RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Reescrivint Calders: Invasió subtil

    A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la  idea que jo tenia d’aquesta mena d’orientals.

    A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tingués els ulls oblics ni la pell groguenca: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabells rossenc.

    En un principi, vaig notar com em mirava de cua d’ull, feia una mirada sense cap discreció, però evitant el contacte directe amb la meva mirada. Les dues primeres vegades vaig estar a punt d’enxampar-lo quan em mirava però no vaig ser-hi a temps. A la tercera va la vençuda diuen; vaig ser a temps de girar la meva mirada fins que es va topar amb la seva.

    Va desviar la vista de sobre meu de seguida, però això sí que ho vaig percebre a la primera. Jugava amb mi de forma descarada perquè vaig veure con li  havia quedat marcat un mig somriure en el moment que va retirar la mirada.

    No ho sé, però això em va semblar un gest molt simpàtic per la seva part i vaig prendre la decisió de retornar-li aquest gest. Vaig esperar amb la mirada fixa en ell fins que va aixecar la mirada i la dirigir a mi. Ràpidament vaig retirar la mirada a un altre lloc sense poder aconseguir tornar-li un somriure.

    – Però, què faig!  -vaig  xiuxiuejar mentre em vaig adonar que em mirava i mentre  d’una forma absolutament aliena a mi, vaig tractar d’amagar-me darrere dels meus cabells.

    Vaig notar una estrepitosa calor  que començava a pujar-me per tot el cos i llavors em vaig adonar del que estava passant. Estava ruboritzada pel joc d’encreuaments de mirades que protagonitzàvem.

    És ben estrany que a mi em passin aquestes coses. Estava sorpresa amb mi mateixa perquè mai un home m’havia fet passar un moment tan  compromès.

    Quan em va passar aquets estat de vergonya, ho vaig pensar bé i vaig decidir trencar amb les formalitats. Hauria de demanar-li el seu nom. Així trencaríem aquesta tensió que havíem creats en un espai de temps tan curt.

    Em vaig armar de valor, em vaig posar dreta mentre començava a caminar pel tot el voltant de la taula per arribar fins a on estava assegut. En aquells instants pensava que es podria dir Ly o Xen o fins i tot Xin Liu, no ho sé, potser els nervis començaven a aflorar en el meu pensament.

    Ja quasi havia arribat on estava assegut quan va travessar, pel meu davant, una noia amb camisa de dormir, segurament estava allotjada a l’Hostal. Això em va fer canviar la trajectòria  que portava i vaig passar de llarg. I gràcies a Deu que ho vaig fer, perquè en aquell precís instant vaig escoltar com li deia si havia estat molta estona esperant-la mentre li feia una abraçada i un petó als llavis.

    Quina cara que em va quedar. Vaig continuar caminant dissimuladament fins que vaig abandonar la sala. Curiós  tot el que va passar,  ja que ni tan sols vaig saber el seu nom ni la veu que havia pogut tenir. Això queda tot a  la meva imaginació.

    Rafa Gómez

     

     

Cap comentari

  1. Encara no hi ha cap comentari. Sigues el primer a enviar-ne un utilitzant el formulari!

RSS dels comentaris

Escriu un comentari

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

contes elemental microrelat rondalles