RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per novembre, 2012

  • Remarques sobre alguns temps verbals i alguns verbs

    Aquí teniu algunes explicacions i exemples:

    L’ús del subjuntiu El mode subjuntiu expressa un desig o una possibilitat. En oracions subordinades (introduïdes per QUE) és regit per verbs que expressen incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i d’altres de semblants.

     

    “Cal que plogui”
    “Caldria que plogués”
    “M’agrada que plogui”
    “M’agradaria que plogués”
    “Vull que estiguis content”
    “Voldria que estiguessis content”
    …

    Cal tenir en compte els verbs que tenen la primera persona del singular del present d’indicatiu acabada en -c (so velar [k]). Aquests verbs posaran una ‘gu‘ en una sèrie de temps i formes verbals (passat simple, present de subjuntiu, imperfet de subjuntiu i imperatiu) reforçat amb gu.

    aprendre – aprenc – aprengui -aprengués

    valer – valc– valgui -valgués

    caure – caic – caigui – caigués

    moure – moc – mogui – mogués 

    estar – estic – estigui -estigués

    dir – dic – digui – digués

    poder – puc – pugui -pogués

     

     

     
     Les combinacions en oracions condicionals En català disposem de dos tipus de construccions per a les oracions condicionals.

     
    • Les oracions que utilitzen el mode indicatiu per introduir la condició, suggereixen una situació més pròxima a la realitat:L’estructura és aquesta:

     
    •[ si + present d’indicatiu] + [futur]
    “Si estudies així, aprovaràs”

     
    • Les oracions que introdueixen la condició amb el mode subjuntiu, accentuen el caràcter hipotètic propi de les oracions condicionals. L’estructura és aquesta:

     
    •[ si + imperfet de subjuntiu] + [condicional]
    “Si estudiessis d’una altra manera, aprovaries”

     

    Quan s’utilitzen temps verbals compostos, la combinació és la següent:

     
    • [ si + pretèrit pluscuamperfet de subjuntiu] + [condicional compost]

    “Si haguessis estudiat, hauries aprovat”

     

     

     

     

     
     Verbs de la segona conjugació acabats en -cebre Com ‘concebre’ (i no: concebir)Es conjuguen com el verb ‘rebre’. Recordem que en el present apareix una ‘p’ quan després no hi ha vocal:

     

    Concebo
    Conceps
    Concep
    Concebem
    Concebeu
    Conceben

    Podeu practicar més verbs aquí

    Share

    Article complet

  • Les Roques Encantades

    Carta al director de la revista: Descobrir Catalunya.

    M’agradaria poder-li enviar imatges de les Roques Encantades, però crec que desvirtuaria l’enorme grandària i sobretot la bellesa d’aquesta joia de les nostres contrades. Vull convidar-lo, in situ, perquè admiri la meravella d’aquest indret.

    Estan situades entre el Santuari de la Salut i el Coll de Condreu, a tocar la carena que atalaia la Garrotxa. Des d’aquest coll, hem de seguir el caire on l’aiguavés comença a recollir les pluges per alimentar el riu Brugent. Després travessarem una fageda ombrívola on els faigs s’enlairen cap al cel, com si fessin una cursa per saber quin és el primer que veurà el sol, i arribem sobre l’aresta que careneja la Salut. Allà, entre clarianes i bedolls, ens trobem totes les roques juntes com un nial de monstres amb formes d’animals.

    Durant els segles XIV i XV, èpoques dels terratrèmols més grans, varen néixer tota mena de llegendes: bruixots que practicaven maldats ancestrals, bruixes que amb les seves potingues feien tremolar la terra i el mal humor d’algun dimoni endiablat, i que esllavissaven roques rodolant per la vessant sobre els pobles de la vall del riu Brugent.

    En aquestes roques sedimentades, provinents del fons marí, podem trobar-hi diverses cloïsses i dents de tauró fossilitzades.

    Però senyor director, quan vingui, no busqui fòssils ni dents d’algun vell depredador. Estan embolcallats sota una catifa de molsa verda que no podem gratar, perquè el dimoni se’ns podria emprenyar!

     

    Salvador

     

    Share

    Article complet

  • Via verda nocturna

    És ben cert que quan recordem un lloc acostumem a fer-ho de manera visual. A l’ensems, si algú ens descriu una experiència les imatges ens ajuden a construir el decorat. La descoberta que us proposem avui és ben especial. En primer lloc necessitem un calendari lunar, i planificar la nostra sortida en lluna nova, una nit ben fosca.

    El punt de sortida és les Preses. Allà prendrem l’antiga via verda cap a Olot. Ens caldrà dur un frontal, un fantàstic giny que s’acobla perfectament al contorn dels nostres caps i ens converteix en fars ambulants. Creuarem una carretera i arribarem al parc de la pedra tosca. Allà apagarem el llum, i, si hem encertat la nit, ens trobarem al bell mig de la foscor absoluta.

    I allà començarem la nostra descoberta. Hem de mirar cap al nostre interior i cercar la nostra pròpia llum. Serà, no ho dubteu pas, una descoberta fantàstica.

    TONI

    Share

    Article complet

  • Descripció de l’escola

    L’escola Països Catalans era una escola d’educació primària situada al centre del poble, al costat del nou pavelló poliesportiu. Era una escola alegre i moderna per la seva recent construcció. En aquest centre es feia des de P3 fins a 6è de primària.

    Era una escola amb moltes aules; una aula de música, amb un gran piano de paret, on es cantaven moltes cançons; un parell d’aules d’informàtica, i diferents aules polivalents. Fins i tot hi havia una aula d’idiomes on estudiàvem l’anglès. També hi havia un gran menjador des d’on es podia veure la cuina de l’escola. Sempre ens queixàvem del menjar, però sens dubte era un menja molt sa i saludable.

    L’escola tenia forma d’una gran E, amb un pati enorme separat en dues parts, una més petita per als alumnes de parvularis i la resta per als alumnes de primària. Al centre de la part gran del pati hi havia una pista de ciment per jugar a futbol, bàsquet, voleibol, etc. Al pati hi havia molts arbres i a la cantonada un tobogan i un parell de gronxadors.

    Era un lloc tranquil, rodejat de camps de pagès. Era l’escola perfecta per estudiar i gaudir amb els amics i professors.

    Àlex

    Share

    Article complet

  • Record de l’escola

    El primer que em ve al cap quan penso en la meva escola d’infància és el gran pati que hi havia en entrar, després d’haver travessat la porteria, on hi havia una monja que controlava les entrades i sortides.

    El pati el recordo enorme, enrajolat com si fos un gran tauler d’escacs de color blanc i vermell, flanquejat per l’edifici de l’escola, gris, de línies rectes i grans finestrals amb persianes verdes; per les edificacions anomenades ‘de clausura’, i, al fons, el més divertit, per un tobogan de grans dimensions, construït d’obra, amb dues baixades per les quals baixàvem temeràriament.

    M. Mercè

    Share

    Article complet

  • La meva escola

    L’escola de la meva infància era una petita escola rural, ja que el meu poble no tenia més de dos-cents habitants. En aquesta escola hi anàvem tots els nens, des dels més petits fins als més grans. Tots a dins de la mateixa classe, perquè no n’hi havia cap d’altra.

    L’escola era un edifici no gaire vell, de planta baixa i un primer pis, on hi havia l’habitatge del mestre a dalt i la classe a baix. Les finestres eren grans; només n’hi havia en una de les parets, però la claror que deixaven passar alegrava l’estança. Però per llums penjaven quatre pàmpols que quasi no feien claror.

    Tot i així us he de dir que l’escola de la meva infància va ser la millor del món, ja que era l’única que jo coneixia i en la qual em trobava molt bé.

     

    Amadeu

    Share

    Article complet

  • Descripció de la meva escola

    El Carme Vedruna ha estat la meva escola de la infància. La seva forma és quadrada, amb el pati a l’interior. I al voltant d’aquest pati trobem les aules.

    Per entrar a l’escola es pot fer per dues portes. Una és la porta per on entren els nens i nens d’educació infantil, i l’altra per on enten els d’educació primària. Els petits tenen tota la part inferior per tal de no pujar escales. En aquesta planta, al costat de la porta principal, trobem el despatx per rebre pares i mares a l’hora de fer les reunions. També, la secretaria del centre.

    A la segona planta, hi podem accedir per l’altra porta. Les escales et porten al sector de cicle inicial. També trobem la biblioteca, l’aula de mestres i el teatre de l’escola. A la tercera planta hi ha les aules de cicle mitjà i cicle superior. I l’aula de plàstica i de música. El gimnàs el trobem a fora de l’edifici, creuant el carrer.

    Laura

    Share

    Article complet

  • La meva escola

    Recordar la meva escola em trasbalsa, però a la vegada m’il·lusiona. Durant aquella època tot era alegria. No hi havia perill ni angoixa, i el demà no existia.

    L’escola on jo vaig anar a estudiar durant tota la primària era una escola rural. Dins aquella sala, hi estudiàvem tots, des dels alumnes més grans de catorze anys, fins als més petits de sis.

    El més curiós és que només teníem una professora, vinguda de l’Espanya profunda, que ens feia parlar en castellà i cantar Cara al sol. Tot i això, en fer remembrança d’aquells temps passats, m’emociono.

    L’escola era un edifici aïllat, de dues plantes, amb una cisterna on es recollia l’aigua de la pluja. Aquesta aigua s’utilitzava per tot.

    Quan l’escola funcionava com a tal, estava envoltada d’un mur. La porta d’entrada, un portal de ferro, quedava massa propera a la carretera. En aquells temps no passaven gaires cotxes, però tot i així la mala fortuna va fer que un noi fos atropellat.

    L’edifici en si estava pintat de blanc i tot el seu voltant era un pati immens. Davant de l’edifici, les nenes jugàvem a nonet, a saltar corda, a l’acuit i amagar, o als gronxadors. I els nens a la part del darrere de l’edifici, que donava al bosc, jugaven a futbol. L’aula on es feien les classes era gran, i una enorme pissarra cobria la paret darrere la taula de la professora.

    Quan l’hivern esdevenia gèlid, una estufa de llenya era la que feia disminuir la fredor dins la sala. I quan nevava, alegria i festa. La professora ni s’acostava a l’escola: tenia por, la carretera es tornava massa perillosa.

    Què se n’ha fet de la meva escola? Un munt de runes. L’escola ja no hi és, però jo l’evoco perquè és part de la meva vida, i l’enyoro.

     

    M. Àngels

    Share

    Article complet

  • La meva escola

    L’escola on anava quan era petita la recordo no gaire gran, amb poques aules i força petites. Tinc el record d’estar força estretes a classe. També recordo que les parets eren groguenques i que hi havia una pissarra on ens agradava molt de guixar!

    La classe feia una olor especial. Abans, en la meva època, ens pentinaven amb colònia i suposo que això feia una barreja d’olors fortíssima.

    Recordo pujar una escala estreta, pintada d’un verd clar fins al primer pis, on hi havia la meva classe. També hi havia un pati al darrere amb sorra i algun gronxador. Era el lloc on ens ho passàvem més bé. Ens passava el temps volant!

     

    Teresa

    Share

    Article complet

  • L’escola perduda

     

    Ahir al matí es va portar a terme l’enderrocament de l’antiga escola d’Els Ocells del carrer Montseny 28 de la nostra ciutat. La raó ha estat el descobriment de la temible i actualment una mica oblidada aluminosi. Cada una de les bigues, de cada un dels cinc pisos, n’estaven afectades. El descobriment ha estat fortuït, arran d’un vessament d’aigua als banys del segon pis.

    Quina pena! Quants records d’infantesa! Han quedat esborrats, de sobte, el racó de la sorrera al pati, la caseta de fusta, la font on tantes vegades, de marrecs, havíem quedat xops i després els mestres ens castigaven. Però era tan divertit…

    Sols queda el record, que mai s’esborrarà.

     

    Fina

    Share

    Article complet

>> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    anècdota català contes despistat elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural potrta. error rondalla rondalles tradició