Recordar la meva escola em trasbalsa, però a la vegada m’il·lusiona. Durant aquella època tot era alegria. No hi havia perill ni angoixa, i el demà no existia.
L’escola on jo vaig anar a estudiar durant tota la primària era una escola rural. Dins aquella sala, hi estudiàvem tots, des dels alumnes més grans de catorze anys, fins als més petits de sis.
El més curiós és que només teníem una professora, vinguda de l’Espanya profunda, que ens feia parlar en castellà i cantar Cara al sol. Tot i això, en fer remembrança d’aquells temps passats, m’emociono.
L’escola era un edifici aïllat, de dues plantes, amb una cisterna on es recollia l’aigua de la pluja. Aquesta aigua s’utilitzava per tot.
Quan l’escola funcionava com a tal, estava envoltada d’un mur. La porta d’entrada, un portal de ferro, quedava massa propera a la carretera. En aquells temps no passaven gaires cotxes, però tot i així la mala fortuna va fer que un noi fos atropellat.
L’edifici en si estava pintat de blanc i tot el seu voltant era un pati immens. Davant de l’edifici, les nenes jugàvem a nonet, a saltar corda, a l’acuit i amagar, o als gronxadors. I els nens a la part del darrere de l’edifici, que donava al bosc, jugaven a futbol. L’aula on es feien les classes era gran, i una enorme pissarra cobria la paret darrere la taula de la professora.
Quan l’hivern esdevenia gèlid, una estufa de llenya era la que feia disminuir la fredor dins la sala. I quan nevava, alegria i festa. La professora ni s’acostava a l’escola: tenia por, la carretera es tornava massa perillosa.
Què se n’ha fet de la meva escola? Un munt de runes. L’escola ja no hi és, però jo l’evoco perquè és part de la meva vida, i l’enyoro.
M. Àngels
Cap comentari