Invasió subtil o el viatjant de vetes i fils
A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.
A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Em va dir que era viatjant de vetes i fils, i que es deia Hiroshi Coma Tanoka. El senyor Hiroshi em va explicar, en un català amb accent força correcte, que era descendent, pel cantó de l’avi patern, d’un mariner mercant fill de l’Estartit. Aleshores, vaig entendre que no tingués els ulls oblics, ni el cabell negre atzabeja, ni la pell groguenca. Tothom coneix la dita popular que diu: “els gens catalans pesen més que cent marrans”.
Quan vàrem acabar de sopar, el senyor Hiroshi va insistir molt a ensenyar-me el mostrari amb què viatjava. Francament, jo no hi tenia ni el més mínim interès, però per cortesia vaig accedir a entrar a la seva habitació, que tocava paret per paret amb la meva.
Una vegada a dins, va treure una gran maleta de sota el llit, i amb molt de compte, com si es tractés d’una mercaderia d’altíssim valor, la va anar obrint fins a tenir-la oberta de bat a bat. Van quedar al descobert una munió de vetes, rodets de fils i botons de totes mides i colors. Era un gran espectacle visual, la forma tan delicada com tot estava col·locat.
Em va començar a ensenyar, un per un, els botons. Renoi quins botons! Vellutats, lluents i rodons, com jo no n’havia vist mai. Em va explicar que eren l’última moda al Japó i que estaven fets amb una tecnologia puntera. La veritat és que els nipons se les empesquen totes a l’hora d’innovar.
Va continuar ensenyant-me les vetes, i finalment els fils. L’home, realment, estava molt orgullós del seu mostrari i el va voler compartir amb mi. Després d’escoltar pacientment un munt d’explicacions sobre les teles, els tints i l’aprest, ens vàrem acomiadar i me’n vaig anar cap a dormir.
La jornada havia estat molt dura, i no devien haver passat ni cinc minuts que jo ja dormia com un soc. A mitja nit, enmig d’un somni de botons que ballaven i vetes de tots colors que sortien llançades com serpentines, em vaig despertar sobresaltat per un gran terrabastall que venia de l’habitació del japonès. D’un salt em vaig posar les sabatilles i l’americana per damunt del pijama, i vaig sortir al passadís. La porta de l’habitació del senyor Hiroshi estava entreoberta, i vaig poder veure dins de l’habitació on, pel cap baix,hi havia trenta japonesos més, tots amb vestit negre i ulleres fosques. Parlaven tots alhora, i jo no entenia res del que deien. A l’acte no vaig saber què fer, només se’m va acudir baixar a recepció i explicar a la mestressa el que estava passant.
En arribar a baix, vaig veure la senyora Rosa darrere el taulell. Li vaig demanar què hi feia tanta gent a l’habitació del senyor Hiroshi. La senyora Rosa em va contestar en japonès!
No vaig tenir cap mena de dubte que allò es tractava d’una invasió. Subtil, però una invasió en tota regla. De cop tot es va fer fosc i no recordo res més. Llevat que aquest matí, quan m’he despertat, començava a sortir el sol, i jo estava estirat a terra la meva habitació, damunt de la catifa. Em feien mal tots els ossos, especialment la part posterior del cap.
El primer que he fet ha estat trucar a l’habitació de senyor Hiroshi, i no ha contestat ningú. Després he tornat a la meva habitació per rentar-me i vestir-me. He baixat a esmorzar i li he demanat a la senyora Rosa què se n’havia fet dels japonesos. No sabia de què li parlava i m’ha explicat que feia més d’un any que no en veia cap per l’Hostal.
Sense ganes de voler-hi donar més voltes, m’he disposat a pagar el compte i quan em tornava el canvi, ha entrat un home amb les galtes més aviat rosades i el cabell rossenc, carregat amb una gran maleta, i ha dit que es deia Hiroshi. No m’ho he pensat dues vegades, i he marxat, per si de cas, que els peus em tocaven al cul.
Ricard Jordà
