Durant tota la seva vida havia estat treballant, treballant per poder donar a la seva família alguna cosa per portar-se a la boca. Es llevava a les cinc de la matinada, la seva dona li tenia ben a punt el seu got de cafè amb llet i la seva torrada amb tomàquet. A les sis ja estava a punt per començar la jornada laboral, es passava vuit hores seguides amb un únic descans de mitja hora a les onze del matí. El fet de treballar al carrer havia deixat la seva pell tan negra com el carbó i la seva pell arrugada deixava entreveure la duresa amb què la vida l’havia tractat.
L’Emili era una bellíssima persona, sempre estava disposat a ajudar-te, encara que això suposés per a ell un esforç immens. L’última vegada que jo el vaig veure tenia el cabell blanc i molt espès, el somriure que sempre l’acompanyava encara no l’havia abandonat i es feia el valent i el fort perquè no veiessis que estava patint.
En general em costa molt recordar coses de la meva infància, però mai oblidaré com em mirava, i m’acostava al seu llit, perquè l’abracés.
Mireia Serrano
Cap comentari