, això, i ens envien una gran rialla. Quin gran consell!
    Alba Generó Prat

    Us donaré algun consell per estudiar. Primer, heu de trobar un espai tranquil i sense sorolls molestos. Per exemple, una biblioteca. Segon, aquest espai ha d’estar ben il·luminat i ha de tenir bona ventilació. Tercer, heu de tenir tot el material a l’abast per evitar pèrdues de temps innecessàries. I quart, heu de saber triar un horari adequat. Al matí és quan s’acostuma a rendir més. Que us vagi bé.
    Cristina Murghulia

    Quan era petit, els meus avis sempre em donaven consells. Si m’equivocava en alguna cosa, sempre hi havia un consell per guiar-me: “Tal faràs, tal trobaràs”, em deien. Després jo m’ho pensava i em deia a mi mateix: “Els meus avis són uns grans savis”.
    Carles Aumatell Molas

    A continuació, detallem uns consells que et poden ser útils si el teu objectiu és arribar a ser un bon estudiant. Busca un lloc tranquil i il.luminat, amb una cadira còmoda i una taula prou espaiosa per tenir tot allò necessari a l´abast. Sigues constant en l´estudi. Marca´t un horari de treball i segueix-lo amb fermesa. En conclusió, si les portes amb ordre i formalitat, les hores d’estudi poden ser hores de gaudi.
    Josep Malé

    En aquests moments difícils que estem vivint en relació a la nostra llengua, seria bo de tenir en compte algun consell per potenciar-la. És important que parlem i escrivim sempre en català. Cal que les escoles mantinguin l’assignatura del català, com més hores millor. A més, seria bo de posar tots els rètols dels establiments en català. Per últim, en relació als nouvinguts, cal donar-los totes les facilitats perquè puguin aprendre la llengua al més aviat possible; així, la seva integració serà més ràpida.
    Teresa Creus

    En cas de tenir al·lèrgia al àcars de la pols, cal visitar el metge, però la podem tractar amb uns petits consells. En primer lloc, hem de tenir un ambient lluminós, i ventilar la casa mitja hora cada dia. Per altra banda, netejarem amb l’aspiradora, i evitarem els animals domèstics. Per concloure, rentarem habitualment les mantes i els llençols, i a més a més no tindrem moquetes ni catifes.
    Emma Solsona

    Quan arribeu a Catalunya la primera dificultat que trobareu per integrar-vos serà la llengua. Per això cal tenir la ment oberta al canvi. És a dir, que tan aviat com us sigui possible seria bo que us relacionéssiu amb els veïns o la gent catalana que tingueu a prop, a la feina o al col·legi. Una altra manera seria participar d’activitats de tot tipus que tinguin com a objectiu parlar català. En definitiva, el més important és tenir la voluntat i el desig de formar part de la comunitat catalana i el primer pas és aprendre’n la llengua. Aquí us deixo els consells.

    Laura Spinelli

    Un consell és una opinió subjectiva d’algú que us veu des de fora i també que es dóna a una persona sobre el que ha de fer. A l’hora de prendre decisions, sovint demaneu consells a les persones en les quals teniu confiança i que ja han viscut la mateixa situació que vosaltres. Des del meu punt de vista, un consell és força important i sempre és benvingut i agraït.

    Irene Chang

    Article complet

  • Blavejar

    Escrit per el 15/3/2013 a les 9.34 h, a Blavejar

    Els alumnes del nivell suficiència 1 del SLC de Vic han elaborat textos amb el verb blavejar a partir d’aquests versos de Canigó:

    Que bonica n’és la mar
    que bonica en nit serena!
    de tant mirar el cel blau
    els ulls li blavegen

    Quan sortia de l’aigua em va mirar fixament. Em va cridar l’atenció el seu cabell que blavejava, que es confonia amb el color del mar. A mesura que n’anava sortint, semblava que l’aigua la perseguia i no la volia deixar marxar. La gent que hi havia no s’adonava del seu encant, però jo sí. No vaig poder parpellejar fins que la vaig perdre de vista.
    Edwin Murillo

    Quan estic de vacances m’aixeco aviat per veure la mar de matinada, els diferents fons de l’aigua, que a mesura que el sol surt va blavejant amb tonalitats variades. M’agradaria molt tenir la inspiració dels poetes o les virtuts dels pintors. Escriuria una poesia a la noia d’ulls blaus que sortís del fons marí amb una cabellera rossa. Si tingués l’art dels pintors, faria una tela amb les roques banyades per l’aigua. Per fi, voldria blavejar la mar al meu gust.
    Miquel Pujadas Pou

    El mar Mediterrani banyava els seus peuets. Acabava d’aprendre a caminar i encara s’agafava de la meua mà. Al principi semblava que tenia por, era la primera vegada que era a la platja, però després de saltar la primera onada, començà a riure. A dia de hui encara recorde el seu somriure, i com el reflex de la mar i el cel feien blavejar els seus ulls.
    Lidia Roger Sapiña

    Durant molt temps vaig intentar trobar la seva mirada en algú, en la gent del carrer, aquests desconeguts amb els quals em trobo quan surto. Aquella mirada serena, nostàlgica i a vegades misteriosa, aquella mirada que reemplaçava les paraules i les tornava insignificants. Aquells ulls que blavejaven quan una emoció envaïa el seu cor, la mateixa emoció que envaeix el meu en recordar-ho.
    María Paz Contreras

    Quan el dia començava a clarejar, vaig sortir de casa sense saber a on anar. De sobte em vaig trobar a la platja. Era un dia tranquil, l’horitzó blavejava intensament el color del cel i la mar reflectia tota la grandesa dels tons blaus. A la vora de la mar jugaven les gavines empaitant els peixos petits que sortien a donar el bon dia.
    Encarna Romero, Ester Gironès Arnau i Mercè Martos Medina

    Tots eren allà a la platja, no feia gaire fred. Només una mica d’aire. De sobte i molt ràpidament, van marxar les boires que hi havia, el sol va començar a enfilar-se per l’hortizó i el mar va començar a blavejar amb una intensitat com poques vegades ho fa els dies d’hivern. Era espectacular.
    Ramon Saladrigues Gómez

    Era una nit d’estiu, quan la lluna era plena i la blavor del cel blavejava alhora la terra. Tots al jardí, preníem la fresca i escoltàvem cançons alegres de primavera. Els cants dels grills se sentien des de lluny i els nens que jugaven cantaven al cel blau.
    Rosa Gallardo

    Estava asseguda sobre la sorra d’una platja. Al costat meu hi havia uns nens jugant, fent castells. La mare els demanava que recollissin les pales i les galledes amb les quals havien estat jugant. El sol s’amagava i a poc a poc sortia la lluna, tot deixant un cel que blavejava. No em cansaria mai de mirar-lo.
    Belén Simarro

    Avui ha plogut. Ha estat un dia gris i fosc. Mentre caminava pel voral del camí, amb el cap cot, les sabates m’esquitxaven gotes d’aigua que, de mica en mica, deixaven xop el vorabaix de l’abric. A mitja tarda, però, hi ha hagut un moment que enmig dels núvols ha sortit el sol, i el cel ha començat a blavejar. Me n’he meravellat, i tot l’ensopiment de la meva ànima s’ha aclarit com el cel.
    Núria Camprubí Morera

    Barrejant la pintura amb el pinzell, aquest es va dirigir cap a les flors del quadern. Sense adonar-me’n el color començava a blavejar. Quines flors més boniques en el jardí!
    Joan Maireles Gómez

    El menjador era gran i lluminós. Tenia dos finestrals i, quan hi entrava el primer reflex de la lluna, les seves parets tan blanques blavejaven. Era un espai encantador, ampli i silenciós, ideal per descansar i meditar. El terra era de fusta i el sostre, molt alt. Simplement hi havia una gran catifa a terra amb uns bons coixins. En aquell espai tan idíl·lic no se sentia soroll, només s’hi respirava pau.
    M. Carme Garcia Martos

    Tanco els ulls. No em fa falta gaire esforç per recordar aquell home, el meu enamorat d’ulls blavejants. Els records són tan vius que sento l’embriaguesa de les meves pròpies papallones. Quin neguit, quants records i quant amor! El cos em queda il·luminat per una estrella fogosa, i sento molt profundament l’escalfor que m’aporta.
    Irene Fornols

    Article complet

  • Esglai

    Escrit per el 14/3/2013 a les 11.46 h, a Esglai

    Els alumnes del nivell suficiència 3 del SLC de Vic han elaborat textos amb la paraula esglai a partir d’aquests versos de Canigó:

    Llavors se dóna compte del seu pecat,
    lo coneix i s’esglaia: més, ai! ja és tard.

    Recordo la primera vegada que vaig anar al parc d’atraccions del Tibidabo. Era petita, devia tenir 12 anys i era una de les excursions que fèiem amb el col·legi. Que divertit! Pujar a totes les atraccions amb els nostres amics. Ens ho vàrem passar molt bé a tots els llocs on vam pujar, bé a tots, menys a un. Vàrem deixar per últim anar al tren del terror i sort, perquè vaig emportar-me un bon esglai  quan em va sortir en Freddy Krueger de darrere d’una porta, quin ensurt! Des d’aquella vegada, que no hi he tornat a entrar mai més.

    Íngrid Solanich

    La trucada que no voldries veure mai…!
    Fa dos anys, la meva filla va marxar de colònies amb el grup d’esplai que hi ha al nostre poble, i, els monitors, ens van dir que no rebríem cap trucada. Només tindríem notícies en cas d’accidents o altres incidències que afectessin els nens.
    No em considero patidora en aquest sentit i  mai penso que puguin anar malament les coses, però, malauradament, vaig rebre una trucada d‘un monitor de l’esplai.
    Quin esglai tan gran vaig tenir en veure aquella trucada!
    Quan ja saps abans de despenjar el telèfon  que serà una mala notícia, que serà alguna cosa que no t’agradarà sentir, és molt angoixant.
    Per més inri , l’any passat van tornar a marxar, com ja és habitual de cada estiu, i després de 2 dies, vaig tornar a rebre una altra trucada dels monitors!
    L’esglai en aquesta ocasió va ser brutal.
    No m’ho puc creure!
    Altre cop ella!
    Potser sí que no li convé marxar!
    Potser sí que m’haig de plantejar ser patidora!

    Francesca José Cladellas

    Anàvem per tancar el local i la Teresa va sortir la primera perquè anava a tirar les escombraries.
    Jo vaig recollir els quatre cèntims que havíem fet de calaix, vaig agafar uns xiclets i les claus per tancar la porta quan, de sobte, vaig sentir un crit d’esglai.
    Semblava que era la veu de la Teresa. Vaig córrer tant com vaig poder , en arribar, em vaig posar a riure. La Teresa estava enfilada en un banc, plorant perquè havia vist una rata.

    Òscar

    COMDEMNA
    …Confinat a les més absoluta obscuritat, al silenci aclaparador d’un indret forà i angost s’arrossega decrèpit mentre el turment i la desolació el consumeixen amb lentitud esglaiadora. Sempre conscient del calvari, percep la llefiscosa massa tova i calenta que es comprimeix inexorable entre la putrefacció de la seva pròpia carnada. El final arriba amb un esglai; es resisteix, però s’asfixia en una súplica: No vull morir!
    Desperta sobtat i amarat…

    Montse Parera Saborit

    ESGLAI
    Actualment no hi ha cap dia que puguem mirar el telenotícies sense sentir que si un ha robat diners, si l’altre és un corrupte o un assassí, però al cap i a la fi, tots ells segueixen en llibertat sense cap mena de càstig i amagant-se rere la presumpció d’innocència.
    Això provoca un esglai d’indignació a la població, vivim en un país on la justícia és  molt benèvola, per això és tan obvi que la delinqüència vagi en augment ,qui no ho faria, si per cometre actes d’aquest tipus ni vas a la presó, ni tan sols t’obliguen a retornar la quantitat robada.
    Fins que la nostra justícia no canviï, el pensament de la nostra població tampoc ho farà.    

    Olga Pérez

    QUÈ PASSA ? ( WHATSAPP)
    Jo no sóc gaire de noves tecnologies , però en el meu mòbil tinc l‘opció de connectar-me a la xarxa i tenir accés a fer servir el whatsapp.
    Per cert, el faig servir molt ja que la majoria dels meus contactes en tenen. És una forma fàcil, ràpida i econòmica de comunicar-te sense necessitat de fer una trucada.
    A part de comunicar-nos també ens serveix per enviar-nos  fotos, acudits, vídeos… L’altre dia vaig rebre una pluja de vídeos: uns estaven bé , uns altres eren impertinents o de mal gust (aquests ja es podien estalviar d’enviar-los) , em vaig quedar amb un d’aquells que al final et penses que et dirà un missatge : tendre, d’amistat i dius “que maco !”. Una nena vestida amb un tutú de color blanc , ballant per un passadís … i tot d’una surt una personeta, noia, dona…, no sé què caram era, tota ensangonada i fent un crit estrident. Quin esglai!  Vaig fer un bot que va anar de poc que noem quedés sense mòbil, trucades i sense el meu “què passa”?

    Ioia Serra

    Fa un dia esplèndid, allà a l’Escala. La majoria estem prenent el sol a la piscina, fent tertúlia amb la gent dels altres apartaments i els petits, jugant a la piscina. Tot tranquil , com sempre. De sobte , escoltem un cop molt fort , trencadissa de vidres i nens plorant. Quin esglai! Tots correm, mirem si els nostres nens corren per la piscina . Tots cridem, a quin pis ha estat? El pis dels… Tots correm espantats i amb el cor en un puny. Quan arribem al pis, ens trobem la meva filla plena de sang. No havia vist el vidre del balcó . Es podia haver matat, però, amb 20 punts i un estiu sense  poder banyar-se es va poder solucionar.

    Nuri Benito

    Els nens
    Quan  tinc  un  moment  m’agrada  seure  al  meu  balancí, a  prop  del  finestral  ple  de jardineres  florides.
    Així  tranquil·lament, escoltant  música, viatjo  per  antics  records  ja  llunyans, o somio organitzant  futurs   viatges  imaginaris  i  fantàstics.
    De sobte, un gran  estrèpit  m’esglaia  fins  i  tot  l’ànima, la qual  cosa  em  fa  tornar  a la realitat.
    Eren  els  nens, que  jugant  i rient  han  entrat  a  la saleta  per  explicar-me  que han  trobat  un  formiguer  al   jardí…  

    Rosa M. Sabaté

    L’aventura d’acampar
    Com oblidar aquell dia d’acampada amb els companys de classe! Després de sopar, la Marta, l’Anna i  jo, decidírem endinsar-nos al bosc. De sobte, la Marta es va aturar, alguna cosa li impedia continuar caminant. El què vàrem veure, ens va fer xisclar d’una manera esgarrifadora: un home mort, amb un ganivet clavat a la panxa.
    Tot té una explicació, filmaven una pel·lícula!
    No sé si ens volien esglaiar, però ho van aconseguir.

    Maria Fernández

    La tarda es presentava avorrida. El dia era fred i gris, i el cel amenaçava pluja.
    Vaig optar per trucar a uns amics i els vaig proposar d’anar al cinema. La cartellera anunciava una pel·lícula d’humor que creia que els podia agradar.
    Ja amb les crispetes a la mà, vam entrar i ens vam asseure a la primera fila. Ara ja a les fosques, silenci…  i de cop, un crit esgarrifós!!
    Quin esglai!  Ens havíem equivocat de sala.

    Marien Solà

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Margarita: Felicitats per compartir aquesta iniciativa tan enriquidora com és la lectura. La meva filla de 7 anys ha...
  • Teresa Miquel: Feia temps que no la llegia. Moltes gràcies!!!!
  • Jordi Arnau: La cultura Osonenca passa, sense cap mena de dubte, pels Gegants. Catalunya està molt arrelada a aquesta...
  • Magdalena -Alumna de Suf.2 -SLC de Vic: He llegit fa un parell d’anys el llibre El noi del pijama de ratlles.És...
  • Roser Comas: Set setmanes de Quaresma, només hem pogut menjar arengades rovellades, mongetes i bacallà. Això no ho...

Núvol d'etiquetes