Saps on és la Fageda d’en Jordà? Així comença el poema de Joan Maragall (1860-1911).
De la Fageda d’en Jordà se n’ha parlat molt, però no hi ha res millor que passejar pels seus indrets. Quan t’endinses dins les seves entranyes, un tremolor involuntari et comença a envair.
La natura exuberant que t’envolta és única, fins i tot el cant dels ocells creen una simfonia fins aleshores mai sentida. Si mires amunt, l’arbre altiu no et deixa veure l’astre, que tímid i emmurriat no gosa traspassar el seus rajos lluminosos a través de les espesses fulles dels faigs. Si mires avall una bordada catifa d’ànimes esclafades pel caminant s’enfilen damunt les teves xiruques.
En un petit turó de pedres cobertes per la verda i esponjosa molsa, s’esmuny un esquirolet, s’amaga darrere una falguera, però juganer et mira i no et té por. Mirant fit a fit, gaudint de la puresa del lloc, els teus peus cauen dins un toll, no t’importa, continues caminant, no saps si sortir-ne o quedar-te engarjolat per sempre en el paradís. Ets dins la Fageda d’en Jordà.
M. Àngels
Cap comentari