• La dona veloç, d’Imma Monsó

     

     

    La dona veloç és la novel·la amb la qual  l’Imma Monsó va guanyar el premi Ramon Llull el 2012. És una història que caricaturitza la societat actual i l’obsessió que tenim per la gestió del temps. La lluita a contrarellotge per buscar la màxima eficiència en termes temporals s’ha convertit en una de les principals preocupacions contemporànies. Això ha portat que alguns valors o aspectes, com les relacions personals i la seva qualitat, hagin passat a formar part d’un segon pla. La pressió constant a què nosaltres mateixos ens sotmetem porta que el plaer i el gaudi passin a ser una cosa excepcional. Volem tenir-ho tot controlat, però és aquest control el que acaba esdevenint caos i desordre, tal i com li passa a la protagonista del llibre.

    L’Agnès Bach és una psiquiatra obsessionada en estalviar temps, i és per aquesta mateixa raó que es fa dir Nes. Viu d’una manera totalment accelerada tenint la necessitat de fer-ho tot ràpidament. Ha de mesurar tot el que fa i valorar-ho temporalment. S’ha criat en una família en la qual ella mateixa divideix els seus membres entre els ràpids, on s’inclou; i els lents, els quals considera en desavantatge.

    La novel·la està narrada en dues persones que es van alternant. Els capítols parells estan redactats en primera persona, i són en els que la protagonista  detalla episodis i records del seu passat, sobretot familiars; i els capítols imparells, escrits en tercera persona, que permeten conèixer els personatges d’una manera més profunda.

    La novel·la retrata de manera indirecta el desordre vital i emocional que caracteritza la societat actual. Està escrita amb un estil irònic que plasma de manera còmica algunes situacions i decisions absurdes que la pràctica humana ens regala. Nogensmenys, en general, és una novel·la que m’ha decebut perquè, des del meu punt de vista, el ritme és molt monòton i les accions molt reiterades. Si bé és cert que al final del llibre hi ha un petit canvi en la trama amb què s’aconsegueix alterar subtilment el caràcter planer de la història, al meu parer no es fa d’una manera prou atractiva i coherent.

    En qualsevol cas, és una novel·la que convida a la reflexió i comparteixo amb l’autora la urgència de posar remei a aquesta necessitat malaltissa d’intentar categoritzar i posar etiquetes a les coses, perquè tot i que per a nosaltres sigui l’opció més còmoda i ràpida, a vegades és més important parar; escoltar i entendre la gent del nostre costat, perquè sinó l’únic que fem és que els radars que controlen el nostre modus vivendi alimentin un estat  d’insatisfacció i frustració constant. I és que, com són els detalls els que marquen la diferència, si no ens fixem en ells, són moltes les coses que ens perdem.

     

    Laura Sánchez Alcaide

    Article complet

  • Allò que va passar a Cardós

    Títol: Allò que va passar a Cardós
    Autor: Ramon Solsona
    Editorial: Proa
    Col·lecció: A TOT VENT-TELA
    Pàgines: 352
    ISBN: 978-84-7588-630-5

     

    A les nostres mans tenim un èxit literari avalat per un autor de gran recorregut. En Ramon Solsona ens torna a delectar. La seva darrera novel·la és una història basada en fets reals. Ens situa a mitjans dels anys seixanta, en un moment històric de grans canvis amb l’èxode migratori dels andalusos cap a Catalunya, la motorització d’Espanya amb el SEAT 600, l’arribada del biquini a les platges i el twist. Paral·lelament el país s’enfrontava a un nou model polític i a una societat dividida entre franquistes i comunistes.

    El novel·lista agafa tots aquests elements per narrar una història d’amor, odi i poder, mitjançant una escriptura dinàmica i brillant, on el moviment es crea a partir d’un munt de veus que relaten la història donant el seu punt de vista. També barreja el català i el castellà per transmetre la realitat lingüística de l’època. Utilitza  la descripció i  parts escrites en to periodístic per contrastar la informació real d’aquell període. D’aquesta manera, les primeres pàgines ens preparen per a l’esdeveniment clau. Mogut per la gelosia, el protagonista assassina el guàrdia civil equivocat. És el punt de partida per capficar-nos en el penediment d’en Santi Vallory i  la seva història d’amor, tota acompanyada pels cants andalusos dels treballadors de les hidroelèctriques, d’un mossèn amb un passat obscur i de la tafaneria de la gent del poble.

    A mesura que anem llegint  l’autor ens passa el paper de jutges. Per una banda, exposa un amant gelós i desesperat que necessita consol i una solució a la seva desesperació, i per una altra destapa el poder i la corrupció dels guàrdies civils. L’escriptor fa que et posicionis. Tu saps en quin bàndol estava la teva família i el record polític és el que t’ajuda a llegir moltes pàgines del llibre. La teva memòria continua treballant i segueix buscant en els records. Segur  que algun amic teu ha viscut una turbulenta relació amorosa. I tu, com l’has pogut ajudar? En Ramon ens fa partícips de la moralitat del protagonista.

    Ha arribat el moment en què viatgis en la línia del temps i apareguis a Cardós. Podràs rememorar l’esplendor que va viure el poble amb les hidroelèctriques i assabentar-te dels secrets dels seus habitants. També seguiràs de primera mà la història d’amor d’en Santi i la Rossita gràcies a la vibrant prosa d’en Solsona. Allò que va passar a Cardós t’està esperant.

    Mina Toboso

     

     

    Article complet

  • La dona veloç, d’Imma Monsó

    Títol: La dona veloç
    Autor: Imma Monsó
    Editorial: Editorial Planeta
    Col•lecció: Ramon Llull
    Pàgines: 384

    Imma Monsó i Fornell (Lleida, 1959) és considerada com una de les escriptores de més vàlua de la seva generació literària. Una autora valorada per la crítica que ha guanyat diferents premis, la majoria per obra publicada. Al 2012 guanya el Premi Ramon Llull amb la novel•la La dona veloç. Així és com es defineix l’Agnès Bach, ‘soc ràpida, no ho puc evitar’, una frase que ens porta a l’especialitat de la novel•la, on la velocitat i la distorsió del temps hi tenen un paper molt important.

    La història està explicada des de dos punts de vista: per una banda, l’actualitat de l’Agnès, on coneixem el seu dia a dia i els seus problemes; per altra banda, l’historial de la família Bach, amb tots els fets importants al llarg dels anys.

    L’Agnès, o Nes, que és com es diu la dona veloç, és la protagonista de la novel•la. Una psiquiatra de 48 anys, que en comptes de viure amb intensitat el moment, sempre està pendent del que succeirà. Els records d’infantesa de la Nes comencen quan a casa seva existia una línia que separava els “lents” dels “ràpids”. Ella sempre obsessionada pel temps, el gran protagonista que mira d’estalviar sigui com sigui i per sobre de tot i de totes les persones que l’envolten.

    La seva història familiar, la relació amb el pare, els dubtes amb l’amant i les converses amb la seva millor amiga, fan replantejar-li els valors, relacionats amb el temps.

    Cal dir que La dona veloç és una novel•la sobretot de converses i de relacions entre diferents personatges. Uns personatges divertits i molt interessants que t’indueixen a reflexionar sobre l’estil de vida propi, i sobretot en un dels factors que mou el món contemporani, que és el temps: la immediatesa, la velocitat, la pressa, a contrarellotge, córrer, córrer i córrer més. Així ho transmet la Nes amb la seva obsessió per aprofitar el temps, generant al lector aquest neguit i nerviosisme constant des de l’inici de la novel•la fins gairebé al final. Una narració que a vegades pot ser estressant.

    Imma Monsó aconsegueix, a través de la novel•la, que reflexionem i recapacitem sobre aquest mal que afecta una gran part de la societat.

    Laura Barreto.

    Article complet

  • Les dones de la Principal. Lluís Llach. Ressenya de Rosalia Ey

    Títol: Les dones de la Principal
    Autor: Lluís Llach
    Editorial: Empúries
    Any de publicació: 2014
    Col•lecció: EMPURIES NARRATIVA
    Pàgines: 400
    ISBN: 978-84-9787-961-3

    Quan l’any 2007 en Lluís Llach va posar fi a la seva carrera com a cantant i se’n va anar al Senegal a crear la seva fundació, tot ens feia pensar que canviava les seves aportacions constants a la cultura per una labor social. Però un projecte que, segons diu, va sorgir de forma casual, ens ha donat com a resultat dues obres de gran valor literari: el 2012 va debutar amb la novel•la “Memòria d’uns ulls pintats” i el 2014 va presentar la seva segona novel•la, “Les dones de la Principal” a la qual fa referència aquesta ressenya.

    La novel•la explica la història de tres generacions de dones d’una família vinatera de la comarca vinícola d’Abadia, que transcorre entre finals del segle XIX i principis del XXI, amb el rerefons de l’assassinat d’un home que era capatàs de la Principal, la casa de la família.
    En una època en què no era habitual que les dones fossin les que estaven al capdavant dels negocis i de les famílies, les dones de la “Principal” es mostren sempre coratjoses, fortes i independents. Han estat capaces de superar la crisi de la fil•loxera i mantenir el negoci fins a convertir-lo en una empresa moderna del segle XXI que s’obre al mercat internacional.
    L’àvia es va enamorar d’un home culte, romàntic, fora de lloc i de temps. No va triar un patriarca menestral que la protegís a canvi de submissió… Segurament el meu avi Narcís pressentia que la seva dona cercava uns espais abstractes de llibertat i , tot i no coincidir en quasi res, procurava donar-li instruments per continuar el seu camí i no tal com la societat imposava.
    En la resolució del crim van apareixent altres personatges secundaris: l’inspector Recader que investiga el crim; el mossèn i altres representants de l’església; en Llorenç, el jove capatàs i fill de la cuinera; i la dida Úrsula, fidel protectora de les dones de la Principal. Tots aquests personatges i els homes i dones de la Principal ens donen una bona perspectiva de l’escenari social de l’època tractant temes com la família, la posició de la dona, el poder de les institucions, la diferència de classes, l’homosexualitat,….
    A mesura que es van passant pàgines, el llibre va enganxant, tant pel descobriment dels personatges com per la intriga sobre el crim misteriós. Tots els secrets són desvetllats al final de la novel•la en una llarga conversa entre l’última dona de la principal i el seu pare, que havia fet un escrit explicant tots els detalls.
    No us la podeu perdre!

    Article complet

  • Ressenya: Primavera, estiu, etcètera

    Títol: Primavera, estiu, etcètera
    Autora: Marta Rojals
    Any de publicació: 2011
    Editorial: La Magrana
    Pàgines: 368
    ISBN: 978-84-8264-96-65

    Marta Rojals, nascuda a la Palma d’Ebre l’any 1975, és una escriptora, articulista i arquitecta catalana. Es llicencià en arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya i gràcies a la seva especialització en teoria, història i crítica gaudeix de traduir i editar publicacions d’arquitectura. Així doncs, Marta combina la seva faceta d’arquitecta amb la d’escriptora.

    Pel que fa a la seva trajectòria literària, Marta ja ha publicat 3 obres les quals han tingut un èxit sorprenent; aquestes són les següents:

    • 2011 — Primavera, estiu, etcètera (Barcelona: La Magrana)
    • 2014 — L’altra (Barcelona: La Magrana)
    • 2015 — No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra)

    Sortir de la teva rutina, dels maldecaps… en definitiva, sortir per un moment de la teva vida real i endinsar-te en una novel·la que et condueix a una vida paral·lela, però no d’un món imaginari sinó autèntic i proper és una de les característiques que aporta aquesta primera novel·la de Marta Rojals. És a dir, el lector/a gaudirà d’una història natural, molt clàssica pels dies que corrent avui en dia. A més a més, tindrà l’oportunitat de conèixer el caràcter típic de la gent d’un poble petit de les Terres de l’Ebre i, també, com tirar endavant una situació complicada i propera al realisme gràcies a l’actitud forta de la protagonista.

    L’obra gira entorn la vida d’una jove anomenada Èlia, la qual es troba ja en els seus 34 anys, arquitecta de professió i vida sentimental estable. De sobte, la seva vida es veu sotmesa a un canvi total, ja que s’ha acabat la seva relació sentimental amb qui portava ja molts anys i, a més a més, ha de deixar la feina que té a la ciutat a causa de la crisi que viu el món de la immobiliària. Davant d’aquesta situació suposadament dramàtica, l’Èlia decideix anar a fer la seva visita de rigor de Tots Sants al seu poble natal. Però aquesta visita remou sentiments de la seva infantesa i adolescència els quals desperten en la protagonista el desig de reviure aquestes sensacions. Així doncs, l’Èlia està disposada a allargar la seva visita i descobrir secrets que havien quedat enterrats.

    És fantàstica la sensació de realitat que ofereix aquesta obra gràcies a la contextualització tan idònia, el llenguatge oral característic del poble de la ribera el qual és transcrit exactament igual combinat amb el que empren els barcelonins. A la vegada, la personalitat de la protagonista encomana optimisme a qualsevol persona que es pugui trobar en una situació semblant.

    Finalment, considero que l’obra convida a viure la història, a posar-te al paper de l’Èlia i acompanyar-la en tot el trajecte de l’obra. Tanmateix, anima a visitar aquestes terres tan peculiars amb els seus paisatges que ofereixen calma a qui busca desconnexió.

    Article complet

  • Siurana, la joia del Priorat

    Siurana és un diminut poble de l’interior de Catalunya, situat a la comarca del Priorat. Està situat a 737 metres d’altitud sobre una cinglera de roca calcària i s’hi accedeix a través un tortuós camí que serpenteja els penya-segats fins arribar a l’enorme roca. Un cop hi arribeu, podreu gaudir del pintoresc poble i de la terrassa panoràmica amb precioses vistes a la vall del riu Siurana, a la Serra del Montsant, a la Serra de la Gritella, a les muntanyes de Prades i al Pantà de Siurana.

    Gràcies a la seva ubicació estratègica, Siurana va ser el darrer reducte de la Reconquesta a Catalunya. Va ser necessària la intervenció de quatre comtes amb tot el seu exèrcit per sotmetre-la, l’any 1153, posteriorment a la caiguda de Lleida i Tortosa. Siurana és un territori fèrtil per contes i llegendes. La més famosa és la de la reina mora Abdelazia que, quan van arribar els cristians va preferir suïcidar-se abans de veure’s-hi sotmesa. Ho va fer tirant-se al precipici amb el seu cavall, que va deixar a la roca la petjada de la ferradura per sempre.

    El poble és una petita obra d’art; carrers empedrats i plens de flors ens acompanyen durant la nostra visita. No podeu deixar de perdre-us entre les seves cases i meravellar-vos pel magnífic estat de conservació de les mateixes, amb un respecte absolut per la seva arquitectura tradicional. Un plaer per la vista. Les restes de la fortalesa sarraïna són parada obligatòria.

    Les muntanyes de Siurana són un punt de trobada nacional i internacional per a la pràctica d’escalada. Existeixen vies per tots els nivells. A més a més, múltiples rutes de senderisme envolten el poble. Els camins de Siurana parlen als qui, a peu i pausadament, s’endinsen en la intimitat dels seus paisatges. No deixeu d’escoltar-los.

    Carla Lecumberri

    Article complet

  • Destí Bilbao

    La capital de Biscaia, Bilbao, és una ciutat que en els darrers anys ha experimentat una revolució urbanística sense precedents a Euskadi: d’urbs industrial estigmatitzada per la presència dels anomenats Alts Forns a metròpoli avantguardista engalanada a partir de la construcció del Museu Guggenheim.

    Frank Gehry, arquitecte, va finalitzar aquesta edificació insigne l’any 1997, a semblança d’un vaixell que solca les aigües braves de la ria d’Ibaizábal fins arribar a la mar Cantàbrica. Aquesta barrera natural exerceix de pulmó verd urbà i, al mateix temps, de dinamitzador social, cultural i econòmic. No obstant, ambdós ribes gaudeixen de trets diferencials que les identifiquen clarament: el marge fluvial dret conserva el llegat més històric mentre que l’esquerre ha esdevingut un pol d’atracció econòmica.

    Així, passejant per la banda dreta podem localitzar la Torre de la Catedral de Santiago, seu oficial de la Diòcesi de Bilbao i d’estil preeminentment gòtic, i l’Església de sant Antoni, temple amb major popularitat que, fins i tot, apareix retratat en l’escut de la ciutat. A més, també tenim l’oportunitat de visitar el Mercat de la Ribera, mescla entre mercat tradicional i aparador gastronòmic, el Teatre Arriaga, una de les construccions més emblemàtiques, l’Alcaldia, ocupada durant gairebé 15 anys per Iñaki Azcuna, qui va ser condecorat l’any 2013 amb el guardó Batlle del Món, i la Universitat de Deusto, referent nacional en l’àmbit de l’educació superior.

    Canviant de ribera, creuant la ria a través del pont Zubizuri projectat per Santiago Calatrava, arribem a la zona financera. Aquí, la ciutat ens ofereix l’oportunitat d’entrar al centre comercial de Zubiarte per a realitzar compres, gaudir de la gastronomia basca, etc. Més enllà, resseguint el curs del riu Nervión, topem amb el gran Palau d’Euskalduna, espai polivalent on s’organitzen congressos i espectacles de diversa índole. Seguidament, l’àrea hotelera es manifesta magnificent. En darrer terme, hi ha el Museu Marítim, centre de conservació i difusió de patrimoni cultural.

    Aquesta ruta de coneixença urbana és aconsellable realitzar-la a peu per a no perdre’s cap detall però, en cas de necessitat, la capital compta amb una potent xarxa de transport públic: metro, tramvia, ferrocarrils autonòmics i estatals, autobusos…

    En poques paraules, Bilbao mereix ser assaborida lentament per a descobrir-la. Una ciutat que ha ressorgit amb força, fusió perfecta entre tradició i modernitat, oberta al món. Sens dubte hi tornaré.

    Pedro Iglesias Aranda

    Article complet

  • ESTOCOLM, CONSTANTMENT EFÍMER

    Fred. Qui ho havia de dir que a aquestes alçades, després de 23 anys, descobriria què és. Només baixar de l’avió, a l’aeroport d’Stockholm Skavsta ens vam quedar tots garratibats. Era la una de la matinada i aterràvem amb l’últim vol del dia. Recordo l’arribada a terres sueques molt accelerada, i tot per culpa del fred. Després de posar els peus a terra, vam començar a córrer per l’aeroport buscant una porta que ens conduís a dins d’algun edifici on hi ha hagués un bon sistema de calefacció geotèrmica, d’aquesta que tan presumeixen allà. Anàvem pels voltants de l’aeroport buscant l’autobús que ens havia de portar al centre de la ciutat d’Estocolm, amb la ment en blanc mig paralitzada pel fred, els ulls plorosos pel vent i les mandíbules a punt de rebentar de tan serrar les dents. Ens havien dit que faria fred, però no ens imaginàvem l’abast d’aquesta paraula.

    Així va ser la nostra arribada al país de les llums. Vaig anar-hi fa un parell de setmanes, a finals d’abril, amb uns amics del conservatori de música, per mantenir la tradició de fer junts una escapada anual a l’estranger. Com sempre, però, vam comprar els bitllets a última hora, sense preparatius, per aprofitar una d’aquelles ofertes tan atractives que encara avui en dia tens possibilitats de trobar si visites amb freqüència la pàgina web d’alguna companyia de vols low-cost. Tots tenim poc temps, anem molt atrafegats amb la feina i els estudis, així que ens hem acostumat a improvisar. I no només dalt l’escenari. Ens agraden els temps ràpids, no perdre mai la pulsació i preparar els viatges un cop ja estem dalt l’avió enlairats.

    Estocolm és magnífic. Una de les millores ciutats on he estat. Ens vam allotjar al centre, en un alberg a prop de l’estació central. Teníem cuina, i als matins, mentre esmorzàvem, preparàvem el dinar que ens emportàvem en carmanyoles. És una ciutat cara, i com que tampoc és que destaqui per la seva gastronomia, estalviàvem costos d’aquesta manera.

    La ciutat d’Estocolm està formada per 17 illes i vam passar els dies caminant per algunes de les més importants. És una ciutat molt tranquil·la, neta, sense fums i amb un paisatge esplèndid. És visita indispensable anar fins el barri de Gamla Stan, on hi ha el Palau Reial i el seu pompós canvi de guàrdia cada dia a les 12 del migdia. Recomano passejar per la plaça de Stortoget i baixar pel carrer Marten Trotzigs Gränd (el més estret de la ciutat) per delectar per la zona la pasta típica sueca, el kanelbullar, amb un cafè amb llet o te ben calent, a l’hora del fika. Anar a la illa de Djurgärden per visitar la ciutat-museu antiga de Skansen o anar a Kungsholmen per gaudir de les visites de la ciutat des de l’ajuntament, és també imprescindible.

    Però sens dubte, una de les coses que més em va meravellar d’Estocolm és el fet de passar per un mateix lloc en diferents hores del dia i que sempre t’ofereixi una bellesa única. La llum de la ciutat és molt canviant i en pocs minuts, pots estar davant d’una mateixa estampa i que tingui uns colors i essència totalment diferents als que tenia feia una estona.

    Tinc moltes ganes de tornar-hi, però aquest cop a l’estiu, quan la llum del sol desapareix a les 12 de la nit. I és que Estocolm és així, és una ciutat de contrastos. És una ciutat lliure, no només perquè el temps que fa el que vol i va d’un extrem a l’altre, sinó també culturalment, perquè té la sort de tenir un dels sistemes normatius i de protecció dels drets dels ciutadans més avançat del món. I en definitiva, perquè és una ciutat que per més que m’esforci a descriure, no ho aconseguiré. Perquè ara, ja fa estona, que és molt diferent a la que era quan he començat a escriure aquest article.

    Fotografia feta des del mirador de l’illa de Södermalm

    LAURA SÁNCHEZ ALCAIDE

    Article complet

  • El bagul viatger: El Matarranya

    Buscava un viatge per escapar un cap de setmana llarg, i algú em va comentar pots anar al Matarranya. La meva primera pregunta va ser: Què és? On està? Era la primera vegada que ho sentia.
    El Matarranya està situat a la província de Terol, a l’Aragó. Està formada per 18 municipis. La seva capital administrativa és Valderrobres i la cultural és Calaceite. El nom el rep del riu Matarranya, doncs el seu territori coincideix amb la seva conca.
    L’oferta d’allotjament és amplia i variada: cases rurals, hotels, apartaments…
    A l’arribar allà és com si et transportessin a l’època medieval amb els carrers i les cases de pedra, castells i esglésies.
    El primer poble a visitar Valderrobres, és el més gran de tots els que composen el Matarranya. A través del pont de pedra i l’arc de Sant Roque entrem en el casc antic del poble i iniciem la pujada pels seus carrers empedrats fins a dalt, on es troba el Castell-Palau de Valderrobres junt amb l’església parroquial de Santa Maria la Major, d’estil gòtic i construïda al segle XIV. Tot es troba en molt bon estat de conservació i amb unes impressionants vistes del poble i voltants. A dins l’església es troben restos del retaule major que va ser destruït per la guerra civil.
    Altres pobles encantadors de visitar:
    -Creta: carrers empedrats, cases de pedra, la plaça major.
    -Calaceite: carrers empedrats, racons amb encant, a destacar l’edifici on està ubicat l’ajuntament i l’església parroquial de l’Assumpció.
    -La Fresneda: carrers empedrats, carrers amb arcades, el rentador on anaven antigament a rentar roba, l’ajuntament i l’església de Santa Maria la major.
    Un altre atractiu és la gastronomia, rica i fresca amb productes de l’horta. Destaca el pernil de Terol, oli del baix Aragó, el ternasco, mel i dolços típics de la comarca.
    També hi ha via verda per realitzar i rutes per senderisme.
    Un lloc per descobrir i ple d’encants. Com molts l’anomenen la toscana espanyola.

    Elisabet Rosa

    Article complet

  • NAVEGANT PEL RIU NIL

    T’apassiona l’arqueologia?…T’agradaria aprendre a desxifrar un jeroglífic?…T’imagines poder fer un viatge en creuer pel riu més gran del món i observar un dels paisatges més bonics i captivadors?…O potser desitjaries endinsar-te en les grans llegendes dels grans faraons i veure les mòmies d’alguns d’ells…?. Doncs… aquest és el teu viatge perfecte!

     


    Egipte ha estat des de sempre font d’inspiració de molts contes infantils i també escenari de grans pel·lícules. És un país amb un encant especial i que no deixa indiferent a ningú que el visita. Jo vaig estar-hi fa uns anys i en guardo un màgic record…

     

    El viatge que us proposo és a bord d’un fabulós creuer amb tota mena de detalls i comoditats. Sols d’aquesta manera s’assegura que el vostre recorregut pel riu Nil es converteixi en una experiència inoblidable.

     

    El trajecte s’inicia al Caire fins arribar a Abu Simbel. Mica en mica aniran apareixent les piràmides de Giza, els temples de Karnak, Luxor, Kom Ombo i el d’Edfú.

     

     

     

    Sobre aquestes línies podeu veure el complex  d’Abu Simbel, construït sota el mandat del faraó Ramsés II. La seva grandesa no sols recau en la majestuositat que salta a la vista, sinó també perquè va ser traslladat des de la seva ubicació original als anys seixanta, quan van construir la gran pressa d’Aswan.

     

     

    A l’inici de la història d’Egipte, les esfinxs van representar la força i la saviesa del rei. Aquesta és la gran Esfinx de Giza. Atribuïda al rei Kefren, té cos de lleó i cap humà.

     

    En definitiva, us animo a visitar un dels indrets més encantadors del món, on sereu sempre ben rebuts pels seus habitants, sempre acollidors i hospitalaris. A més, quedareu sorpresos per la seva gastronomia i rebosteria. I un últim apunt, us asseguro que si hi aneu, hi repetireu segur!!

     

    Bon viatge!

     

     

    Miriam Amaya Hernández.

    Article complet