A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.
A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Ni l’alçada era pròpia d’un japonès. Va romandre silenciós fins que ens van servir el sopar. Ens va costar agafar conversa. Quan ens van servir el segon plat, la conversa es va animar. Parlava un català molt acceptable, cosa que també em va estranyar. Em va dir, somrient, com si m’endevinés el pensament, que era fill de pare japonès i mare catalana.
La seva mare, de jove, va anar de vacances al Japó i en un dels viatges va conèixer el que seria el seu marit i pare del meu company de taula. Van residir bastants anys al país d’origen fins a la mort del seu pare. La mare, en quedar vídua, va demanar el trasllat a Barcelona, ja que l’empresa on treballava i treballa hi té una filial.
Ara, ell estava passant les vacances d’estiu a casa dels avis materns. M’explicava que tenia els avis preocupats perquè gairebé no el veuen. Surt de nit i dorm de dia. Només fa un àpat complet al dia, el sopar. Els avis no se’n saben avenir que en tants pocs dies estigui agafant els costums del jovent d’aquí. Va engolir les postres amb un tres i no res, es va aixecar i em va saludar afectuosament dient-me “ bona nit”, i jo li vaig contestar amb un “bon dia, “ perquè per a ell el dia o la jornada estava a punt de començar.
Maria C.
