Recordo encara el dia que el vaig conèixer. D’això ja fa més de dos anys. Aquell posat tranquil i misteriós, i amb la mirada freda em va fer pensar que alguna cosa amagava.
El trobava sempre a la parada de l’autobús. Un bon dia ens vàrem intercanviar alguna paraula més que les salutacions com el “bon dia” o el “passi-ho bé”. La nostra conversa va ser molt intensa i interessant. La seva vida no havia estat gens fàcil, al contrari, un camí ple d’obstacles que havia hagut d’anar superant amb molta força de voluntat i amor propi. Em va sorprendre la seva enteresa davant de la greu malaltia que finalment va superar. La seva mare viu en una residència d’avis i el seu pare va morir d’accident quan ell era jovenet.
La vida li ha ensenyat a afrontar les adversitats que se li presenten. La malaltia i el pas del temps li han deixat algunes seqüeles. La seva aparença és la d’un home que passa de la setantena encara que, en realitat, en té seixanta-dos. Té el cabell canós, amb dues entrades ben definides. Al front i a la cara hi té força arrugues i els ulls són tan petits que gairebé no se li veu el color. És amable, educat i seriós, però també de tant en tant li pots veure algun somriure.
Ara que el conec millor haig de confessar que em sabria molt greu perdre aquesta amistat, la qual s’ha anat enfortint amb el temps.
Anna Vilargonter
Cap comentari