Tenia els cabells castanys, el somriure i els ullets dibuixats a la cara. No era bonic, però a mi em semblava preciós. Duia una samarreta de ratlles i uns pantalons amb peto. Jo l’estimava tant que anava amb ell arreu, dormíem junts i tot! Tenia altres joguines, però cap era tan important per a mi com en Queco. Així es deia el meu nino, i l’únic company de jocs que vaig tenir fins que van arribar les meves germanes.
De bon matí, en Queco i jo sortíem junts del bressol i corríem plegats per tota la casa, anàvem a passeig, jugàvem tot el dia. Arribava la nit i la mare ens bressava a tots dos perquè descanséssim després de compartir tot un dia d’aventures i descobertes. La vida és un joc, quan tens dos anys o les entranyes de roba.
Passaven els mesos i, mentre jo creixia, en Queco començava a acusar els estralls del temps i de tanta activitat. La mare l’anava apedaçant com podia, avui l’adobava, demà li cosia un botó. Fins que va arribar un dia que va haver de dur-lo a l’hospital. Així m’ho va fer saber, quan li vaig demanar on era el meu nino. Tenia una malaltia greu i l’havia de veure un doctor. Aquella notícia em va impressionar molt. Amoïnada, preguntava pel Queco cada dia, i demanava quan tornaria a veure’l. I la resposta sempre era la mateixa: encara no estava curat, els metges el cuidaven i un dia tornaria.
Però mai no ho va fer i jo em vaig cansar de demanar per ell. Del meu Queco em queden els records i les fotografies, i l’agraïment de la nena que encara sóc.
Maria Cristina
Cap comentari