Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.
La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.
Estava molt espantat, tremolava sense parar i em mirava de reüll. Em vaig apropar per veure’l millor i en acostar-me es va espantar i va sortir corrents; va intentar fugir, però va acabar atrapat al menjador del pis.
Jo me’l volia quedar com a mascota, però era impossible atrapar-lo. Llavors em vaig recordar d’una filera de formigues que passava, feia un parell de dies, pel costat de la porta de casa. Vaig tancar la porta del menjador i vaig anar a cercar unes formigues. Vaig tornar a la cuina i vaig preparar un pastis de formigues. Quan vaig tornar al menjador l’ós formiguer encara continuava igual. Vaig ensenyar-li el pastís i no va poder suportar la bona olor, el vaig enganyar, vaig guanyar-me’l. Des d’aquell moment em va agafar confiança i es va quedar amb mi.
Era la meva nova mascota.
Àlex
Cap comentari