Aquest és un paratge de formes sinuoses i evocadores. La primera impressió és desconcertant, surrealista diries. Quan arribes a l’únic accés que té (i que és lateral), el més convenient és seguir el camí establert, i canviar l’enfocament de la mirada. Si puges les escales i et situes a l’eix que coincideix amb la pintura, pots gaudir d’un paisatge extraordinari, voluptuós. A l’horitzó, dos quadres et vigilen com si el mateix Déu et mirés als ulls. A sota, entre tots dos, un rellotge sobre la llar compta els segons, els minuts, les hores que et quedes fascinada davant d’aquells narius que respiren sensualitat pertot arreu. I encara més a baix i a prop teu, uns llavis molsuts i vermellosos capten la teva atenció i et desperten el desig de besar, perquè com més roent més fidel la besada. Llavors t’adones que tot el paisatge és emmarcat per unes cortines que semblen la cabellera rossa d’una actriu nord-americana: sigueu benvinguts a la Sala Mae West del Teatre-Museu Dalí.
Maria Cristina
Cap comentari