• El meu regalet

    Bon dia, companys,

    Disculpeu l’entrada, però no sabia on publicar el meu regalet i he pensat de posar-lo al blog.

    Us deixo com a regalet el conte que vam fer junt amb la Fina.

    Penso que no us ho vaig ensenyar i és un dels textos que he escrit  del qual estic més satisfeta.

    A veure si us agrada. Em serveix com a regalet ?

    Sort dimecres

4 comentaris

  1. Núria Navarro Teixidó

    13 juny 16
    11:32 #

    Gràcies, companyes!!! Que xulo! Bona feina, sí senyores!

  2. jfarre

    06 juny 16
    20:52 #

    Molt bé, noies! Llàstima que no el vam tenir a temps per al concurs!

  3. Fina Moreno

    06 juny 16
    18:05 #

    Va quedar força xulo, oi?

  4. alumnatmaresme

    05 juny 16
    13:05 #

    LA MARE MULLADA

    Era una tarda assolellada, la tardor es feia notar, tot el jardí estava cobert d’una catifa de fulles seques.

    En Roger va obrir la tanca i va entrar, anava xutant les fulles com si fossin una pilota. Va entrar per la porta del darrere que donava a la cuina.

    Ostres, quin ensurt! En Bernat va sortir corrents, semblava un cavall desbocat, estava vermell, els ulls plens de llàgrimes, si no s’hagués apartat, de ben segur, li hauria passat pel damunt.

    En Bernat i en Roger eren amics des de… uf, molt de temps! Ara tot just fa una setmana van celebrar el seu setè aniversari plegats. En Bernat va néixer un dia abans que en Roger; eren amics, companys, confidents, no podien passar l’un sense l’altre.

    En Roger va quedar-se petrificat, no recordava haver vist mai el seu amic d’aquella manera, què podia haver passat? Sortí ràpidament darrere d’ ell.
    -Bernat, Bernat!- cridà ben fort. El seu amic corria i corria carrer avall, ell en prou feines podia seguir-lo, encara bo que en girar la cantonada i arribar a la placeta el va veure assegut; tenia el cap entre els braços.

    Va deixar-se caure al seu costat, estava esgotat, quina corredissa!
    Li passà el braç pel damunt amb tendresa.

    -Està boja! Què ha d’anar a fer allà? Jo també la necessito molt, més que aquella gent!- cridava entre plors en Bernat.

    En Roger no entenia res.

    Molt suaument va preguntar-li: -Qui està boja?

    -La mare!- va contestar-li. -Diu que se’n va un temps per ajudar una gent que marxa del seu país, que necessiten ajuda. Jo també la necessito i molt!-cridà, mentre seguia plorant desconsoladament
    Mentre veia passar aquella terra, àrida i desconeguda per a ella, l’Anna encara sentia la veu desesperada d’en Bernat plorant, suplicant i dient bestieses darrere d’ella. Aquell matí d’incertesa, por, inseguretat… Aquell matí, ara fa vint-i-quatre hores, en què es va col·locar la jaqueta on posava “lifeguard”, aquella jaqueta que li havien proporcionat els de metges sense fronteres, aquell matí en què va deixar el confort i l’escalfor de la llar per endinsar-se en una història sense planificar.

    En Bernat li va dir que no la perdonaria mai, que ell també la necessitava. Aquelles paraules arribaven un cop i un altre, com un batec del cor al seu pensament. No li marxaven del cap aquells ulls plens de llàgrimes, aquell cor, pel qual ella hagués donat tot, encongit, ferit i suplicant.

    No sabia ben bé què podria fer, només sabia que tenia els coneixements i la necessitat de fer alguna cosa, d’ençà que va veure aquell nen surant a l’aigua de la platja…

    Encara li regalimava una llàgrima quan van arribar. Va veure aquella terra de ningú on s’amuntonaven, amb sort, famílies senceres, sense ella, nens muts d’espant, mares cridant desesperades, pares donant-se cops de puny o bufetades, sense creure allò que estaven vivint. Ningú però, no entenia què era allò que havien fet malament, els havien fet fora del seu món, havien decidit buscar un lloc on viure tranquils i donar un futur millor als seus fills i havien aterrat en aquell paratge desolador, sense esperança i amb la pena d’haver perdut allò que més volien, la seva família.

    Les llàgrimes van tornar als ulls de l’Anna, llàgrimes d’impotència, de ràbia, i sorgí un sentiment de rebuig vers aquella societat, civilitzada i occidental que girava l’esquena en aquells moments a aquelles persones.

    Durant uns minuts va sentir el cor parat, una meitat l’havia deixat amb en Bernat, l’altra se li havia parat de dolor.

    De sobte els seus ulls van aturar-se a la platja, va veure uns braços que sortien i demanaven ajut, manotejant amunt i avall.

    L’Anna va començar a moure’s a càmera lenta primer; va cridar: “allà, allà, mireu!!”, ningú no l’escoltava en aquella torre de Babel, arrencà a córrer a poc a poc i després, sense deixar de mirar a l’aigua, amb totes les forces de què va ser capaç.

    Va arribar a l’aigua gelada, va endinsar-se sens dubte i es capbussà nedant vers aquells braços que espaiaven, cada vegada més, els seus manotejos. Va nedar amb tota la seva força, amb tot el cor…

    Quan va arribar va veure alguna cosa que es movia. Va tirar d’allò i a la seva mà va aparèixer un conillet de peluix, molt semblant a aquell que l’àvia li havia regalat a en Bernat i que encara dormia amb ell.

    Com a mare va saber que darrere d’aquell peluix estarien els braços del nen que l’havia abraçat fins ara, que no hi havia massa temps… l’havia deixat anar. Va capbussar-se de nou….

    Aquell matí quan el pare el va despertar, en Bernat estirat al llit, estava trist. Era dissabte, aniria amb en Roger amb la bici a tirar pedres al riu i a agafar caragols….

    Bernat, baixa, baixa ràpid! Va escridassar el pare amb veu d’alegria, una veu que feia setmanes que no sentia.

    Mira la tele Bernat, mira! Amb els ulls carregats de son, en Bernat va mirar i va quedar bocabadat. Allà hi era la mare, la seva mare, mullada de dalt a baix, amb aquella jaqueta que tant odiava i que posava “lifeguard”. Als braços portava un nen de la seva edat, morenet i amb ulls grans i espantats que agarrava amb força un conillet semblant a en BABA.

    En aquell moment sense entendre ben bé perquè, en Bernat va notar una onada de calor, semblant a aquella que notava quan algú li deia què havia fet alguna cosa bé o quan llançava la pedra més lluny que ningú. Una onada que va treure-li de cop tota la ràbia que tenia dins i va sentir que estimava més que mai la mare. Què mullada que està!, va aconseguir dir en veu molt baixeta, no està boja, està xopa!

    FINA MORENO -EVA CALVO

Escriu un comentari

RSS dels comentaris

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Històric


Categories




Entrades recents


Blogroll


Enllaços d'interès per a l'aprenentatge


Rebost d'activitats


Recursos TIC


Segueix el CNL a


Webs d'interès


Paraules clau