LA GRAMÀTICA I L’ORTOGRAFIA CATALANES S’ACTUALITZEN
A principi del segle xx, a Catalunya s’inicia un corrent general de país com a contraposició al Modernisme que havia predominat en les darreries del segle anterior. Es tracta del Noucentisme, un moviment cultural i ideològic que, a banda de desenvolupar-se en el món de l’art, va influir en el desenvolupament econòmic i científic del país. Les institucions catalanes de l’època van fomentar-lo a través de diverses inversions i polítiques culturals que es feien des de les Diputacions, la Mancomunitat de Catalunya i els ajuntaments en resposta a un ideal civil i de servei. Pel que fa a la llengua, és l’època en què es treballa en la codificació de la llengua, és a dir, en l’establiment de la norma i la correcció.
En aquesta línia, l’any 1907, la Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba, va prendre la “iniciativa de fundar un centre d’estudis científics, concretament especialitzats i destinats, més que no pas a l’ensenyament, a produir ciència i facilitar les investigacions, per saber tot allò que tenim de propi, i no haver d’aprendre dels estrangers allò que han estudiat a casa nostra”. Es tracta de l’Institut d’Estudis Catalans, que actualment està configurat per cinc seccions: la Històrico-Arqueològica, la de Ciències Biològiques, la de Ciències i Tecnologia, la Filològica, i la de Filosofia i Ciències Socials.
La Secció Filològica va ser creada l’any 1911 i des de llavors compleix amb la funció d’acadèmia de la llengua catalana. Les tres línies principals d’actuació són l’establiment de la normativa lingüística (la gramàtica), la investigació i l’estudi científic de la llengua, i el seguiment del procés de normalització de la llengua en el conjunt de les terres de llengua i cultura catalanes. Pompeu Fabra en fou un dels primers integrants i el principal codificador de la llengua. Després de publicar les Normes ortogràfiques, de l’any 1913, i el Diccionari ortogràfic, l’any 1917, l’any 1918 presenta la Gramàtica catalana, que s’adopta com a oficial. Posteriorment, l’any 1932 publica el Diccionari General de la Llengua Catalana, conegut popularment com el “Diccionari Fabra” o “el Pompeu”. L’any 1956, amb Fabra ja mort, Joan Corominas publicà una revisió de la gramàtica feta pel mateix Pompeu Fabra.
No ha estat fins al 2016 que ha aparegut una nova gramàtica que reguli (el que s’anomena “codificar”) el funcionament de la llengua catalana. La nova Gramàtica de la llengua catalana, publicada des del mateix Institut d’Estudis Catalans, ja no es tracta d’una obra d’autor, com va ser la de Fabra, sinó que és el resultat d’una “obra col·lectiva, oberta a la participació d’experts diversos i consensuada en el si de la Comissió de Gramàtica i la Secció Filològica, i ratificada pel Ple de l’IEC”, tal com es defineix des del mateix web de l’IEC. Ha estat pensada com l’obra de referència del segle xxi i, malgrat donar continuïtat a la normativa gramatical que Fabra va establir l’any 1918, es presenta més completa i, sobretot, actualitzada. Segons el mateix IEC exposa, “no introdueix canvis substancials, sinó matisos i més flexibilitat, i amplia i detalla la gramàtica de Fabra per donar resposta a qüestions que aquest no va plantejar o que va apuntar molt esquemàticament. Al mateix temps, incorpora les solucions avalades per la tradició i el prestigi social que encara no tenien el reconeixement per part de la norma”. Bàsicament, doncs, es tracta d’una modernització de l’obra de Fabra tenint en compte les varietats lingüístiques definides pel marc geogràfic i els diferents registres corresponents als usos, i un canvi de plantejament que abandona la distinció “correcte/incorrecte” i introdueix matisos a la norma i la flexibilitza. A la vegada, incorpora algunes novetats relacionades, per exemple, amb formes verbals, combinació de pronoms febles, usos de les preposicions per i per a, casos de complement directe amb la preposició a i d’altres.
Paral·lelament, el 24 d’octubre passat, el Ple de l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar una nova versió de l’Ortografia catalana pel fet que hi havia dispersió dels materials que conformen la normativa ortogràfica vigent i perquè calia revisar alguns aspectes puntuals que havien estat objecte de qüestionament. En aquest cas estem parlant de canvis en les paraules formades amb uns prefixos determinats o compostes, en l’ús del guionet, l’accentuació d’unes formes verbals baleàriques, la reducció de mots amb accent diacrític i la supressió de la dièresi en paraules derivades acabades en –al.
Estem davant, doncs, d’una actualització i adaptació als temps actuals de les normes que fins ara regien la normativa sobre el funcionament de la llengua i l’ortografia de les paraules. Cal un temps per adaptar-s’hi. Des del moment de la publicació de la Gramàtica de la llengua catalana i de l’aprovació de la nova versió de l’Ortografia catalana tots plegats ens hem d’anar posant al dia gradualment. L’Administració de la Generalitat i els organismes que en depenen ja l’han començada a aplicar, malgrat marcar-se un termini de quatre anys per adaptar tota la documentació a les novetats proposades, com també ho estan fent la majoria de mitjans de comunicació. Durant un temps viurem una època en què probablement observarem la coincidència de noves solucions, sobretot ortogràfiques, amb les que hem après a l’escola o gràcies a la lectura i tenim interioritzades. Certament, si les llengües estan vives, no romanen inalterables; al contrari, “es contaminen” de formes d’altres llengües i evolucionen amb el pas del temps. Segons justifica el mateix Institut d’Estudis Catalans, aquesta nova Gramàtica de la llengua catalana, el que persegueix és precisament això: posar-se al dia i recollir les formes que estan vives al llarg de la geografia catalana. A poc a poc ens l’aprendrem!
Per a més informació, http://sf.espais.iec.cat/
