• 7. Aurora: l’amor del baixà

    Aurora: l’amor del baixà 

    Aurora viatja al Marroc per conèixer com és la vida de les dones en aquell país. Un dia visita un harem i coneix el baixà Si Mahamed ben Brahim i les seves dones. Després de veure l’ambient en treu les seves conclusions.

    «Estàs autoritzat a posseir quatre dones legítimes

    sempre que donis a cada una la part d’amor que li correspon». Haditz

    Jo endevino els drames d’aquella llar, malgrat que les dones del baixà no han dit res ni diran res que orienti devers els secrets de llurs vides amagades, sensuals i turbulentes. «Som perfectament benaurades.» «Ens estimem les quatre com a veritables germanes.» «No hem vist res del món, però la vida és tan suau i folgada, en la casa del nostre amo i senyor, que per res no la canviaríem.» I el baixà somriu satisfet en veure com es saben la lliçó, i com la reciten al moment necessari.

    See adjacent text.

     

    Amb tot, jo tinc els meus dubtes sobre la benestança d’una llar on quatre dones de setze a cinquanta anys es disputen els favors d’un sol home.

    No puc amagar que aquell dia vaig sortir de l’harem tan ignorant com en entrar-hi. Solament em deixaren conèixer els decorats, les riqueses, els refinaments… Entre la veritat i jo s’interposava l’eterna i complicada polidesa marroquina, els salams complicats, els somriures discrets…

    Però unes hores més tard, de retorn a Arzila, entre les ombres atapeïdes de la nit, el meu amic va parlar. Vaig saber que Si Mahamed ben Brahim havia tingut com a primera mestressa d’amor Mbarec, la beneïda, que roman tothora a la cuina, invisible i modesta, preparant aquests dolços que delecten el nostre paladar.

    Mbarec té la pell arrugada. Ja no fa bo de lluir-la. I, amb tot, Si Mahamed no oblida els temps llunyans en què ella li descobrí els goig de l’amor. Llavors ell tenia catorze anys i l’esclava negra, divuit.

    Aurora Bertrana, El Marroc sensual i fanàtic, Barcelona, Editorial Columna, 2000, p. 74-75.                            

    [Informació del quadre, Viquipèdia]: Pierre Auguste Renoir, L’harem, 1872. S’exposa al Museu Nacional d’Art Occidental de Tòquio. 

     

    PER SI ET VE DE GUST:

    Pots desenvolupar alguna de les qüestions que venen a continuació o expressar una idea teva que tingui més o menys relació amb aquest text d’Aurora Bertrana.

    La nostra societat és monògama, creus que pertànyer a un model és una qüestió cultural o hi intervenen altres factors. Si dins la parella hi ha situacions d’infidelitat, podem parlar que som absolutament monògams? Què té més avantatges segons tu: la monogàmia o la poligàmia? Si has nascut en una societat en què un home pot tenir més d’una dona o has estudiat aquestes societats,  pots donar-nos el teu punt de vista. Et sembla que podem atribuir algun paper a la gelosia en les relacions de parella i en les relacions humanes, en general?

      [Amb unes 100 paraules ja n’hi haurà prou. ]

    [Propera anotació al blog: 16 de novembre]      

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Article complet

  • 7. Prudenci: els draps bruts de la bellesa

    Prudenci: els draps bruts de la bellesa

    Aquí teniu una divertida i lúcida descripció de Prudenci Bertrana.

    El Pavó

    És més apoteosi que ocell. La naturalesa l’ha vestit ricament; s’ha entretingut a pintar-lo, a daurar-lo. a tornassolar-lo; hi ha harmonitzat tot duna faisó perfecta; n’ha fet un prodigi de seda, de vellut, de randes i tissú, però, com si se li hagués acabat la paciència, li ha deixat les potes de la color natural de totes les potes. El gall dindi mocós i la gallina pagesívola no les hi envejarien pas. Si admetem que la magnificència del pavó pervingui del desig de plaure la femella, el fet tindria una explicació: porta el cap massa enrevenxinat per albirar-se les cames, i en un excés del seu orgull, les ha oblidades. Els qui pensen no tocar de peus a terra fan poc cas dels cirabotes.

    Imatge relacionada

    Si bé l’observeu, el pavó té cara de beneit. El crani si a penes és una ampliació del bec; un pretext per clavar-li un plomall absurd de cupletista. Els ulls no expressen res i tenen la mirada morta d’un botó. Decapitat, no perdria gran cosa pel que fa al seu aspecte decoratiu. És una de les poques bèsties que, dissecades, fan el mateix goig que vives. En enravenar-se i estarrufar-se, ell mateix ja es disseca. Resulta, llavors, un esplèndid paravent d’escalfapanxes. Les seves proporcions no tenen res de remarcable. No suggereixen pas cap qualitat excepcional. No li envegen el volar ni el córrer ni cap dels seus gestos i actituds. No parlem de la veu. Sembla l’espinguet d’una grulla trepitjada.

    El gran ventall de la seva cua omple d’admiració les persones sensibles. Tothom espera el seu estufament voluptuós per embadalir-s’hi; mentre la femella no se’l mira. El veritable èxit l’assoleix, doncs, fora de la gàbia. Ell ho coneix i se n’aconhorta i fa l’enamorat per fatxenda.

    Altrament, així que va de veres, sempre el veureu de cara a la femella. Prou sap el que fa. Mirat de cantell, és horrible, mirat d’esquena la seva cua no és pas obra d’una fada, és obra d’un cisteller. Canyes i vímets pelats i descolorits són les seves plomes. Tot demostra l’exclusiva preocupació pel mirall. I s’emmiralla d’esma, convençut que en el ram de façanes no hi ha un millor.

    El que sembla estrany és que un personatge així, tan vanitós, pellusqui el blat de moro.

    Prudenci Bertrana, «El pavó», dins L’ós benemèrit i altres bèsties, publicat a Tots els contes, Edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 731.732.

    [Imatge en línia]: wisgoom.com/pin

    PER SI ET VE DE GUST:

    Què en penses tu, d’aquesta bèstia? Ets de la mateixa opinió que Prudenci Bertrana? Hi ha algun tret d’aquesta bèstia que recordi els humans? Creus que es pot relacionar aquesta narració amb el fragment d’Aurora Bertrana que aquest mateix mes hem posat al blog.

    (Ho pots fer amb unes 100 paraules]

    [Propera anotació al blog: 16 de novembre]

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    Article complet

  • 8. Prudenci: la pissarra del poble

    Prudenci: la pissarra del poble

    Heus ací una nota de la plaça d’església d’un poblet. I el que passa al voltant del lledoner alguns diumenges abans de la missa.

    El lledoner és el ver arbre comunal. L’alcalde hi planta els edictes del govern, que només llegeix el moliner, únic que sap de lletra. La primera autoritat els planta a la soca amb puntes de París, i quan no en té, el deixa senzillament allí a la vora, damunt la paret que feren per terraplenar la plaça i que sobresurt a manera de seient, termenada per grans llosanes. Dos trossos de rajol els subjecten a fi que el vent no se’ls emporti.

    Els diumenges que hi ha els tals paperets, els bons pagesos no gosen seure, i si seuen procuren no tocar-los, car els impressiona massa el segell verd d’alcaldia. Els miren i els remiren, procurant endevinar quina mala nova els és vinguda.

    Prudenci Bertrana: «La Missa Major al poble» dins Proses bàrbares, obra publicada a Tots els contes, Edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada,  2016, p. 166

    [Font de la foto, en línia]: Diego Sola dins «Sota l’ombra d’un lledoner» (avis a la plaça Jaume I o del Lledoner, com a homenatge a Esteve Roca-Umbert), a: Nació digital, 26/09/2012

    PER SI ET VE DE GUST: 

    Aquest fragment ens pot suggerir diverses idees: a) la manera com ha canviat el món de la informació; b) reflexionar per què tan sovint ens malfiem dels papers oficials; c) pensar en el canvi que ha sofert la vida de els persones amb l’educació pública obligatòria; d) possibles records personals que et suggereixi aquest apunt de Bertrana. També pots escriure sobre un tema diferent d’aquests, però que s’hi relacioni mínimament.

    (Ho pots fer amb 150 paraules.)

    [Propera anotació al blog: 1 de desembre]

    Article complet

  • 8. Aurora: mercadejar a la plaça

    Aurora: mercadejar a la plaça

    Aquesta és l’activitat que ofereix el mercat d’una plaça de Marràqueix un dia al matí. Ens la pinta meravellosament bé Aurora Bertrana:

    La Plaça Djemaa el Fnaa

    Als matins a la plaça Djemaa El Fnà s fa un mercat importantíssim: taules, tendes cistells, tot es barreja en un desordre extraordinari. Tota mena d’articles alimentaris s’agermanen amb atuells i accessoris domèstics, remeis, indumentària. Piràmides de pans rodons, bruns i plans, s’enlairen davant per davant de la venedora asseguda a terra, immòbil i ensopida sota l’embolcall blanc que deixa lliure solament els dos fanals dels ulls. Arriba un barnús ratllat o una gel·laba muntanyenca. S’inclina vers el pilot, agafa un pa, demana el preu, inquireix la data d’elaboració, la qualitat de la farina… D’un pessic li lleva una mica de crosta, la paladeja, mou el cap amb desil·lusió. Torna a deixar la mercaderia, s’allunya decidit. La venedora, resignada, segueix hora darrera hora esperant un nou client que farà la mateixa funció, fins que un darrer, menys exigent, més decidit o més apressat que els altres, compri un pa per cinc sous.

    Més enllà albireu una altra fantasma no menys blanca ni menys immòbil que la primera, que roman tot el matí davant d’un parell d’ous. Però degut al misteri de la mercaderia, la despatxa amb més dificultats.

    L’instint comercial d’aquesta raça és tan viu, que un no res els sembla mercadejable: un grapat d’ametllons, tres peres verdes, rosegons de pa, un ram de menta o de marduix, un pollastre, dos pams de roba, set o vuit botons…

    Aurora Bertrana, El Marroc sensual i fanàtic, Barcelona, Editorial Columna, 2000, p. 190-191

    [Font de la foto, en línia]: Alejandro Gamero dins La piedra de Sísifo. Gabinete de curiosidades, 22/09/2010

    PER SI ET VE DE GUST:

    Aquesta descripció és del mercat a l’aire lliure dels anys 30. Creus que han canviat gaire aquests tipus de mercats a Marràqueix? Aquest instint comerciant innat de què parla Aurora Bertrana és general o s’associa amb determinades societats? Al nostre país, des de fa un anys, han proliferat els mercats de segona mà, que en penses? Tens alguna anècdota que t’hagi passat en algun mercat d’aquí, d’allà o de més enllà?

    Pots parlar de qualsevol cosa d’aquestes o del que et vingui de gust relacionada amb el tema.

    (Ho pots fer en unes 150 paraules).

    [Propera anotació al blog: 1 de desembre]

    Article complet

  • 6. Aurora: els animals per tot consol

    Aurora: els animals per tot consol

    Els animals fan companyia a Sofia Kart, una dona ja gran del poblet d’Hernam que s’ha quedat sola arran de la guerra:

    D’ençà que els ocupants van afusellar els seus tres fills, i que la nora, embogida, fugí d’Hernam per a no tornar mai més, la vella Sofia, sola al món, s’havia deixat anar. Ja no conreava les terres; només l’hortet de l’eixida, on tenia també l’aviram i la pallissa. Passava setmanes senceres sense obrir la porta del carrer. Fugia dels homes; s’havia avesat a conviure amb els seus animals domèstics, els parlava com si la poguessin entendre. iaia amalia alletant un xai (3)Els deixava entrar a la casa, pujar al pis, picotejar per les habitacions saltar damunt les cadires i els llits. El garrí alguna vegada entrava a la cuina i ensumava l’olla; com que es cremava el morro, grunyia i arrencava a córrer cap a la cort. Aleshores Sofia Kart esclafia a riure, però no tardava a baixar-li la calderada: «Menja, menja, pobret». De vegades el tractava de «senyoria», deia, deixant la calderada enmig de la cort: «mengi, mengi, senyoria».

     

    Aurora Bertrana, Entre dos silencis, Barcelona, Club Editor, 2006, p. 40.

    [Fotografia en línia]: Josep Badia Torres, «El clot de les ànimes» dins blog de Vilaweb.

    Per si et ve de gust:

    En qui estat d’ànim creus que es troba la Sofia Kart? L’estan ajudant realment els animals que té? Creus que parlar als animals és símptoma d’alienació mental? Recomanaries a algú que se sentís sol que tingués algun animal? Penses que els animals de companyia fan un bé als humans? Si fossis un animal, t’agradaria que els humans t’enraonessin? Què en penses dels drets dels animals? Pots desenvolupar un altre tema que s’hi relacioni diferent dels anteriors.

    (Ho pots fer amb 150 paraules)

    [Propera anotació al blog: 19 d’octubre]

    Article complet

  • 6. Prudenci: cors de dona que arriben arreu

    Cors de dona que arriben arreu

    En unes poques ratlles, Bertrana ens fa el dibuix de les feines d’una masovera abans d’anar a vendre un parell de pollastres i un cistell d’ous al mercat:

    114.jpg

    El sol era ben alt quan la Francisca emprenia el camí de la vila. Abans ha hagut de donar les sopes al menut, l’esmorzar al Zidro, la perolada als garrins, un braçat de meuca a les vaques i una untura d’oli de llangardaix al costellam del sogre, qui s’imagina de tenir una pulmonia. A més s’és clenxinada. Asseguda en una cadira mitjana, amb un tros d’espill que no espilla afermat a un esvoranc de la paret, un platic de llauna curull d’aigua a terra, i un pam de cordó negre i unes quantes agulles de ganxo a la falda, ha començat a passar-se l’escarpidor per la cabellera. Ha enllestit de seguida. A força d’aigua i estrebades s’és fet un monyo com el puny, i la seva testa xopa ha pres un aire eixerit de mustela.

    Prudenci Bertrana, «La masovera se’n va al mercat» dins Els herois, publicat a Tots els contes, Edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 435

    [Fotografia en línia]: Festa del mercat.cat/Amposta

     

    Per si et ve de gust:

    Després de tot això, i no sense esbatussar-s’hi, la Francisca pren els pollastres, els ous i decidida, pels camins rurals, se’n va a vendre-ho al mercat. Inventa’t, en poca extensió, la resta del dia de la Francisca. Un altre tema: compara els matins d’una dona actual de ciutat amb una dona de camp de començaments del segle XX i reflexiona si l’estrès existia també abans o és una malaltia de les ciutats i de la societat actual. La vida al camp et sembla bucòlica? També pots escriure un nota sobre com a canviat la manera de fer-se la toaleta. Et sorprenen les paraules i expressions que empra Bertrana?

    (Ho pots fer en unes 100 o 150 paraules)

    [Propera anotació al blog: 19 d’octubre]

    Article complet

  • 5. Aurora: de campanes i esquelles

    Aurora: de campanes i esquelles

    Fem una llegida a aquests dos textos d’Aurora Bertrana:

     

    Abans de la guerra…

    El campanar d’Hernam tenia aleshores dues campanes. La grossa, la Bernarda, per bé que una mica esquerdada, feia sentir la seva veu d’una hora lluny; la petita era alegre com un picarol, i quan el campaner la feia voleiar, en els dies de festa, semblava que el cor se us reconfortés.

    Resultat d'imatges de etobon france

    Campanes d’Hernam! La Marta recordava ara, amb indicible enyorança, els tocs greus, melangiosos, de la vella Bernarda a l’hora de l’àngelus, en els capaltards d’estiu, quan l’ombra de l’alta pollancreda s’allargassava infinitament i els ramats tornaven a poc a poc pels camins esborradissos, aquells camins plens de sentors amargues dels boscos, mentre les xemeneies del poble començaven a fumejar per a la sopa vespertina…

    Ara, el campanar era mut, i l’herba hi creixia com una cabellera de profeta salvatge: com pesava aquell silenci!

    Aurora Bertrana, Entre dos silencis, Barcelona, Club Editor, 2006, p. 60.

    Fotografia: Vista del poble i del campanar d’Étobon, que en l’obra d’Aurora Bertrana pren el nom d’Hernam. Font de la fotografia, [en línia]: Etobon destination guide (Franche-Compté).

     

    No es sentia cap remor ni dins ni fora de la casa. Hugel, com molts altres després de la guerra, era un poble on ningú no reia ni cantava ni gosava quasi parlar, un poble on havien llevat les esquelles a les vaques perquè aquell dringar era massa alegre i semblava un insult als morts.

    Aurora Bertrana, Tres presoners, Barcelona, Club Editor Jove, 2007, p. 35

     

    [En línia]: quinalafem.blogspot.com.es (fotografia 5/53)

    Per si et ve de gust:

    Pots parlar sobre una d’aquestes qüestions o sobre el que a tu t’hagi suggerit aquests textos d’Aurora Bertrana.

    L’autora en un determinat moment diu “com pesava aquell silenci” per què? Tots els silencis són bons? Per a què han servit les campanes al llarg de la història? T’agradaria anar dalt d’un campanar per sentir un concert de campanes? I sentir les esquelles de les vaques a la muntanya, t’agrada? Què en penses de la polèmica sobre si les campanes han de tocar o no les campanes perquè molesten els turistes? Per què deuen portar esquella les vaques? Seria millor que no en portessin, ja que així no hi hauria tant de soroll? Si hi ha algun altre tema que s’hi relacioni que vulguis desenvolupar, també ho pots fer.

    (Pots escriure un text de 100 o 120 paraules… més o menys o les que et surtin).

    [Propera anotació al blog: 14 de setembre]

     

    Article complet

  • 5. Prudenci: xerrar a pagès

    Prudenci: xerrar a pagès

    El fragment que reproduïm a continuació és un exemple de llengua viva de la gent de camp de l’època. Imagineu-vos un grup d’homes que deixen la feina del camp per fer una mica de beguda i fer un mos. Mentre reposen veuen de lluny la silueta d’una dona i no acaben d’identificar qui és. En la mesura que s’apropa distingeixen una dona amb un cistell del qual surt una forma peluda… de cop s’adonen que la dona hi duu una guineu que deu haver caçat. El diàleg reprodueix el dubte sobre quina dona és, fins a identificar una forma femenina que va amb un cistell i a dins hi porta una guineu. Fixeu-vos en les exclamacions i en la llengua tan viva. Potser no s’entenen totes les paraules,  però el sentit general sí:

     

    La forastera avançava decidida. Portava el mocador del cap molt endavant per resguardar-se dels raigs del sol, i sa cara, com una taca roja, pujava i baixava sobre la tanca d’arços i romagueres que la tapaven de mig cos en avall.

    Ningú la coneixia, i tothom seguia fitorant-la amb la vista per endevinar qui era.

    ―La Pepa de l’hostal?

    ―Ca!                                                              

    ―La Nasia del mas Sec?

    ―No i renó.

    ―La Tona, la Molinera?

    ―No hi ha pas perill.

    Doncs tenia de ser de molt lluny.

    A l’indret del pou, davant les corts, s’acabava del destorb que no els la deixava veure tota, i allí dirigiren les mirades, esperant embadalits, amb la boca oberta. A l’arribar-hi vegeren que aquella dona portava un cistell on quelcom estrany, gris i borrós, hi balancejava. I arrugaren les celles, clogueren les parpelles per evitar els reflexos del sol que els enlluernaven i es redreçaren tots alhora, mentres una exclamació unànim ressonava potenta, alarmant les dones, que sortiren a la porta.

    ―Jo et flic! La guilla!

    ―Rellampus!

    ―Recontre!

    ―Te, te, te, te, te, te! Uh, uh, uh! Ací, ací, ací!

    Prudenci Bertrana, “La guineu” dins Crisàlides publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, p. 77

    [Font de la fotografia en línia] publicada a: Miquel Pucurul, Calaix de sastre del món del córrer, blogpost.com.es

    Proposem un exercici d’estil: podries fer un resum d’aquesta escena en el qual el diàleg hi fos inserit en un lèxic més actual? Coneixes expressions i maneres de dir populars que et cridin l’atenció? Has conegut persones que parlin aproximadament com aquesta colla de pagesos? Quin record tens de les persones i dels llocs on vivien? 

    (Ho pots fer amb 150 paraules… més o menys).

    [Propera anotació al blog: 14 de setembre]

    Article complet

  • 4. Prudenci: les finestres del món

    Les finestres del món

    Aquí tenim el protagonista instal·lat sota una figuera i amb branques de ginesta posades a la base ha aconseguit fer un lloc des d’on guaitar sense ser vist. Aquest és el seu amagatall favorit.

    Jo sentia el baf de la terra entebiada i de l’herba molla que començava a eixarreir-se, però encara, en els blat de moro, les gotes de rosada lluïen en els plecs de les fulles tendres.

    Imagen relacionada

    Aquella era la millor hora per a l’aguait. Jo espiava, doncs, il·lusionat, per una mena d’escletxa oberta en els ginestells.

    Ningú no pot arribar a sospitar l’interès que desperta el guaitar per un foradic. És una emoció nova, difícil d’explicar. Un comprèn que res ni ningú es malfia de nosaltres i que tot va a succeir allí com si no hi fóssim. Se sent la inquietud de descobrir quelcom meravellós que la nostra franca presència evitaria. Alguna revelació del sentiment de les coses, algun desig enigmàtic, algun impudor mai somniat. Qui sap si els arbres, les pedres, les flors i les molses esperen a manifestar-se quan no són vistos, en el secret íntim del veïnatge etern!

    Prudenci Bertrana, «La figuera dels somnis» dins Proses bàrbares, publicada a Tots els contes, edició d’Agnès Prats i introducció de Xavier Pla, Girona, Edicions de la ela geminada, 2016, p. 149.

    Font de la fotografia [en línia]: amicsarbres.blogspot.com/2006/09/

    Per si et ve de gust:

    El protagonista espia el món des del seu cau vegetal. Penses que les lletres dels llibres són com un amagatall des d’on espiar el món?  Si tens una talaia particular des d’on t’agrada mirar passar la vida, si vols, la pots compartir amb nosaltres. T’agrada badar?

    Pots fer referència a aquestes qüestions o al que t’hagi suggerit el text en unes 100 paraules.

    [Propera anotació al blog: 10 d’agost]

    Article complet

  • 4. Aurora: els homes a la muntanya, les dones a la plana

    Els homes a la muntanya, les dones a la plana

    Aurora Bertrana ens novel·la l’experiència de poblets francesos arran del domini alemany en la Segona Guerra Mundial. En el fragment reproduït narra com els camperols dels petits poblets es refugien a les muntanyes per fer la resistència després que l’enemic hagués enganxat un avís en què es deia que els camperols entre divuit i quaranta anys havien de ser mobilitzats. Llegim què passa:

    [En línia] «Els maquis (tasca núm. 7)», maig de 2016 dins:  La dictadura de Franco a: xaviadriaraulfranco.blogspot.com.es

     

    [En línia]: Manuel Tarés Lgunas, Anjub: «La dona en les feines del camp» – Tinet

    Els camperols no deien res. Semblava ben bé que s’haguessin tornat sords, muts i mesells. Ja no es reunien en rotlles davant de la Casa de la Vila, ja no discutien ni blasmaven el Govern. Però tots, silenciosos com espectres, s’escapoliren del llogarret i anaren a refugiar-se a les boscúries. El mateix drama i la mateixa revolta havien sofert els camperols de Ture, de Hugel, de Kirche i de Daslin, als quals es reuniren els de Felsen. Tots plegats, pagesos i llenyataires, formaren el primer bloc de la resistència, d’on més tard havia de sorgir el gran moviment alliberador. Llavors començaren els dies terribles: per al homes, la gana, el fred, les delacions; per a les dones i àdhuc per als infants, el treball, les penalitats, les angúnies de totes menes. Erika i Gabrielle Marke, així com les altres camperoles i noietes de la regió, s’hagueren d’encarregar de tota la feina dels homes. Ja no hi havia xicalla, a Felsen. Tots s’eren transformats en homenets i donetes carregats de responsabilitats, de preocupacions.

    Aurora Bertrana, Tres presoners, Barcelona, Club Editor Jove, 2007, p. 39-40.

    Per si et ve de gust

    Pots respondre a una pregunta de les que hi ha a continuació o parlar lliurement del que t’ha suggerit el text d’Aurora Bertrana.

    De què et refies més per saber què va passar en un determinat moment històric: d’una pel·lícula, d’un documental, d’una novel·la, d’un llibre d’història? Creus que, en general, els governs han treballat suficientment la memòria històrica. També pots explicar lliurement el que t’ha suggerit aquest text.

    Amb unes 100 paraules, no ve de vint més, ho pots sintetitzar.

    [Propera anotació al blog: 10 d’agost]

    Article complet

Categories


Darrers comentaris

  • Valentí Puigdellívol: D’alguna manera sempre he pensat que Prudenci Bertrana ha patit una mica de mala sort...
  • Teresa: Sovint ens plantegem si podríem resistir situacions tan dramàtiques com la d’aquesta dona, a qui han...
  • Valentí Puigdellívol: Em trobo un veí a la porta de l’ascensor i com es veu que no sap parlar del temps em diu que la...
  • Maria Rovira: La Sofia Kart, sense família, amb qui havia de parlar sinó amb les bèsties! Si un fa la vida sense...
  • Valentí Puigdellívol: L’assassinat és humà. No existeix en el món animal. Per què ens hauria d’estranyar que la Sofia...

Favorits


Arxius


Núvol d’etiquetes