• Respecte al respecte

     

    Un ús força estès en les comunicacions formals escrites i orals, com ara intervencions en públic o debats, és la utilització de la crossa “al respecte”.

    L’expressió al respecte com a sinònima de respecte a això, sobre això, pel que fa a això no és correcta en català.

    Per exemple, no hem de dir o escriure No hi ha res a dir al respecte, sinó No hi ha res a dir respecte a això (o respecte d’això, o pel que fa a això, o sobre això).

    Sovint, però, la millor solució és eliminar l’expressió: No hi ha res més a dir. I és que no hi ha cap novetat al respecte vol dir, simplement, que no hi ha cap novetat.

    De vegades també podem recórrer al pronom hi: Personalment, no tinc res més a dir al respecte, ha de ser, Personalment, no hi tinc res més a dir.

    Tendim a engavanyar els textos més del necessari, perquè ens pensem que així en sabem més i… és tot el contrari!

    Evidentment el substantiu respecte por anar precedit de l’article, com ara a Treballem el respecte a l’aula o de la contracció al respecte en frases com: Al teu avi, no li faltis al respecte. També és correcte la locució respecte a (i no pas *amb respecte a) com a sinònim de quant a, pel que fa a, amb referència a, referit a. Respecte al que ens heu explicat, us hem de fer saber algunes novetats.

    Per tant, una cloenda de carta formal de l’estil Restem a la vostra disposició per mantenir una entrevista personal al respecte, ha de ser: Restem a la vostra disposició per mantenir una entrevista personal/per parlar-ne personalment.

    Així que ja ho sabeu, el respecte no passa per utilitzar la paraula a tort i a dret!

    Article complet

  • Vador, Tià i Mita

     

    Avui volem parlar del mecanisme d’abreviació dels noms de persona, pel qual formes com Miquel es converteixen en Quel, Montserrat en Rat, Meritxell en Txell, Elisabet en Bet, Concepció en Ció, Carlota en Lota… i de nois, Emili en Mili (o Miliu!), Francesc en Cesc, Nicolau en Lau o Joaquim en Quim. Aquestes són formes familiars que sovint alternen amb els diminutius, com ara a Narciset en Ciset, Josefina en Fina o Montserratona en Tona.

    Com ja sabem, la forma d’escurçament tradicional en català es fa suprimint una o més síl·labes o sons inicials del mot (afèresi), com ara en els exemples anteriors. També és tradicional l’escurçament per síncope, és a dir, suprimint alguns sons del mig, com ara quan anomenem Malena les noies que es diuen Magdalena. Contràriament, en castellà se sol reduir per darrere i així tenim l’Edu, el Rafa, la Bego, l’Espe o la Trini.

    Recordeu la Queta? Era la imatge d’una campanya de normalització lingüística força popular, “Dóna corda al català”, on una joguineta de corda ─una boca saltadora i garlaire─, la Queta, diminutiu de “boqueta”, ens animava a parlar com més millor (a donar-nos corda!). Aquest nom es va escollir a través d’un concurs a TV3, en el qual es podia participar a través d’enviaments de missatges SMS. Ja ha plogut!

    Bé, suposem que amb totes aquestes pistes ja sabeu a quins noms es refereix el títol!

    Article complet

  • Va ser tot un esdeveniment!

     

     

    La remuntada del greix

    Abans teníem el problema dels *aconteixements, ara tenim el dels *events (en castellà evento, en anglès event, en francès événement); no sabem què és pitjor. De les trobades, sessions, tallers, jornades, xerrades, tertúlies, projeccions, actes i debats ara en fem *events. Tot són *events.

    En català tenim la forma esdeveniment (advenimiento en castellà), del verb esdevenir (advenir, amb un sentit litúrgic), que vol dir començar a existir, ocórrer, passar, succeir…, però un fet esdevingut no és un *event.

    Val a dir que  la forma meeting s’ha normalitzat en míting, mentre que dels workshop n’hem de dir aules taller o obradors, més enfocats a l’aprenentatge.

    Dels fets molt importants, en diem esdeveniments; dels actes de Facebook als quals ens conviden també en diem esdeveniments, i dels successos estadístics també; però en la majoria dels casos, ens hi referim amb la tirallonga de paraules que hem relacionat anteriorment.

    També tenim la paraula efemèride, esdeveniment notable, que prové del llatí ephemeride (que vol dir calendari), a través del grec, i que originalment es referia al llibre on els antics registraven dia per dia els esdeveniments de la vida d’un personatge. Per això també vol dir commemoració, evocació o recordatori. De fet, però, la paraula efímer ephimeru, que vol dir que només dura un dia, prové de la mateixa arrel. Coses de la llengua!

    Article complet

  • Doncs perquè ho dic jo!

     

    Avui anem d’autoritaris. Hi ha moments que les coses s’han de fer tant sí com no. No s’hi val a pactar. No hi ha negociació possible. En sabem de fer això?

    És clar! Tot i la tradició pactista dels catalans, la llengua ens ofereix molts recursos per expressar l’obligació: l’un la perífrasi haver de + infinitiu que ens ha de permetre bandejar el *tenir que + infinitiu, el *tenir de + infinitiu i el famós *hi ha que/*n’hi ha que + infinitiu. L’altra estructura, fantàstica, és el verb caldre + infinitiu, conjugat en tercera persona.

    Una altra forma d’expressar ordres (o instruccions) és l’ús de l’imperatiu dels verbs, en lloc de  les formes d’infinitiu: el rètol *tancar la porta, perquè els veïns no es deixin l’ascensor obert, ha de ser tanqueu la porta; *no fumar, ha de ser no fumeu, i així: Estem fent obres, disculpeu les molèsties, apagueu el llum, etc., en català preferentment conjugades amb la segona del plural.

    També tenim la construcció ser de + infinitiu, quan expressa un procés mental, com ara lamentar, suposar, creure, témer, agrair, admirar, etc., en frases com: És de suposar que aviat trobaran una solució; és d’agrair que ens hagin avisat. Per acabar també és possible usar la forma ser necessari (que) + verb, com ara: És necessari canviar l’oli del cotxe cada tres mil quilòmetre. En cap cas, però hem d’utilitzar la forma *es precisa, construcció que veiem sovint als aparadors de les botigues per sol·licitar personal: *es precisa dependenta, que ha de ser, obligatòriament, sense negociació possible, cal dependenta.

    I ara, si teniu verd, passeu!

    Article complet

  • Enterramorts, tapaforats, aixafaterrossos, escalfacadires…

     

    L’escanyapobres (1884), una de les novel·les més conegudes de Narcís Oller

    Benplantat o contràriament malgirbat; cellajunt i galtaplè; panxacontent o llepafils; malfeiner i esquenadret; caragirat i pocavergonya; lletraferit i mestretites; somiatruites i bufanúvols; llenguallarg i bocamoll; capcot i bocatancat; busca-raons i primmirat; cagadubtes i milhomes… Aquest ventall d’adjectius i noms ─amb les formes femenines corresponents, que de tot hi ha en el món de les dones també!─, formats per l’adjunció de dos mots de categories gramaticals diferents per formar-ne un de nou són els millors descriptors de persones que podem trobar i omplen les pàgines de la millor literatura.

    La composició és un mecanisme de formació de noves paraules a partir d’altres mots de la llengua. En podem obtenir adjectius (pocapena), noms (escanyapobres) o fins i tot verbs (capgirar)! Normalment els dos mots que conformen el mot compost s’uneixen directament, sense posar-hi cap guionet enmig, llevat que hi hagi algun aspecte fònic que recomani l’ús del guionet per facilitar-ne la lectura, com ara a pèl-roig o coll-llarg. Quant a l’accent, tots dos components mantenen la pronúncia de les vocals amb el mateix timbre que tenien en el mot originari. Així, el compost “portaveu” es pronuncia com si fos escrit “porta veu” (amb la o tònica i no pas neutralitzada en u, tal com hauria de ser en català central).

    Us animem a utilitzar una adjectivació rica i contrastada. Hi ha vida més enllà d’un paio molt “guai”,  una experiència molt “xula” i que “maco” tot plegat!

    Article complet

postimage

Coneixes algú que vulgui aprendre català?

Entrades recents


Comentaris recents


Històric


Recursos en línia


Etiquetes


Meta