RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per febrer, 2013

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    El pare, un cop exhaurit l’últim mil·límetre de la cigarreta, s’asseu a al butaca a prop del finestral del menjador, tanca els ulls uns minuts i quan ja s’ha relaxat se’n va a trobar la seva filla.

    –         Tu ens estimes, a la mare i a mi ?  -li diu.

    La noia, perplexa, obre els ulls bocabadada i fins al cap d’una estona, amb veu baixeta, no contesta:

    –         Sí, és clar.

    –         Doncs, tu vols marxar de casa i no tornar-nos a veure mai més ?

    –         No, és clar –torna a dir la noia.

    –         Doncs, la mare i jo ens estimem i no volem separar-nos, som feliços. Així, tots tres. Això hauria de ser el normal. El que ha passa a l’institut és un cop de mala sort, una coincidència nefasta. Si no hi estàs bé, podem canviar d’escola i problema resolt.

    –         No pare – replica la filla- , tens raó. No vull deixar els meus amics. Els faré entendre que la meva família és un model a seguir. Gràcies, pare.

    El pare agafa la seva filla a coll, com quan era petita, i es van fondre en una llarga abraçada.

     

    Fina

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    “Vull ser normal”. Les paraules de la filla li ressonen al cap, ennuvolat pel fum de la cigarreta. “Vull ser normal”, li havia dit. I li havia demanat que se separés de la dona. No s’ho podia creure. Tants anys lluitant pel seu matrimoni i ara l’havia de dissoldre. I el problema no era aquest, sinó que estimava la seva dona. I com fer-li entendre a una filla adolescent que no podia “ser normal” perquè era el més extraordinari que li havia passat en aquesta vida. A ell, que no volia ser pare. Al mateix home que no volia casar-se i ara no podia viure sense la seva família ben a prop. Però no! De cap manera! Havia de trobar la forma de complaure la filla i recuperar l’harmonia familiar sense desfer allò que tant li havia costat i tantíssim estimava…

    L’endemà va posar fil a l’agulla. A la seva dona li va semblar un pèl dràstica la seva decisió, però tampoc volia divorciar-se, i alguna cosa havien de fer! El primer pas fou amagar les fotografies compromeses, feina que deixà a la mare. Havien de refer el passat familiar. Ell contactà amb un amic de la infantesa que treballava al Registre. Quan li explicà el cas, l’amic cregué que la filla encara era més raonable que el pare. “Estàs boig, Manel, estàs boig!”, li digué. Però accedí a col•laborar. Li sabia greu que, per una estranya fal•lera adolescent, el seu amic s’hagués de separar.

    Quan cridà la filla per parlar-hi, ja tenia el document a la mà. La dona feia un posat tan seriós com ell, amb cara de pomes agres i tot!

    – No t’ho havíem volgut dir abans per no trasbalsar-te. Aquí tens els papers. No podíem tenir fills i els teus pares eren adolescents i no es podien fer càrrec de tu. Es van separar en saber que tu…

    La cara de la filla era un poema. Aquesta no se l’esperava. Va mirar els papers del dret i de l’inrevés. No podia ser veritat! Però els seus pares no podien pas enganyar-la! Bé, no eren ben bé els seus pares, sinó els seus tutors o, bé, sí, eren els seus pares legals… però no pas els biològics! Òndia! Quin embolic! Ja veuries quan se n’assabentessin les amigues de l’institut!

    La filla va sortir de l’habitació en silenci, però amb la cara il•luminada. Els pares es van mirar amb complicitat.

    – Ja ho veus! No hi ha res com substituir una fal•lera per una altra!

     

    Maria Cristina Perarnau

     

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    Els pares tot sorpresos per les explicacions de la seva filla, comentaren: “Avui en dia sembla més normal estar separat que no pas viure en família. Això de separar-se sembla estar de moda, i no s’hi pensen gaire a deixar-ho córrer i viure una nova vida”.

    El pare digué:

    – La nostra filla ho veu molt normal que les famílies se separin, però ella no s’adona que porta conseqüències, ja que els problemes de portes en fora són d’una manera i de portes en dins d’una altra…

    Hi ha hagut famílies a les quals sí que els ha anat bé separar-se, però d’altres ho han passat molt malament, fins al punt que no han pogut marxar de casa i han hagut de fer vides a part sota un mateix sostre, perquè l’economia no el ho ha premès

    Així doncs, la noia haurà d’esperar que la coses es compliquin més i les nostres relacions siguin inaguantables.

     

    Amadeu

     

     

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    Els pares van quedar pensatius i silenciosos. De sobte, el pare va dir:

    -Tinc una idea. Hem de tramar un complot i viure com una parella separada per veure així la seva reacció.

    La mare, amb cara de preocupació, corroborà la idea.

    L’endemà, a l’hora de dinar, van comunicar a la seva filla que trobaven oportú separar-se després de tants anys de convivència, deixar la monotonia i viure modernament. Que tot tenia un principi i un final i ara tocava canviar. Ell, el pare, aniria a viure a casa dels avis, i ella amb la mare viurien a la casa actual, però que hauria de passar un cap de setmana alternatiu amb cadascú. La mare, com que no tenia feina remunerada, n’hauria de buscar una. I que quan sortís de l’institut ja no podria anar al gimnàs, hauria d’anar a casa a acabar de preparar el dinar o el sopar tot depenent de l’horari de la mare. La filla, amb cara d’astorament, va fer que sí amb el cap i es va aixecar de taula.

    Al cap d’uns dies pare i filla van coincidir a la mateixa discoteca. El pare havia canviat d’estil d’indumentària, fumava compulsivament, bevia alcohol i ballava al so de la música estrident. La filla va flipar i s’amagava per no coincidir amb ell. Va haver de suportar els comentaris sorneguers de la seva colla. No va aguantar gaire més i se n’anà cap a casa. Va explicar a la mare el ridícul que feia el pare i la vergonya que va passar, que feia només unes setmanes i que aquella situació la superava. S’adonava que no havia estat una bona idea separar-se. La mare amb to conciliador li va dir que continuarien el tema al vespre perquè havia decidit anar al cinema amb una amiga i no podia perdre més temps.

    L’endemà, el pare es presentà a casa. Tots dos van explicar a la filla la trama que havien preparat i que els avis havien acceptat per fer-la reflexionar. Ella quedà confosa, però feliç que tot hagués acabat i que tornessin a estar tots tres junts. El pare li va prometre deixar de fumar de mica en mica.

     

    Maria C.

     

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.
     

    En aquell moment els pares es van mirar i van somriure, no s’ho podien creure. Va ser la petita empenta que els faltava.

    Després de molt anys de silenci i de fer creure a la gent que eren un matrimoni exemplar van decidir separar-se. La seva filla els ho va agrair, ja no seria l’única noia de l’institut amb pares no separats.  Tot va ser molt ràpid i fàcil ja que ningú posava cap impediment en la separació.

    Tot això va relaxar el pare de tal manera que va deixar de fumar poc després de començar a viure tots separats. S’havien adonat que portaven una vida que no volien viure.

     

    Àlex

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    “Una crisi d’adolescents”, va pensar. “No hi ha qui els entengui. Veuen problemes d’allà on no n’hi ha”. Rumiava quina podria ser la solució a aquell drama juvenil. Intentava posar en pràctica una mica d’empatia, però per més voltes que hi donava, no se’n sortia. Aleshores va arribar la Marta, la seva muller. El soroll de les claus a la porta el van treure del seu embadaliment. Una dona alta i rossa va entrar despreocupadament al menjador. Va acostar-se al seu marit per fer-li un petó i abans que ell digués res, va confessar-li:

    – Avui he anat al metge.

    – Què no et trobes bé?- va preguntar-li en Ricard.

    – Sí, però només era per confirmar una petita sospita. Estic embarassada de 2 mesos.

    – Caram, a la teva edat! – va manifestar ell sense gens de tacte. En Ricard només tenia 3 anys més que la seva esposa.

    – Escolta, només tinc 40 anys. Hi ha dones amb 45 anys, i fins i tot que passen de la cinquantena que encara són fèrtils i tenen fills.

    – Doncs la nostra filla vol que ens separem perquè diu que és l’única persona de tot l’institut amb pares no separats i vol sentir-se “normal”.

    – Quina ximpleria! Bé, quan sàpiga la notícia segur que canvia de parer. Fa anys ens suplicava que volia un germanet o germaneta. Te’n recordes, Ricard?

    En Ricard va fer l’última pipada, estava confós i alhora alegre. La Marta era la millor esposa que qualsevol home pogués desitjar: treballadora, sincera, complaent, intel•ligent… “Les mares en aquests casos saben escoltar millor que ningú els problemes dels seus fills”, pensava en Ricard, però en veu alta va dir:

    – Potser no m’he expressat bé. Estic content que tinguem un altre fill, però avui la Núria m’ha deixat descol•locat.

    – Ara hi parlaré – va comentar la Marta.

    El matrimoni es fa fer una càlida abraçada i un petó als llavis. La mare va pujar les escales fins al primer pis i va trucar a la porta de l’habitació de la seva filla. Es va sentir un “endavant” amb veu ferma. La Núria estava estirada al llit i llegia el famós llibre Crepuscle d’ Stephenie Meyer. La Marta abans d’asseure’s va abraçar efusivament la seva filla. La Núria va deixar el llibre damunt la tauleta de nit. Totes dues van observar-se atentament. Per fi, la mare va trencar aquell silenci una mica incòmode.

    – El pare m’ha comentat que estàs molt trista.

    La Núria va abraçar-se de nou a la seva progenitora i començà a plorar desconsoladament. Després li va explicar breument els seus constants canvis d’humor i tot allò que l’amoïnava. La Marta l’escoltà pacientment i un cop la Núria es va haver desfogat, li va comunicar la bona nova. La Núria se la va quedar mirant fixament amb incredulitat i il•lusió.

    – Això ho hem de celebrar! Vinga, per què no anem a sopar a un restaurant? – se li va acudir tot d’una a la Núria.

    – Doncs, no perdem més temps.

    I tota la família sencera va anar a sopar al restaurant “El Manlleuet”. Tornaven a ser una família feliç i unida.

     

    Maria

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls. 

    En aquest moment, el pare ha mirat la mare i, rebent el feedback d’ella, l’home ha pensat: “tota la vida he fet tot el que era políticament correcte i ara seré l’extravagant de la societat…” La mare, a l’instant, li ha demanat al pare si pot anar, un moment, a la cuina perquè l’ajudi a fer una cosa. Com és lògic no necessita res, però la dona vol estar segura que la vida que porten és correcta i si l’estan aprofitant.

    Després d’una bona estona, indecisos més no poder, han sortit tots dos de la cuina. Mentrestant, la noia adolescent, a qui  ja havia passat el complex de ser diferent de les altres amigues, ha demanat al pare cinquanta euros per anar a jugar bitlles. Ell els hi ha donat sense problema, ja que encara estava deliberant què havien fet bé i malament a diferència dels altres pares.

    A tot això, mentre la noia s’estava divertint, ja veus com el pare i la mare es comencen a increpar mútuament fins a arribar que la dona li explica que té un amant…

    Al cap d’unes hores l’adolescent torna contenta cap a casa, quan veu a davant del seu portal ambulàncies, policies i una furgoneta d’un color grisós de la qual no veu el logotip i no sap de què és. La noia, desgraciadament, cent metres més endavant, sabrà que a casa seva sí que hi havia alguna cosa que fallava.

     

    Jordi

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    Quan varen quedar sols, la mare, que estava al costat, va abraçar-lo inspirant profundament aquella boira aspra que sortia de les entranyes dels pulmons. Per a ella, era el fruit més preuat per esmorteir l’enyorança d’un vici, encara latent.

    Aquella dona, que tenia més vista que no pas ànima, sabia perfectament com era de maca la directora de l’institut de la seva filla i l’admiració que aquell fumador compulsiu sentia per ella. Aquell mateix dia el va convèncer, podríem dir sense gaire esforç, perquè anés a visitar-la. La filla era una prioritat, encara que cap dels dos ho varen esmentar.

    El pare, assegut a la saleta prèvia al despatx de la directora, encara tenia en ment les paraules de la seva dona: “No t’acostis més del compte, l’olor de fum i l’aroma d’un home viciat li desperten tots els instints sexuals! És molt obsessiva i no se sap controlar els propis impulsos.”

    Quan va entrar, encara amb aquelles paraules fresques, i la va veure, el seu instint li demanava fer tot el contrari d’aquells consells rebuts. Ella el va rebre al costat de la taula mentre guardava una pila d’exàmens per corregir. Li va donar la mà, però ell s’acostà molt més a prop de com normalment ho fan les persones educades.

    Feia calor i portava una brusa d’escot generós amb uns tirants molt estrets que gairebé no aconseguien tapar les tires dels sostenidors. A l’instant es va sentir seduït, perquè la part del cos que quedava al descobert era tan perfecta com el mateix cutis maquillat de la cara. L’home, amb la ment desconnectada, la va abraçar amb força com si tot ell fos el plaer d’una xemeneia seductora.

    Quan els mossos varen explicar el motiu de la trucada a la seva dona, per dins, i amb regust de felicitat, va pensar: Gràcies, estimat meu, enyoraré el fum que desprenen les teves pipades, però la felicitat de la nostra filla ens compensarà la separació del nostre amor.

    Salvador

     

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició