RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Anecdotari: El cargolet

    Quan la Lídia era petitona, amb prou feines s’aguantava dreta, ens va passar una cosa de la qual encara ara, de tant en tant, parlem i riem una estona:

    Un dia assolellat de primavera estàvem tots asseguts quasi en rotllana a les pedretes del jardí. La Lídia amb les seves joguines, pilotetes, animalets de la granja, nines i sobretot les pedretes del jardí que posava i treia de la galledeta una vegada i una altra. La Laura, que era més grandeta, no parava d’anar amunt i avall amb els seus trastos. Jugàvem, xerràvem i, tot d’una, la Lídia remenant les pedretes va trobar un cargolet. No sé què li devia semblar allò, però abans de poder reaccionar ja el tenia a la boca.

    – No, Lídia, no. Això no es menja ! –li vaig dir.

    Ràpidament li vaig posar el dit a la boca desdentegada. Amb els crits la teníem ben espantada.

    La cara de la Laura va ser espectacular. No parava de fer ganyotes de fàstic. Però desprès  es va fer un fart d’explicar-li que era un cargolet amb banyes, que ara estava dormint i no el podíem despertar…

    Fina

     

Cap comentari

  1. Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició