Arxiu de la categoria ‘dictat creatiu’

  • Dictat en línia

    Retorn

    Feia quaranta-cinc anys que no trepitjava el meu poble. Bé, el que havia estat el meu poble, o potser encara ho era, no ho sé. Diuen que ets del lloc on neixes, però què passa si durant més de quatre dècades no t’hi passeges? Què passa si durant tot aquest temps senzillament l’ignores? No us ho sabria dir, però alguna cosa deu quedar i la descobreixes quan tornes. Les olors?, la llum?, el paisatge?

    El paisatge no ho crec. Quan vaig arribar amb tren, ara fa cinc anys, res s’assemblava al que jo recordava. Per començar, em van fer travessar la via per sota. Que moderns, vaig pensar, abans la travessàvem per dalt i no passava res! De la plaça que hi havia i que hi ha davant de l’estació, només vaig reconèixer l’estàtua d’aquell personatge que dóna nom també al carrer que tothom diu de l’Estació però que es diu… com es diu? Ah! sí, Marià Cubí.

    Article complet

  • DICTAT

    S’escoltaren cinc trucs a la porta. Anaven caient lentament i feixugament com una llosa en aquella xafogosa nit de finals d’estiu.

    Els assistents a aquella taula rodona restaven quiets. Les mans, unides. Els cossos, garratibats. El cap, cot. La mirada, perduda cadascú en el seu món…

    Un calfred els va recórrer l’espinada. Havia arribat el moment. Tant l’Artur, com l’Oriol, en Raül, la Muriel o la Carme eren conscients que s’hi jugaven molt, s’ho jugaven tot. El que estava a punt de succeir en aquella habitació podria canviar el destí de molta gent.

    La porta va grinyolar en tancar-se al darrere d’aquella ombra allargassada que amb parsimònia es va deturar al bell mig de l’estança. Un campanar llunyà els va confirmar que arribava a l’hora convinguda: mitjanit de l’onze de setembre de dos mil disset.

    (Maribel Camps)

    Els cinc assistents es van quedar mirant aquell rostre pàl·lid i esgotat. Esperaven una resposta a la inquietud que ja feia gairebé dos anys que suportaven.

    L’Artur es va aixecar ivaçós, angoixat. Necessitava una resposta i no resistia ni un minut més el silenci de l’Antonio.
    – El poble reclama una resposta i no poden haver-hi més negociacions. Has vist el que ha passat avui? Els catalans i les catalanes han convertit aquest dia en una guerra de segadors. No volen més discursos. T’adones ara que la desobediència no era tan fàcil? Si hagués estat així, tindríem finançament d’Europa i no hi hauria una revolta als carrers. Digues, hem arribat a una entesa?

    (Yolanda Quilez)

    L’Antonio era la trista figura en persona. Qui l’ha vist i qui el veu! Era un vestigi, una aparença, una ombra, l’àngel caigut només en 2 anys. Algú recordava ara aquell personatge irònic, ple de vida, confiat en si mateix i en el seu programa?

    I tanmateix en aquell període s’havien cremat, ell i els companys. Només estàvem a l’equador de la legislatura i semblava que havien passat mil anys. Molts es preguntaven si resistiria fins al final o l’haurien de substituir.

    -Senyors -va dir amb un fil de veu quasi imperceptible-, l’assemblea ha decidit de continuar endavant amb el procés des de l’oposició. Per tant no donarem suport al candidat proposat. Però tampoc hi votarem en contra, senzillament ens abstindrem.

    S’aixecà feixugament, la mirada perduda, el pas vacil·lant. Pel cap li ballava el record de quan anaven contra tothom, de quan eren verges i pensaven a menjar-se el món.

    -Puta realitat! -cridà sense mirar-se els assistents, esglaiats.

    (Miquel Serra)

    En Carles va deixar-se caure a la butaca, estava cansat. Va tornar a mirar la pantalla de l’ordinador; definitivament, aquell inici per una novel·la no li acabava de fer el pes.

    Si volia guanyar el concurs literari s’hauria d’esforçar molt més, ja que els diners del premi li eren indispensables per sortir de l’embolic a on s’havia ficat.

    Tot d’una l’atmosfera de l’habitació li va sembla irrespirable. S’aixecà i obrí la finestra. Començava a clarejar, una brisa freda li acaricià el rostre.

    De sobte, un baluern al pis de sota va fer que tornés bruscament a la realitat.  Baixà l’escala corrents alhora que cridava a la seva dona. Va quedar-se paralitzat quan la va veure estirada al terra inconscient.

    (Fina Moreno)

    En Carles es va acostar al cos de la seva dona, s’acotxà al seu costat i l’observà atentament, mentre la sacsejava per les espatlles i li cridava el seu nom. Va veure, alarmat, que d’entre els cabells li baixava un fil de sang, que li regalimava per la templa dreta.

    Potser no hauria d’haver demanat diners a aquella gent, ja li havia advertit el seu editor que no era bona idea. Tanmateix, no hi havia marxa enrere: es trobava en un bon atzucac. Però ara el més important era que la Marta estigués bé.

    Amb els nervis no es va adonar que amagat darrere de la cortina del menjador, convertit en ombra, un home els observava.

    (José Mª García)

    “Què dimonis està passant? Estic somiant?” En Carles, desconhortat, es va pessigar amb ràbia l’avantbraç per esbrinar si es tractava d’un malson. Era curiós que un home tan profundament racional com ell es pogués embolicar d’aquella manera i fos tan fràgil emocionalment. Però, malauradament, havia begut oli, no era cap malson, sinó un daltabaix. I ben gros.

    Ràpidament, s’inclinà sobre el cos inert de la seva dona per prendre-li el pols, amb la il·lusió d’escoltar un batec esperançador. Amb els ulls inundats en un mar de llàgrimes, evidencià que no podia fer res més per la Marta: ja era morta.

    Amb el cos arronsat i dèbil, despenjà amb prou feines el telèfon per trucar a la policia, però es quedà immòbil quan escoltà que no hi havia línia. En un vaporós instant, rumià: Potser, no era cap coincidència la carta anònima que vaig rebre fa dos diumenges a la nit…

    (Sandra Milla)

    Va mirar per la finestra, un cotxe esperava. Era clar que a qui volien torbar era en Carles. Agafà la carta, féu un petó al front de la seva muller i s’acomiadà dient: “t’estimo”.

    Va prendre camí cap als suburbis on volia aconseguir una arma, allò no podia quedar sense resposta. Un lloc riscós, amb gent de la pitjor, però freturar una cosa fa no tenir por de res fins aconseguir-ho. En un casull trobà l’arma i féu un intercanvi per joies.

    Arma en mà, la carta anònima i les idees ben clares, es dirigí a l’edifici dels prestadors, necessitava respostes.

    (Carmen Dolores)

     

    Mentrestant, la Marta continuava estirada a terra, freda. Havia estat una dona guapa, no d’una bellesa estàndard europea, sinó més aviat exòtica però, tanmateix, equilibrada. Els seus llavis sensuals ara dibuixaven un rictus macabre en el rostre desencaixat.

    Qui havia estat observant en Carles amagat darrere la cortina, coneixia molt bé aquella dona. De joves havien compartit més que algunes classes i festes de la Facultat de Lletres. Ell i en Carles, en aquells temps, havien competit per ella. Mai n’havien parlat però tots dos se’n sabien enamorats.

    Retrobar la Marta estesa a terra, inerta, després de tants anys no li provocava cap emoció. La seva fredor era pitjor que la fredor de la mort, era la fredor de qui no té escrúpols, ni cap empatia envers la vida aliena i la condició humana.

    Ja no podia perdre més temps mirant aquella escena patètica. Agafà els discs durs de l’escriptori d’en Carles, estava segur que hi trobaria les proves que inculparien el seu antic col·lega. Per fi podria demostrar la seva traïció.

    Sortí de la casa per la porta del darrere sense fer cap fressa i pujà a la moto que havia aparcat al xamfrà. Arrencà el motor i desaparegué en direcció al polígon.

    (Núria Navarro)

    En Martí cavalcava aquella moto amb ràbia, amb la desesperació d’aquell que no té res a perdre.

    Com un flaix li arribà la imatge de la Marta morta i, com un dic que es desploma, milers d’imatges es van succeir una darrere l’altra. Imatges d’una altra vida, d’un altre Martí, d’aquell jove innocent, entregat al treball amb el seu company i tan enamorat que no esbrinà la traïció de tots dos. No recordava quina el va ferir més…

    Ella el va deixar i s’emportà tota la documentació recopilada. Ell va saber aprofitar la informació, la va entregar com a pròpia i el va denunciar al deganat. El van expulsar. No va fer res més a la seva vida, tan sols malviure i odiar.

    No, no sentia res… Era morta, i no sentia res.

    Va palpar la bossa que li creuava el pit, allà hi havia la seva redempció, l’inici de la resta de la seva vida.

    (Eva Calvo)

    Amb el valor, seguretat i fins i tot un cert punt de temeritat que li proporcionava l’arma obtinguda, en Carles s’endinsà agosaradament a les oficines on es trobava l’autor del malson en què es trobava.

    Provà de sol•licitar la visita com si d’un client habitual es tractés però la recepcionista l’hi negà. Sent coneixedor del paratge del seu objectiu, en Carles s’esmunyí per passadissos fins irrompre al despatx del prestamista. L’Aleix era allà, amb una presència de caire mafiós, tot delectant-se mentre recomptava bitllets i més bitllets.

    De cop i volta, com si del llunyà oest es tractés, en Carles desenfundà l’arma en busca de respostes i venjança alhora que exclamava:

    -Per què l’has mort? Ella no valia els quatre miserables cèntims que em vas deixar!-.

    L’Aleix, tot desconcertat i sense saber d’on baixava tota aquella escena s’aixecà en to desafiant i dient:

    -Com tens els nassos de venir aquí, a casa meva, apuntant-me amb un arma i acusant-me de no sé quina mort? Hauria de ser jo qui t’amenacés per morós”.

    Acte seguit, en veure la reacció, en Carles va preguntar a l’Aleix si era l’autor de la carta anònima, i en obtenir la negativa per part del prestamista, s’adonà que no només es trobava amb l’aigua al coll sinó que a més hi havia un altre individu que li complicava l’existència.

    (Òscar Herrera Constans)

    Tot d’una el món se li ensorrà, notava com si el pes d’una llosa hagués caigut sobre la seva esquena… En Carles va deixar caure el braç davant la mirada atònita de l’Aleix, que va descansar i es quedà més tranquil en veure que ja no l’apuntaven. Desfet, abatut, cansat i molt trist va començar a plorar com un nen petit, com feia molt de temps que no ho feia. “He de tornar a casa -va pensar- trucar a la policia, parlar amb la funerària, gestionar l’enterrament…” Amb una empenta va agafar forces i marxà d’allà. No ho va fer sense abans dir a l’Aleix que tornaria, que havien de posar punt final a aquell assumpte que tenien entre mans.

    (Pere Flores)

    Paral•lelament, en Martí seguia conduint aquella moto sense una destinació fixa. Només recordava el moment en què s’havia retrobat amb la Marta. Li quedà una sensació agredolça però conscient que havia iniciat la seva venjança.
    Tot d’una, s’adonà que el seu futur començava a fer un gir. Havia decidit a qui recórrer. Ella era l’única que el podria ajudar. Enmig d’aquella carretera solitària va aturar-se bruscament. Agafà el telèfon i, amb tremolor i nerviosisme, va decidir marcar el seu número. Encara el recordava. S’endinsà en el record de qui va substituir el dolor per a la Marta.
    Va ser, llavors, quan va sentir la seva veu. La Cristina va respondre:
    – Martí, ets tu? Quant de temps! Mai m’hauria pensat que les nostres vides es tornarien a trobar.

    (Gemma Roig )

     

    Però en Carles va pensar immediatament en el seu antic amic, en Gerard, policia local d’un poble del Tarragonés, per explicar-li el greu problema en què es trobava.

    Van quedar l’endemà per anar a dinar a Ca la Coixa, vell lloc on quedaven antigament quan sortien junts com a , diguem-ho així, més que íntims amics per menjar un bon plat d’arròs brovós. Sense pensar-s´ho, va agafar els manuscrits de la Marta. Ningú no hauria estat capaç d’aventurar què fluctuava per la seva intimitat més profunda.

    No ho podia comprendre i s’esforçava a foragitar  ben lluny aquell pensament, com una cosa falsa, anormal, malaltissa de qui l’havia pogut matar, i a reemplaçar-lo  per altres pensaments normals i sans. Però aquell pensament, o més ben dit, aquella realitat, tornava de nou i s’alçava al seu davant.

    Al principi va creure que es tornaria boig. Va experimentar una terrible sensació de fred, però aquell fred no era altra cosa que la por que tenia de tornar a veure altra vegada en Gerard, es seu vell amic de sempre. De sobte, el terror va sacsejar els seus membres.

    ( Amadeu Clota )

    En Carles no s’ho podia creure, en Gerard venia acompanyat. La persona que tenia al seu costat era l’Aleix, aquell maleït prestamista.

    -Això no era el que havíem pactat! Com dimonis no me n’havia adonat abans?

    Aquest nou escenari no li deixava pensar amb claredat. El seu estimat amic no havia estat a l’altura del que s’esperava i ara només li quedaven dues opcions: marxar ben lluny o intentar demanar ajut. La jugada no li havia sortit bé.

    Es va quedar glaçat, sense idees, tan sols van ser uns segons però a ell aquesta estona li semblà una eternitat. Ràpidament va reaccionar, buscà les claus, agafà el telèfon i marxà al més ràpidament possible d’aquell lloc.

    (Alfons)

     

    Era massa tard, l’Aleix l’empentà per l’esquena i el llençà a terra.

    – Per què marxes amb tanta presa? Amagues alguna cosa?

    En Carles va descubrir que en Gerard i l’Aleix estaven junts en una màfia de blanqueig de capital i tràfic d’éssers humans. Va descubrir que la seva muller havia estat víctima de prostitució uns anys abans de conèixe-la.

    – Que et penses que la mort de la Marta ha estat fortuïta? La mala pècora sabia massa i era una amenaça pel nostre negoci. Va dir en Gerard.

    En Carles desenfundà l’arma, li va disparar al pit i li causà la mort.

    L’Aleix fugí rabent. En Martí l’esperava amb la motocicleta. Van agafar l’avinguda del Mar i en una intersecció varen ser arrosegats per un camió que produí la mort a tots dos.

    Just en aquell moment, el Sr. Antonio, després de dies de negociació amb la resta de l’oposició, sortí al balcó i juntament amb l’Artur, l’Oriol, en Raül, la Muriel i la Carme exclamà:

    – Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí! Proclamo la República Independent de Catalunya. Per fi ho hem aconseguit!

    (Òscar Cruz)

    Article complet

  • Dictat_C2/dijous

    Activem la creativitat i el treball col·laboratiu!

    Comencem a redactar una història conjunta entre tots els alumnes del nivell C2.

    Cada setmana, i segons el calendari que hem establert,  heu de redactar un text d’unes 100 paraules que doni continuïtat al fragment anterior.   Podeu escollir el tema, els personatges, el missatge,  però ha de mantenir coherència amb la resta i seguir el mateix estil (registre, estil directe o indirecte, temps verbals…).   Una altra de les condicions és que heu d’incorporar algun mot difícil (ja sigui per  l’escriptura,  pel significat, per l’ús…), de manera que entre tots, ampliarem el vocabulari i les expressions en català.

    A classe,  haureu de dictar el vostre escrit, i respondre els dubtes dels companys. Posteriorment, caldrà que l’escriviu com a comentari a aquesta entrada, de manera que sempre podrem rellegir tota la història.

    Endavant!

    Article complet

  • Dictat/C2_dimarts

    Activem la creativitat i el treball col·laboratiu!

    Comencem a redactar una història conjunta entre tots els alumnes del nivell C2.

    Cada setmana, i segons el calendari que hem establert,  heu de redactar un text d’unes 100 paraules que doni continuïtat al fragment anterior.   Podeu escollir el tema, els personatges, el missatge,  però ha de mantenir coherència amb la resta i seguir el mateix estil (registre, estil directe o indirecte, temps verbals…).   Una altra de les condicions és que heu d’incorporar algun mot difícil (ja sigui per  l’escriptura,  pel significat, per l’ús…), de manera que entre tots, ampliarem el vocabulari i les expressions en català.

    A classe,  haureu de dictar el vostre escrit, i respondre els dubtes dels companys. Posteriorment, caldrà que l’escriviu com a comentari a aquesta entrada, de manera que sempre podrem rellegir tota la història.

    Endavant!

    Article complet

Històric


Categories




Entrades recents


Blogroll


Enllaços d'interès per a l'aprenentatge


Rebost d'activitats


Recursos TIC


Segueix el CNL a


Webs d'interès


Paraules clau