• L’atzar de la vida

    Als anys cinquanta, la Montserrat i la Cristina, dues banyolines de soca-rel, jugaven juntes a la plaça Major del seu poble. Eren molt amigues, però també molt petites i, com que no anaven amb les mateixes monges, amb els anys es van perdre de vista…

    Les dues van deixar de jovenetes les terres catalanes per anar a viure a París; les dues s’hi van casar, van tenir-hi fills i les dues, el 2012, continuen vivint-hi. Però el fill de la Cristina i la filla de la Montserrat, de vacances a Banyoles, es van enamorar, i cinquanta anys més tard, la Montserrat i la Cristina s’han retrobat…

     

    Andrea Hua Casadevall

    Article complet

  • Et trobo a faltar!

    Un amic, una amiga; un amor; un familiar; un professor, una professora; un company, una companya de treball, d’escola, i una mascota.

    Tots van deixar empremta en la meva vida, com no trobar-los a faltar? Tots van donar importància a cada moment que he viscut. Plens d’afecte, saviesa, tolerància, comprensió i paciència.

    Trobo a faltar els que vaig deixar enrere, els que tinc al meu costat i els que encara he de conèixer. On són?

    M’agrada el meu origen, però també gaudeixo com una nena petita cada esbrinament d’una altra cultura (el menjar, els hàbits, la llengua, etc.). Vull aprendre tot el que m’ofereixen.

    L’existència en aquest planeta té sentit. Llàstima! Falta temps per esbrinar més coses. Està ple de virtuts i de defectes.

    Visca la integració i la naturalesa humana!

     

    Mela Fernández Clavijo

    Article complet

  • Últims relats que hem rebut

    Avui penjaré un parell de relats més que no van arribar a temps per poder concursar -un no el vaig rebre bé, i l’altre el vaig rebre després de la diada de Sant Jordi-. És una llàstima perquè, de ben segur que haurien fet un molt bon paper. Són relats (ara ja es pot dir) de la Mela i l’Andrea, cadascun en una modalitat diferent. Recordeu que la Carme Serra, que sí que va poder participar en el concurs, també va presentar un escrit, La Maria de les trenes -sabíeu que és el títol d’una sardana, de Ramon Ribera?-, que per motius tècnics no s’ha pogut publicar al bloc.

    Article complet

  • Veredicte del I Concurs de Microrelats Pere Calders

    Finalment, per si no n’heu estat al cas, els guanyadors del concurs de microrelats van ser la Raquel Pérez (Enginyer), amb el microrelat Una nit per oblidar, i en Jordi Bellver (Sescap Zetod), amb el relat més llarg La capsa màgica. Rebeu tots dos la nostra enhorabona pel premi.

    Pel que fa a la resta de participants, també us volem felicitar pel bon nivell de les vostres propostes i per haver compartit amb nosaltres les vostres creacions. I disculpeu-me sobretot els problemes tècnics (properament penjaré dos relats que van quedar inèdits en aquest bloc). Gràcies a tothom!

    Aquestes són les narracions guanyadores:

    1r Premi de microrelats (màxim 100 paraules) per votació popular
    UNA NIT PER OBLIDAR

    Em vaig despertar de sobte, a les cinc de la matinada. Se sentia un soroll a la planta baixa de la casa, concretament a la cuina. Em vaig aixecar del llit d’un salt, espantat i amb el cor encongit. Algú havia entrat a casa meva.

    Vaig agafar el primer que vaig trobar, l’escombra que hi havia darrere de la porta de l’habitació i lentament vaig començar a baixar l’escala. Vaig sentir diverses veus i la llum estava encesa. Podria jo sol contra els lladres?

    Em vaig armar de valor, suant i amb l’escombra enlaire, vaig obrir la porta d’una forta puntada i… vaig rompre a plorar.

    Mai havia passat tanta por, per haver-me deixat la televisió encesa.

     

    Raquel Pérez

     

    Accèssit per a un relat de més de 100 paraules:
    LA CAPSA MÀGICA

    Dalt de l’escenari, amb cara seriosa, el mag mirava la gent que l’envoltava, mentre interiorment pregava, demanant a no sabia qui, que aquesta vegada l’hi sortís bé. Després de tants anys i tantes fallides, pensava que potser ara era l’hora.
    Va agafar una capsa de cartó que hi havia damunt la cadira i la va posar sobre la taula. Tenia les dimensions d’una capsa de sabates, però el seu color era d’un vermell llampant.
    Amb un paper de color blau la va embolcallar i després la va lligar amb una cinta groga, fent-hi un llaç gran i elegant.
    La mirà fixament i contemplà al cap d’uns segons com la cinta i el paper anaven desapareixent de mica en mica empassats per la mateixa capsa.
    L’home hi posà la mà i tothom va contemplar com els dits i la mà penetraven dins de l’embalum, com si en lloc de cartó fos d’un material viscós i penetrable. De dins en va treure unes grans tisores més grans que el mateix paquet.
    Va ensenyar la capsa, de manera que la gent pogués comprovar que estava buida i intacta.
    Però llavors, amb les tisores, en va començar a fer trossets; després va recollir-los; se’ls va posar a la mà, i els va llançar cap al públic escampant-los.
    Els trossets varen quedar suspesos en l’aire, sense caure al terra, i al mateix temps que tornaven a la taula, s’anaven agrupant, de manera que, quan arribaren a la taula, ja tenien la forma i el color de la capsa original.
    L’home l’agafà i la deixà a terra. A continuació, hi posà un peu al damunt, i de mica en mica el peu hi anà penetrant, com si la capsa l’anés engolint. Després hi posà l’altre peu. A poc a poc, però de manera continuada, l’home va hi va penetrar i va ser engolit completament.
    La gent, sorpresa, esperava alguna cosa més, però res més no va passar. Al cap d’una llarga estona, algú va aixecar-ne la tapa i va trobar la capsa buida.
    Tres mesos després, la policia continuava investigant la desaparició del mag i tenia sota la seva custòdia la capsa de la qual tothom deia que el mag havia desaparegut.

    ******************************************
    Era un lloc solitari de la costa, en un dia assolellat, i el mar estava en calma. Un home estava assegut damunt un rocam contemplant el mar. El mirava fixament i contemplava com de tant en tant unes onades s’enlairaven més que les altres, es desprenien del mar i s’estavellaven sobre ell. L’home, xop, reia satisfet.

     

    Jordi Bellver

    Article complet

  • Un avís important

    Penseu a tornar-me dilluns els llibres que us vaig deixar. Els he de dur a la biblioteca l’endemà de la diada de Sant Jordi.

    Bon cap de setmana de reflexió! Heu de decidir quin llibre regalareu i, sobretot, el relat de cadascuna de les categories que us agrada més.

    Article complet

  • El somni

    Quan era petita, coneixia una noia trempada i simpàtica. Li agradava molt fer les seves coses sola. En aquella època estudiava pels matins i ajudava el seu pare d’edat avançada a la seva botiga petita, en la venda de mobles de segona mà, i a la tarda tornaven junts a casa. A la pobra li feien por els exàmens quan s’apropaven, estudiava dia i nit, i no parava, era una alumna treballadora i espavilada, que sempre tenia la primera nota de la classe. El seu somni era ser advocada, sabeu per què? Per defensar els drets dels pobres, que els tenien perduts en aquella època.

    Amb la mala sort que tenia, el dia de l’examen no va anar a fer-lo, perquè es va quedar dormida a causa de la son que tenia, de tots els dies de preparacions per a l’examen.

    La direcció de l’institut li va donar una altra oportunitat, podia fer una recuperació de l’examen amb els alumnes que van suspendre el primer. Però aquesta vegada tampoc va poder fer la recuperació, sabeu per què? El seu pare va morir d’un infart.

    Ara continua la seva vida normal, però amb un somni que encara queda molt lluny.

     

    Maria

    Article complet

  • Votació popular

    En aquest document podeu fer la vostra tria:

    Article complet

  • La capsa màgica

    Dalt de l’escenari, amb cara seriosa, el mag mirava la gent que l’envoltava, mentre interiorment pregava, demanant a no sabia qui, que aquesta vegada l’hi sortís bé. Després de tants anys i tantes fallides, pensava que potser ara era l’hora.

    Va agafar una capsa de cartó que hi havia damunt la cadira i la va posar sobre la taula. Tenia les dimensions d’una capsa de sabates, però el seu color era d’un vermell llampant.

    Amb un paper de color blau la va embolcallar i després la va lligar amb una cinta groga, fent-hi un llaç gran i elegant.

    La mirà fixament i contemplà al cap d’uns segons com la cinta i el paper anaven desapareixent de mica en mica empassats per la mateixa capsa.

    L’home hi posà la mà i tothom va contemplar com els dits i la mà penetraven dins de l’embalum, com si en lloc de cartó fos d’un material viscós i penetrable. De dins en va treure unes grans tisores més grans que el mateix paquet.

    Va ensenyar la capsa, de manera que la gent pogués comprovar que estava buida i intacta.

    Però llavors, amb les tisores, en va començar a fer trossets; després va recollir-los; se’ls va posar a la mà, i els va llançar cap al públic escampant-los.

    Els trossets varen quedar suspesos en l’aire, sense caure al terra, i al mateix temps que tornaven a la taula, s’anaven agrupant, de manera que, quan arribaren a la taula, ja tenien la forma i el color de la capsa original.

    L’home l’agafà i la deixà a terra. A continuació, hi posà un peu al damunt, i de mica en mica el peu hi anà penetrant, com si la capsa l’anés engolint. Després hi posà l’altre peu. A poc a poc, però de manera continuada, l’home hi va penetrar i va ser engolit completament.

    La gent, sorpresa, esperava alguna cosa més, però res més no va passar. Al cap d’una llarga estona, algú va aixecar-ne la tapa i va trobar la capsa buida.

    Tres mesos després, la policia continuava investigant la desaparició del mag i tenia sota la seva custòdia la capsa de la qual tothom deia que el mag havia desaparegut.

    ******************************************

    Era un lloc solitari de la costa, en un dia assolellat, i el mar estava en calma. Un home estava assegut damunt un rocam contemplant el mar. El mirava fixament i contemplava com de tant en tant unes onades s’enlairaven més que les altres, es desprenien del mar i s’estavellaven sobre ell. L’home, xop, reia satisfet.

     

    Sescap Zedot

    Article complet

  • Una nit per oblidar

    Em vaig despertar de sobte, a les cinc de la matinada. Se sentia un soroll a la planta baixa de la casa, concretament a la cuina. Em vaig aixecar del llit d’un salt, espantat i amb el cor encongit. Algú havia entrat a casa meva.
     
    Vaig agafar el primer que vaig trobar, l’escombra que hi havia darrere de la porta de l’habitació i lentament vaig començar a baixar l’escala. Vaig sentir diverses veus i la llum estava encesa. Podria jo sol contra els lladres?
     
    Em vaig armar de valor, suant i amb l’escombra enlaire, vaig obrir la porta d’una forta puntada i….. vaig rompre a plorar.
     
    Mai havia passat tanta por, per haver-me deixat la televisió encesa.
     
     
    Enginyer

    Article complet

  • Et costa fer-te gran

    Ets petit i plores, et calmen de seguida.

    Ets petit i tens gana, et donen el menjar de seguida.

    Ets petit i vols una joguina, la tens de seguida.

    Ets petit i aprens a caminar, t’embolcallen de cotó perquè no et facis mal.

    El temps passa i et fas gran, no saps menjar, no et deixen plorar i ho tens tot a canvi de res.

    Què canviaries?

     

    16-9-L-1-18    = A????

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • isidre: Hola a tots, crec que l’ artista que vols dir era Picasso, si més no la seva filla , la Geraldine...
  • xlopez: Hola a tothom! Els microrelats no estan penjats, encara. De fet, de moment, hi ha poca teca…. Teniu de...
  • isidre soria: Bona tarda, veig que el tema esta igual, l’inspiració no arriva …
  • Raquel: Hola a tothom, no entenc molt bé la pàgina. On puc llegir els microrelats?
  • isidre soria: Hola Xavier i a tots, Tornant de les vacances he volgut mirar com va el “motsdeguix”. Anim...

Núvol d'etiquetes