A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.
A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
La mestressa de la taverna m’havia demanat per compartir taula amb el japonès, però com més estona passava, menys semblances hi trobava segons l’estereotip que sempre m’havia imaginat d’ells. Portava una camisa texana i els botons del coll descordats. Se li veia un pit pelut on es camuflava una cadena daurada que semblava de pacotilla.
Parlava amb la boca plena i xarrupava l’escudella, amb tota mena de sorolls, mentre feia vibrar els llavis cap endins. Fins i tot, algun esquitx que s’estavellava contra la galta se l’aturava amb el revés de mà, mentre li regalimava galta avall. Em va semblar més porc que no pas un senglar i la seva flaire també m’hi feia pensar.
Després de l’escudella i la carn d’olla, encara va demanar unes mongetes del ganxet amb botifarra esparracada, perquè li quedava un got de vi. Em deia: el vi ja sap el camí, però acompanyat baixa millor. Per postres, mel i mató i un porró de moscatell. Això sí, em va convidar que fes un trago de vi dolç, mentre em deia: beu, noi! Que la dolçor mata la gana!
No recordo res del dinar, perquè estava tan pendent de l’espectacle que quan vaig quedar-me sol, a la taula, la mestressa em va preguntar:
– Vols alguna cosa?
– Doncs, sí. Vull saber si aquest japonès, que m’ha envaït a la taula, ho és de veritat?
– Ai, amic meu! -em va contestar-. Has d’escoltar més atentament, perquè els articles són molt subtils. T’he demanat per compartir taula amb “el japonès”, perquè tothom el coneix per aquest nom, però si ho hagués set, t’hauria demanat per compartir taula amb “un japonès”.
Salvador
Cap comentari