Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.
La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.
No em podia creure el que els meus ulls veien. Obria i tancava la porta repetidament sense parar. No sabia si era real o somiava, però per si de cas l’aguantava perquè no la pogués obrir, ja que m’aterrava el sol fet de veure aquell animal.
Vaig cridar la meva dona que era a l’habitació del costat. Vingué i digué què em passava, per què cridava tant. Li vaig obrir la porta i li vaig dir:
– Mira què hi ha allà al fons de la cuina!
– Valga’m Déu quin animal més gros que hi ha!, per on ha entrat, què farem ara? -repetia constantment.
– Calma’t – li vaig dir -, encara em poses més nerviós que aquesta bèstia. Que et pensaves que cridava perquè m’havia tornat boig?. Doncs no, és que em posa malalt el sol fet de veure aquesta bestiola dins de casa.
– Què podem fer ara? -digué la meva dona.
Li vaig dir que anés a buscar el veí que era caçador i ell podria caçar-lo. Però vam tornar a obrir la porta i l’animal encara estava arraulit i tremolant com una fulla.
Aleshores van decidir trucar a la protectora d’animals. Vingueren i se l’emportaren i ens solucionaren el nostre gran problema. Però cada cop que entrem a la cuina, el primer que fen és mirar aquell racó per si n’hi ha cap més, d’animaló.
Amadeu
Cap comentari