Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.
La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.
Vaig estar dos dies sense entrar a la cuina. Tampoc ho volia explicar a ningú. Perquè sovint, després de les lectures de Kafka, em sentia fora de mi i visionava animals de tota mena.
Feia dos dies que havia trobat la sucrera ennegrida de formigues. Però aquells petits insectes em vàrem semblar normals que poguessin entrar fins a la cuina. Però aquesta bèstia ni tan sols em podia entrar a dins del cap, encara que fos per imaginar-me-la.
Volia demanar ajuda, però sabia que tots el veïns em miraven con un ésser fantasiós, i menys podia avisar la guàrdia municipal, perquè seria com engegar el ventilador per escampar la meva bogeria.
El segon dia, sense adonar-me’n, estava al fons del llit arraulit igual com aquella bèstia. Les mans em sacsejaven amb tanta força que fer una trucada m’hauria set gairebé impossible.
Aquella bogeria imaginària, per a mi, ja era un fet real. La ment m’estava acompanyant els últims pensaments borrosos per saber que la vida se m’acabava. Volia plorar, però la debilitat no em deixava caure cap llàgrima. Estava escollint la mort solitària, abans que aquells veïns xafarders de safareig i de mala llengua poguessin alimentar-se de les meves misèries.
Quan la perpendicularitat de la paret ja se’m desplomava, va entrar la meva filla i, tot cridant des de la cuina, em va dir: pare, ahir em vaig oblidar la disfressa d’ós formiguer de la Maria. L’has vist?
Salvador
Cap comentari