El meu fill gran es diu Aristarc, un nom clàssic que vam escollir no per cap motiu intel•lectual ni per cap mena d’afició al món hel•lenístic, com podria semblar, sinó per una raó molt més prosaica. El cap del despatx on jo treballava a l’època en què vaig quedar embarassada em va demanar, un dia, si ja sabíem quin nom posaríem a la criatura.
– No, encara no ho tenim clar -vaig contestar.
– Jo -va dir ell- si ara tingué un nen li posaria Aristarc. Un amic del meu fill se’n diu i és un nom que m’agrada molt!
No l’havia sentit mai aquell nom. No em va sonar malament, però vaig pensar que no posaria mai un nom tan estrany al meu fill.
En arribar a casa, vaig comentar-ho al pare de la criatura:
– Imagina’t, Aristarc!, quin nom tan estrany!
Se li va il•luminar la cara, com si en aquell moment hagués resolt un problema important.
– Ostres! Quin nom tan maco -va dir- . Si és un nen li posarem Aristarc.
Jo no n’estava gens convençuda.
– I si quan és gran no li agrada el seu nom?
Al final vam fer un tracte: atès que no sabíem si seria un nen o una nena, vàrem decidir que si era nen triaria ell i, per tant, es diria Aristarc, i si era nena triaria jo.
Així ho vam comunicar a la família i no els va fer gaire gràcia. El meu pare resava perquè fos una nena i la meva sogra duia el nom apuntat en un paperet dins el moneder: “per si algú del poble em demana com li posareu…”
Ara l’Aristarc, l’Aris, té vint-i-set anys i li encanta el seu nom.
M. Mercè
Cap comentari