RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • L’últim dia

    images

     

    Avui és l’últim dia de vida del meu col·legi. Estic davant de la meva escola. Tinc la cara trista perquè els meus ulls estan veient per última vegada l’escola, la meva escola. Per què fan això a l’escola?

    Començo a plorar. Són les seves últimes hores, els últims minuts i els últims segons. La data de construcció d’aquest edifici és 1913. Estava destinat al recés tranquil per als religiosos,  però de seguida es van adonar de la  importància de tenir una escola al poble. Una escola on han passat un grapat de mestres, religiosos o no, homes o dones i sobretot la matèria primera, els nens i nenes. Una escola on durant molts anys s’hi ha ensenyat cultura als alumnes.

    No deixo de mirar l’edifici. Les imatges del passat em recorren el cervell. Els plors del primer dia en què la mare em deixava a l’escola. I les bromes de classe. I les baralles al pati, en el partit de futbol, en l’atrapada, quan  jugàvem a les boles, a la sorrera amb els castells i la sorra. Les nenes eren més fines, les seves baralles eren més tranquil·les. Aquestes imatges arriben fins a l’últim dia de classe quan ja marxava i no tornava més a ser alumne. La màquina està ja davant de l’escola.

    Aquesta màquina de color groc té a la punta unes pinces que seran les que començaran a destruir l’escola. La màquina ja ha posat en marxa el motor. Ja comença a moure les pinces i ja està pujant el braç amunt per destruir-ne el primer tros. Estic observant com cau el primer tros, aquelles parets de 90 cm d’espessor. Avui dia els ingredients de les parets són de totxanes, però aquests no. Aquests murs porten pedres de riu, sorra i un ingredient màgic. Comencen per la teulada i surten les bigues de fusta. Una fusta de més de cent anys. Allà estan trinxades, ara ja són una part més de la història. I les teulades, que van ser fabricades artesanament.

    Ja fa dies que les màquines treballen en l’enderrocament de l’escola. Ara ja no queda res, és un esplanada buida. Un tros de terreny molt gran, un tros de història que ja no existeix. Un tros de terra on hi ha molts segons, minuts, hores, dies i anys viscuts per molts nens, nenes, homes, dones, mestres, monges, capellans, avis, iaies, que durant molt de temps han passat per allà. De fet, aquesta és la història de la meva escola.

    Miquel Àngel

Cap comentari

  1. Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles