El blog del Servei d’Assessorament del CNL de Sabadell

Subscriu-te via RSS

  • A cagar, el tió!

    Escrit per el 22/12/2015 a les 10.46 h, a General

    D’entre els horrors nadalencs —lingüístics, no patiu!— podem trobar-ne dos que últimament ens fan més mal que el dinar de Nadal: celebrar-lo en plural i cagar el tió.

    Ara us ho expliquem bé. La paraula Nadal pot designar el dia de Nadal o bé el temps immediat a aquest dia, però no és de cap manera admissible en plural si no és que fa referència a diferents anys. Un sol dia de Nadal l’any és suficient i per a alguns ja és massa…

    I, com bé sabeu, una de les coses que els catalans fem aquell dia és fúmer bastonades a un tronc, que també en diem tió, perquè cagui llaminadures o algun regalet. Doncs bé, aquest tió el fem cagar, no ens hi caguem (amb perdó). Per això, doncs, anem a fer cagar el tió i últimament es veu que també anem a fer el cagatió perquè el Gran diccionari de la llengua catalana, el de l’Enciclopèdia, ha inclòs aquesta paraula com a “acte de fer cagar el tió per Nadal”. La paraula té l’origen en les cançons tradicionals que comencen amb aquests mots: “Caga, tió, caga torró…”. L’És a dir ho explica molt clarament i diu que cagatió és incorrecte en el sentit de tió (tros de tronc) però l’admet per referir-se a la festa o tradició de fer cagar el tió.

    Per tant, perquè ens quedi clar, direm: Per Nadal farem cagar el tió o, si voleu, Per Nadal farem el cagatió, però no Aquests Nadals farem cagar el cagatió ni Avui cagarem el tió.

    Article complet

  • Anem de tapes

    Escrit per el 10/9/2015 a les 12.38 h, a General

    L’estiu és temps de sortir al carrer, anar al poble, retrobar amics, seure en una terrasseta. Sovint després d’unes cerveses algú de la taula proposa: “I si demanem unes tapes?” Arriba la carta i ja hi som, aquí comença la discussió lingüística: que si berberechos o chocos, que si escopinyes o sípia a l’andalusa.

    Com sempre, el contacte entre el català i el castellà porta a interferències, i a les cartes dels restaurants n’hi trobarem un tou! La clau rau a conèixer bé la nostra llengua i a fer servir cada paraula en el moment adequat, i així fer-la útil i popular.

    En català, tenim olives farcides (que no rellenes), seitons (que no boquerons), broquetes (que no pinxos), escopinyes (que no berberetxos), sípia a l’andalusa (que no xocos), puntes de pop (que no rejos) o calamarsets (xipirons). La tendència ha passat sovint per adequar la grafia castellana al català i per això trobem cartes amb els noms de les tapes escrites tal com els hem escrit aquí en cursiva. Està clar que són errors. Si tenim el mot pertinent en català, per què no fer-lo servir?

    A més, segons la zona geogràfica, i sobretot quan parlem de menjar, també hi ha gran varietat de paraules per a una mateixa tapa. Les escopinyes també poden ser catxels, carculles, galls, gallets, petxines ratllades. D’olives, en tenim d’arbequines, gaspatxes, trencades. Les anxoves també són aladrocs i els sonsos, peix petit, barrinaires, xanguets. De closques, hi ha musclos, cloïsses, rossellones, tellerines, navalles, ostres

    A part de les tapes, també tenim els platillos. Un platillo, paraula que sembla que ha caigut en desús i que no surt al DIEC, és un guisat que barreja diversos ingredients, animals i vegetals –menuts, carns, bolets, cigrons, naps, pèsols, albergínies, coliflor–, tallats petits, amb diverses classes de carn. Històricament són plats elaborats a partir de l’aprofitament de les restes de menjar típic de cada època de l’any. Així diem que són platillos el capipota, els menuts, el pollastre amb bolets, el xai amb samfaina, el conill amb pèsols.

    Sí que la paraula platillo sembla un manlleu del castellà, però està documentada en la nostra llengua des del segle XVII! Per ultracorrecció també se n’ha dit platet o cassoleta, i fins i tot ració. De totes maneres, el TERMCAT i l’Alcover Moll sí que l’admeten. De fet, Josep Pla era un entusiasta dels platillos, i així explica què eren: “A l’època de la monotonia culinària, sis dies d’escudella i carn d’olla, i el diumenge, que es feia arròs, a moltes cases del país era presentat un plat cuinat suplementari, que era anomenat ‘el platillo’, que era extremament variat”.

    Article complet

  • La jutge i l’estelada

    Escrit per el 31/7/2015 a les 12.31 h, a General

    Des de l’octubre del 2012 que no us comentàvem noves entrades del diccionari normatiu. Aquest mateix juliol l’Institut d’Estudis Catalans ha publicat l´última actualització en línia del DIEC 2, en què incorpora 51 articles nous. Us en passem l’enllaç: nova actualització del DIEC.

    Article complet

  • Post de blogs

    Escrit per el 9/7/2015 a les 13.02 h, a General

    De SAL n’hi ha la mar, per tot Catalunya. Alguns, com nosaltres, també tenen un blog des de fa anys per difondre aspectes lingüístics ben diferents i que segurament us poden interessar.

    Avui us els mostrem enllaçats. Són tots els blogs dels SAL del Consorci per a la Normalització Lingüística, i els SAL són els Serveis d’Assessorament Lingüístic que us ofereixen revisió de textos i orientació, acompanyament i guia per resoldre els vostres dubtes.

    Els enllacem tots, fins i tot els que fa temps que no tenen entrades noves perquè les que hi ha penjades encara són ben útils:

    Rubricatus 2.0, de l’Hospitalet de Llobregat
    Un bocí de llengua, de Badalona i Sant Adrià
    Ets i uts, d’Osona
    Pim Pam Cat, de Girona
    Heureka, de Santa Coloma de Gramanet

    Article complet

  • Perdoneu-los, que no saben el que diuen

    Escrit per el 19/2/2015 a les 13.36 h, a General

    Els assessors lingüístics són raros, com els guapos, que deien els Manel, i sovint parlen raro. Diuen paraules que ja no sents enlloc o de vegades les pronuncien de manera absurda i diferenciada. Diuen ESU, euru, UNESCU, guetu, Victu, Dumingu, Renfa, classa, Blanas (evidentment aquestes paraules no s’escriuen així). Amb les sigles i les marques ho fan molt, això de dir-les com si parlessin català normal i corrent, neutralitzen les os i les es, fan sonores les esses que realment ja ho són: Zara, Mercadona (amb e i o obertes), LOMSA (LOMCE), AZADA (ESADE), USI (UCI), Caprabu

    És difícil descriure aquesta pràctica sense escriure amb transcripció fonètica la pronúncia estranya que diuen que és col·loquialment catalana, però, perquè ho entengueu, és l’estil del Mas del Polònia, que diu Ratjoi, Fernandes, iutju… És clar que ell ho fa per fotre-se’n. I els espectadors se’n riuen, tant del Polònia com de la pronúncia catalana que hauria estat normal en moltes paraules sense la interferència de l’espanyol. Se’ns en riuen. I aleshores els assessors lingüístics i els professors hem de fer veure a l’interlocutor que ha perdut el marc de referència de la seva pròpia llengua i ha adoptat el de la veïna. Que passa per aquell sedàs la pronúncia de molts aliments, malalties, productes… que ni tan sols són d’origen espanyol com pesto, bíter, miso, ebola, ràtio, peto…, però també els noms propis com Víctor, Domingo o Irene.

    Parem-hi atenció i deixem de riure. Perquè quan un mestre de primària se’n riu quan li parles del Joan Murenu (Moreno) o de la Sandra Gil (pronuncieu g de gerro no de Hawai) és que alguna cosa passa. Bé, que passa, ja ho sabem que passa. Fa molts anys que passa. Però també podem canviar aquesta creença que parlar amb paraules foranes és més modern i té una càrrega de prestigi que no tenen les formes tradicionals catalanes. Una cosa és saber idiomes i pretendre demostrar-ho i l’altra és viure colonitzat lingüísticament sense ni tan sols ser-ne conscient.

    Article complet

  • Tens un correu electrònic

    Escrit per el 10/11/2014 a les 12.24 h, a General

    Quan el 1940 James Stewart i Margaret Sullivan s’enviaven cartes creuades sense saber-ne el destinatari real a la pel·lícula d’Ernest Lubitsch The Shop Around the Corner (El basar de les sorpreses), poc s’haurien pogut imaginar substituïts el 1998 per un Tom Hanks i una Meg Ryan enviant-se correus electrònics a Tens un e-mail. Del correu postal al correu electrònic van passar uns 50 anys, del correu electrònic als missatges de WhatsApp, quatre dies.

    WhatsApp? Whatsap, watsap, uatzap? Encara no hi ha una proposta en ferm per escriure en català col·loquial aquests missatges amb què la Meg Ryan hauria al·lucinat. Telèfons mòbils i tauletes han revolucionat la comunicació i paraules noves arriben veloçment a través de les xarxes socials: l’última que hem detectat difosa en català als mitjans de comunicació és check, per anomenar aquestes marques blaves o vistos que surten als missatges quan ens els han llegit.

    I es difondrà prou, la paraula check, per haver d’incorporar-la a la nostra llengua? Doncs aquesta és la pregunta del milió. Aparentment no sembla que necessitem dir check en comptes de marca, com tampoc no sembla que hashtag, event, post o password hagin de substituir etiqueta, esdeveniment, apunt o contrasenya. Però ens hem adonat que la ingent massa d’anglicismes que han desembarcat en el català des de fa anys quedaven més o menys circumscrits a uns àmbits d’ús determinat: el món de l’esport, el del màrqueting i el disseny… En la majoria de casos teníem temps d’incorporar-los adaptats o d’assumir-ne propostes noves. En canvi, ara, les xarxes socials ens han atrapat a tots i som tots els que, en el millor dels casos, piulem o tuitem, ens descarreguem aplis o apps, tenim perfils falsos o enviem brometes visuals o mems. Sembla com si les paraules generades en anglès pel món de les TIC i les xarxes socials s’escampessin amb més força, irremeiablement, amb una freqüència d’ús molt elevada, descrivint productes, elements nous que necessitem saber dir ràpidament. I algunes continuen sent més habituals en anglès: trending topic per tema del moment, selfie per autofoto i fins i tot l’aparentment superat mail.

    Article complet

  • Ai, els amics falsos…

    Escrit per el 16/7/2014 a les 12.15 h, a General

    Revisant la sinopsi del film Dragon Ball Z: La batalla dels déus, el sisè sentit (lingüístic) que de tant en tant ens assisteix als assessors va detectar que ens podíem trobar davant d’un fals amic (calc del false friend de l’anglès).

    Efectivament, vam llegir al text que “Bils, el Déu de la Destrucció, que manté el balanç de l’univers, es despertà d’un llarg somni”. Mai abans havíem sentit o llegit aquesta expressió (el balanç de l’univers), i sí, en canvi, l’equilibri de l’univers. Ens trobàvem davant d’un fals amic? Sí, certament.

    Què havia passat? Molt senzill: el traductor del text de l’anglès al castellà havia trobat the balance of the univers i ho havia traduït per el balance del universo, mantenint la paraula anglesa balance (= equilibri, en català), sense traduir-la, per la seva semblança del 100 % pel que fa a l’escriptura amb la paraula castellana balance.

    Aleshores, el mateix traductor (o un altre), quan ha volgut fer la traducció del castellà al català, s’ha trobat el balance del universo i ho ha traduït, literalment, per el balanç de l’univers, sense adonar-se de la manca total de sentit de l’expressió.

    Aquest cas il·lustra d’una manera molt gràfica aquest fenomen dels falsos amics. Són paraules que s’escriuen igual o pràcticament igual en més d’una llengua però que tenen significats diferents (com en el cas de balance) o que en una llengua presenten formes diferents i en una altra tenen una única forma, com veurem tot seguit. Tant en un cas com en l’altre, per aquesta similitud, s’utilitzen erròniament com a equivalents en una traducció.

    El fenomen dels falsos amics és ben conegut entre els assessors lingüístics des de fa molt temps. De tant en tant treu el nas i deixa la seva marca de color ben visible dins els paisatges de les traduccions d’una llengua a una altra si el grau d’atenció del traductor —i de l’assessor!— no és prou alt, com hem vist i com encara veurem tot seguit.

    La identificació del nostre fals amic (balanç en comptes de equilibri) va “tapar” la detecció d’un altre fals amic a molt poques paraules de distància… L’heu detectat, vosaltres? “Bils, el Déu de la Destrucció, que manté l’equilibri de l’univers, es despertà després d’un llarg somni.”

    Exactament: ningú no es desperta després d’un llarg somni (bé, potser alguna vegada sí, però aquí no és el cas), sinó després d’un llarg son. Esclar, son i somni en castellà són totes dues sueño

    Vatua els falsos amics!

    Article complet

  • Santa Majúscula

    Escrit per el 3/4/2014 a les 11.49 h, a General

    Diu l’Optimot amb bon criteri que si un període de temps està vinculat a una festivitat, per molt període de temps que sigui (i els períodes de temps s’escriuen en minúscula sempre) es pot escriure en majúscula. Mireu el cas que ens ho aclarirà, ara que falta poc per arribar-hi: la Setmana Santa. És un període de temps, petit, però un període, una setmaneta. S’hi celebra el Diumenge de Rams, el Dijous Sant i el Divendres Sant. Tot en majúscula. Per això proposem escriure també Setmana Santa en majúscula contradient el DIEC.

    El període de Pasqua comprèn 50 dies des del Diumenge de Resurrecció fins al Diumenge de Pentecosta. Ara això ho sap molt poca gent, però el que sí que fem és regalar una mona de Pasqua majúscula.

    I abans de cruspir-nos la mona ens llepàvem els dits endolcits amb els bunyols de Quaresma, un període, també, la Quaresma, que comença el Dimecres de Cendra i s’acaba el Dijous Sant. Era o és un temps de reflexió i austeritat que comencem el Dia de l’Enterrament de la Sardina, colgada per deixar clar que serem vegetarians els dies que toca dels 40 que dura. Abans ens hem rescabalat amb un Carnaval que ha durat 5 dies des de l’arribada del rei Carnestoltes i amb el tiberi del Dijous Gras.

    Article complet

  • El dígraf català desconegut: ch

    Escrit per el 19/2/2014 a les 12.43 h, a General

    Qualsevol catalanoparlant que tingui el català com a primera llengua des de sempre, sap perfectament que la Maria Bach i el Josep Maria Bachs són la Maria Ba[k] i el Josep Maria Ba[k]s, i mai de la vida la Maria Ba[tx] i el Josep Maria Ba[tx]s. I ho sap sense necessitat, fins i tot, de saber llegir. N’hi ha prou de saber-ho simplement d’haver-ho sentit sempre. Avui dia, però, que tothom sap llegir, el resultat és el mateix: qualsevol que es trobi escrit Maria Bach i Josep Maria Bachs dirà en veu alta o en veu mental Maria Ba[k] i Josep Maria Ba[k]s.

    No cal saber que la reforma fabriana de començaments del segle XX va defenestrar el dígraf ch dels noms comuns (abans amich, ara amic), dels noms de persona (abans Francesch, ara Francesc) i del topònims (abans Vich, ara Vic) i que el va “salvar” únicament en els cognoms, cosa que ha fet que s’hi hagi fossilitzat amb total naturalitat per al parlant i per al lector, tot i no avenir-se a la normativa ortogràfica actual. Malgrat que la llei permet catalanitzar els cognoms d’acord amb l’ortografia del segle XXI, encara no coneixem ningú del nostre entorn proper que hagi catalanitzat Bach o Bachs per Bac o Bacs, respectivament (sí que trobem habitual, per contra, la catalanització de cognoms com Ullés i Alcobé per Ollers i Alcover, per exemple).

    No cal saber tampoc que el dígraf ch del català no és altra cosa que el mateix dígraf llatí que trobem en paraules com parrochia, barchinonensis o schola cantorum.

    No cal saber res de tot això, no. Només faltaria!

    Ara bé, fixem-nos que en aquests tres termes expressats anteriorment (parrochia, barchinonensis i schola cantorum) el dígraf ch apareix no en posició final sinó dins la paraula.

    Es tracta d’un altre dígraf? Doncs no, evidentment. És el mateix dígraf.

    Però si és el mateix dígraf, és a dir, un dígraf que en català representa gràficament (i únicament) el so [k], sorgeix necessàriament una pregunta una mica compromesa. Per què si les paraules catalanes antigues rocha i brancha es pronuncien ro[k]a i bran[k]a, respectivament, diem Alícia de la Ro[tx]a i Albert Bran[tx]adell per als noms Alícia de la Rocha i Albert Branchadell, quan la pronúncia catalana és Alícia de la Ro[k]a i Albert Bran[k]adell?

    Com pot ser que el castellà s’hagi introduït tant en el nostre subconscient fins a l’extrem que ens fa pronunciar amb fonètica castellana noms catalans, alguns dels quals ni existeixen en castellà?

    Reflexionem-hi. I, si pot ser, arribem a la conclusió més lògica i actuem en conseqüència, sense por. Perquè ara ja no podem dir que no ho sabem o que no ens ho ha dit ningú…

    Si volem familiaritzar-nos més a fons amb el dígraf ch, tant el del català com el del llatí, podem visitar, entre altres fonts, l’Enciclopèdia i la Viquipèdia.

    Article complet

  • La minoria sonora fa via entre la majoria silenciosa

    Escrit per el 22/10/2013 a les 8.03 h, a General

    Si per raó de la vostra feina us pregunten sovint quantes paraules del parlar central estàndard es pronuncien amb la erra final sonora seguida o no de essa, i vosaltres, d’acord amb el que heu sentit a dir, responeu que molt poques i sobretot monosíl·labs, us pot passar que decidiu fer-vos una llista d’aquest conjunt breu de paraules perquè cada vegada que us tornin a fer la pregunta pugueu oferir una resposta que satisfaci plenament la curiositat del vostre interlocutor.

    Ara bé, quan us hi poseu tindreu una considerable sorpresa, perquè, a mesura que hi aneu incorporant paraules, la llista es farà cada vegada més i més gran. Al cap d’una estona de recerca ja haureu arribat gairebé a les 350, amb la qual cosa haureu descobert que no són poques sinó moltes, i això que no n’haureu tingut en compte un bon grup que no són gens habituals en la llengua col·loquial, perquè aleshores encara en serien més.

    Naturalment, tampoc no resistireu la temptació d’agrupar aquestes prop de 350 paraules segons diferents criteris, especialment d’acord amb el nombre de síl·labes, perquè mentre heu anat fent la selecció ja heu anat veient que els monosíl·labs no tan sols no són la majoria sinó que més aviat deuen ser una minoria destacada. I, efectivament, al final resulta que els monosíl·labs només constitueixen una desena part del total. Per contra, els bisíl·labs, amb prop de la meitat, són el grup més nombrós, seguit a distància pels trisíl·labs, amb gairebé un terç, i els tetrasíl·labs, que representen una altra desena part.

    La vostra sorpresa serà majúscula. I us preguntareu: com és possible?, que no ens deien que eren molt poques paraules i, a més, sobretot monosíl·labs?

    Motivats pel vostre descobriment i intrigats per aquests dos interrogants, és molt probable que consulteu diversos llibres de text, manuals i gramàtiques per conèixer què diuen aquestes publicacions especialitzades sobre la erra final sonora pel que fa al parlar central estàndard i veureu que els llibres de text i els manuals o bé no en diuen res o bé en diuen això de “molt poques i sobretot monosíl·labs” i que les gramàtiques –amb més o menys extensió, segons l’exemplar– agrupen algunes paraules d’acord amb la terminació. El que us sorprendrà novament és veure que en cap cas es comenta que en el parlar central estàndard hi hagi tantes paraules amb erra final sonora i que el grup més nombrós, gairebé la meitat, siguin bisíl·labs.

    A més d’aquesta primera conclusió en podreu treure dues més. La primera és que la presentació d’aquest tema als llibres de text i als manuals és insuficient, i a les gramàtiques, molt millor, però encara amb limitacions. I la segona, que si heu volgut estar ben servits us heu hagut de fer vosaltres mateixos el llit.

    Per cert, teniu ganes de conèixer el resultat de la vostra cerca? Cliqueu aquí.

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Darrers comentaris

  • Carles: Al segle XV, Els escriptors del segle d’Or valencians utilitzaven també el digraf ch per refresentar la...
  • Laia: Hola! et va costar molt fer-ho? estic pensant en treure la ” h” final del meu cognom
  • xavier: A mi m’agrada més Vich, Hostafranchs, Montjuich. En canvi Fabra i Poc,no tant.
  • Palmira: Darrerament circula un altre fals amic de l’anglès: ‘domestic-nacional’ ;. Mireu aquest...
  • Imma Sas: La Laura és l’autora del Rubricatus.

Núvol d'etiquetes

accentuació actualitzacions anglès blogs cagatió Carnaval ch cognoms colonització correu electrònic Diccionari DIEC Dijous Gras e-mail erra essa falsos amics feminització festes futbol gastronomia GDLC IEC interferències llengua no sexista majúscules manlleus minúscules Nadal noms noves entrades orelles papa paraules noves post pronúncia Quaresma SAL Setmana Santa sigles tapes TERMCAT tió WhatsApp És a dir