RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Reescrivint Gimferrer: A la cuina

    Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.

     La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.

    Vaig observar-lo amb deteniment. No havia vist mai un animal tan curiós. Es tractava d’un mascle adult. Tenia un cos estilitzat amb unes potes gruixudes i una cua llarga i ampla. El cap, per contra, era petit, amb un musell allargat i prim. Aquesta particularitat de la seva anatomia que el diferencia d’altres animals és un avantatge en el medi on normalment habita, ja que li serveix per poder alimentar-se més fàcilment de formigues i tèrmits.

    El seu aspecte era deplorable: estava desnodrit. El pelatge era d’un color grisós, tot i que se li enfosquia cap a la cua fins a convertir-se en un to negrós.

    Novament dues mans que em sacsejaven em van tornar a la realitat. Era en Pau, el meu fil petit de 7 anys. Estava cofoi i em mirava fixament.

    – Pare, ens el podem quedar? Quin animal més bonic!

    – No podem, no sabríem pas com alimentar-lo.

    – Puc endur-me’l a l’escola?

    – De cap manera. Ara trucaré als de la protectora d’animals que el vinguin a recollir.

    – No, no! –cridava en Pau-. Si us plau, pare. Deixa-me’l quedar almenys uns dies.

    – No pot ser. Mira-te’l bé. Té un aspecte llastimós. No el sabríem cuidar i se’ns moriria – intentava tranquili•litzar-lo sense èxit.

    Tot seguit vaig trucar als de la protectora d’animals, els quals em van comunicar que només s’ocupaven de la recollida d’animals domèstics, més concretament de gossos i gats. Aleshores només tenia una alternativa: trucar al Zoo de Barcelona. Em vaig posar en contacte amb ells i em van avisar que no podien fer la recollida fins d’aquí a una setmana.

    – Vaja, d’aquí a una setmana? I què faig mentrestant amb aquest mamífer? Què li dono de menjar?

    – Doncs consulteu el vostre veterinari més proper. Segur que disposa de sèrum i aquest substituirà la seva dieta habitual. No li farà cap mal, tot el contrari –em va informar una veu femenina.

    En Pau estava alegre perquè la bèstia romandria una setmana entre nosaltres. Vaig informar a la Clara, la meva esposa, que en sortir de la feina passaria pel VET XARXA a comprar sèrum per a l’ós formiguer. La Meritxell, de 13 anys, acabava de llevar-se i va emportar-se un bon ensurt en entrar a la cuina. Però, alhora, se sentia fascinada perquè, com en Pau, també era una amant dels animals.

    Vaig deixar la família per anar a treballar. Tal com havia promès, a l’hora de dinar arribava a casa. L’ós formiguer no s’havia bellugat del lloc. Continuava sota el safareig. Vaig posar sèrum amb llet en un bol i vaig esperar la seva reacció. Al cap de pocs minuts l’animal s’hi va acostar i va començar a llepar. Li devia agradar el sabor perquè no va deixar-ne cap gota.

    A mesura que passaven els dies l’animal estava més confiat, es deixava acariciar i semblava, fins i tot, que guanyava una mica de pes. El dia abans que el personal del zoo vinguessin a casa per emportar-se’l, en Pau va tenir la brillant idea de mostrar als seus amics la nova mascota de la família. Va posar-li un collar com si es tractés d’un gos i se’l va endur passejant fins a l’escola. Tothom se li acostava encuriosit per observar de prop aquell animal tan atípic i dòcil. En Pau estava orgullós de despertar l’interès dels seus amics i mestres, i així poder exhibir l’ós formiguer. “Ningú té un animal com el meu” , pensava satisfet de si mateix.

    Però l’ós formiguer no ens pertanyia. En Pau es va enfadar molt amb mi quan van venir dos veterinaris del zoo a recollir-lo. A canvi, li vaig prometre que l’aniríem a veure un dia al zoo.

    Al cap de tres mesos, tota la família vam baixar a Barcelona tal com havia promès al meu fill petit. Vam passar tot el dia al zoo. Quan vam visitar la zona dels ossos formiguers vam veure’n cinc: dos mascles i tres femelles. Els dos mascles eren tan idèntics que no vam saber distingir quin era el que havíem cuidat. Tot d’una, un dels dos mascles ens devia reconèixer per l’olor perquè es va apropar fins a nosaltres. Va ensumar l’aire en senyal d’aprovació i va encaminar-se decidit cap a en Pau. El meu fill estava tan entusiasmat que no va poder estar-se d’acariciar-lo davant l’astorament dels visitants que es trobaven a la zona.

    Al final del dia tots vam retornar a casa amb una barreja de sentiments, entre alegria i malenconia. El nostre ós formiguer estava en bones mans i ens havia reconegut.

    Maria

Cap comentari

  1. Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles