Les competicions esportives ocupen una gran part del temps lliure de la gent, ja sigui per distreure’ns i desconnectar, del dia a dia, o per practicar-les. Moltes vegades alabem els esportistes d’elit, que ho donen tot, ens semblen herois. També admirem les aficions d’entitats esportives, les quals animen cridant sense parar, ja que percebem la sensació que allò és competitivitat i lluita. Tanmateix, em pregunto, on són els límits? Perquè hem vist casos d’agressions entre esportistes, entrenadors que insulten els seus propis jugadors per tal de motivar-los, i fins i tot ferits a causa de baralles entre les aficions.
En principi, ningú pot dir que una competició esportiva no aporta coses bones com ara motivació per superar-se, emocions, moviments econòmics, relacions socials… A part d’això, quan practiquem algun tipus d’esport dintre d’un col•lectiu ens agrada saber qui és el millor en la tasca. Així, doncs, s’entén que per poder ser els millors i aconseguir l’èxit, s’ha de lluitar al límit del reglament per tal de ser competitius.
Per això, podem dir que la competició i la seva duresa, normalment, van agafades de la mà. Ara bé, el problema arriba quan alguna de les parts que està competint se sent inferior o percep el fracàs. Aquesta part, que inclou jugadors, entrenadors, aficionats i mitjans de comunicació afins a la part, utilitza l’agressivitat com a última solució per tal de no llençar tot l’esforç de molt de temps. La qual cosa fa que algunes vegades repercuteixi en incidents no desitjables com ara insults, odi, baralles… Per tant, entre tots seria convenient que poséssim sentit comú i acceptéssim les derrotes amb dignitat ja que, si no, algun dia podem prendre mal de veritat.
En definitiva, la competició ens transmet emocions i ens fa més forts ja que ens exigeix un sobreesforç, però hem de tenir clars els límits i els motius per què estem competint. Per sobre de l’èxit hi ha la dignitat de les persones i l’agressivitat traspassa la línia dels valors de la mateixa competició.
Jordi
Cap comentari