Qui és aquesta persona? A totes les famílies hi podem trobar una persona gran, una persona d’avançada edat, una persona amb molta experiència viscuda o, com s’anomena literàriament, de molta vida donada.
De qui us vull parlar avui? Doncs, del meu avi.
Va néixer l’any 1918 i en aquests moments té 95 anys, però no es troba gaire bé de salut. Només puc parlar meravelles d’ell. Per a mi és una gran persona. Ell, que sempre m’ha cuidat de petit, és un home que no ha tingut una vida fàcil com gairebé tothom en aquella època. Amb 16 anys va viure i es va estar en un camp de concentració, i va haver de sobreviure a la postguerra.
La nit està anunciant la seva entrada. Ja és a les portes d’un petit poble de la província de Conca. Cada vegada més la foscor li guanya la partida al dia i la via làctia comença a exposar les seves virtuts. Ja són aquí la mirada dolça de la lluna i l’alegria de les estrelles. Quina il·luminació que tenen els carrers, les cases, els camps… En fi, tota la vall on està situat aquest petit poble. Una de les estrelles anuncia que ja ha arribat. L’aire, que és molt suau, està moderant una nit de primavera, però ja es comença a palpar el nerviosisme en la gent del poble i més concretament en una casa de poble. La gent corre carrer amunt, carrer avall amb llànties a la mà i cridant. El campanar comença a campanejar, dels rellotges surt el cuc cantant fora d’hora i els fanals pampalluguegen. Sí, ja està, ja és aquí, ja ha nascut, ja té vida, i en una nit de primavera ha vist la llum. És el meu avi, una de les estrelles del meu cor.
L’arca de Noé va ser construïda per donar cabuda a una parella de cada espècie animal. En aquell espai hi havia pau i es respirava amor. Quin vaixell tan gran! Tots els animals del món, mascle i femella o femella i mascle junts. Doncs així és el cor del meu avi, el qual ens dóna pau i amor a la seva manera.
És Nadal i al carrer comencen a caure boletes de neu. Quin paisatge més maco, està tot blanc i ara comença a sortir el sol. L’escalfor del dia fa que la neu vagi desapareixent i deixi un contrast de color al terra. Quina bellesa veure el sol radiant i el terra amb el blanc i negre. El meu cervell reacciona i em projecta la imatge del meu avi. Aquells mateixos colors barrejats entre si són els seus cabells. Encara recordo quan es treu la seva pinta i es pentina com a la moda de la seva època, cap endarrere.
Ha arribat la primavera i han començat a néixer les flors. Aquestes s’obren plenes de vida, les plantes canten per créixer, els ocells xiuxiuegen d’alegria i tot el bosc està ple d’energia positiva perquè ha tornat l’estació de la vida. Estic assegut davant un tronc que és centenari i observo que m’explica la seva vida en forma d’anells. Cada anell és un any de vida i m’explica si han tingut sequera o excés d’aigua. Ara entenc per què té la pell arrugada, el meu avi: és fruit dels anys viscuts, de la felicitat i de moments d’amargor; en fi, cada fil d’arruga és una experiència viscuda, bona o dolenta. Tot això és normal, ja que 95 anys, quasi és també centenari com els arbres.
Té els ulls grans i brillants, el color de les seves pupil·les són com la nit més fosca de l’any. La seva mirada és penetrant com el fred a l’ hivern, irradia seguretat. Els consells que et pot donar són gràcies a l’ experiència i vivències adquirides i viscudes durant els anys. Ell és com els savis que hi havia a les tribus antigues. Allà s’està, allà el veig assegut en una cadira a la porta de casa fumant com si la vida ja no anés amb ell.
Pobre avi, viu cada dia com si fos l’últim. Cada dia fa un espectacular esforç per sortir a caminar. La seva fortalesa és la d’un roure. El veus amb el seu bastó carrer amunt, carrer avall, carrer amunt, carrer avall i ara es para, es treu una cigarreta, li dóna una pipada, observa al seu voltant i torna a engegar motors. Aquesta és la seva vida, tranquil·la, esperant que arribi el moment per tornar-se a trobar amb la iaia al cel.
Els rajos de sol estan picant amb força a la porta d’entrada al poble. En aquell humil poble de pagesos comença un nou dia. Els galls fan la posada a punt, quiquiriquic, tocant les trompetes i anunciant el principal astre del dia. És un dia de primavera i ja ha tornat la vida al poble i al bosc. Les flors anuncien amb la boca oberta l’arribada de la primavera. Les plantes s’ajuden per créixer en aquesta nova estació, els insectes comencen a donar senyals de vida i els ocells canten per buscar parella. Els arbres obren els braços per ensenyar els fruits, els peixos salten mentre el riu amb el desglaç porta molt de cabal. Tot torna a la vida i l’avi n’ha començat una altra de nova, ara ja és amb la iaia al cel.
Hi ha hagut moltes llàgrimes escrivint tot això, perquè ha marxat una de les meves estrelles, gràcies per ser-ho!
Adéu avi, tot això va per tu!
Miquel Àngel Cardo
Cap comentari