RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

Arxiu per gener, 2014

  • On som? o On estem?

    Per expressar lloc, quin verb podem fer servir ‘ser’ o ‘estar’?

    Per indicar un lloc, l’ús dels verbs ser i estar depèn fonamentalment de la distinció entre “mera localització” o “permanència” en un lloc:

    – Per indicar mera localització (sense especificar durada ni fer cap més indicació)  s’usa SEMPRE  ser:

    • L’Ajuntament de Manlleu és a la plaça Fra Bernadí
    • Els músics són a l’escenari
    • On sou? De seguida venim a buscar-vos
    • Les claus són dins el calaix

     

    – Quan al significat de lloc s’hi afegeix un matís de durada o de permanència, es prefereix estar (o estar-se); especialment quan va acompanyat d’expressions temporals del tipus tot el matí, durant el curs, etc. De fet,  estar-se ha anat adquirint, fins i tot, el significat de ‘fer estada, allotjar-se’, ‘residir, viure’, ‘treballar’, etc.:

    • Els estudiants s’estaran en una residència durant el curs
    • La professora s’ha estat tot el matí al seu despatx
    • Abans vivíem a Tona, ara estem a Vic

     

    Veieu la diferència?

    –         Les entitats de Manlleu s’estan al primer pis de Can Puget  [equival a ‘ hi tenen la seu’].

    –         Les entitats de Manlleu són al primer pis de Can Puget [equival a ‘hi són reunides momentàniament’].

     

    Queda una mica més clar?

    Share

    Article complet

  • No sóc poruga

    Sóc filla d’un poble de muntanya, estimo i conec la natura i no sóc gens poruga ni espantadissa. Passo moltes nits sola a casa ja que el meu company viatja sovint i hi estic molt acostumada.

    Al principi de viure a Sta. Eulàlia vaig començar a relacionar-me amb els pocs veïns que tinc al voltant i un dia en Quim, el veí de just al davant de casa meva, em va dir:

     -No pateixis Elisabet! Si mai necessites res no dubtis a venir a casa; sovint me’n vaig a dormir tard!

     I vet aquí que un dia de setembre, com moltes d’altres nits que  estava sola, trastejava per casa i vaig baixar al garatge per engegar la rentadora. Anava tota decidida cap a dalt quan em vaig adonar que al mig del garatge hi havia una cosa enrotllada … M’hi vaig apropar per poder observar-ho millor i  quina va ser la meva sorpresa: hi havia una serp! Estava ben enrotllada sobre sí mateixa i ben quieta;  Déu n’hi do si n’era de grossa!

    Amb la vista vaig buscar pel meu voltant  algun  estri per poder-la fer fora  o inclús matar-la, però estava tan espantada que no podia ni pensar.

    Aleshores me’n vaig recordar de  les paraules del Quim i vaig sortir escopetejada de casa per anar-li a demanar ajuda. Quan va baixar a obrir-me la porta i li vaig explicar quina classe d’intrusa tenia al garatge, em sembla que estava més espantat ell que jo. Em va dir:

     -Ja vinc, vaig a canviar-me i a buscar una pala.

     Va sortir amb una enorme pala a la mà i calcat amb unes botes de pescar. Tots dos vam entrar a casa a poc a poc, sense fer soroll. Ell anava al davant amb les mans alçades subjectant la pala; jo anava al seu darrere, ben a prop d’ell. Tot plegat semblava ben bé una escena d’una pel·lícula de terror.

    Quan va veure la serp va deixar a anar una exclamació de sorpresa:

     -Carai! Sembla un escurçó! És molt gran! Deu haver sortit dels camps que tens a davant de casa i ha entrat per sota la porta del garatge buscant la frescor. Li donaré un bon cop de pala i la deixaré ben estabornida.

     Però la serp en rebre el cop es va començar a moure amb rapidesa pel garatge, en Quim la perseguia a cop de pala i jo cridava com una boja. Finalment  va aconseguir matar-la.

     A partir d’aquell dia ja no puc afirmar que no sóc gens poruga ni espantadissa i en Quim no m’ha tornar a oferir la seva ajuda.

     Elisabet Rodellas

    Share

    Article complet

  • Ensurt

    M’esperava a l’estació per agafar el bus de les nou del matí. Aquella hora ja feia molta calor encara que fos un dia de finals de juny en què generalment el termòmetre no sol enfilar-se tant. Quan vaig arribar-hi ja hi havia tot una cua força llarga de gent que també s’esperava per agafar aquell bus, cosa que em va fer témer que de seguida estaria ple i no podria pujar-hi. Això em suposaria haver d’esperar al de les deu i, per tant, ja no arribaria a temps per assistir a la conferència del catedràtic d’economia, el senyor Santiago Niño Becerra, que tenia lloc a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona.

    Em va anar molt just però vaig poder agafar el de les nou. Al seient del costat hi tenia una senyora de mitjana edat amb qui vaig encetar una conversa. Entre d’altres coses em va dir que era vigatana i que treballava com a geòloga en una empresa de Barcelona que es dedica a fer estudis dels terrenys on hi ha un projecte de construcció de pantans i embassaments. Jo li vaig explicar una mica la meva vida, a què em dedicava i el perquè havia agafat aquell bus.

    Quan li vaig dir que vivia a Sant Quirze va posar cara de sorpresa i durant uns moments hi va haver un silenci, com si no sabés com continuar. Vaig ser jo qui va pronunciar les següents paraules: “i doncs? que passa alguna cosa?”. Ella em va dir: “ja veig que no n’estàs al cas”. Llavors m’ho va explicar. Resulta que l’empresa on treballava estava fent un estudi precisament de la Vall del Bisaura perquè s’havia aprovat un projecte per fer-hi un pantà. Això afectava els municipis de Montesquiu i Sant Quirze els habitants dels quals haurien de marxar de casa seva i traslladar-se en una altra població. Aquella notícia em va deixar tan trasbalsada que ja no vaig poder obrir més la boca. Ella tampoc gosava dir-me res. Al cap d’un quart d’hora escàs el bus va arribar a Sant Andreu i va fer la primera parada. Amb un to fluixet em va dir “adéu” i va baixar.

    Segurament que la conferència va ser molt interessant. Dic això perquè no vaig poder pensar en res més que en la conversa mantinguda amb la senyora del bus. Quan vaig arribar a casa i els vaig explicar el que m’havia dit es varen posar tots a riure i em varen dir: “que no saps quin dia és avui?”. Era el 28 de desembre, dia dels Sants Innocents.

    Anna Vilargonter

    Share

    Article complet

  • El cotxe compartit

    El que us explicaré juro que em va passar de debò fa uns quants anys,  bé tampoc tants! Tenia 18 anys i un seat 127 blau elèctric que compartíem amb la meva germana, cosa que feia que anéssim una mica despistats amb qui era el que li tocava tenir-lo.

    Jo havia trobat feina de suplent d’estiu de camiller a l’Hospital de la Santa Creu de Vic i vaig anar-hi amb el meu “bolido” a fer el torn de 12 hores que es feien molt llargues i cansades.

    L’endemà al matí vaig sortir mig adormit i vaig arribar a casa on ja m’estava esperant la meva germana a punt per utilitzar ‘la part’ de cotxe que li corresponia.

    Aquell cotxe, amb el qual no podies comptar sempre, s’havia quedat a Vic i jo havia vingut de Vic amb l’autobús… Viatge que vaig tornar a fer per tal d’anar a buscar el cotxe compartit.

     Pep Alvarez Pujol

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

    A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    Però el més sorprenent de tot no era el seu aspecte sinó el seu comportament: va demanar aigua cridant el cambrer en un to molt poc educat, menjava compulsivament i bevia l’aigua directe de l’ampolla amb glops llargs, xerrava pels descosits i es movia continuament.

    Quan li vaig dir que no s’assemblava gens al darrer japonès amb qui havia compartit taula, em va explicar que ell era de Tòquio i que mai havia viatjat a l’estranger i només coneixia la seva estricta cultura,  però el darrer mes d’agost havia visitat el nostre país i havia pogut contemplar i “apreciar” la nostra manera de ser. Estava tip de tants rituals i tanta educació…

    És estrany, sempre envegem el que no tenim.

    Elisabet Rodellas

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina , de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

    A l’hora de sopar , va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia ulls oblics ni pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    El cabell el tenia llarg,  unes patilles més espesses del normal, d’esquena fins i tot m’havia semblat una noia, d’aquelles forçudes. Les mans, però, les tenia molt petites, els dits curts i se li marcaven totes les venes, un individu del tot estrany físicament.

    Vestia roba molt desfasada pel temps actual, totalment descoordinada vers els colors que portava, els baixos ben foscos i el dalt ben clar. Portava uns pantalons d’aquells que fa temps que no veia, acampanats, i ben ajustats per la part de dalt; el botó semblava que li hagués de rebentar. Una camisa de color groc d’aquelles que el coll acaba en un pic més pronunciat, ben descordada, de manera que se li veia mig pit, que deixava veure un collaret en forma de cordó molt gruixut que tenia un penjoll en forma de buda.

    En asseure’s just a davant meu em va fer una rialla, sense cap motiu, cosa que em va fer pensar que aquest a senyor li faltava una bullida…

    Jo vaig ajupir la mirada i ell va començar a parlar-me com si em conegués de tota la vida, suposo que per fer una mica de conversa, cosa que em va fer rumiar si el coneixia d’alguna cosa.

     

    Eva Ponce

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la  idea que jo tenia d’aquesta mena d’orientals.

    A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tingués els ulls oblics ni la pell groguenca: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabells rossenc.

    En un principi, vaig notar com em mirava de cua d’ull, feia una mirada sense cap discreció, però evitant el contacte directe amb la meva mirada. Les dues primeres vegades vaig estar a punt d’enxampar-lo quan em mirava però no vaig ser-hi a temps. A la tercera va la vençuda diuen; vaig ser a temps de girar la meva mirada fins que es va topar amb la seva.

    Va desviar la vista de sobre meu de seguida, però això sí que ho vaig percebre a la primera. Jugava amb mi de forma descarada perquè vaig veure con li  havia quedat marcat un mig somriure en el moment que va retirar la mirada.

    No ho sé, però això em va semblar un gest molt simpàtic per la seva part i vaig prendre la decisió de retornar-li aquest gest. Vaig esperar amb la mirada fixa en ell fins que va aixecar la mirada i la dirigir a mi. Ràpidament vaig retirar la mirada a un altre lloc sense poder aconseguir tornar-li un somriure.

    – Però, què faig!  -vaig  xiuxiuejar mentre em vaig adonar que em mirava i mentre  d’una forma absolutament aliena a mi, vaig tractar d’amagar-me darrere dels meus cabells.

    Vaig notar una estrepitosa calor  que començava a pujar-me per tot el cos i llavors em vaig adonar del que estava passant. Estava ruboritzada pel joc d’encreuaments de mirades que protagonitzàvem.

    És ben estrany que a mi em passin aquestes coses. Estava sorpresa amb mi mateixa perquè mai un home m’havia fet passar un moment tan  compromès.

    Quan em va passar aquets estat de vergonya, ho vaig pensar bé i vaig decidir trencar amb les formalitats. Hauria de demanar-li el seu nom. Així trencaríem aquesta tensió que havíem creats en un espai de temps tan curt.

    Em vaig armar de valor, em vaig posar dreta mentre començava a caminar pel tot el voltant de la taula per arribar fins a on estava assegut. En aquells instants pensava que es podria dir Ly o Xen o fins i tot Xin Liu, no ho sé, potser els nervis començaven a aflorar en el meu pensament.

    Ja quasi havia arribat on estava assegut quan va travessar, pel meu davant, una noia amb camisa de dormir, segurament estava allotjada a l’Hostal. Això em va fer canviar la trajectòria  que portava i vaig passar de llarg. I gràcies a Deu que ho vaig fer, perquè en aquell precís instant vaig escoltar com li deia si havia estat molta estona esperant-la mentre li feia una abraçada i un petó als llavis.

    Quina cara que em va quedar. Vaig continuar caminant dissimuladament fins que vaig abandonar la sala. Curiós  tot el que va passar,  ja que ni tan sols vaig saber el seu nom ni la veu que havia pogut tenir. Això queda tot a  la meva imaginació.

    Rafa Gómez

     

     

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    Mentre esperàvem que el cambrer ens servís el primer plat, ell em va preguntar si venia molt sovint a aquest Hostal, amb un català perfecte; pel seu accent mai hauria imaginat que era japonès, tot el contrari, per la manera d’expressar-se semblava com si el català fos la seva llengua materna.

    Després de mantenir una conversa molt agradable amb ell durant tot el sopar jo estava molt encuriosit pel seu aspecte físic i pel seu accent català i la seva parla tan correcta, i vaig començar a fer-li tot tipus de preguntes, fins que vaig aconseguir treure’n l’entrellat: la seva mare era catalana!

    Ell, quan es va acabar les postres, sense compliments em digué “Bona Nit” i marxà a la seva habitació.

    Montse Font

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

     A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    No semblava que tingués gaires ganes de conversa. La seva mirada transmetia certa llunyania i donava la sensació d’estar immers dins els seus pensaments més profunds. De totes maneres, tenia curiositat per saber si tan sols havia vingut a Catalunya a passar uns quants dies de vacances o si tenia alguna altra intenció.

    No me’n vaig poder estar i vaig fer-li la pregunta sense embuts. De sobte aquelles galtes rosades se li varen tornar rogenques i vaig sentir la seva veu tremolosa i el quequeig en pronunciar les paraules. Però això només va ser el començament ja que, inesperadament, pel que fa a la resta de la conversa, la seva dicció va ser gairebé com la de qualsevol autòcton: el seu català era perfecte.

    La discreció que el caracteritzava no em va permetre entrar més a fons en la conversa, però em va dir que era fill de pare català i mare japonesa, que era gerent d’una multinacional i que havia vingut uns quants dies a Catalunya per negocis.

    Quan vàrem haver acabat de sopar ens vàrem acomiadar d’una forma molt cordial i sense gaires embulls. Les seves galtes tornaven a ser rosades, però el seu rostre era pàl·lid: necessitava descansar.

      Anna Vilargonter

    Share

    Article complet

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    Invasió subtil o el viatjant de vetes i fils

     A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

    A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

    Em va dir que era viatjant de vetes i fils, i que es deia Hiroshi Coma Tanoka. El senyor Hiroshi em va explicar, en un català amb accent força correcte, que era descendent, pel cantó de l’avi patern, d’un mariner mercant fill de l’Estartit. Aleshores, vaig entendre que no tingués els ulls oblics, ni el cabell negre atzabeja, ni la pell groguenca. Tothom coneix la dita popular que diu: “els gens catalans pesen més que cent marrans”.

    Quan vàrem acabar de sopar, el senyor Hiroshi va insistir molt a ensenyar-me el mostrari amb què viatjava. Francament, jo no hi tenia ni el més mínim interès, però per cortesia vaig accedir a entrar a la seva habitació, que tocava paret per paret amb la meva.

    Una vegada a dins, va treure una gran maleta de sota el llit, i amb molt de compte, com si es tractés d’una mercaderia d’altíssim valor, la va anar obrint fins a tenir-la oberta de bat a bat. Van quedar al descobert una munió de vetes, rodets de fils i botons de totes mides i colors. Era un gran espectacle visual, la forma tan delicada com tot estava col·locat.

    Em va començar a ensenyar, un per un, els botons. Renoi quins botons! Vellutats, lluents i rodons, com jo no n’havia vist mai. Em va explicar que eren l’última moda al Japó i que estaven fets amb una tecnologia puntera. La veritat és que els nipons se les empesquen totes a l’hora d’innovar.

    Va continuar ensenyant-me les vetes, i finalment els fils. L’home, realment, estava molt orgullós del seu mostrari i el va voler compartir amb mi. Després d’escoltar pacientment un munt d’explicacions sobre les teles, els tints i l’aprest, ens vàrem acomiadar i me’n vaig anar cap a dormir.

    La jornada havia estat molt dura, i no devien haver passat ni cinc minuts que jo ja dormia com un soc. A mitja nit, enmig d’un somni de botons que ballaven i vetes de tots colors que sortien llançades com serpentines, em vaig despertar sobresaltat per un gran terrabastall que venia de l’habitació del japonès. D’un salt em vaig posar les sabatilles i l’americana per damunt del pijama, i vaig sortir al passadís. La porta de l’habitació del senyor Hiroshi estava entreoberta, i vaig poder veure dins de l’habitació on, pel cap baix,hi havia trenta japonesos més, tots amb vestit negre i ulleres fosques. Parlaven tots alhora, i jo no entenia res del que deien. A l’acte no vaig saber què fer, només se’m va acudir baixar a recepció i explicar a la mestressa el que estava passant.

    En arribar a baix, vaig veure la senyora Rosa darrere el taulell. Li vaig demanar què hi feia tanta gent a l’habitació del senyor Hiroshi. La senyora Rosa em va contestar en japonès!

    No vaig tenir cap mena de dubte que allò es tractava d’una invasió. Subtil, però una invasió en tota regla. De cop tot es va fer fosc i no recordo res més. Llevat que aquest matí, quan m’he despertat, començava a sortir el sol, i jo estava estirat a terra la meva habitació, damunt de la catifa. Em feien mal tots els ossos, especialment la part posterior del cap.

    El primer que he fet ha estat trucar a l’habitació de senyor Hiroshi, i no ha contestat ningú. Després he tornat a la meva habitació per rentar-me i vestir-me. He baixat a esmorzar i li he demanat a la senyora Rosa què se n’havia fet dels japonesos. No sabia de què li parlava i m’ha explicat que feia més d’un any que no en veia cap per l’Hostal.

    Sense ganes de voler-hi donar més voltes, m’he disposat a pagar el compte i quan em tornava el canvi, ha entrat un home amb les galtes més aviat rosades i el cabell rossenc, carregat amb una gran maleta, i ha dit que es deia Hiroshi. No m’ho he pensat dues vegades, i he marxat, per si de cas, que els peus em tocaven al cul.

    Ricard Jordà

     

    Share

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes despistat elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural potrta. error rondalla rondalles tradició