Aquest matí, a la cuina hi havia una bèstia: un ós formiguer, diríem. Al principi, creia que ho somiava. M’havia quedat carregosament adormit llegint Kafka, i contorbaven el meu son dragons austrohongaresos. Però eren ben reals les mans que em sacsejaven i la fatiga perpendicular del passadís.
La bèstia s’arraulia al fons, prop del safareig.
No sé que hi feia aquella bèstia mirant l’aigua del safareig tan encisada, semblava estar pensant alguna cosa molt interessant. Ni la fressa ni els xiscles que feien els nens no semblava destorbar aquell pensament.
Des del meu somni patia, veia un munt d’animals, un darrere l’altre que anaven des de la cuina fins a l’habitació, com si em volguessin aixafar. Sentia cada un d’aquells sons que produïen aquelles bèsties ferotges. Hi havia dinosaures, hipopòtams, lleons, girafes, serps, cavalls, xais, tigres, goril·les, orques, gallines, etc.
No sé què hi feia a casa, tot aquell bestiar, però m’oprimien i no podia respirar. El meu cos el trobava pesat, notava que no em podia moure ni un pèl. A més, no sabia què passava al meu voltant, intuïa moviment, però no el veia, no ho podia controlar, m’anava posant nerviosa i em volia despertar.
De cop i volta, una veueta que em cridava. “Va, lleva’t! Mira què hem fet, hem posat tots els animals que tenim en fila; lleva’t i mira que bé que ens ha quedat. Sembla una selva, oi que sí mama?”
Aquí es va acabar el meu patiment, despertant i tornant a la meva realitat.
Teresa
Cap comentari