RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    “Vull ser normal”. Les paraules de la filla li ressonen al cap, ennuvolat pel fum de la cigarreta. “Vull ser normal”, li havia dit. I li havia demanat que se separés de la dona. No s’ho podia creure. Tants anys lluitant pel seu matrimoni i ara l’havia de dissoldre. I el problema no era aquest, sinó que estimava la seva dona. I com fer-li entendre a una filla adolescent que no podia “ser normal” perquè era el més extraordinari que li havia passat en aquesta vida. A ell, que no volia ser pare. Al mateix home que no volia casar-se i ara no podia viure sense la seva família ben a prop. Però no! De cap manera! Havia de trobar la forma de complaure la filla i recuperar l’harmonia familiar sense desfer allò que tant li havia costat i tantíssim estimava…

    L’endemà va posar fil a l’agulla. A la seva dona li va semblar un pèl dràstica la seva decisió, però tampoc volia divorciar-se, i alguna cosa havien de fer! El primer pas fou amagar les fotografies compromeses, feina que deixà a la mare. Havien de refer el passat familiar. Ell contactà amb un amic de la infantesa que treballava al Registre. Quan li explicà el cas, l’amic cregué que la filla encara era més raonable que el pare. “Estàs boig, Manel, estàs boig!”, li digué. Però accedí a col•laborar. Li sabia greu que, per una estranya fal•lera adolescent, el seu amic s’hagués de separar.

    Quan cridà la filla per parlar-hi, ja tenia el document a la mà. La dona feia un posat tan seriós com ell, amb cara de pomes agres i tot!

    – No t’ho havíem volgut dir abans per no trasbalsar-te. Aquí tens els papers. No podíem tenir fills i els teus pares eren adolescents i no es podien fer càrrec de tu. Es van separar en saber que tu…

    La cara de la filla era un poema. Aquesta no se l’esperava. Va mirar els papers del dret i de l’inrevés. No podia ser veritat! Però els seus pares no podien pas enganyar-la! Bé, no eren ben bé els seus pares, sinó els seus tutors o, bé, sí, eren els seus pares legals… però no pas els biològics! Òndia! Quin embolic! Ja veuries quan se n’assabentessin les amigues de l’institut!

    La filla va sortir de l’habitació en silenci, però amb la cara il•luminada. Els pares es van mirar amb complicitat.

    – Ja ho veus! No hi ha res com substituir una fal•lera per una altra!

     

    Maria Cristina Perarnau

     

Cap comentari

  1. Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició