RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    “Una crisi d’adolescents”, va pensar. “No hi ha qui els entengui. Veuen problemes d’allà on no n’hi ha”. Rumiava quina podria ser la solució a aquell drama juvenil. Intentava posar en pràctica una mica d’empatia, però per més voltes que hi donava, no se’n sortia. Aleshores va arribar la Marta, la seva muller. El soroll de les claus a la porta el van treure del seu embadaliment. Una dona alta i rossa va entrar despreocupadament al menjador. Va acostar-se al seu marit per fer-li un petó i abans que ell digués res, va confessar-li:

    – Avui he anat al metge.

    – Què no et trobes bé?- va preguntar-li en Ricard.

    – Sí, però només era per confirmar una petita sospita. Estic embarassada de 2 mesos.

    – Caram, a la teva edat! – va manifestar ell sense gens de tacte. En Ricard només tenia 3 anys més que la seva esposa.

    – Escolta, només tinc 40 anys. Hi ha dones amb 45 anys, i fins i tot que passen de la cinquantena que encara són fèrtils i tenen fills.

    – Doncs la nostra filla vol que ens separem perquè diu que és l’única persona de tot l’institut amb pares no separats i vol sentir-se “normal”.

    – Quina ximpleria! Bé, quan sàpiga la notícia segur que canvia de parer. Fa anys ens suplicava que volia un germanet o germaneta. Te’n recordes, Ricard?

    En Ricard va fer l’última pipada, estava confós i alhora alegre. La Marta era la millor esposa que qualsevol home pogués desitjar: treballadora, sincera, complaent, intel•ligent… “Les mares en aquests casos saben escoltar millor que ningú els problemes dels seus fills”, pensava en Ricard, però en veu alta va dir:

    – Potser no m’he expressat bé. Estic content que tinguem un altre fill, però avui la Núria m’ha deixat descol•locat.

    – Ara hi parlaré – va comentar la Marta.

    El matrimoni es fa fer una càlida abraçada i un petó als llavis. La mare va pujar les escales fins al primer pis i va trucar a la porta de l’habitació de la seva filla. Es va sentir un “endavant” amb veu ferma. La Núria estava estirada al llit i llegia el famós llibre Crepuscle d’ Stephenie Meyer. La Marta abans d’asseure’s va abraçar efusivament la seva filla. La Núria va deixar el llibre damunt la tauleta de nit. Totes dues van observar-se atentament. Per fi, la mare va trencar aquell silenci una mica incòmode.

    – El pare m’ha comentat que estàs molt trista.

    La Núria va abraçar-se de nou a la seva progenitora i començà a plorar desconsoladament. Després li va explicar breument els seus constants canvis d’humor i tot allò que l’amoïnava. La Marta l’escoltà pacientment i un cop la Núria es va haver desfogat, li va comunicar la bona nova. La Núria se la va quedar mirant fixament amb incredulitat i il•lusió.

    – Això ho hem de celebrar! Vinga, per què no anem a sopar a un restaurant? – se li va acudir tot d’una a la Núria.

    – Doncs, no perdem més temps.

    I tota la família sencera va anar a sopar al restaurant “El Manlleuet”. Tornaven a ser una família feliç i unida.

     

    Maria

Cap comentari

  1. Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició