• Siurana, la joia del Priorat

    Siurana és un diminut poble de l’interior de Catalunya, situat a la comarca del Priorat. Està situat a 737 metres d’altitud sobre una cinglera de roca calcària i s’hi accedeix a través un tortuós camí que serpenteja els penya-segats fins arribar a l’enorme roca. Un cop hi arribeu, podreu gaudir del pintoresc poble i de la terrassa panoràmica amb precioses vistes a la vall del riu Siurana, a la Serra del Montsant, a la Serra de la Gritella, a les muntanyes de Prades i al Pantà de Siurana.

    Gràcies a la seva ubicació estratègica, Siurana va ser el darrer reducte de la Reconquesta a Catalunya. Va ser necessària la intervenció de quatre comtes amb tot el seu exèrcit per sotmetre-la, l’any 1153, posteriorment a la caiguda de Lleida i Tortosa. Siurana és un territori fèrtil per contes i llegendes. La més famosa és la de la reina mora Abdelazia que, quan van arribar els cristians va preferir suïcidar-se abans de veure’s-hi sotmesa. Ho va fer tirant-se al precipici amb el seu cavall, que va deixar a la roca la petjada de la ferradura per sempre.

    El poble és una petita obra d’art; carrers empedrats i plens de flors ens acompanyen durant la nostra visita. No podeu deixar de perdre-us entre les seves cases i meravellar-vos pel magnífic estat de conservació de les mateixes, amb un respecte absolut per la seva arquitectura tradicional. Un plaer per la vista. Les restes de la fortalesa sarraïna són parada obligatòria.

    Les muntanyes de Siurana són un punt de trobada nacional i internacional per a la pràctica d’escalada. Existeixen vies per tots els nivells. A més a més, múltiples rutes de senderisme envolten el poble. Els camins de Siurana parlen als qui, a peu i pausadament, s’endinsen en la intimitat dels seus paisatges. No deixeu d’escoltar-los.

    Carla Lecumberri

    Article complet

  • Destí Bilbao

    La capital de Biscaia, Bilbao, és una ciutat que en els darrers anys ha experimentat una revolució urbanística sense precedents a Euskadi: d’urbs industrial estigmatitzada per la presència dels anomenats Alts Forns a metròpoli avantguardista engalanada a partir de la construcció del Museu Guggenheim.

    Frank Gehry, arquitecte, va finalitzar aquesta edificació insigne l’any 1997, a semblança d’un vaixell que solca les aigües braves de la ria d’Ibaizábal fins arribar a la mar Cantàbrica. Aquesta barrera natural exerceix de pulmó verd urbà i, al mateix temps, de dinamitzador social, cultural i econòmic. No obstant, ambdós ribes gaudeixen de trets diferencials que les identifiquen clarament: el marge fluvial dret conserva el llegat més històric mentre que l’esquerre ha esdevingut un pol d’atracció econòmica.

    Així, passejant per la banda dreta podem localitzar la Torre de la Catedral de Santiago, seu oficial de la Diòcesi de Bilbao i d’estil preeminentment gòtic, i l’Església de sant Antoni, temple amb major popularitat que, fins i tot, apareix retratat en l’escut de la ciutat. A més, també tenim l’oportunitat de visitar el Mercat de la Ribera, mescla entre mercat tradicional i aparador gastronòmic, el Teatre Arriaga, una de les construccions més emblemàtiques, l’Alcaldia, ocupada durant gairebé 15 anys per Iñaki Azcuna, qui va ser condecorat l’any 2013 amb el guardó Batlle del Món, i la Universitat de Deusto, referent nacional en l’àmbit de l’educació superior.

    Canviant de ribera, creuant la ria a través del pont Zubizuri projectat per Santiago Calatrava, arribem a la zona financera. Aquí, la ciutat ens ofereix l’oportunitat d’entrar al centre comercial de Zubiarte per a realitzar compres, gaudir de la gastronomia basca, etc. Més enllà, resseguint el curs del riu Nervión, topem amb el gran Palau d’Euskalduna, espai polivalent on s’organitzen congressos i espectacles de diversa índole. Seguidament, l’àrea hotelera es manifesta magnificent. En darrer terme, hi ha el Museu Marítim, centre de conservació i difusió de patrimoni cultural.

    Aquesta ruta de coneixença urbana és aconsellable realitzar-la a peu per a no perdre’s cap detall però, en cas de necessitat, la capital compta amb una potent xarxa de transport públic: metro, tramvia, ferrocarrils autonòmics i estatals, autobusos…

    En poques paraules, Bilbao mereix ser assaborida lentament per a descobrir-la. Una ciutat que ha ressorgit amb força, fusió perfecta entre tradició i modernitat, oberta al món. Sens dubte hi tornaré.

    Pedro Iglesias Aranda

    Article complet

  • ESTOCOLM, CONSTANTMENT EFÍMER

    Fred. Qui ho havia de dir que a aquestes alçades, després de 23 anys, descobriria què és. Només baixar de l’avió, a l’aeroport d’Stockholm Skavsta ens vam quedar tots garratibats. Era la una de la matinada i aterràvem amb l’últim vol del dia. Recordo l’arribada a terres sueques molt accelerada, i tot per culpa del fred. Després de posar els peus a terra, vam començar a córrer per l’aeroport buscant una porta que ens conduís a dins d’algun edifici on hi ha hagués un bon sistema de calefacció geotèrmica, d’aquesta que tan presumeixen allà. Anàvem pels voltants de l’aeroport buscant l’autobús que ens havia de portar al centre de la ciutat d’Estocolm, amb la ment en blanc mig paralitzada pel fred, els ulls plorosos pel vent i les mandíbules a punt de rebentar de tan serrar les dents. Ens havien dit que faria fred, però no ens imaginàvem l’abast d’aquesta paraula.

    Així va ser la nostra arribada al país de les llums. Vaig anar-hi fa un parell de setmanes, a finals d’abril, amb uns amics del conservatori de música, per mantenir la tradició de fer junts una escapada anual a l’estranger. Com sempre, però, vam comprar els bitllets a última hora, sense preparatius, per aprofitar una d’aquelles ofertes tan atractives que encara avui en dia tens possibilitats de trobar si visites amb freqüència la pàgina web d’alguna companyia de vols low-cost. Tots tenim poc temps, anem molt atrafegats amb la feina i els estudis, així que ens hem acostumat a improvisar. I no només dalt l’escenari. Ens agraden els temps ràpids, no perdre mai la pulsació i preparar els viatges un cop ja estem dalt l’avió enlairats.

    Estocolm és magnífic. Una de les millores ciutats on he estat. Ens vam allotjar al centre, en un alberg a prop de l’estació central. Teníem cuina, i als matins, mentre esmorzàvem, preparàvem el dinar que ens emportàvem en carmanyoles. És una ciutat cara, i com que tampoc és que destaqui per la seva gastronomia, estalviàvem costos d’aquesta manera.

    La ciutat d’Estocolm està formada per 17 illes i vam passar els dies caminant per algunes de les més importants. És una ciutat molt tranquil·la, neta, sense fums i amb un paisatge esplèndid. És visita indispensable anar fins el barri de Gamla Stan, on hi ha el Palau Reial i el seu pompós canvi de guàrdia cada dia a les 12 del migdia. Recomano passejar per la plaça de Stortoget i baixar pel carrer Marten Trotzigs Gränd (el més estret de la ciutat) per delectar per la zona la pasta típica sueca, el kanelbullar, amb un cafè amb llet o te ben calent, a l’hora del fika. Anar a la illa de Djurgärden per visitar la ciutat-museu antiga de Skansen o anar a Kungsholmen per gaudir de les visites de la ciutat des de l’ajuntament, és també imprescindible.

    Però sens dubte, una de les coses que més em va meravellar d’Estocolm és el fet de passar per un mateix lloc en diferents hores del dia i que sempre t’ofereixi una bellesa única. La llum de la ciutat és molt canviant i en pocs minuts, pots estar davant d’una mateixa estampa i que tingui uns colors i essència totalment diferents als que tenia feia una estona.

    Tinc moltes ganes de tornar-hi, però aquest cop a l’estiu, quan la llum del sol desapareix a les 12 de la nit. I és que Estocolm és així, és una ciutat de contrastos. És una ciutat lliure, no només perquè el temps que fa el que vol i va d’un extrem a l’altre, sinó també culturalment, perquè té la sort de tenir un dels sistemes normatius i de protecció dels drets dels ciutadans més avançat del món. I en definitiva, perquè és una ciutat que per més que m’esforci a descriure, no ho aconseguiré. Perquè ara, ja fa estona, que és molt diferent a la que era quan he començat a escriure aquest article.

    Fotografia feta des del mirador de l’illa de Södermalm

    LAURA SÁNCHEZ ALCAIDE

    Article complet

  • El bagul viatger: El Matarranya

    Buscava un viatge per escapar un cap de setmana llarg, i algú em va comentar pots anar al Matarranya. La meva primera pregunta va ser: Què és? On està? Era la primera vegada que ho sentia.
    El Matarranya està situat a la província de Terol, a l’Aragó. Està formada per 18 municipis. La seva capital administrativa és Valderrobres i la cultural és Calaceite. El nom el rep del riu Matarranya, doncs el seu territori coincideix amb la seva conca.
    L’oferta d’allotjament és amplia i variada: cases rurals, hotels, apartaments…
    A l’arribar allà és com si et transportessin a l’època medieval amb els carrers i les cases de pedra, castells i esglésies.
    El primer poble a visitar Valderrobres, és el més gran de tots els que composen el Matarranya. A través del pont de pedra i l’arc de Sant Roque entrem en el casc antic del poble i iniciem la pujada pels seus carrers empedrats fins a dalt, on es troba el Castell-Palau de Valderrobres junt amb l’església parroquial de Santa Maria la Major, d’estil gòtic i construïda al segle XIV. Tot es troba en molt bon estat de conservació i amb unes impressionants vistes del poble i voltants. A dins l’església es troben restos del retaule major que va ser destruït per la guerra civil.
    Altres pobles encantadors de visitar:
    -Creta: carrers empedrats, cases de pedra, la plaça major.
    -Calaceite: carrers empedrats, racons amb encant, a destacar l’edifici on està ubicat l’ajuntament i l’església parroquial de l’Assumpció.
    -La Fresneda: carrers empedrats, carrers amb arcades, el rentador on anaven antigament a rentar roba, l’ajuntament i l’església de Santa Maria la major.
    Un altre atractiu és la gastronomia, rica i fresca amb productes de l’horta. Destaca el pernil de Terol, oli del baix Aragó, el ternasco, mel i dolços típics de la comarca.
    També hi ha via verda per realitzar i rutes per senderisme.
    Un lloc per descobrir i ple d’encants. Com molts l’anomenen la toscana espanyola.

    Elisabet Rosa

    Article complet

  • NAVEGANT PEL RIU NIL

    T’apassiona l’arqueologia?…T’agradaria aprendre a desxifrar un jeroglífic?…T’imagines poder fer un viatge en creuer pel riu més gran del món i observar un dels paisatges més bonics i captivadors?…O potser desitjaries endinsar-te en les grans llegendes dels grans faraons i veure les mòmies d’alguns d’ells…?. Doncs… aquest és el teu viatge perfecte!

     


    Egipte ha estat des de sempre font d’inspiració de molts contes infantils i també escenari de grans pel·lícules. És un país amb un encant especial i que no deixa indiferent a ningú que el visita. Jo vaig estar-hi fa uns anys i en guardo un màgic record…

     

    El viatge que us proposo és a bord d’un fabulós creuer amb tota mena de detalls i comoditats. Sols d’aquesta manera s’assegura que el vostre recorregut pel riu Nil es converteixi en una experiència inoblidable.

     

    El trajecte s’inicia al Caire fins arribar a Abu Simbel. Mica en mica aniran apareixent les piràmides de Giza, els temples de Karnak, Luxor, Kom Ombo i el d’Edfú.

     

     

     

    Sobre aquestes línies podeu veure el complex  d’Abu Simbel, construït sota el mandat del faraó Ramsés II. La seva grandesa no sols recau en la majestuositat que salta a la vista, sinó també perquè va ser traslladat des de la seva ubicació original als anys seixanta, quan van construir la gran pressa d’Aswan.

     

     

    A l’inici de la història d’Egipte, les esfinxs van representar la força i la saviesa del rei. Aquesta és la gran Esfinx de Giza. Atribuïda al rei Kefren, té cos de lleó i cap humà.

     

    En definitiva, us animo a visitar un dels indrets més encantadors del món, on sereu sempre ben rebuts pels seus habitants, sempre acollidors i hospitalaris. A més, quedareu sorpresos per la seva gastronomia i rebosteria. I un últim apunt, us asseguro que si hi aneu, hi repetireu segur!!

     

    Bon viatge!

     

     

    Miriam Amaya Hernández.

    Article complet

  • Viatge per l’Eurotúnel

    El meu marit i jo vam decidir reservar-nos els 15 dies de permís de matrimoni per viatjar abans i durant la Setmana Santa de 2016 amb els nostres fills que aleshores tenien 9 i 15 anys. El destí del nostre viatge era Chichester, al sur d’Anglaterra, així que amb l’ajuda del google hi vaig reservar l’allotjament a un poble molt a prop; com el meu marit i jo són molt amants de viatjar amb el nostre propi cotxe, el trajecte tenia un itinerari clar, sortida des de Barcelona passant per la Jonquera, Perpinyà, Clemont-Ferrand, Orleans, Paris, Calais per utilitzar l’Eurotúnel que ens transportava fins a Anglaterra. Potser aquesta part era una de les que es feia més emocionant del nostre viatge perquè no podia imagirnar-me com seria el transport.

    L’Eurotúnel, per tots aquells que no el coneixeu, és un túnel ferroviari submarí amb una longitud de 50,45 kilòmetres situat a una profunditat mitjana de 40 metres sota l’Estret de Calais, al Canal de la Manxa. Es tracta d’uns dels túnels més llarg del món, que permet connectar Folkestone en el Regne Unit, amb Coquelles de la regió Nord-Pas de Calais, en França. La construcció d’aquest túnel es va iniciar al 1986 i va ser terminada en 1994. En l’actualitat a prop de 500 trens circulen pel túnel cada dia amb un temps de travessia d’uns 35 minuts.

    Fer aquest recorregut va ser una experiència molt gratificant pel meu marit, els meus fills i jo. Vaig tenir la sensació de què era més ràpid anar des de França a Anglaterra que viatjar per la línia 5 del metro de Barcelona des del Carmel a Can Boixeres, on aleshores em tocava anar a treballar. Encara que el preu del recorregut no té res a veure amb una targeta T-10 (zona 1) dels transports metropolitans de Barcelona, però val la pena gaudir d’aquesta experiència i d’aquest trajecte. Us lo recomano.

     

    M.Antònia Jiménez Moral

     

    Article complet

  • Roma (Italia), ciutat d’històries i històrica

    Només aterrar a l’aeroport ja sento a l’atmosfera la presència encisadora de segles d’història colpidora que es confirma amb la primera vegada que en aixecar els ulls contemplo els carrers, antics i moderns alhora, per on abans que jo han passejat els ciutadans i ciutadanes de cultures mil·lenàries.

     

    Caminar per Roma desperta la sensació de moure’s per l’eternitat, característica per la qual és cèlebre aquesta capital europea. Ciutat mediterrània per on han passat les cultures bressol de la nostra civilització, a cada racó, a cada carrer, a qualsevol paret i pedra observem la petjada profunda de la història vertiginosa i l’art enlluernador que han forjat part del que és actualment el nostre continent.

     

    A Roma tens la percepció inquietant que caldrà l’eternitat per la qual es famosa per a disposar del temps necessari que permeti recórrer-la sense oblidar-ne res. Et lamentes perquè experimentes un neguit inquietant provocat per la sensació de que mai no deixaran de sorprendre’t tots els imperceptibles detalls que s’amaguen a les seves múltiples cantonades, on podem copsar senzilles obres artístiques a gairebé totes les plaques increïblement estètiques del nomenclàtor de la ciutat.

     

    A qualsevol dels seus edificis endevinem el pas de multitud de visitants que s’han meravellat de la mateixa manera abans que nosaltres davant de tanta bellesa inassequible. Tant els monuments que rememoren la cultura romana, com el saturat Coliseu o el restaurat Temple d’Adrià, com els edificis d’èpoques més tardanes són plens d’encant. Així mateix, trobem  innumerables esglésies plenes de pintures magnífiques, la cinematogràfica i barroca Fontana di Trevi o els esplèndids palaus que van habitar personatges que ens acompanyaven en les nostres classes d’història.

     

    Sí, definitivament Roma és una ciutat encisadora d’obligada visita de la que marxo pensant en el pròxim viatge que faré perquè aquest se m’ha fet curt per a tanta bellesa eterna.

     

    Bárbara Benito

    Article complet

  • ANDORRA; PAIS DE LA NEU I MOLT MÉS

     

    Aquest Principat independent des del 1278, amb 80.000 habitants i 470 km2, s’autoproclama el “país de la neu”. De raons per satisfer els esquiadors alpins, així com els snowboarders, no n’hi falten: tres estacions d’esquí alpí en dos dominis esquiables; Grandvalira i Vallnord, garanteixen la pràctica dels esports blancs durant tota la temporada.

    Viatjar Andorra a esquiar, és una experiència tan diferent, que només els que l’han viscut poden descriure-la. Però aquesta no és la única activitat que aquest petit país, situat en els Pirineus, té per oferir. Andorra és molt més.

    Per als que busquen altres sensacions, que van més enllà de la pura adrenalina del descens, Andorra també ofereix passejades amb raquetes, excursions amb trineus tirats per gossos, construcció d’iglús, descensos amb bicicletes de neu, telemarc, sortides amb motos de neu, immersió en llacs gelats i patinatge sobre gel, que es pot practicar al Palau de Gel d’Andorra (a Canillo) o a Naturlàndia.

    Per als enamorats de la naturalesa, una de les excursions més conegudes és la ruta dels Llacs Tristaina. Destacar també el Parc Natural de la Vall de Sorteny i el Parc Natural del Comapedrosa.

    Per als amants de les compres, en territori andorrà hauran d’anar amb compte si no volen tornar cap a casa amb el saldo de la targeta de crèdit esgotat. Els nuclis d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany formen una única urbs on les botigues són el principal atractiu. S’hi pot trobar de tot i a bon preu, des de l’última moda en tecnologia (mòbils, ordinadors, PDA, DVD…) fins a roba, sense oblidar-se del tabac i les colònies, dos dels productes estrelles d’Andorra.

    Després d’un dia d’esquí, naturalesa i de compres, el visitant no pot marxar d’Andorra sense una estada al centre termal de Caldea, on podrà recuperar les energies gastades gràcies a les seves piscines termals, una de les quals se situa a l’exterior i ofereix unes vistes magnífiques de tot el Principat.

    En relació a la gastronomia, és imprescindible visitar:

    – Restaurant l’Abarset: Un dels llocs més reconeguts en l’àrea Grandvalira, situat en el Tarter, on comencen i finalitzen les jornades d’esquí.

    – Restaurant Burger Roc: On  fan les millors hamburgueses d’Andorra, situat a Canillo.

    – Bar de tapes La Caleta situat a Soldeu.

    Per últim, dir que Andorra, per molts és sinònim de vacances a la neu, esquí, compres i naturalesa en estat pur. Per mi, Andorra, és el pais de la neu i molt més….

    Laura Barreto.

     

    Article complet

  • REDESCOBRINT PINEDA DE MAR

    Fa un mes vaig rebre un butlletí d’una web de cercadors d’hotels i entre totes les ofertes  n’hi havia una d’un hotel a Pineda de Mar.

    De cop i volta, em van inundar tot de records de quan estiuejava de petita amb la família i vaig decidir fer una reserva per a un cap de setmana. Quin encert!

    D’entrada, la primera sorpresa agradable va ser comprovar que l’estació estava pràcticament igual que fa vint-i-cinc anys. De fet, tot i haver crescut fins a convertir-se en la tercera ciutat més gran del Maresme, encara mantenia l’essència de poble que jo recordava.

    Històricament Pineda de Mar era un poble de segones residències per a la gent de l’àrea metropolitana de Barcelona, fet que provocava que el turisme fora principalment nacional, al contrari que els pobles veïns com Calella o Santa Susana – Malgrat de Mar, on hi predominava el turisme estranger. Avui en dia aquesta diferència encara és més notable, ja que a Pineda en lloc de trobar el passeig marítim ple d’hotels, hi podem trobar també camps de cultiu.

    Cal insistir que les quatre platges que hi ha estan molt ben cuidades i adaptades; disposen de carril bici, bancs per asseure i zones habilitades per passejar. Són la platja de Poblenou, la platja de la Riera, la platja dels Pescadors i la platja dels Pins (aquesta última és la més tranquil·la). Val la pena dir, que es va fer un concurs públic per posar els nom a les platges i van ser els nens de la localitat els que els van escollir.

    A banda de sol i platja, què més es pot fer a Pineda de Mar? Es pot passejar per la plaça de les Mèlies, pels carrers de vianants on posen paradetes de bijuteria o visitar edificis històrics com per exemple l’església de Santa Maria.

    Així doncs, si voleu un lloc tranquil on carregar piles, us aconsello que hi aneu, encara que sigui un cap de setmana.

     

    Silvia Hernández Tarrasón

     

    Article complet

  • MURA, HISTÒRIA I NATURA

    Envoltat de tots els matissos de verd trobem el poble de Mura, a la comarca del Bages, al bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i a només una hora de Barcelona en cotxe.

    És petit i harmoniós, tot de pedra per mantenir l’estètica d’un poble medieval. Als peus d’aquest municipi mil·lenari s’estén el riu com una catifa blava que recorre la zona sota els ponts, i que dóna la mà als nombrosos racons plens d’encant, com per exemple les fonts. Podem optar per diferents rutes de visita: l’esglèsia, el castell, l’aviari, l’Ermita de Sant Antoni, les fonts…, les coves ja no, perquè les visites en perjudiquen l’ecosistema. Hi trobem un munt de possibilitats de fer senderisme per un paisatge immillorable, i també de passejar pels carrers, carrerons i corriols que pugen i baixen per descobrir-nos racons on sembla que s’hagi aturat el temps, amb unes construccions magníficament conservades.

    En especial crida l’atenció la Ruta de les mil fonts, que comença una vegada deixem el poble a l’esquena per travessar el riu. Aquest itinerari està molt ben senyalitzat i ens va portant pels turons boscosos al diversos oasis d’aigua i vegetació que conformen les fonts. Si anem acompanyats de nens, s’ho passaran d’alló més bé a la Font de l’Era, perquè just al seu costat podran gaudir del parc infantil.

    Els curiosos que no vulguin aturar-s’hi massa estona per recuperar forces, i poder seguir fent via, no tindran problema a localitzar per la zona algun lloc on seure a menjar l’entrepà, ja sigui a la vora del riu directament sobre la gespa, o en un dels parcs amb taules i bancs a l’ombra que trobin per allà. Per aquells a qui agradi conèixer la gastronomia local, el Restaurant Cal Carter i l’Hostal Mura són deliciosos exemples de cuina casolana de tota la vida.

    Mura és molt més que un poble ple d’història: és la seva gent càlida, són els seus miradors amb vistes espectaculars, les muntanyes, arbredes, el riu… Els amants de la bellesa sempre volen tornar-hi ben aviat.

     

     

    Per Elena Olayo

    Article complet