RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

  • Reescrivint Pàmies: Sang de la nostra sang

    Després de molts anys de no fumar,  el pare encén una cigarreta. Ho va deixar quan va néixer la seva filla i, d¡ençà d’aleshores, ha estat massa ocupat per trobar-ho a faltar. El fum li crema els pulmons amb una boira aspra que, en comptes de combatre, reactiva amb pipades compulsives. Fa una estona, la filla li ha explicat les raons per tant de temps de silenci, mal humor, problemes, insomni i discussions: no suporta ser l’única noia de l’institut amb pares no separats i els ha demanat, sisplau, que se separin. “Vull ser normal”, els ha dit poc abans de sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls.

    Va  baixar per les escales i va anar a la planta baixa de la casa. Allà  va anar cap al bany, es va ficar a dins i  va tancar la porta enèrgicament amb un fort cop. El pare, que es trobava assegut al sofà,  esvorellava la cigarreta, però es va aixecar i es va a posar dret. Amb la mà dreta aguantava la cigarreta que amb ràbia va apagar i va acabar xafada al cendrer de vidre de sobre la tauleta central del saló. Va donar mitja volta i va cridar la Sara, la  filla, amb un to de veu sec i greu.

    La porta del bany, on es trobava la Sara, es va començar a obrir de mica en mica i tot seguit la Sara va sortir, va anar cap a les escales i va a tornar a pujar-les per anar fina a on es trobava el pare, al saló.

    El pare la va agafar de les mans i la va  mirar directament als ulls,  a la vegada que li explicava que durant tota la seva vida havia estat  lluitant per la família que finalment i després de molts esforços havia aconseguit formar.  Li va demanar si ella era feliç amb el pare i la mare, si es sentia valorada i estimada  per la família, si realment, pel que poguessin dir els seus amics, desitjaria que els pares estiguessin separats, coneixedora de quant  s’estimen entre ells i que,  per egoisme seu, arribessin a separar-se per poder dir que els seus pares són separats, confinant-los a la desgràcia de per vida.

    A la Sara, la filla,  se li van  començar a negar els ull de llàgrimes i es va desfer en  una forta abraçada amb el pare alhora que plorava. Li demanava perdó per tot el que els havia dit anteriorment i que havia sigut molt egoista per la seva part. Li va dir al pare que tenia tota la raó i que s’havia adonat que en realitat se sentia afortunada per tenir els pares al seu costat i també de veure com de la mateixa forma que l’estimaven a ella, ells també s’estimen.

    El pare li va dir a la Sara que a la vida mai estaríem sols i que si volem rebre l’amistat i que ens estimin, hem de ser nosaltres els primers a donar-ho. Li va dir que anés a buscar la mare i li donés una forta abraçada perquè s’ho mereixia.

    La filla va marxar i el pare va tornar a seure  al sofà, va  encendre una altra cigarreta alhora que feia pipades compulsives i llençava el fum cap al sostre, deixant-se caure d’esquena al sofà, intentant relaxar-se després d’aquesta lliçó de valors fraternals i familiars amb la Sara.

    Rafa Gómez

     

     

Cap comentari

  1. Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició