RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

     A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    – El conec, Sr. Calders. El conec molt bé. Des de fa molts anys. I vostè a mi. No em recorda? Jo l’estimava, Sr. Calders, encara ara la segueixo estimant. Ella era la meva vida. La il•lusió em movia, de dia en dia, a seguir-la des de l’okiya on vivia fins a la casa de te on treballava. En tenia prou amb ensumar la flaire que deixava el seu perfum en passar. Em conformava a veure-la de lluny, com una preciosa figureta de porcellana que altres gaudien de prop i jo només podia somiar. Va ser vostè qui ens va separar. Vostè va fer que la seva okasan sabés el que estava passant i no em permetés tornar-la a veure. Vostè em va fer pobre perquè no pogués pagar la seva delicada companyia. Vostè em va fer ros i galtut perquè ella em rebutgés! Per què, Sr. Calders? Per què? Per quina raó no podia ser la nostra una història d’amor, Sr. Calders? Amor correspost! Amor compartit, Sr. Calders! Però no! Vostè havia de fer-se el graciós i havia de crear-me com si fos un nipó albí!…

    Els crits d’aquell home començaven a eixordar-me. Acompanyava les seves paraules amb moviments bruscos de braços i mans que em feien pensar que, en qualsevol moment, rebria una trompada. Em vaig penedir d’haver-lo deixat seure a taula. És clar que tampoc hagués sabut com impedir-li-ho. La tensió anava creixent i, de manera estranya, ningú no ens mirava ni s’acostava a veure què passava. Vaig començar a moure’m d’una banda a l’altra, a estirar i arronsar el que tenia a les mans. I el japonès que no parava de cridar! Ja no sentia les seves paraules, només veia les seves galtes i moltes mans que giraven i giraven com les aspes d’un molí de vent… Em sentia amarat de suor. Quina calor, Déu meu, i quins crits! Llavors algú em va començar a sacsejar, cada cop més fort. Pere, Pere! Estàs bé?! Pere!

    Quan vaig aconseguir obrir els ulls, el japonès cridaner era el meu company de feina que m’havia trobat fent una capbussada literària a l’escriptori, sobre la màquina d’escriure.

    – Què et passava? Amb qui parlaves? – em va demanar.

    – Amb ningú, Joan, amb ningú. No es pot escriure ficció impunement!

     

    Maria Cristina

     

Cap comentari

  1. Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició