Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.
La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.
Era la Júlia que no aconseguia despertar-me. Cridava com una boja. Quan vaig mig aconseguir entendre el que em deia, em vaig aixecar de la butaca esverat. Em vaig despertar de cop. El cor semblava voler sortir del meu pit. Els ulls, que no els podia obrir més, se’m començaven a humitejar. Caminava, o més aviat m’arrossegava pel passadís, palpejant la paret a la penombra (les finestres eren encara tancades). La Júlia anava darrere meu mig ajupida i tremolant. A poc a poc ens anàvem acostant al safareig i vèiem amb més claredat una taca fosca amb uns ulls vidriosos i immensos, i una boca oberta i bavejant. Tot d’una va començar a fer uns sorolls estranys i vaig pensar:
-Atura’t, ara se’t tirarà a sobre, l’estem amenaçant!
Ens vam aturar, vam començar a caminar de recules i la bèstia es va començar a moure, a caminar cap a nosaltres, cada cop més ràpid, més ràpid, més ràpid…
I em vaig despertar.
Fina
Cap comentari