• La Vall de Gallinera, un paisatge per veure’l i viure’l

    La Vall de Gallinera, un paisatge per veure’l i viure’l

    La Vall de Gallinera és una de les valls d’interior de la comarca de la  Marina Alta, al País Valencià. Forma part de les Valls de Pego. Té una forma allargada en forma de corredor que va en direcció  nord-est, sud-oest. En aquesta Vall neix i discorre el riu Gallinera, i està formada pels pobles de Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, la Carrotja, Alpatró,Llombai i Benissili. Aquests vuit pobles constitueixen un sol municipi amb el seu ajuntament en Benialí. La suma total dels seus habitants està al voltant de 600 persones.

    La Vall està envoltada per les muntanyes: la Serra de l’Almirall, la Serra de l’Albureca i la Serra Foradada.

    Sens dubte, per a mi, és un dels paratges naturals amb més encant de la Marina Alta. Hi ha molts llocs per visitar, són tants, que em resulta difícil fer-ne un resum en sol full, però ho intentaré, recomanant allò imprescindible, per a mi.

    El primer lloc indispensable per visitar és la Foradà. S’arriba al seu cim per uns magnífics senders en forma de ferradura. Un cop a dalt, allà està: el gran forat a la penya, on és produeix el fenomen astronòmic del País València, l’alienació solar de la Foradà. M’explique: dos cops a l’any, la primera als voltants del 8 de març i la segona, sobre el 4 d’octubre es produeix una alienació solar en què el sol passa a través de l’arc de la penya Foradà, il·luminant el lloc exacte on es trobava l’antic convent franciscà de Benitaia. A la vegada que fenomen astronòmic és un peregrinatge de tradició història, que és remunta al 1611.  Al matí des de qualsevol dels vuit pobles surten excursions cap a la penya i a la caiguda del sol, naturalment, s’ha d’estar de tornada a Benitaia per veure travessar la llum del sol.

    Penya de la Foradà

     

    Alienació solar

    El segon lloc que cal visitar és la Vall de l’Encantada. Una vall de goles, amb cascades i basses naturals del riu Gallinera i on és un plaer fer-se un bany a l’estiu. Aigua freda i neta, que et renova físicament i espiritualment, per a qui cregui en aquests afers, el que esclar es que no et deixa indiferent. El seu paisatge mentre et remulles commou.

    Tercer lloc recomanable: El hisn al-Qala o castell d’Alcalà o castell de Benissili. Encara està prou conservat. La seva funció històrica era la de vigilar i defensar l’entrada a la vall des de l’interior, ofereix, per tant, unes vistes magnífiques del seu interior i de la Costa Blanca, ja què, la seva alçada permet veure la població de Dénia i el seu mar.

    Castell de Benissili

     

    Per poder gaudir d’aquesta natura necessiteu uns quants dies, lo millor, doncs,  és instal·lar-s’hi  en un dels vuit pobles de la vall. La meva recomanació és que ho feu a Benirrama. És dels pocs  pobles on ningú tanca la porta de casa seva, i on els veïns a la vesprà treuen les cadires a la porta del carrer per prendre la fresca i petar la xerrada, i també, per contemplar l’increïble cel d’estels. Recordeu que estem lluny de contaminació atmosfèrica i lumínica. Fa goig escoltar els xiquets fent cridòria quan juguen a polis i cacos pels carrers de  tot el poble i sense cap perill. No passen cotxes!. Us podeu instal·lar a la casa rural “El Raconent”, on us tractaran molt bé. Això sí, cal tenir en compte que està a tocar amb l’església del poble i els diumenges a primera hora et desperta el so dels forts cops de pilota a la paret de l’església, sí, sí, ho esteu llegint bé, resulta que és el racó i la paret on es juguen partides de pilota valenciana!. I naturalment, heu de visitar el bar Roca, on el Raül, amb el seu accent del valencià meridional, un regal pel oïts, us servirà unes tapes boníssimes, a molt bon preu. Els “minchos” i la paella de muntanya, indispensables. Regats amb un bon vi valencià.

     

    Benirrama

    La millor època per anar a la Vall de Gallinera és a la primavera o l’estiu. A la primavera podeu participar de la festa de la cirera, que es celebra  als vuit pobles. Fer una caminada per qualsevol sender de la vall és un regal pels ulls, els cirerers estan en flor.

    Camp de cireres de la vall

    Ai!, que em descuide!, no us he dit que per les rutes de muntanya podeu trobar nombrosos abrics d’art rupestre, i també podeu veure…Bé no acabaria mai. Com us deia no hi ha prou paper, em falten fulls per descriure-us tot allò del que podeu gaudir, i és que la Vall de Gallinera s’ha de veure i s’ha de viure.

    Marina Giménez Ripoll

    Article complet

  • La Ruta dels Molins Fariners – De Calldetenes a Sant Julià de Vilatorta

    S’apropa el cap de setmana i encara no saps què fer? No ho dubtis més, has de fer la Ruta dels Molins Fariners.  A més, si a sobre ets un fanàtic de la natura, és l’excusa perfecta per sortir de la teva zona de confort i deixar-te endur per la fauna de la comarca d’Osona.

    Riera de Sant Martí

    La Ruta dels Molins es tracta d’un camí de gairebé quatre kilòmetres (només anada) paral·lels al Torrent de Sant Martí. Si vens amb la família i amb nens hi pots estar tranquil, gràcies a que és un camí molt planer i fàcil de fer.

    A mesura que el recorres et trobes amb diferents elements: un pont de fusta que has d’entravessar, un seguit de canals i recs, basses, recloses. fonts, “cadiretes” i els molins. Per ser exactes, al llarg del camí arribes a trobar-te fins a sis molins i set fonts. Anys enrere, aquest conjunt d’elements d’arquitectura hidràulica permetien aprofitar tot el cabal d’aigua del torrent. A més, al voltant del camí  s’hi agrupen algunes de les cases més antigues del poble.

    Molí del Pujol

    La ruta comença a Calldetenes, un petit poble a poc més de 5 kilòmetres de Vic (Osona), i finalitza a Sant Julià de Vilatorta, que és el poble proper. Un cop entres al poble de Calldetenes veuràs al costat de la carretera un cartell gegant on posa “Ruta dels Molins”, aquí s’inicia la ruta. El camí està molt ben senyalitzat durant tot el passeig. El recorregut no només convida a descobrir racons amagats de la natura, sinó que a l’hora també t’il·lustra sobre la primera indústria que hi va haver en el municipi. Un cop trobes el cartell, comença la gran aventura.

    Pont de les Eres

    Seguint l’orde de la ruta el primer que et trobes és el molí Pujol, i més endavant el segueixen: la font de la Gana; la font de les Eres; el molí de la Frontera; el de Rosanes; el de la Calvaria…entre els altres elements que tu mateix podràs descobrir si t’animes a fer el corriol.

    Molí de la Calvaria

    La ruta s’acaba en arribar al parc de les 7 Fonts. El parc és un gran espai verd, amb una àrea infantil i zona de pic-nic on et pots endur l’entrepà i dinar amb tranquil·litat rodejat per la naturalesa i l’aire net.
    Tot plegat et fa gaudir d’un dia diferent, especial, envoltat d’un paisatge únic. Anima’t a experimentar aquesta aventura, t’asseguro que voldràs tornar-hi ben aviat.

     

    Elena Sampedro Bertolín
    C2

    Article complet

  • Costa Brava ets única!

              Al poc temps de treballar aquí, justament quasi al acabar la feina i agafar les vacances, em vam parlar de la Costa Brava. Em van dir que era un lloc molt bonic amb unes platges i cales impressionants. Jo els hi vaig escoltar i vaig decidir veure amb els meus propis ulls si això era cert.

              Vaig decidir fer un recorregut i visitar Figueres, Roses, Cadaqués, Portlligat, Cap de Creus i Begur. Vam estar instalats en un camping a Roses. Les platges i el poble tenen unes vistes meravelloses. A Figueres, va ser visita obligada el museu de Dalí, ja que m’agrada moltíssim aquest artista. Igual que visitar la seva casa i veure el seu petit vaixell a Portlligat. A Cadaqués vam estar per la tarda. La calma que n’hi havia juntament amb la temperatura suau, va fer que el passeig pel poble fos molt agradable. La petita esglèsia i tot el petit comerç envolta a Cadaqués d’un encant únic.

                El recorregut de les cales va ser impressionant. Cada dia anaven amb el cotxe de cala en cala i cadascuna era millor que l’anterior. La barreja entre platja i muntanya fa que les cales siguin llocs únics i salvatges en els qual et pots oblidar de les teves preocupacions diàries. A més a més, l’aigua està molt freda i per això cada bany és absolutament revitalitzant. Nedar i bussejar allà és una experiència singular, ja siguis de naturalesa o de ciutat, ja que pots gaudir de multitud d’éssers vius.

              Vam acabar el viatge visitant el Cap de Creus i em va enamorar absolutament. Veure el capvespre allà és molt romàntic i vaig tenir de nou aquesta sensació de pau i tranquilitat que es pràcticament impossible tenir-la quan ets a casa teva.

                  Per finalitzar, vull dir que la Costa Brava és un lloc que enamora i que no pots deixar de visitar i alhora tenir ganes de tornar-hi. Costa Brava ets única!

                                                                                                                                                       Silvia Ballesta

    Article complet

  • MONTJUÏC

    Montjuïc

    Si tens un diumenge lliure o qualsevol altre dia de vacances, et recomano que visitis Montjuïc. Jo hi he anat aquest cap de setmana i m’ho he passat molt bé.

    Montjuïc no és només un parc d’atraccions o una muntanya, és molt més.

    Es pot dir que Montjuïc comença a la  l’avinguda de Maria Cristina, que és l’entrada principal a la muntanya des de la plaça d’Espanya. Hi pots trobar diversos pavellons construïts amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. La majoria d’aquests recintes s’utilitzen per fer mostres, exposicions i salons a la Fira de Barcelona.

    A la plaça d’Espanya es troba la font màgica, la qual et mostra un espectacle únic al món d’aigua, llum, música i colors les nits dels divendres, dissabtes i diumenges, i refresca l’ambient en els calorosos dies d’estiu. Darrere de la font, hi trobem el Museu Nacional de Catalunya creat per a l’Expo de 1929. És un palau inspirat en l’art renaixentista i té una decoració basada en murals i fastuosos elements arquitectònics. Les zones principals són el Saló Oval, el Saló dels Trons i la cúpula principal.

    Entre les seves col·leccions d’art cal destacar les del romànic, gòtic, renaixentista, barroc, modern, i dos gabinets: el Numismàtic de Catalunya i el de Dibuixos i Gravats.

    Al costat dret del Museu, hi ha el Jardí Botànic de Barcelona, especialitzat en plantes i comunitats d’àrees amb clima mediterrani. Està dividit en sectors que representen les àrees principals : Austràlia, Xile, Califòrnia, Sud-àfrica, i les àrees mediterrànies de l’oest i de l’est. També s’hi pot veure la flora de les Illes Canàries.

    En sortir del Jardí Botànic, seguim pujant, per les escales mecàniques o per les escales normals, i arribem a la zona dedicada a les Olimpíades de 1992. Aquí s’ubiquen: l’Estadi Olímpic Lluís Companys, el Museu Olímpic, el Museu de l’Esport Joan Antoni Samaranch, el Palau de Sant Jordi, les Piscines Picornell, la Piscina Municipal de Salts i l’antic Palau dels Esports del carrer de Lleida, ara transformat en el Barcelona Teatre Musical.

    El Castell de Montjuïc està situat al cim de la muntanya, a uns 170 metres d’altura. Va ser una fortalesa militar transformada posteriorment en un museu militar. Actualment és un equipament municipal depenent de l’Ajuntament de Barcelona.

    Si vols fer de turista, t’aconsello que visitis el Poble Espanyol, un recinte que simula un antic poble d’Espanya, amb les seves places i estrets carrerons. Allà, hi pots viure diferents ambients, ja sigui per menjar, prendre alguna cosa o veure els espectacles que munten cada temporada. A més, pots visitar la torre de telecomunicacions.

    Ja veus, hi ha un munt de coses per veure a Montjuïc, ja siguis turista, esportista o només vulguis conèixer millor la teva ciutat.

    Maria Dolores Briales Jiménez

    Jardí Botànic de Barcelona

    Palau Sant Jordi i Torre de Telecomunicacions

    Poble Espanyol

    Article complet

  • Beget, un poble bucòlic entre les muntanyes

    Per: Jordi Sánchez Callado

    A Catalunya existeixen, per sort, una gran varietat de pobles inoblidables. Hi ha qui els definiria com a  màgics, o com a històrics, inclús com a únics. El cas de Beget és, sense cap mena de dubte, la fusió de tots tres adjectius anteriors. Beget és un poble bucòlic entre les muntanyes.

    Fugim de Barcelona amb el cotxe en busca del Pirineu més català, del més autèntic i original. Anem direcció a Ripoll per assaltar la increïble Vall de Camprodon, una terra rica de pobles carregats de records. Allà, perduts entre les pastures busquem una carretera sinuosa en direcció Rocabruna, una minúscula pedania de Camprodon, per arribar a Beget. Si mireu per la finestra mentre circuleu, notareu com a cada kilòmetre que sumeu, estareu viatjant al passat.

    Ja hi som, Beget, una paratge únic, el romànic autèntic de la Catalunya Vella. Petit, discret, etern… són adjectius que defineixen aquest poble, que ha decidit aturar el rellotge del temps. Camineu sense rumb ni sentit. Descobriu el poble, mireu el riu, mireu el pont, mireu l’església! I feu gana.

    L’oferta gastronòmica de Beget és reduïda, només disposa d’un establiment de restauració: Can Jeroni. Però calen més restaurants quan ets al paradís? L’oferta culinària de Can Jeroni és rica en plats folklòrics de la zona: trinxat, arròs de muntanya, carns de vedella, porc i xai, formatges i embotits, etc. Una autèntica experiència sensorial menjar-los en un lloc com és Beget. I si l’establiment no us complau, torneu a Camprodon a dinar on l’oferta de restaurants és major.

    No ho dubteu! Si no sabeu què fer el proper cap de setmana, ara ja no teniu cap pretext per no escapar-vos de casa. Si les més paraules no han sigut prou persuasives i necessiteu un estímul visual, aquí us deixo una fotografia que acabarà de seduir-vos.

    Article complet

  • La Ruta del Vedat a Teià

    Quina sorpresa m’he portat aquesta setmana quan el meu fill de setze anys, arriba a casa de l’institut i ve i em diu: Mare, el diumenge vull anar d’excursió i vull convidar al meu amic Aitor a què vingui amb nosaltres. I en un tres i no res, faig memòria d’una d’aquelles excursions que vam fer fa molt de temps, quan els nens no eren tan “grans” i no tenien cap problema a sortir amb els pares.

    Així, doncs, el diumenge al matí vam sortir cap a la ruta del Vedat, que és una excursió circular molt ben indicada i fàcil de seguir, que s’inicia i s’acaba al poble de Teià i en la qual vam poder gaudir dels paisatges naturals de la comarca del Maresme.

    Per poder fer-la vam haver d’anar cap a l’edifici de la Unió, que és el lloc on comença aquesta ruta,  i caminar cap amunt per la riera fins a trobar el Torrent del Molí on hi ha un vell molí de farina.

    Seguim caminant per la senda, envoltada per un bosc d’alzines,  fins a arribar a la font del Senglar que porta aquest nom perquè el boc per on surt l’aigua representa el cap d’un senglar; de la qual sort que rajava aigua i així,  vam aprofitar per mullar-nos una mica el cap. Tot seguit, vam continuar el camí fins que vam trobar a prop d’una petita muntanya una estàtua de marbre dedicada al Sagrat Cor.

    Després de fer-nos unes quantes fotos vam continuar pujant fins arribar a la font del Grill i una mica més amunt al refugi de la Ferreria del Vedat. Aquest refugi era abans la ferreria d’una pedrera on reparaven les eines que feien servir els picapedrers. En aquest punt vam aturar-nos, aprofitant que hi havia una taula de picnic, on vam poder seure tranquil·lament per recuperar forces i prendre una mica de fruita i avellanes.

    A continuació, vam agafar les escales que surten de l’esquerra del refugi per arribar després d’una estona als Rocs d’en Flores o Pedra del Dinosaure com també se l’anomena perquè són uns blocs granítics apilats de grans dimensions. Aquí els nens van intentar pujar-hi i, com que no hi podien, van acabar fent badoqueries.

    Seguim davallant i arribem a la font del Pericó d’en Canal que consta de quatre basses en forma esglaonada i, com no, vam tornar-nos a mullar per treure’ns la calor i d’aquesta manera tornar cap al cotxe ben fresquets.

    Rosa Jiménez

     

     

     

    Article complet

  • Llac d’Engolasters

    A una altitud de 1616 metres, en ple Pirineu andorrà, es troba el llac d’Engolasters, un llac gelat i rodejat de muntanyes nevades si hi vas a l’hivern o blau turquesa i rodejat de prats verds si hi vas a l’estiu. Tot i pertànyer al terme municipal d’Encamp, el nucli important més proper és Andorra la Vella, la capital del país dels Pirineus.

    És un llarg molt tranquil, amb zona de pícnic i totalment apartat de qualsevol nucli, per la qual cosa és ideal per desconnectar de les presses i les massificacions pròpies de la vida a la ciutat. Allà s’hi pot pescar, fer un tom amb barca, banyar-se en èpoques caloroses, jugar a la plana que envolta el llac o simplement gaudir del paisatge i de l’aire pur.

    S’hi pot arribar mitjançant vehicles particulars, però la forma més recomanable és caminant. Des d’Andorra la Vella s’hi triga una hora i mitja, i es va per camins dins del bosc, on amb sort es poden veure les espècies de flora i fauna comuns de la zona, tals com pit-roigs, porcs senglars… També es combina la ruta del bosc amb camins de terra o asfalt des d’on s’hi veuen unes vistes espectaculars de la capital andorrana. Per tant, el camí és ideal per a parelles o per a famílies amb infants petits, ja que tot i ser camins amb cert desnivell, les indicacions per arribar al llarg són molt clares i el terreny no és gaire advers. Això sí, a l’hivern s’ha d’anar amb compte, ja que la major part del camí està cobert de gel i neu.

    Una altra forma d’arribar-hi és amb quad, moto o cavall, uns mitjans molt més atractius per al jovent, on podran palpar de primera mà el relleu muntanyós d’Andorra.

    Finalment, en dies assolellats d’estiu o primavera, és molt recomanable quedar-se al llac fins a la posta de sol, contemplant el reflex del sol i la lluna a l’aigua i veient com s’amaga el sol darrere de les muntanyes.

    Albert Cantero Martínez

    Article complet

  • Tossa de Mar: el meu racó de pau.

    Quantes vegades hem escoltat o, fins i tot, hem pensat que ens agradaria anar de viatge a uResultat d'imatges de tossa de mar des de las curvasna platja paradisíaca, d’aquelles amb l’aigua d’un color blau turquesa que sembla que l’hagin pintat amb aquarel·les, una platja d’aigua cristal·lina que sense necessitat d’ulleres pots veure els peixos nedant. Què pensaríeu si us digués que no cal creuar un oceà per anar-hi? A tan sols uns quilòmetres de Barcelona tenim un petit poble de la costa brava: Tossa de Mar. Abans d’arribar-hi, quan encara estàs al cotxe desitjant que apareguin aquelles meravelloses vistes amb el castell i el mar de fons, ja notes tranquil·litat i calma. La barreja entre l’olor de muntanya i mar provoca una dosi de relaxació que mai en un altre lloc ho he pogut sentir com aquí.

    Tossa de Mar no és només un poble amb platja on pots anar-hi i banyar-te. Seria un delicte si no aprofitessis el dia per, si ets un amant del mar, perdre’t per les seves aigües amb unes ulleres i bussejar entre els milers d’animals marins que pots trobar o, si bé, ets un amant del sol, estirar-te a la vora del mar, tancar els ulls i escoltar la trencadissa de les onades als teus peus. Un lloc on després d’un llarg dia de platja i després d’un bon menjar als restaurants que pots trobar-hi tant a primera línia del mar com entre els carrerons de dintre el poble, val la pena perdre’t dintre del recinte emmurallat de la Vila Vella, ja que és un dels pocs exemples de població medieval fortificada que es conserva a les costes catalanes. Passejar pels seus carrerons plens de flors, perdre’t i trobar racons que mai abans havies vist. I per acabar, sopar al castell, enlluernat amb molta delicadesa i, acompanyat, sempre, de petites bandes de músics.

    Tenim la sort de viure a un territori que comparteix platja i muntanya, aprofitem-lo, perdem-nos-en i descobrim coses noves i, sobretot, compartim-ho, la vida compartida és més.

    Article complet

  • Un dia al Congost de Motrebei

    Quan vius a una gran ciutat com és Barcelona, t’acabes acostumant als seus sorolls, les seves olors i les seves vistes plenes d’edificis. No obstant, si ens allunyem de la ciutat comtal i ens desplacem  cap a Lleida,  més concretament entre les comarques de La Noguera i Pallars Jussà, podrem trobar l’únic gran congost de Catalunya pràcticament verge.

    El Congost de Motrebei situat entre Lleida i Aragó i declarat Refugi de Fauna Salvatge al 2005, té una extensió d’unes 600 hectàrees amb un terreny gairebé verge, ja que no el travessa cap carretera, ni línia elèctrica. El congost està situat a més de dues hores de Barcelona, fet que ajuda a que no hi hagi gran afluència de persones i sigui un lloc tranquil per passar un bon dia amb els amics o la família.

    Una vegada ens trobem allà podem realitzar una gran varietat d’itineraris per tal de poder gaudir del meravellós paisatge. Si el que volem és caminar i observar la seva gran flora i fauna, el que es recomana és recórrer la sendera formada per un camí tallat a la roca i les parets de la muntanya. Si finalment ens decidim per això, haurem d’escollir quin nivell de dificultat volem, el senzill de 4,5km o el de nivell avançat per als més experts de 9km —trajecte només d’anada—.

    Una segona opció és llogar un caiac; i com en el recorregut a peu, podem escollir entre dos nivells de dificultat, el senzill de 7km i el nivell avançat de 14km. Dins d’aquesta opció podrem triar entre escollir un caiac individual o doble, això si, trieu un de doble, aneu amb una parella amb la que tingueu bona comunicació sinó navegar amb línia recta serà gairebé impossible. Aquesta opció la recomanem molt per a un dia d’estiu, perquè sempre tindreu la opció de baixar del caiac i donar-vos un bany a les aigües de temperatura agradable.

    Finalment, comentar que si voleu passar un bon dia envoltats d’aire fresc, de naturalesa i aigües de color turquesa; us recomano visitar el Congost de Motrebei i triar algun dels itineraris per tal de passar un bon dia en família o amb bons amics.

    Paola Molina

     

    C2

    Refresquem-nos

    Escales

    Camí de pedra

    Article complet

  • Un dia a Cardona

    Ferran Wesselo i Comas (C2)

    Quan viatges, sempre hi ha un instant en el que per fi reconeixes on ets. Fins llavors has estat absent, caminant i parlant d’una forma gairebé automàtica. Encara que saps que ja no camines per Barcelona, internament segueixes dins de la teva rutina, t’és impossible desconnectar del tot. De cop, però, alces la vista i ho tens clar: seus en una terrassa d’un bar de Cardona, entre arbres pelats i nens que juguen. Tot és calma. Llavors, només llavors, escures el cul del cafè, respires profundament i somrius als amics. T’aixeques i dius: “Va, que tenim pressa”.

     

    Caminem fins el Castell de Cardona, la nostra primera parada. El paisatge que veiem des de dalt del castell –els verds fredíssims dels camps i la tranquil·litat distant del Pirineu– es trenca en el territori erm de les antigues mines de sal de Cardona. La Vall Salina sempre ha estat, ens diu la guia, lligat al nom de la vila: la sal ha sigut el principal motor econòmic i polític, motiu, per tant, de disputa entre nobles i territoris, entre empresaris i vilatans. El castell vol representar, amb formes romàniques i gòtiques, el poder de la família Cardona i demostrar la capacitat de defensa d’aquest mineral tan apreciat. Tot –ja sigui la torre, la muralla, o la pròpia església– respon a aquesta idea: el poder; poder esculpit en pedra massissa.

     

    Després de dinar baixem fins les mines de sal. Aquella mina que havia sigut durant segles un motor econòmic puntal és ara, com és habitual al país, un mer aparador turístic. La nostre guia, una animadora infantil, ens explica amb molta traça la naturalesa de Vall Salina i la història de la mina mentre va fent bromes a les criatures. Anem caminant entre parets sedoses de sal i estalactites que regalimen eternament. En acabat, posen un vídeo i ens condueixen fins la botiga de souvenirs.

     

    Tornem a Barcelona cansats però satisfets. Embadalit, mirant el paisatge des del cotxe, recordo que ben aviat tornarà a ser dilluns. Si abans no sabia sortir de la rutina, penso, ara no sé pas com hi tornaré a entrar.

    Castell de Cardona, vist des del poble.

    La Vall Salina, vista des de fora.

    La Mina de Cardona, jo i dos amics.

     

     

    Article complet