Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.
La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.
En veure’m, em saltà a sobre. No podia desfer-me’n de cap manera. Amb cada estrebada, el meu cap amenaçava a separar-se del meu cos. Tot es movia al meu voltant, mentre sentia uns sons guturals que em resultaven del tot incomprensibles. Semblaven venir del fons d’una caverna, com aquell espècimen de qui no aconseguia desaferrar-me. L’animal s’esgargamellava per fer-se entendre, o això em va semblar a mi. Sentia els seus grunyits com una cantarella repetitiva, com si m’estigués dient alguna cosa.
Vaig sentir la porta d’entrada de casa i, enmig del nostre estira-i-arronsa, vaig poder veure d’esquitllentes que la meva dona i el seu germà arribaven del carrer. L’ós també els devia veure, perquè em va empènyer a terra i va sortir corrents per la porta del darrere, la que dóna al safareig.
Amb la batzegada, vaig quedar estabornit. La família em vingué a socórrer de seguida. “Què t’ha passat? Què t’ha passat?” En sentir la meva història, un cop refet de l’ensurt, m’explicaren el que havien llegit al diari: la policia buscava un lladre que havia assaltat una dotzena de xalets de la zona, però tenia dificultats per identificar-lo perquè, segons havien relatat els testimonis, anava disfressat de bèstia ferotge.
La meva resposta també els va estamordir:
– Jo pensava que era a la cuina perquè tenim formigues!
Maria Cristina
Cap comentari