RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per desembre, 2013

  • Camí de ronda

    cami_ronda11

    Des de Sa Riera a Sa Tuna hi ha un camí de ronda molt ben assenyalat. Aquest camí transcorre pel costat del mar i està situat en el terme municipal de Begur, al bell mig de la Costa Brava. Pel camí entre aquestes dues cales en trobes alguna més com és el cas de la d’Aiguafreda, molt petita però coqueta, i també Cap Sa Sal, on hi ha construït des dels anys cinquanta i amb unes vistes privilegiades, un hotel.

    Tot passejant es poden veure les gavines que volen ben arran de l’aigua i els velers que naveguen tranquil·lament mentre es percep l’olor de la sal que desprèn el mar. Sovint els verds i valents pins es mouen des de dalt del penya-segat empesos pel fort bufec de la tramuntana. Gairebé durant tot el recorregut es pot contemplar les Illes Medes, moltes vegades il·luminades pel reflex de la llum brillant del sol. Al Nord, la Badia de Roses i el Cap Norfeu. Al Sud, la platja gran de Pals amb els seus edificis al darrere. Si el dia és clar es veu l’horitzó que separa nítidament el mar i el cel. El camí és pedregós fins que s’arriba al tram final, on trobes unes escales fetes de ciment amb una barana de fusta.

    Sí, realment és un paisatge que ofereix la possibilitat de gaudir plenament de la natura.

     

    Anna Vilargonter

    Share

    Article complet

  • L’Esquerda

    esquerda

    Des de la plaça Major de Roda de Ter, agafant el carrer de dalt i tombant pel primer carrer a la dreta, si encareu amunt fins que s’acabi, anireu a parar a uns dels indrets més bells de la comarca d’Osona: l’Esquerda.

    Enfilat dalt d’un dels meandres del Ter, just on aquest riu gira com una roda, i d’aquí l’origen del nom del poble, hi trobareu el jaciment arqueològic de l’Esquerda amb el seu poblat ibèric i medieval. Lloc molt estratègic, defensivament parlant, amb més de 2.500 anys d’història. Segurament un dels primers enclavaments poblats d’Osona.

    A dalt de tot, una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca i les restes d’una petita església dedicada a Sant Pere. Des d’allí podreu guaitar la Blava, la fàbrica on va treballar Miquel Martí i Pol; la colònia tèxtil de Salou; bona part de la plana de Vic; els Pirineus i, si el dia és prou clar, el Pedraforca.

    Ricard

    Share

    Article complet

  • El puig de les Tres Creus

    Tres_Creus_1

    El puig de les Tres Creus està situat al municipi de Torelló. Per arribar-hi cal situar-se a la zona esportiva del municipi, direcció al Santuari de la Mare de Déu deRocaprevera, passant per la residència de Cals Avis.

    Tres Creus_2Fins a l’esplanada del Santuari s’hi pot anar caminant o amb algun tipus de vehicle, però per arribar al Puig cal anar-hi a peu.

    Aquest indret consisteix en un petit turó on, per accedir-hi, hi ha un desnivell considerable. Per pujar-hi hi ha un camí marcat i a la part de dalt una sèrie d’esglaons per facilitar l’accés. Tot i que les tres creus tenen la seva història religiosa i social d’una època, trobo interessant el lloc pel mirador que hi ha i les majestuoses vistes que s’hi poden observar: si mirem a prop observem la totalitat del nucli urbà de Torelló; si la mirada la distanciem una mica hi veiem la Vall del Ges, i girant el cos es pot observar la plana de Vic; i si allunyem més la visió i el temps ens ho permet es pot gaudir de  la bellesa del Montseny i Bellmunt, entre d’altres.

    Maria Comerma

     

    Share

    Article complet

  • El santuari del Far-Susqueda

     

    far_1

    Al cor del Prepirineu català, a més de 1.000 metres d’altura,trobareu el santuari de la Mare de Déu del Far, on podreu gaudir d’una mica de la riquesa de la cultura de Catalunya, del seu patrimoni natural i humà, i on podreu descansar i alhora assaborir l’autèntica gastronomia catalana de sempre, rica i variada.

    El Santuari de la Mare de Déu del Far, del segle XI, està situat a 1.112 m d’altura, amb unes magnífiques vistes sobre el pantà de Susqueda, els cingles de Tavertet, les Guilleries i el Montseny, i queda el poble de Sant Martí Sacalm als seus peus. En dies molt clars es pot veure gran part del Pirineu, la ciutat de Girona i, fins i tot, les Illes Medes. També es pot veure Montserrat i el Puigmajor de Mallorca amb prismàtics, en aquests dies. Però a pesar que no ensopegueu els dies de millor visió, pujar al Far és sempre una revelació i un goig. Gaudiu de les vistes i no oblideu d’anar-hi en diferents estacions de l’ any per poder gaudir de la riquesa del paisatge i de la seva variabilitat.

    Per acabar, si decidiu quedar-vos-hi a dinar no dubteu a demanar qualsevol dels seus plats guisats a l’antiga i gaudiu d’un restaurant dels d’abans, sense pretensions, però amb bona cuina.

    Far_2Far_3

     

    Pep Álvarez

    Share

    Article complet

  • Quadre de conjugacions verbals

     

     Conjugació Irregularitats
    Exemples
    PRIMERA CONJUGACIÓ

    •    La majoria dels verbs de la primera conjugació (acabats en  –AR) són regulars. Fan com ‘treballar’.

    •    Cal fixar-se en la pronúncia  dels verbs que acaben en –IAR: tenen la síl•laba tònica en penúltima posició: ESTUDIO, COPIO.

     

    •    Només fan excepció a aquesta irregularitat els verbs ‘anar’ i ‘estar’. -AR: vegeu el verb ‘treballar’

    SEGONA CONJUGACIÓ

     

    •    Els verbs de la segona conjugació acaben en –ER o –RE.

    •    La majoria dels verbs d’aquesta conjugació fan com ‘témer’.

     

    •    Altres particularitats d’alguns verbs de la segona conjugació:
    –    No hi ha cap infinitiu ni gerundi acabat en –GUER / -GUENT
    –    Hi ha participis d’alguns verbs de la segona que solem dir i escriure malament: cabut, emès, empès, estret, fos, inclòs, mòlt, percebut, post, pres, sabut, venut…

    •    Els verbs de la segona conjugació s’agrupen en dos grups d’irregularitats: 

    a)    Primer grup:verbs velars. Són els verbs que en la 1a. persona del present d’indicatiu acaben en –C : conèixer, aprendre…Aquests verbs transformen la –C en –G- en els temps següents: present i imperfet de subjuntiu (conegui, conegués), passat simple (conegueres) i algunes formes de l’imperatiu (conegui, coneguin…)

    En l’imperatiu d’aquests verbs cal aplicar el model següent: quan la segona persona del singular no conté la -g, (aprèn), tampoc porta -g la segona persona  del plural (apreneu). Si la tercera persona del singular hi posa -g (aprengui), aquesta -g apareixerà a la primera i tercera persona del plural (aprenguem, aprenguin):

                                          Aprèn————————Apreneu
    Aprengui———————Aprenguin  ——————————Aprenguem

    b)    Segon grup: interferències entre la 2a. i la 3a. conjugació. Hi ha verbs que presenten interferències amb els verbs de la tercera conjugació. Els acabats en:

    –    cebre (concebre, percebre…)
    –    batre (combatre…)
    –    córrer (recórrer…)
    –    rompre (interrompre…)

    El problema en aquests verbs és que a vegades es conjuguen com si fossin de la tercera conjugació (acabats en –IR)

     

     

    -RE / -ER: vegeu el verb ‘témer’a) primer grup: verbs velars. Vegeu el verb ‘conèixer’ 

     

     

     

     

     

     

    b) Segon grup: interferències entre la segona i tercera conjugació: vegeu el verb ‘‘interrompre’

     

    TERCERA CONJUGACIÓ

    •    La majoria dels verbs d’aquesta conjugació són incoatius (afegeixen l’increment –eix en les tres persones del singular i la 3a. del plural del present d’indicatiu, de subjuntiu i d’imperatiu.)

     

    •    Hi ha verbs que accepten dues formes, la pura i la incoativa:  lluir, acudir, mentir, resumir, presumir…

     

    •    N’hi ha alguns que no són incoatius. Són els que s’anomenen purs:
    –    dormir, sentir, ajupir, bullir, escopir, collir… i tots els seus derivats.

     

     
    •    Dels derivats de –sentir, hi ha els verbs ‘assentir’ i ‘dissentir’ que són incoatius (jo assenteixo / jo dissenteixo).

    •    Exemple de verbs incoatius: corregir, servir, aplaudir, avorrir…Vegeu el verb ‘corregir’•Exemple de verb pur:
    Vegeu el verb ‘ajupir’Vegeu el verb ‘assentir

    Per fer exercicis de verbs de qualsevol conjugació cliqueu aquí

    Share

    Article complet

  • L’últim dia

    images

     

    Avui és l’últim dia de vida del meu col·legi. Estic davant de la meva escola. Tinc la cara trista perquè els meus ulls estan veient per última vegada l’escola, la meva escola. Per què fan això a l’escola?

    Començo a plorar. Són les seves últimes hores, els últims minuts i els últims segons. La data de construcció d’aquest edifici és 1913. Estava destinat al recés tranquil per als religiosos,  però de seguida es van adonar de la  importància de tenir una escola al poble. Una escola on han passat un grapat de mestres, religiosos o no, homes o dones i sobretot la matèria primera, els nens i nenes. Una escola on durant molts anys s’hi ha ensenyat cultura als alumnes.

    No deixo de mirar l’edifici. Les imatges del passat em recorren el cervell. Els plors del primer dia en què la mare em deixava a l’escola. I les bromes de classe. I les baralles al pati, en el partit de futbol, en l’atrapada, quan  jugàvem a les boles, a la sorrera amb els castells i la sorra. Les nenes eren més fines, les seves baralles eren més tranquil·les. Aquestes imatges arriben fins a l’últim dia de classe quan ja marxava i no tornava més a ser alumne. La màquina està ja davant de l’escola.

    Aquesta màquina de color groc té a la punta unes pinces que seran les que començaran a destruir l’escola. La màquina ja ha posat en marxa el motor. Ja comença a moure les pinces i ja està pujant el braç amunt per destruir-ne el primer tros. Estic observant com cau el primer tros, aquelles parets de 90 cm d’espessor. Avui dia els ingredients de les parets són de totxanes, però aquests no. Aquests murs porten pedres de riu, sorra i un ingredient màgic. Comencen per la teulada i surten les bigues de fusta. Una fusta de més de cent anys. Allà estan trinxades, ara ja són una part més de la història. I les teulades, que van ser fabricades artesanament.

    Ja fa dies que les màquines treballen en l’enderrocament de l’escola. Ara ja no queda res, és un esplanada buida. Un tros de terreny molt gran, un tros de història que ja no existeix. Un tros de terra on hi ha molts segons, minuts, hores, dies i anys viscuts per molts nens, nenes, homes, dones, mestres, monges, capellans, avis, iaies, que durant molt de temps han passat per allà. De fet, aquesta és la història de la meva escola.

    Miquel Àngel

    Share

    Article complet

  • Records

    campdevànol

    Feia dies que no pujava a Campdevànol a visitar els meus pares i aquest cap de setmana vaig decidir anar-hi i donar-los una bona sorpresa, ja que normalment són ells qui vénen a Sta. Eulàlia a veure’m.

    Després de dinar vam anar a fer un tomb pel poble; la meva mare tenia molt d’interès per passejar pel barri de l’estació ja que hi ha construiït un parc molt bonic i me’l volia ensenyar.

    Però … quina ha estat la meva sorpresa! Han aterrat la meva escola bressol per construir un parc! Quan ho he vist no he pogut evitar recordar-la …

    Era un edifici gran d’una sola planta. En la part central hi havia la recepció, una sala petita i molt senzilla, amb les parets blanques, sense gaires ornaments, on s’esperaven els pares quan ens venien a recollir. A mà dreta l’aula dels més petits: una sala molt gran, sense separacins, on en un cantó hi havia les joguines i els matalassos per fer la migdiada i en l’altre les taules i les cadires. Al fons els lavabos, una mica rònecs i vells. Les parets pintades de color blau cel, amb alguns dibuixos pintats. A mà esquerra, l’aula dels grans, que tenia exactament les mateixes característiques, però amb la paret pintada d’un altre color: verd clar.

    L’edifici estava envoltat d’un gran pati, on hi havia gronxadors i una sorrera. Al fons un petit santuari amb una Verge Maria molt gran, sempre ple de flors, encerclat per una tanca de fusta.

    Cada dia quan sortíem al pati el primer que ens feien fer les porfessores, que eren monges amb la seva corresponent vestimenta, era anar a cantar a la Verge.

    I … a hores d’ara encara recordo les cançons …

    Elisabet

    Share

    Article complet

  • Ja no hi és!

    img126

    He passat per davant la meva escola, l’escola de quan era petit, i ja no hi és! Només hi he vist màquines grogues i grans camions que s’emportaven runa.

    Recordo les aules amb les seves pissarres verdes i els pupitres marrons amb el forat per posar-hi el tinter, forat que mai vaig utilitzar per res més que per treure-hi un dit, com si fos un cuquet.

    Recordo el metàl·lic timbre de so potent que ens avisava que era l’hora de sortir corrents.

    Recordo el pati de baix on es jugava a futbol; el pati del mig on intercanviàvem cromos i jugàvem a bales; el pati de dalt on es jugava a bàsquet; les arcades del claustre on jugàvem al cavall fort o al frontó els dies de mal temps.

    Recordo l’hermano Fèlix, l’hermano Jacinto, l’hermano Coll i Mossèn mastega-rocs.

    Recordo la tendresa de la senyoreta Castanyer i la senyoreta Bellafont, que per descuit meu un dia vaig anomenar: senyoreta Fontbella. Tota simpàtica, ella, encara riu!

    Recordo els companys: en Codina, en Casellas, en Nogué, en Muñoz i tot d’altres.

    Miro la meva escola, l’escola de quan era petit, i ja no hi és! Però els records continuaran essent-hi, i cada cop que passi per davant del lloc vindran nítidament cap a mi, malgrat que hi facin pisos, oficines o un puticlub.

     

    Ricard

    Share

    Article complet

  • Moments

    val12b

    L’escola on havia anat durant la meva escolarització és un edifici de pedra antic i de grans dimensions. Recordo que hi ha quatre portes ja que es pot accedir per tres carrers diferents. Un cop ets a dins els passadissos són amples i llargs. Sembla que encara pugui ensumar aquella olor de vell que es percebia.

    Les parets eren molt altes, cosa que feia que et veiessis molt petita. Per acompanyar-les les portes també eren veritablement grans i de fusta antiga. Les classes eren enormes i tenien una plataforma on la mestra pujava per dur a terme les seves explicacions. Els alumnes quedàvem en un pla més baix. També recordo que al costat de la taula de la mestra hi havia una finestra petita on es comunicaven les classes.

    Però el lloc on es trobava la diversió era el pati. Aquest sí que tenia una grandària immensa. Era tot de paviment i allà ens barrejàvem grans i petits. Quins moments memorables he viscut en aquella escola, sempre els recordaré!

    Vanesa

    Share

    Article complet

  • La meva escola

    url

    L’escola on vaig anar durant la meva infància és el col·legi del Roser.  Era d’estil modernista.

    L’edifici tenia una estructura rectangular. A la planta baixa hi havia  vuit aules molt grans, amb sostres molt alts, on fèiem les classes. A continuació d’aquestes aules hi havia la sala d’estudi. També tenia  una biblioteca, i un petit teatre on feien les representacions de final de curs. A mà dreta trobàvem un gran pati cobert,  anomenat , “el  pati de vidre”. Al costat d’aquest pati hi havia la cuina i el menjador.

    Al final de tot aquest rectangle trobàvem  la capella del Roser,  on es  feien totes les celebracions religioses. Estava  envoltada d’uns grans patis enjardinats .

    A la primera planta hi havia  habitacions on dormíem  els nens interns, i també hi havia les habitacions del professorat.

     

    Maria Tort

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició