Santa Rita: sang de la nostra sang
Després de molts anys de no fumar, el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d’ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. «Vull ser normal», els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.
La mare, pobra dona, cap a missa se’n va anar a encomanar-se a Santa Rita, patrona dels impossibles, i a encendre-li una atxa. Aquesta devoció a la Santa li venia de temps enrere. El pare no en sabia res, però la mare tenia un aventura de llarga durada amb el veí del quart primera, un bomber separat, fornit i força més jove que no pas ella, i del qual deia que li apagava el foc intern.
Quan va tornar a casa, la filla era la noia més feliç del món: sembla que Santa Rita havia fet de les seves, ja que el pare va decidir que la nena estava per davant de tot. A partir d’aquell moment la filla seria d’allò més normal, la mare se sentiria totalment realitzada, i el pare podria tornar a ser un fumador empedreït com abans. I el bomber? Del bomber no en van saber res més. Pel que es veu va canviar de cos: es va fer una operació de canvi de sexe i ara apaga un altre tipus de foc intern.
Ricard Jordà
Cap comentari