A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.
A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
D’un metre i vuitanta centímetres d’alçada i corpulent. Els seus ulls negres expressaven una mirada perspicaç. Tenia un posat altiu i es mostrava segur de si mateix. Vestia impecablement d’un to gris impol·lut, amb una camisa lila i corbata de colors alegres amb dibuixos de Dorimon.
Segons em va explicar treballava com a executiu a la coneguda multinacional Nissan. Havia arribat a Catalunya cinc anys enrere i practicava judo en un centre d’arts marcials a Barcelona.
Tenia una personalitat sorprenent. Tot i preservar lògicament els costums, la llengua i cultura dels seus ancestres, era un amant devot de la cultura occidental, sobretot la catalana. Era un apassionat de la nostra gastronomia i segons les seves paraules “perquè Catalunya és una terra plena de contrastos paisatgístics, amb muntanyes i platges”. També se sentia atret pels edificis modernistes i especialment el llegat de l’arquitectura de Gaudí.
Ben acabat de dinar vam decidir fer una volta per Tossa, antiga població de pescadors, convertida en destinació turística emblemàtica de la Costa Brava.
Vam passejar pel costat de la platja i tot seguit vam endinsar-nos caminant pel barri antic. Vam pujar les escales que conduïen a la muralla que protegeix la part antiga de la ciutat i així poder gaudir de les espectaculars vistes. El mar d’un blau intens contrastava amb la verdor de la boscúria i la blancor dels edificis. Després vam enfilar-nos per un carrer empedrat i costerut. Vam poder observar a un costat del camí dos antics canons que miraven en direcció al mar, i a l’altre, les runes d’una església.
Abans de seguir més amunt en direcció al far vam veure la figura estàtica d’una dona de singular bellesa. Es tracta d’una escultura de bronze de mida natural en memòria de l’actriu cinematogràfica Ava Gardner, més coneguda com “l’animal més bell del món”. L’any 1950 Gardner participava del rodatge del film Pandora i l’holandès errant a Tossa de Mar i compartia cartellera amb James Mason i el torero català Mario Cabré. Mario i Ava van tenir un breu idil·li que va arribar a oïda de Frank Sinatra, aleshores marit de Gardner, el qual va viatjar immediatament a Espanya per apaivagar qualsevol rumor.
El final del nostre recorregut ens va portar fins a un far d’estil modern situat al costat d’un penya-segat amb vistes a una petita cala on nombrosos banyistes gaudien d’un dia assolellat i calorós.
M’havia explicat que el seu pare era japonès i la seva mare nord-americana. Això explicava el seu aspecte tan peculiar.
En observar detingudament els banyistes, vaig adonar-me que curiosament hi havia nombrosos japonesos: famílies senceres, grups d’amics, altres que havien arribat a la platja en solitari…
De sobte, van sortir de l’interior del far dos japonesos. En un primer moment no li vaig donar importància, però al cap d’uns minuts van sortir-ne tres més, tots de nacionalitat japonesa. “Això era massa, massa casualitats en un mateix dia”, vaig pensar. Vaig decidir entrar a dins del far per donar una ullada i no vaig veure res anormal. En sortir, el japonès amb qui havia dinat havia desaparegut misteriosament. Aquest fet em va intrigar encara més.
Vaig emprendre el camí de retorn a l’hostal. Volia explicar a algú les meves impressions. Vaig advertir la presència de gent nouvinguda (japonesos) al meu pas pels diferents carrers de Tossa. No hi havia dubte, es tractava d’una invasió. Una vegada al Punta Marina, vaig adreçar-me al taulell per recollir la clau de la meva habitació i la meva sorpresa va ser quan la recepcionista que em va atendre era també japonesa. La noia em va entregar la clau sense tan sols mirar-me. Vaig córrer com un esperitat a l’habitació per recollir les meves pertinences. A dins l’habitació em sentia segur. Vaig seure un moment al llit per avaluar la situació. Estava confós i alhora aterrit. Havia de comunicar-ho als mossos d’esquadra. Sense perdre ni un minut més vaig fer la maleta a corre-cuita i vaig pagar la factura a recepció.
Tot seguit, vaig anar a buscar el cotxe i vaig marxar de Tossa en direcció a Lloret de Mar. Amb les presses i el nerviosisme vaig saltar-me un semàfor en vermell quasi a la sortida de Tossa. Per la meva desgràcia un cotxe de la policia va començar a seguir-me. “Quina mala sort, però ben mirat els ho podré explicar”. Mitjançant senyals lluminosos van indicar-me que m’aturés al costat dret de la carretera. Vaig parar el cotxe mentre rumiava la manera de plantejar-los el tema. “Potser són al·lucinacions meves. És ben sabut que als japonesos els agrada molt Catalunya, veritat?”
Estava tan immers en els meus pensaments que no vaig sentir com picaven el vidre del vehicle. En mirar els agents vaig veure que eren japonesos. Em van demanar la documentació i com que estava trasbalsat no vaig saber trobar ni el carnet de conduir ni el carnet de circulació. Els agents em van demanar amablement d’ acompanyar-los fins a prefectura. No tenia escapatòria. Un cop allà tots els policies eren japonesos. Em van tancar en un calabós minúscul i fosc. Vaig començar a suar i no vaig poder evitar deixar escapar un xiscle de terror.
De sobte em vaig despertar espantat. Em trobava a la meva habitació. No era ni a Tossa ni tampoc en una cel·la. Gràcies a Déu tot havia estat un malson! Vaig respirar tranquil i vaig adormir-me tot seguit.
Maria
