Hola, Elemental 1,
Us penjo les cançons presentades a classe per la Daniela, la Soraya i la Mónica, respectivament:
La reina del gel, Sangtraït
Parlen els vells d’una història d’amor
d’un cavaller enfrontat a un drac cec.
Llança la mà sobre un cavall d’acer,
lluiten els dos per tindre dret
a l’amor de la Serina, reina del gel.
Talla l’acer la carn dura del drac,
crema el seu foc la mà del cavaller.
Lluiten a mort, només un serà el rei
d’aquell castell on s’amaga un tresor.
És l’amor de la Serina, reina del gel.
Per un instant, els estels
són testics de la lluita mortal.
Dins del castell, ombres sobre el cos,
tremolors d’una reina plorant.
I quan la vall s’ha tenyit de sang,
l’últim crit de la nit posa fi al combat.
Res no es mou, res no es mou,
res no es mou, només el vent,
que s’emporta les paraules del cavaller.
Per un instant, els estels
són testics de la lluita mortal.
Dins del castell, ombres sobre el cos,
tremolors d’una reina plorant.
Per un instant, dins del castell,
els estels, ombres sobre el cos,
tremolors d’una reina plorant.
Per un instant, dins del castell,
els estels, ombres sobre el cos,
tremolors d’una reina plorant.
Dies de pluja, No tinc nòvia
Pesa massa això d’anar amb el cap ben alt,
repetint-me a mi mateix “no n’hi ha per tant”.
Cura d’humilitat a cop de pal.
I aquests dies quan la pluja no té fi
miro enrere i no recordo el que et vaig dir,
paraules que van perdre tot sentit.
Et recordo al meu costat,
ballarina en capsa de metacrilat
i una bena sobre els ulls.
Rere els vidres entelats
una màniga esborrant
el reflex que vas ser tu.
A trenc d’alba encara abunden els bassals,
travesso aquest carrer amb olor de fang.
Memòria selectiva és el que cal…
Ja fa estona que la pluja va emmudir.
Malgrat que tot això ja no va amb mi.
Creu-me, tu vals més del que et vaig dir.
Creu-me, tu vals més…
Et recordo al meu costat,
ballarina en capsa de metacrilat
i una bena sobre els ulls.
Rere els vidres entelats
una màniga esborrant
el reflex que vas ser tu.
El meu avi, Los Manolos
El meu avi se’n va anar a Cuba
a bordo del Català,
el millor barco de guerra
de la flota d’ultramar.
Els mariners de Calella
i el meu avi enmig de tots,
varen morir a coberta,
varen morir al peu del canó.
Quan el Català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremat.
Tocant la guitarra solien cantar, solien cantar:
“Visca Catalunya! Visca Catalunya! Visca el Català!”.
El meu avi se’n va anar a Cuba
a bordo del Català,
el millor barco de guerra
de la flota d’ultramar.
El timoner i el nostre amo
i catorze mariners
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafrugell.
Quan el Català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremat.
Tocant la guitarra solien cantar, solien cantar:
“Visca Catalunya! Visca Catalunya! Visca el Català!”.
Arribaren temps de guerres
de perfídies i traïcions,
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons.
Els mariners de Calella
i el meu avi enmig de tots,
varen morir a coberta,
varen morir al peu del canó.
Quan el Català sortia a la mar
Els nois de Calella feien un cremat.
Tocant la guitarra solien cantar:
“Visca Catalunya! Visca Catalunya! Visca el Català!”.
Quan el Català sortia a la mar,
cridava el meu avi: “Apa, nois, que és tard!”.
Però els valents de bordo
no varen tornar, no varen tornar.
Tingueren la culpa, tingueren la culpa els americans.
Tingueren la culpa, tingueren la culpa els americans.
Tingueren la culpa, tingueren la culpa els americans.
Article complet