L’avi Cisco, quan era petita, em feia mirar per la finestra i em deia, tot rient: “Un camp llaurat, llaurat que cap punta de rella ha tocat!. Què és?” I jo mirava i mirava encuriosida, buscant la resposta a aquella enigmàtica pregunta. Encara ara hi penso, i veig les peces de terra cuita com un trencaclosques que ja ha trobat el seu encaix. Imagino el seu tacte fred i aspre, probablement humit per la rosada o la pluja. O ben sec i ardent, els dies de sol intens. Puc veure la disposició endreçada de les teules… i els meus ulls d’infant que no encertaven a trobar cap d’aquells indicis. Llavors, quan li contestava que no sabia de què es tractava, l’avi em responia divertit: “Mira que arribes a ser xut!”.
Maria Cristina
1 comentari
Josep Forés
28 abr. 13
18:51 #
M’ha cridat l’atenció aquesta endevinalla: “Un camp llaurat, llaurat que cap punta de rella ha tocat!. Què és?”.
El cas és que jo sóc valencià de la Ribera del Xúquer i el meu avi me la deia de manera molt semblant: “Un camp molt ben llaurat que la punta de la rella no li ha entrat. Què és? ” (La teulada).
A vegades, una paraula val més que mil imatges!
Josep Forés